Trois femmes puissantes, Marie Ndiaye
(El segon llibre al qual em referia ahir)
En el cas present, el volum es compon de tres narracions: la primera protagonitzada per Norah, la segona per Rudy Descas; la tercera per Khady Demba. Malgrat el títol, doncs, dues dones i un home: Rudy. Però un home obsessionat i condicionat del tot per Fanta, la seva dona. O potser seria millor dir que per dues, car l’omnipresent figura de la mare, com una ombra allargassada i feixuga, el persegueix i l’engavanya constantment com si algun vell déu grec li hagués imposat un càstig implacable per la seva insolència.
No obstant això, el que més sorprèn del llibre no són pas els arguments de les tres narracions, tot i la seva pregonesa i vitalitat, sinó la seva escriptura. La prosa de Ndiaye podríem assajar de definir-la de moltes maneres (precisa, incisiva, directa, poc afectada, defugint cultismes, quotidiana, propera…) però ben segur que no pas com a senzilla. Les seves frases, d’un cert regust proustià, són llargues, inacabables, quasi eternes.
Flueixen —o, més aviat, semblen fluir; car la feina de redacció que hi ha al seu darrera ha d’ésser àrdua— com un riu, en plena llibertat. Brollen directament del pensament dels protagonistes,, amb la força i l’empenta de l’espontaneïtat, de la naturalitat i, per què no dir-ho, de la veritat. De la veritat de la ficció, si se’m permet l’oxímoron. D’aquesta veritat profunda que el geni de l’escriptora ha assolit a convertir en més real —i creïble— que la vida mateixa.
Si sovint és diu que “la realitat és més increïble que la ficció”, en aquest cas Ndiaye ha aconseguit el miracle literari d’invertir la situació: la realitat de la ficció és més real que la realitat mateixa. En un tour de force literari magistral l’escriptora ha reeixit a traspassar les barreres invisibles que separen el món real de la invenció artística. Els seus personatges —Norah, Rudy, Fanta, Khady, però també els que els envolten (i conformen): el pare de Nora, Sony, la mare de Rudy, Manille, el marit de Khady, Lamine…—, no només deixen petja en l’ànim del lector sinó que, com les escultures de Praxíteles o de Michelangelo, han estat beneïdes amb el do de la vida. Més que personatges, són persones. Persones com nosaltres, que ens obren el seu cor a través de la hipnòtica i subjugadora prosa de Ndiaye.
Amb la seva tan acurada i aprofundida creació assoleix el repte de donar vida als seus personatges, de concedir-los relleu més enllà del paper que els acull, esdevenint quasi més persones de carn i ossos que no pas personatges. Personatges que ens fa la impressió que ens podríem trobar avui mateix al carrer, caminant al nostre costat. Més encara que, si es donessin determinades circumstàncies, podríem ésser nosaltres mateixos.
Transcric un paràgraf prou explícit de la seva esponerosa i exquisida escriptura:
«Et la première fois peut-être despuis quelques annés qu’il était mort, alhors qu’elle courait à demi sur le boulevard, haletante, les orteils recroquevillés au bout de ses tongs pour les garder aux pieds, alhors qu’elle sentait sur son front la chaleur encore clémente du ciiel bleu, qu’elle entendait crier les choucas dans leur colère d’éternels affamés et qu’elle distinguait en boudure de son champ de vision les points sombres, innombrables, de leurs rondes saccadées, pour la prémiere fois depuis si longtemps qu’il était mort son mari lui manqua, lui, cet homme-là, précisément pour ce qu’il avait été.»
divendres, 12 de novembre del mmx
© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
