Des de fa pràcticament trenta anys, cada vegada que als desafectes i radicals catalans se’ns ha acudit l’heretgia intolerable de proposar algun canvi legal que pogués afavorir les nostres inadmissibles aspiracions a un major autogovern, han aparegut els sacerdots més inflexibles de la Sacrosanta i “Indissoluble Unitat de la Nació espanyola, Pàtria Comuna i Indivisible de tots els espanyols” —amb l’apòstata José M. Aznar i l’injubilable Felipe González al capdavant— brandint el llibre Sagrat de la Immaculada Constitución (espanyola, per descomptat) com un Dogma de Fe Inalterable, per damunt del bé i del mal, i exclamant veu ben alta que “¡La Constitución no se toca!”.
El missatge no podia ésser més diàfan i més contundent: la carta magna de l’ordenament jurídic espanyol no tan sols “no es tocava”, sinó que no “es podia tocar: ni avui, ni mai!”. Era immodificable, intangible, imperfectible i infal·lible. Ben bé com si, més que no pas d’un text legal, es tractés d’un de sacre, dictat directament per algun déu —espanyol, por supuesto— que no pogués errar-se. O, almenys, per algun dels hereus d’aquell sanguinari dictador que assegurava que era “caudillo por la gracia de dios”.
Tot d’una, l’any 1992 va semblar que el món s’ensorrava, que la descreença, l’ateisme i la impietat s’ensenyorien del religiosíssim Estat espanyol: el Tractat de Maastricht obligà a introduir una modificació a la Constitución. Per més fos irrisòria, quasi testimonial —afegir-hi un “i passiu”— el crim era intolerable: havia perdut la seva virginal immaculitat.
Tanmateix, per alguna raó d’aquelles que els ignars i llecs desconeixem —“els designis del senyor són inescrutables”— en trobar-se situats més enllà de la nostra terrenal i limitada comprensió, aquell inadmissible i improcedent atemptat contra el Text dels Texts, aquella flagrant vulneració de les sagrades escriptures legals espanyoles quedà relegat al bagul de la desmemòria. I la Constitución es clogué de nou amb pany i forrellat. De nou sentírem la idèntica, sonsa lletania: “La Constitució ni es canvia ni es pot canviar!”
Arribàrem llavors una altra vegada els habitants del “nord-est peninsular”, obcecats altra volta amb el nostre abjecte “problema catalán” i aprovàrem un Estatut. Un Estatut no gaire ambiciós, més aviat discret, de caire pactista, ben modest, que pretenia la insensatesa d’ampliar un xic la nostra magna autonomia —en realitat, limitàvem a demanar permís per a posar un poc d’endreç en la cel·la de la nostra presó colonial. I de nou els apòstols de la inmaculada Constitución —amb la connivència habitual de l’esperit servil de CiU i PSC-PSOE— la brandaren contra les nostres migrades reclamacions: hi passaren el ribot guerrista i l’Estatut esdevingué un Estatut d’anar per casa, una mena d’Estatutet de la senyoreta Pepis.
I ara, tot d’una, els nostres colonitzadors, com bons tafurs, es treuen, amb nocturnitat i traïdoria, un as de la màniga i ens imposen una nova modificació constitucional. Això sí, advertint-nos, com si fóssim infants de bolquers, incapaços de regir-nos per nosaltres mateixos, que no s’acceptaran altres canvis.
Com és habitual, doncs, els se’ns en riuen a la cara i nosaltres —que de tan acostumats ja ni les banyes no ens sentim—… encantats de pagar-los el beure! (El beure, i el menjar, i els funcionaris, i l’exèrcit, i la justícia, i els diputats, i els senadors, i les ambaixades, i les eleccions esportives, i les exposicions universals, i les peonadas i els AVE, i les carreteres, i les autopistes…)
dijous 1 de setembre del mmxi
© Xavier Serrahima 2o11
|
Comparteix
|
