Des de fa un parell de mesos des dels diversos vessants del nacionalisme espanyol es repeteix amb una insistència quasi malaltissa que els ciutadans i ciudatanes catalans hem d’acatar disciplinadament la sentència que el diligent i veloç Tribunal Constitucional emetrà sobre l’Estatut. Preveient, no cal dir-ho, que comportarà una i nova i important retallada del text. Tanmateix, ens comminen a que l’acceptem sense fer escarafalls ni declaracions fora de to.
Sense cap mena de complex afirmen que, per damunt de les conviccions i opinions, cal respectar el principi de la legalitat dels processos judicials i de l’actuació del Tribunal. La seva fonamentació no pot ésser més sòlida i inqüestionable: qualsevol demòcrata ha d’acceptar sotmetre’s a l’imperi de la llei, sense excuses ni justificacions.
Paradoxalment, la immensa majoria dels que ara defensen amb suposada convicció la prevalença de la llei són els mateixos que atacaven sense cap mena de mirament ni respecte el redactat de l’Estatut, tant quan era en fase d’elaboració com quan el Parlament l’aprovà amb gairebé el 90 % dels vots a favor. Sense tenir en compte que s’havien seguit al peu de la lletra tots i cadascuns dels passos processalment imprescindibles per aprovar una Llei Orgànica tan essencial com aquesta, no dubtaven en convertir-la en objecte de les més bàrbares i forassenyades diatribes. Per damunt de la legalitat del text, asseguraven, calia respectar la voluntat de la ciutadania, que no mostrava cap interès pel nou Estatut. Ja que, segons el seu parer, no formava part dels “problemes reals” de la població.
Ara, per contra, quan tot fa pensar que el text estatutari final satisfarà més al nacionalisme espanyol que no pas al català, cal que siguem respectuosos amb la legalitat…! Ara, després de patir la generosa retallada del Congrés dels Diputats i el més que provable aigualiment que li aplicarà el Tribunal Constitucional… Ho recordava fa un mes la Presidenta del mateix Tribunal, Maria Emilia Casas: “Només la fidelitat al sistema, això és, la lleialtat constitucional constitueix l’únic criteri per fer vives les regles de convivència que lliurement ens hem donat”.
Convindria demanar-nos: a quina legalitat o lleialtat es refereixen? A la mateixa que han demostrat ells respectant la normativa vigent? Per exemple, l’article 152.2 de la Constitució, que indica que els estatuts d’autonomia “només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum”? O l’article 159, que exposa que els 8 dels 12 Magistrats del Tribunal Constitucional seran escollits “per majoria de les tres cinquenes parts” dels membres del Congrés i del Senat”, respectivament? És lleial constitucionalment l’actuació del PSOE i del PP, quan cadascun d’ells escull els seus candidats i després es limiten a fingir que els han aprovats tots per les tres cinquenes parts de les cambres?
Potser ens demanen un respecte similar al que han manifestat ells amb l’article 17 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, que estableix que els Magistrats seran designats “per nou anys, renovant-se el Tribunal per terceres parts cada tres”? O a l’article 233 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, que determina que “Les deliberacions dels tribunals són secretes. També ho serà el resultat de les votacions”? O al 417 de la mateixa llei, que considera “falta molt greu” tant, al seu punt 9, “l’endarreriment injustificat i reiterat en la iniciació, tramitació o resolució dels processos”, com (punt. 12) “La revelació pel jutge o magistrat de fets o dades conegudes en l’exercici de la seva funció”?
«Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan». Si els magistrats no fossin escollits únicament per interessos partidistes, si 4 d’ells no tinguessin la seva designació caducada des de fa quasi tres anys, si un cinquè d’ells no estigués recusat, si el sisè no hagués mort sense ésser reemplaçat segurament resultaria més senzill —i, sobretot, molt més coherent— exigir lleialtat constitucional…!
dijous, 27 de maig del mmx
© Xavier Serrahima 2012
|
Comparteix
|
Publicat al Diari de Terrassa, el 29 de maig del 2o1o
No es pot dir més ben resumit!