En una carta de adreçada a Maurici Serrahima seixanta anys enrere Manuel de Pedrolo advertia de la inconveniència que suposava que el terme francès nouvelle no tingués “un mot adequat en la nostra llengua” que permetés englobar-hi totes aquelles obres de caire narratiu que no comptessin “amb les seves bones tres-centes pàgines”.
Aquest tan dissortat com incomprensible inconvenient, que persisteix a dia d’avui, ha comportat no tan sols una colossal desorientació per als nombrosos amants d’aquest gènere —que no saben mai si s’han d’interessar per les novetats de “novel·la curta”, de “narrativa” o, fins i tot, de “literatura juvenil”— sinó que ha permès que alguns autor (i/o editors) sense gaires escrúpols els hagin donat gat per llebre, encasellant en alguna d’aquestes volubles classificacions obres de categoria més que discutible. Com si la novel·la fos el gènere superior, que no admetés concessions, mentre que la narrativa curta fos menys exigent i facultés certes renúncies.
Perversió editorial tan falsa com injusta que converteix quasi en una obligació destacar degudament una nouvelle quan ho és de debò; quan el seu nombre reduït de pàgines no és el resultat de cap decisió prèvia sinó d’una necessitat, de l’essència mateixa de l’obra; quan la brevetat i la qualitat s’agermanen de manera natural i ofereixen un resultat més que altament satisfactori.
Malgrat la seva extensió, el darrer llibre publicat en català d’aquest autor italià, tan cèlebre al seu país com poc conegut al nostre, pot ésser definit de moltes manera menys com a lleuger. És una obra intensa, valenta i compromesa, que s’endinsa en el sempre complicat món de l’adolescència i de la joventut, narrant l’encontre de dues solituds tan distintes com oposades; de dues solituds que, en combinar-se, es fan companyia.
Les d’un parell de germanastres —ell, Lorenzo, de catorze anys; ella, Olivia, de vint-i-tres— que gairebé no es coneixen de res però que en reunir-se fortuïtament descobriran que, en aquest món d’aparences on l’obsessió d’esdevenir normal esdevé la més perjudicial de les obsessions, són molt més similars que mai no haurien imaginat. Que és precisament la dissimilitud la que no tan sols els acosta, sinó que els uneix i els permet renéixer.
Dotat tant amb un ritme com una ambientació més teatral que no pròpiament narrativa —les (innecessàriament prolixes) descripcions semblen més acotacions d’escena destinades a l’espectador que no pas al lector—, definit i determinat per la força i la omnipresència del diàleg, que esdevé el centre, la raó i el motor de l’acció, el llibre llisca amb una fluïdesa admirable, que converteix la seva lectura en una addició tan plaent com irresistible.
La destresa narrativa d’Ammaniti, que combina amb mà de mestre precisió i naturalitat —fins a tal punt que els diàlegs, tant els que tenen lloc cara a cara com els que es duen a terme telefònicament (segurament encara més importants), assoleixen una absoluta versemblança: fan tothora la sensació de fet viscut, de còpia del natural— eliminen d’arrel la temptació no ja de deixar-lo de banda, sinó fins i tot d’interrompre’n la lectura, una vegada encetada. Sense que això comporti en cap cas —i aquest és, segons el nostre parer, el major, incontestable, valor de l’obra— renunciar a la seva pregonesa o a la seva ambició.
Com acostuma a succeir amb l’adolescència, la solitud de Lorenzo és sobretot una conseqüència de la seva inseguretat: “A mi no se m’acudien mai acudits divertits en públic. Has d’estar molt segur de tu mateix per explicar acudits en públic.” (pàg. 25). Una inseguretat acrescuda pel fet que els que l’envolten no l’accepten tal i com és —“Per què no em deixaven en pau? Per què havia de ser igual que els altres?” (pàg. 36)— i que l’obligarà a centrar tot els seus esforços en passar desapercebut: “Em mimetitzava com un insecte bastó entre branquillons secs.” (pàg. 34).
I, més endavant, quan les circumstàncies varien i aquest seu estratagema esdevé inútil —“Vaig descobrir que la tècnica mimètica en aquell planeta hostil no funcionava. Els predadors d’aquella escola eren molt més evolucionats i agressius i es movien en grup.” (Pàg. 37)— no li restarà altre remei que canviar-lo per un altre, seguint l’exemple d’una “mosca que imita les vespes. […] No fa res, és bona. Però vestida com una vespa, els ocells, les sargantanes, fins i tot els homes la temen.”
