Écrits de guerre 1939-1944, Antoine de Saint-Exupéry
Els llibres pòstums —o publicats pòstumament, per dir-ho amb major exactitud, car no existirien si no haguessin nascut abans morir el seu autor— acostumen a ésser, com a mínim, discutibles. A no ésser, és clar, que els seus autors els deixessin a punt de publicació. Tanmateix, en general han d’ésser altres els que decideixin si l’obra ha de fer-se arribar o no al públic. En un nombre no pas excepcional de casos, fins i tot en contra de la voluntat declarada del creador.
A Écrits de guerre 1939-1944, d’Antoine de Saint-Exupéry, Editions Gallimard, 1994, la situació és diferent. Una gran part dels escrits que conté ja s’havien redactat amb la intenció de fer-se públics, fos a la premsa escrita o per ràdio. Fins i tot els documents que no van veure la llum en el seu moment no fou pas per voluntat del seu autor, sinó per no haver-ho considerat adient el mitjà on havien de reproduir-se.
Aquests poc coneguts Écrits ens permeten aprofundir en l’obra, el pensament i la vida dels darrers anys de l’aviador-poeta. D’un autor francès fonamental i polièdric, algunes de les extraordinàries obres del qual —Lettre a un otage o Terre des homes, per esmentar-ne tan sols dues— han caigut a la penombra de la desmemòria, enlluernades per l’èxit aclaparador a nivell mundial de Le petit prince.
Una obra majúscula, de primera categoria, massa sovint menystinguda i infravalorada pel fet d’haver estat encasellada com a infantil. Oblidant, en primer lloc, que les grans obres esdevenen clàssics — clàssics immarcisibles— precisament perquè no tan sols se situen més enllà del temps, sinó també per damunt de les categories i les etiquetes. I, en segon, que els llibres infantils de vàlua no s’adrecen només als infants, sinó també als nens i nenes que tots duem dins.
Els articles, cartes i apunts recollits en aquest volum ens presenten la faceta més humana i personal de Saint-Exupéry. Un Saint-Ex —que és com l’anomenaven aquells que el coneixien— que viu immers en les contradiccions i paradoxes que comporten i imposen els temps de guerra, i de crisi en general. La lectura dels seus escrits ens dibuixen la figura d’un pacifista declarat i convençut que pilota avions de reconeixement militar; que no dubta en jugar-se la vida pel seu país però alhora es nega a donar suport a un De Gaulle amb ànsies messiàniques i deixos totalitaris; que és amic dels seus amics però més amic de la veritat, encara.
En presenta, doncs, la lluita diària d’un home que cerca mantenir el seny, la coherència i, sobretot, la seva irrenunciable humanitat enmig de l’huracà de barbàrie i irracionalitat que amenaçava de destruir-ho tot al seu pas. Aquella embravida i enfollida tempesta dels anys quaranta del segle passat que acabà per negar i anihilar sota la seva torrencial envestida els fonaments i els principis d’una civilització amb quatre mil anys d’història. Una civilització malalta i corcada —la del crepuscle dels ídols nietzschià— de formes buides i fossilitzades. Que calia de destruir d’arrel per poder començar de bell nou, mitjançant una completa transvaloració de tots els valors.
Llegir Écrits de guerre 1939-1944 suposa acompanyar Saint-Exupéry en el seu agosarat i arriscat deambular pel fil de l’abisme d’aquells temps obscurs. D’acompanyar-lo en ell seu vagareig de somnàmbul misantrop, incomprès i criticat per tots, amb els peus tocant al terra però amb l’esguard sempre fixat cel amunt, molt més enllà de les estrelles. Amb el cor i la consciència tranquil·la del cristianisme primigeni. Del que s’ha mantingut, davant tots —i contra tots, quan ha calgut— al costat dels més necessitats, dels indefensos i desprotegits, eternament ofesos i humiliats, per dir-ho en termes dostoievskians.
D’aquell que sap que mantenir-se fidel als seus principis suposa esdevenir no tan sols un incomprès sinó —també i per damunt de tot— un solitari, un eremita, condemnat a viure per sempre més empresonat a l’illa closa del seu propi jo, en l’ostracisme escollit de la dignitat i la pròpia consciència. Del que renuncia a semblar per a ésser, del que està convençut que el diàleg sincer amb un mateix és més important que no pas el fal·laç soliloqui dels que parlen i parlen sense dir res ni voler escoltar. Que viure en coherència implica iniciar un romiatge permanent en solitud.
El que ja no és tan clar —si més no, des del nostre modest punt de vista— és per compartir amb ell aquest homèric periple de coneixença, de reconeixença i d’autoconeixença, sigui necessària una publicació tan exhaustiva de tots els documents escrits per Saint-Exupéry en aquell temps. Alguns d’ells són imprescindibles —així per exemple, la Lettre non envoyée, destinée au Général X, (pàg. 276-383)— però d’altres no tan sols no ho són tant, sinó que el seu interès és purament circumstancial. Això, és clar quan el seu contingut no és feixugament reiteratiu…
Per aquest motiu, si a alguna editorial se li acut la bona pensada de traduir i publicar en català els Écrits de guerre 1939-1944 —amb el benentès que el seu responsable seguirà fent-se més savi que ric— potser es podria plantejar fer una selecció prèvia del material que s’hi inclous. De seguir aquest criteri, el resultat seria, creiem, una obra altament recomanable.
Ens referim, per descomptat, a alguna d’aquestes petites editorials que darrerament han tingut el benaurat encert —i la coratjosa gosadia— de publicar algunes meravelles literàries que les grans no han sabut, o no han volgut, publicar. Entre d’altres (i demanen d’entrada disculpes per les possibles, inevitables —i nogensmenys del tot imperdonables— omissions): El Xal, Un amor d’en Swan, La nit de Nadal, Bola de greix L’illa, Una història avorrida, La zona, Un bàrbar al jardí, Quatre germanes, El cinquè en joc, Dersú Uzalà, Tres dones fortes…
Acabem amb una mostra de la humanitat insubornable de Saint-Exupéry:
«Moi je hais cette époque, où l’homme devient sous un “totalitarisme universel “, bétail doux, poli et tranquille. On nous fait prendre ça pour un progrès moral ! Ce que je hais dans le marxisme, c’est le totalitarisme à quoi il conduit. L’homme y est défini comme producteur et consommateur. Le problème essentiel est celui de distribution. Ainsi dans les fermes modèles. Ce que je hais dans le nazisme, c’est le totalitarisme à quoi il prétend par son essence même. On fait défiler les ouvriers de la Ruhr devant un Van Gogh, un Cézanne et un chromo. Ils votent naturellement pour le chromo. Voilà la vérité du peuple ! On boucle solidement dans un camp de concentration les candidats Cézanne, les candidats Van Gogh, tous les grands non-conformistes, et l’on alimente en chromos un bétail soumis. Mais où vont les États-Unis, et où allions-nous nous aussi. À cette époque de fonctionnariat universel ? L’homme robot, l’homme termite, l’homme oscillant d’un travail à la chaîne, système Bedaux, à la belote. L’homme châtré de tout son pouvoir créateur et qui ne sait même plus, du fond de son village, créer une danse ni une chanson. L’homme que l’on alimente en Culture de confection, en culture standard, comme l’on alimente les bœufs en foin. C’est ça l’homme d’aujourd’hui.»
Écrits de guerre 1939-1944, Antoine de Saint-Exupéry, Editions Gallimard, pàg. 281-282
divendres, 7 de gener del mmxi
© Xavier Serrahima 2011
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
