La dama de les camèlies, Alexandre Dumas
No deixa de sobtar que en un país com el nostre, tan amant de la lírica, que fou un dels primers en programar, La traviata, de Guissepe Verdi, al Liceu, l’any 1855, tot just dos després de la seva estrena a La Fenice no disposés fins ara d’una traducció catalana de la novel·la en que s’inspira: La Dama de les camèlies (La Dame aux Camélias), traducció de Lídia Anoll. Només per això ja caldria agrair a Adesiara Editorial (Martorell, 2012) la pensada d’acabar amb aquesta mancança tan incomprensible com lamentable.
En el debat permanent obert entre les teories de Thomas Hobbes i les de Jean-Jacques Rousseau, sens dubte Alexandre Dumas fill s’adscriu a les d’aquest darrer: “És en aquest sentiment natural [de bondat] […] on cal cercar la causa de la repugnància que tot home experimenta a fer mal” (Discours sur l’origine et les fondements de l’inégalité parmi les hommes).
El gran drama de la novel·la —que bé podríem veure com l’altra cara de La felicitat conjugal de Lev Tolstoi: en l’obra de l’autor rus, el vent sempre bufa a favor de la parella; en el del francès, en contra— no prové tant de la utòpica unió entre una prostituta i un jove burgés —“¿Creieu (…) que n’hi ha prou d’estimar-se i anar-vos a viure al camp fent una vida bucòlica i etèria? No, amic meu, no. Al costat de la vida ideal hi ha la vida material”, (p. 179)— sinó en l’obstacle insalvable que suposa la impossibilitat d’acordar la bondat natural dels dos enamorats amb les inamovibles i forçades prescripcions d’una societat hipòcrita i desnaturalitzada.
Per una banda, Marguerite Gautier, malgrat el seu ofici, és una criatura immaculada, que llueix una “expressió virginal, infantil fins i tot” (p. 15), en el bell rostre de la qual hi ha “alguna cosa així com de candidesa”. Un querubí desorientat que es troba “encara en la virginitat del vici” (p. 81), en què es produeix la mescla explosiva “d’alegria, de tristesa, de candor, de prostitució” (p. 94), una “bona noia”, inusualment generosa, que parla “amb tota franquesa”: ¿No sabeu, pobre amic meu, que us arruïnaria en un tres i no res i que la vostra família us faria fora de casa perquè sabéssiu com es viu amb una persona com jo?” (p. 93).
Ell, Armand Duval, és un jove igualment “generós” (p. 78), “ingenu” (p. 90), “confiat, submís i discret” (p. 98), diferent de la immensa majoria —“No he vist mai un home com vós” (p. 96)—, que sent per ella un amor noble, sincer i desinteressat —“La més petita aparença de tràfic m’hauria semblat que m’ofenia, si no l’amor que ella sentia per mi, almenys l’amor que jo sentia per ella, i, atès que aquell amor era tan pur que no admetia partició, no podia pagar amb cap present, per més bonic que fos, la felicitat que li havien donat, per més curta que hagués estat aquella felicitat.” (p. 140).
La qual cosa el converteix en sol home del qual ella se’n pot enamorar de veritat: “L’única cosa que l’havia moguda era l’esperança de trobar en mi un afecte sincer, capaç de fer-la reposar dels amors mercenaris enmig dels quals vivia” (p. 139). Que, talment com un àngel enviat pel cel — “ets l’única criatura humana que m’ha volgut compadir” (p. 148)—, li arriba quan les circumstàncies en les que s’ha vist condemnada a viure amenaçaven amb fer-li fet perdre la darrera esperança: “Les noies com jo (…) no tenim lògicament amics. Tenim amants egoistes (…). Ens està prohibit tenir sentiments (…). Ja no ens pertanyem; ja no som éssers, sinó coses” (p. 149); “jo sols podia aspirar a una única felicitat: trobar (…) un home prou superior per no demanar-me compte de la meva vida i per ser molt més l’amant dels meus sentiments que no pas del meu cos” (p. 150).
Com dèiem, el problema és que els serafins no poden viure en el món burges, tan pervertit per les convencions socials, raó per la qual els únics moments de felicitat —tan efímers com predecessors de la immediata tempestat que es congria— què gaudirà la parella només podran assolir-los en una rilkeana i nietzschiana “solitud de dos” (p. 130), en un indret bucòlic, aïllat de la societat: “En el sí d’una natura tota adornada de la seva primavera —aquest perdó de cada any—, i separada del brogit de la ciutat, podia preservar el meu amor i estimar sense vergonya i sense por” (p. 160)
Un sojorn en una natura virgiliana, paradisíaca, bucòlica, en un “poblet alegrement estès al peu del turó que el protegeix” (p. 159), on ella podrà permetre el luxe inoït d’habillar-se amb la roba que més s’adiu amb la seva prístina innocència; aquella mateixa roba que el forçat exercici de la seva professió semblava velar-li: “un vestit blanc”, on “ el somni (…) a través de les fulles, em portava el sol” i li permetia collir “totes les esperances que trobava” (p. 160).