En aquest punt, la influència de La Metamorfosi de Franz Kafka no pot ésser més obvia: el jove, estrany i aïllat de tothom —“El tall que em dividia dels altres es feia més fondo.” (pàg. 38)—, incomprès pel pare, es converteix no pas en escarabat, com el personatge de l’autor Txec, però sí en un altre insecte. Un insecte que acabarà, com el cèlebre K, clos en una cambra. Cambra que, tot i constituir una presó, ell —substitutiva com és del niu maternal que és incapaç d’abandonar— sentirà com el seu darrer port segur: “Que bé que estava. Si m‘haguessin portat aigua i menjar, m’hi hauria pogut passar la resta de la meva vida.” (pàg. 64).
Una vida d’aïllament i de solitud que l’aparella, en la distància, amb els Hikikomori, aquell nombrós conjunt de joves japonesos incapaços d’acarar-se a les exigències del món exterior, que viuen closos com eremites entre les quatre parets de les seves habitacions. Això sí, com a eremites moderns i gens ascètics, que no renuncien a les seves possessions materials ni als avantatges de la tècnica, envoltant-se de tot allò que consideren que els és imprescindible per a viure: “[…] un televisor petit, la playstation, tres novel·les d’Stephen King i uns quants tebeos de la Marvel.” (pàg. 29).
A banda de la presentació dels clarobscurs de l’adolescència —per desgràcia, no tan aprofundida com segurament hauria estat convenient: una major presència del diàleg interior del protagonista (i, sobretot, en les seves inevitables contradiccions) hauria ajudat, sens dubte, a convertir Tu i Jo en molt més completa— un dels factors que contribueix amb major vigor a l’atractiu d’aquesta obra és el progressiu descobriment de la trama. El seu argument —amarat de sorpreses constants— va fent-se present i conformant-se a poc a poc al nostre davant, palesant que en el món de la ficció, com succeeix sovint amb el nostre món quotidià, rares vegades les aparences inicials coincideixen amb la realitat.
(Raó per la qual, deixeu-nos-ho dir per més que sigui entre parèntesi, recomanem defugir com aigua escaldada la lectura de la contraportada, tan innecessàriament explícita que esdevé contraproduent —quan no inhibidora. Llegir-lo suposa contravenir el plantejament literari d’Ammaniti, que entengué que tant el ritme del llibre com la seva pròpia essència convertien en adient —si no exigien: el de les aparences no és tan sols el tema, sinó també, consegüentment, la forma de l’obra— que una gran part dels elements fonamentals no s’anessin desvetllant fins ben avançada l’acció, vers la meitat del volum.)
Conclourem afirmant que tot i amb algunes mancances —la més destacable de les quals, haver estat escrita amb una teatralitat excessiva (en alguns instants, sembla que l’autor, tot redactant-la, hagi pensat més en la seva possible adaptació cinematogràfica posterior que no en el que hauria d’ésser la seva prioritat bàsica: la creació d’una obra literària que es basti i justifiqui en i per ella mateixa)— es tracta d’un llibre prou recomanable, principalment per la seva voluntat d’anàlisi i comprensió de l’adolescència.
D’aquest moment crucial on acaba la infància i comença un món nou, curull de riscos però també d’oportunitats. D’un món que tan sols pots fer-te tu mateix, avançant tot sol, deixant-te anar de la mà dels pares. D’un món on tot està per fer i tot és possible, però, alhora, on en no poques ocasions es fonamenta el naufragi de l’existència futura.
Com a nota final, quasi marginal o a peu de pàgina, afegirem que és una veritable llàstima que la més que correcta traducció de Joan Casas es vegi, ací i allà, sotraguejada per la seva tendència al català ligth —o el que és el mateix, a l’espanyolització de la nostra llengua— emprant no tan sols mots no admesos pel DIEC (quarto, prous, barco…), sinó també apostant per una tan poc lògica com confusa equiparació entre les preposicions “per” i “per a”: “Però les meves històries les guardava per mi” (pàg. 101).
© Xavier Serrahima 2o12
Publicat al Núvol, el 4 de juliol del 2012
