El diable al cos, Raymond Radiguet
Si tinguéssim la fortuna de viure en un país normal segurament també ens podríem beneficiar de posseir una cultura normalitzada. Una cultura sense cap mena de complexos, que ni es mirés el melic ni mostrés llacunes imperdonables. Fruiríem d’una cultura on seria impensable —com ho és en qualsevol país del món que tingui la pretensió de definir-se com a instruït— que la nostra llengua no comptés amb traduccions acurades d’algunes de les obres que han deixat petja en la història de la literatura. Una petja en alguns casos fonamental, indeleble, i en d’altres de transició o d’obertura d’un nou camí, però imprescindible en qualsevol cas.
Es tracta d’una novel·la curta sorprenent i corprenedora. I més encara si tenim en compte que partia d’una experiència autobiogràfica, que l’havia escrita un jove de només 17 anys i que fou publicada l’any 1923, quan els temes que es consideraven pecaminosos eren tabú o s’enfocaven d’una manera indirecta i carregada d’eufemismes. Resulta fàcil imaginar l’escàndol que devia provocar, en una societat tan puritana com aquella, un llibre tan directe i clar com el de Radiguet, que gosava narrar obertament les relacions entre una dona casada i un noiet més jove que no pas ella.
Podria haver estat una operació publicitària més, sense cap valor literari ni repercussió posterior. En aquest cas, l’insubornable vent de la història s’haguera encarregat d’arraconar-lo i fer-lo oblidar. Per sort, era una obra amb un pes literari inqüestionable, que amb el temps s’ha convertit en un clàssic modern. No tant per la base argumental mateixa sinó per la força humana i reflexiva de la narració, que parteix de l’individual per acostar-se al general. O, si es prefereix, a l’universal.
Com succeeix en la majoria de les grans obres literàries, darrera la figura del personatge principal, de l’adolescent enamorat, s’hi veu una persona. Una persona de veritat, de carn i ossos, amb la grandesa però també amb la misèria que això comporta. A mesura que avança el llibre, assistim a la seva progressiva evolució, des del jove inconscient a l’adult que aprèn que no pot defugir les seves responsabilitats.
Una novel·la, doncs, d’aprenentatge, un Bildungsroman. Un tipus de novel·la que només adquireix el seu valor complet quan reïx a fer-nos compartir les seves experiències i els seus coneixements. En el present cas, un creixement o transformació fortament condicionada pel fet que el pas de l’adolescent a l’home coincideixi precisament amb una situació tan excepcional i trasbalsadora com la de I Guerra Mundial. Una guerra que, tal i com ens adverteix, ja d’entrada el protagonista, condicionarà decisivament tots els esdeveniments ulteriors: «Com que no hi ha res prou fort per envellir-nos malgrat les aparences, m’havia de captenir com un nen en una aventura en què fins i tot un home s’hauria sentit desconcertat».
Una obra que demostra, com ja havia fet amb anterioritat Rimbaud, que l’experiència no és sempre ni necessàriament una qüestió d’anys.
Serà el conflicte bèl·lic, que tant canvia els comportaments i els pensaments de les persones, el que l’empenyerà a endinsar-se abans d’hora en el camí sense tornada de l’adult que es veu forçat a ésser. Li caldrà aprendre i adaptar-se de pressa a un món, l’adult —incomprensible i contradictori, on res és el que sembla— si vol sortir-se’n. A força de sotragades, anirà prenent consciència que el paradís pot acabar convertint-se en un infern. O, millor dit, que el seu paradís pot esdevenir l’infern per a un altre.
Sobretot quan l’amor, que hauria d’ésser el més noble i elevat dels sentiments humans, entra en contacte amb la gelosia i l’egoisme i es corromp i desvirtua per complet. Quan l’amor esdevé despotisme i imposició. Quan l’amor, per essència angèlic, es converteix en diabòlic. En aquest diable que té al cos i que no és capaç d’eliminar ni de controlar.
Un diable que, malgrat el que es pugui sobreentendre, no té tant a veure amb el pecat catòlic per excel·lència —el de la pulsió sexual— sinó amb un altra passió molt més destructiva i malvada per se: la de l’egoisme. Un punt de vista ben poc habitual, i menys en aquells temps, que té la virtut de situar (en realitat de re-situar) la idea del pecat o del mal justament en aquell àmbit d’on mai no n’hauria d’haver sortit: el de la moral. És la ment la que peca, causant dolor o mal a algú, mai el cos.
En resum, una novel·la que no es pot deixar un cop encetada, que et captiva i et fa acompanyar-la fins la darrera pàgina. Que es convenient llegir —i rellegir, si s’escau— amb un llapis a la mà, per tal de poder subratllar o anotar tot allò que creguem convenient.
Transcric, per a acabar, un paràgraf que podria servir per a sintetitzar l’obra:
«I em preguntava, i em continuo preguntant, si l’amor dóna el dret d’arrencar una dona a un destí, potser mediocre, però ple de calma. (…) Sens dubte, la Marthe, pel fet d’estimar-me, va viure amb mi alguns moments que amb en Jacques no hauria pogut imaginar, però aquests moments feliços em donaven dret a ser cruel?»
divendres, 12 de març del mmx
© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
