Pau Casals i Andreu Claret: Correspondència a l’exili
Tots aquells que s’oposen a la Llei de memòria històrica amb l’argument capciós que suposa obrir ferides innecessàries en una societat que ja va patir prou amb la Guerra Civil i consideren —o ens volen fer creure que consideren— que és preferible passar pàgina i mirar cap al futur, potser farien bé de tenir presents les paraules del filòsof George Santanya: “Those who cannot remember the past are condemned to repeat it” (“Aquells que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo”).
El record, la preservació històrica és el tot imprescindible. Més en el cas de Catalunya, on la persecució i la més salvatge i innoble brutalitat obeí no tan sols a criteris polítics i ideològics sinó també culturals. El propòsit de la dictadura franquista d’eliminar d’arrel i per sempre més tot allò que ens defineix com a catalans és, sens dubte, un dels pitjors episodis de la nostra història. Història, desgraciadament, caracteritzada durant quasi tres-cents anys per un intent de genocidi cultural que únicament no ha assolit —encara? — l’objectiu previst per la nostra constància i fidelitat al que som i volem ésser. Una voluntat de genocidi cultural els efectes malaurats del qual encara vivim diàriament en la nostra vida quotidiana.
Precisament per aquesta raó, no pot resultar més convenient la publicació d’una obra com Pau Casals i Andreu Claret: correspondència a l’exili, a cura d’Anna Dalmau i Anna Mora (Editorial Mediterrània, 2009), que recull les cartes que intercanviaren al llarg de dotze anys el mestre Casals i Andreu Claret. Una edició que ha estat possible per la trobada casual que féu l’any 2004 un dels néts de Claret de la correspondència que havia rebut del inimitable violoncel·lista del Vendrell.
Segurament no es tracta de cartes d’un valor literari de primera categoria, com les que les que s’acostumaven a creuar algun dels escriptors de casa nostra del segle passat —entre d’altres raons, per una de principal: els seus autors mai haurien imaginat que serien publicades— però si posseeixen un valor històric inqüestionable. No tant per aprofundir en la biografia de Pau Casals i conèixer la seva relació amb el seu amic i secretari sinó, per damunt de tot, per oferir-nos una imatge de l’exili. Una imatge fresca, exacta, crua i dura, d’aquells temps foscos i tristos que van haver de sofrir tants i tants ciutadans innocents, que no havien comés cap altre crim que mantenir-se fidels al país, a la legalitat i al sentit comú.
El llibre adquireix encara un major valor quan —en contraposició de l’època actual, on sembla que el sentit utilitari i pragmàtic pot justificar les renúncies, claudicacions i rendicions més incomprensibles i inesperades— ens permet recordar que Pau Casals no dubtà en sacrificar el seu benestar, la seva celebritat internacional com a músic i compositor i fins i tot la seva salut per defensar els seus ideals democràtics i el drets del seu país.
No cal més que llegir alguna de les seves cartes per prendre consciència de fins a quin punt li arribà a costar cara la seva inflexible voluntat de mantenir-se fidel fins al final a les seves creences, conviccions i sentiments més íntims i arrelats:
«Ja que em parla de l’assumpte dels diners li dic que no he volgut amoïnar-lo suposant les dificultats dels començaments del seu negoci. La quantitat que tenia en el banc fa temps que està exhaurida i m’he anat arreglant amb unes lliçons i la venda d’uns valors.
Aquests nous fondos s’acaben també i no em basten (…). Faci el que pugui per a que jo no em vegi atrapat.» Carta del 18 de març del 1948
O bé:
«Jo també passo molts apuros. He venut el poc que em quedava a França i al pas que van les coses altra vegada em trobaré penjat.» Carta de 10 de desembre del 1948
dissabte, 10 d’abril del mmx
© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