Esperances tan arcàdiques com simples —“em vénen aspiracions sobtades a una existència més tranquil·la, que em recordaria la meva infantesa. Sigui el que sigui el que arribem a ser, sempre hem tingut una infantesa” (p. 130)—, fonamentades en una “felicitat senzilla” (p.131), destinades de manera ineludible a estavellar-se contra la misèria social on viu immergida: “El meu somni s’havia esvanit (…) i m’havia llançat tan brutalment a la realitat que encara estava estabornit de la caiguda” (p. 162). Perquè malgrat que és una prostituta, i potser precisament per aquest motiu, Marguerite no és més que un àngel caigut. Un àngel de bondat infinita que no pot sobreviure en un món on regnen la maldat, l’egoisme i la ingratitud.
Ambdós protagonistes són un parell d’àngels caiguts, condemnats a viure en l’infern de la vida burgesa, com ho posa en evidència la cabdal carta que li escriu a ella el pare del jove: “El món, que no sap com sou, donaria a aquest consentiment — i al vostre amor, hi afegiríem nosaltres— una causa deslleial que no ha de deshonrar el nom que portem” (p. 244). Són adults amb cor d’infants —“Marguerite (…) corria pel jardí, com una nena de deu anys, darrere una papallona o un espiadimonis” (p. 171)— que s’estimen més platònicament que no pas físicament.
Un amor no tant carnal, sinó, per damunt de tot, espiritual, caracteritzat més per una unió —fins i tot comunió— de les seves ànimes que no pas dels seus cossos. Estimen més amb el “cor” que no pas “amb els sentits” (p. 117) —“tinc por d’enamorar-me de veritat de vós” (p. 120)—, i aquest fet, que és el que determina la seva especificitat, la seva grandesa, és el que, ensems, i com a corol·lari inevitable, comportarà la seva irremissible caiguda, la seva expulsió del paradís adàmic on s’havien reclòs, la seva impossible adequació al món baix, terrenal, que els envolta.
És en aquest punt que la influència del Nou Testament esdevé més palmària. No tan sols tenen el cor i el caràcter d’uns infants —“Deixeu que els infants vinguin a mi: no els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells” (Lc 18, 16)— i l’equiparació de la cèlebre heroïna de Dumas amb la figura de la prostituta bíblica és diàfana —“És per això que [Jesús] deia a la Magdalena: «Et serà perdonat molt perquè has estimat molt»” (p. 26)— sinó que entenem que la identificació amb Jesús de Natzaret va encara un xic més enllà.
De la mateixa manera que el fill de Maria i Josep mor per la salvació dels homes —o de l’Home, en abstracte— Marguerite Gautier no dubta en sacrificar-se per la salvació d’Armand Duval —de l’home, en singular. D’aquell home excepcional que és la raó de la seva existència, l’únic ésser humà que podria haver-la alliberat de la “vida dolorosa que entreveia sota el vel daurat que la cobria” (p. 92), de la seva “misèria daurada” (p. 259). D’aquell home al qual acabarà oferint-li també el més gran, darrer i gloriós sacrifici: el de morir per ell.
Narrada amb una prosa esplèndida, agilitzada per un to i un ritme teatral, per una ràpida i precisa successió de diàlegs essencials, sàviament combinats amb succintes descripcions i amb algunes cartes imprescindibles —epístoles que, en el fons, no són altra cosa que diàlegs diferits—, és ben possible que La Dama de les camèlies no sigui una (sempre teòrica i discutible) obra canònica imprescindible, però sí que és tan aconsellable com agraïda: un cop la comences, és tan difícil deixar-la com imaginar que l’amor impossible que ens relata pugui acabar bé.
Per a enllestir transcriurem un fragment que posa de manifest la pregonesa psicològica que assolí Alexandre Dumas en el tractament dels seus entranyables personatges:
«(…) Ser estimat realment per una cortesana és una victòria molt més difícil. En el seu cas, el cos ha desgastat l’ànima; els sentits han abrusat el cor; la disbauxa ha blindat els sentiments. Els mots que els diuen ja els saben de fa temps; els mitjans que es fan servir, els coneixen tots; fins i tot l’amor que inspiren ja l’han venut. Estimen per ofici i no per impuls.»
La Dama de les camèlies, traducció de Lídia Anoll, pàg. 115
«[…] Être réellement aimé d’une courtisane, c’est une victoire bien autrement difficile. Chez elles, le corps a usé l’âme, les sens ont brûlé le cœur, la débauche a cuirassé les sentiments. Les mots qu’on leur dit, elles les savent depuis longtemps; les moyens que l’on emploie, elles les connaissent, l’amour même qu’elles inspirent, elles l’ont vendu. Elles aiment par métier et non par entraînement.»
La Dame aux camélias, Alexandre Dumas, fils
© Xavier Serrahima 2012
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui, el 14 de juny del 2012
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
