Categories
Parlem-ne

Artur Mas: quan convé afermem cadenes

No pot resultat més obvi que és en els grans moments, i no pas en l’exercici quotidià de la seva responsabilitat, que els líders d’un país, els seus més destacats cabdills, es posen de manifest. Un dels majors handicaps que han perseguit Artur Mas des dels seus inicis —junt amb el del seu atractiu, entès com a incompatible amb la intel·ligència— ha estat el de no ésser més que el dofí de Jordi Pujol, nomenat a dit per ell amb l’objectiu que no li fes ombra. Acusació que l’actual PSOE català —antigament conegut com a PSC— ha convertit en un dels seus habituals estratagemes electorals: Mas no és més que una aparença buida.

Malgrat l’esplèndid llibre de Pilar Rahola, La màscara del rei Artur, el President no s’ha pogut alliberar mai d’aquesta imatge de polític prefabricat. L’únic que ha aconseguit, amb el temps, és acceptar-la com un mal irreparable i a conviure-hi. Fins i tot, en alguna ocasió, fent-ne objecte de broma.

Tanmateix, semblava que les circumstàncies històriques excepcionals que estem vivint li fornien la possibilitat de rescabalar-se’n, de treure’n partit demostrant no només que no és una figura vàcua, sinó un personatge de vàlua. Amb major raó si tenim en compte que s’acostuma a definir com a “independentista” en un temps en què l’independentisme s’estén per tota la nostra terra com una marea indeturable.

Per dissort, n’ha tingut prou amb un parell de dies per a balafiar el seu crèdit. Primer, decidint que no assistirà a la manifestació de l’Onze de Setembre perquè la seva condició de President de “tots els catalans i catalanes” no li permet donar suport a un lema com “Catalunya, nou estat d’Europa”; després, recobrant en mal moment la trista condició de mendicant, demanant al Reino de España un rescat econòmic per a poder fer front a les seves despeses.

Reblant, doncs, d’una manera abjecta, mesquina i inacceptable, la seva acceptació del colonialisme espanyol que patim des gairebé tres-cents anys. El missatge del nostre President no pot ésser més diàfan: no tan sols no volem ésser independents, sinó que volem consolidar encara més les cadenes que ens lliguen a l’Estat espanyol. !Vivan las caenas!

D’això, sens dubte,se’n diu tenir visió històrica! Com n’hauria d’aprendre, Francesc Macià, l’Avi, el 14 d’abril del 1931, quan proclamà des del balcó del palau de la Generalitat “la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica”, bo i “Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi”, i reclamant que “Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”.

La gran pregunta, doncs, només pot ésser una: en les actuals circumstàncies —que no poden ésser més propícies per a exercitar, en plena llibertat, el nostre irrenunciable dret a decidir— ha sabut, el seu successor, mostrar-se’n digne?

dimecres, 29 d’agost del mmxii

Publicat al Diari de terrassa, l’1 de setembre del 2012

Categories
Notes de lectura

En caure la tarda, Jordi Coca

Per poc partidaris que siguem dels cànons literaris —i menys d’aquells que es presenten amb ínfules d’incontrovertibilitat— potser sí podríem convenir en un dels trets que permeten determinar si una obra literària (i artística, en general) assoleix un nivell de qualitat destacable: la seva capacitat de reflectir amb profunditat i escaiença l’essència de l’existència humana —la condició humana, per dir-ho en paraules de Malraux.

Ho comentava, referint-se a la novel·la, en Manuel de Pedrolo en una lletra adreçada a Maurici Serrahima el 16 de gener del 1955: “En les obres grans s’hi reflecteix la condició humana en tota la pregonesa dels seus problemes, de les seves angoixes, dels seus conflictes permanents.” Com més sigui capaç de copsar aquell no-se-què immaterial i inaprehensible que distingeix la substància humana, major serà l’obra.

No cal dir que per a qualsevol autor és tan fàcil proposar-se aquest objectiu com… no assolir-lo. Assajar d’escriure una obra gran és tan absurd —i tan infructuós— com tractar d’agafar una papallona amb les mans per a assaborir la seva bellesa de més a prop: et quedaràs amb la seva pols màgica als dits i, com Dèdal, cauràs per voler-te enlairar massa.

Segurament és per aquesta raó —per no haver-s’hi obsessionat, per deixar que el llibre madurés i s’anés fent a ell mateix— que Jordi Coca ha aconseguit amb la seva darrera novel·la, En caure la tarda (Edicions 62, Barcelona 2012) un resultat esplèndid. I ho ha fet narrant la vida d’un home no tan sols discret sinó absolutament vulgar. La història —en principi sense història— d’un entre tants, d’un d’aquells homes sense atributs, invisible que podria passar-nos mil vegades pel costat sense que ni ens n’adonéssim.

La intrahistòria —o, més aviat, infrahistòria— unamuniana, doncs, elevada a la seva màxima expressió. Res més allunyat de Miquel Gironès, el protagonista d’aquest llibre, que un heroi mític o èpic —“el seu paper era ben poca cosa, més aviat un discret passar sense pena ni glòria… No tenia èpica” (pàg. 152)—, grandiós i enlluernador, una fita transcendental en la història humana. Al contrari: és el més anodí i menys destacat dels homes, caracteritzat per un més que modest “tarannà indecís i tou” (pàg. 84), a una permanent indecisió, a un deixar fer i deixar passar que el condemna a viure en una eterna, irremeiable monotonia.

Com Sísif, però, i heus ací on s’estableix la diferència cabdal —la que, segons el nostre parer determina la pregonesa, i per tant, la majusculitat de l’obra— un Sísif modern: com a símbol emblemàtic del món actual, la seva condemna no s’ha degut a haver-se oposat als Déus sinó, precisament, a deixar-se dur —“preferia abandonar-s’hi, seguir el corrent natural de les coses, el riu de la vida” (pàg. 19)—, no pas allò que ha fet, sinó a allò que no ha fet. A l’heroi antic el defineix l’acció; al modern, la inacció, la passivitat: “Això és la vida. Són comptades les persones que tenen experiències excitants. Ja no queden exploradors ni viatgers, no hi ha aventurers” (pàg. 216).

Així com Lèrmontov ens presentava al segle XIX un heroi del nostre temps, Coca ens acara amb l’heroi —o, més aviat, i forçosament, l’anti-heroi (o, encara amb més precisió, l’a-heroi)— del nostre, un nàufrag que s’enfonsa de manera irreversible en un oceà de tedi i vulgaritat, en “una gegantina extensió del no-res delimitada per la rutina.” (pàg. 221); en l’absurditat d’una existència sense sentit ni objectiu, transformada en un simple passar d’anys i més “anys sense vida, […] que […] eren una eternitat de solitud i neguits.” (pàg. 50).

Una realitat de la qual el protagonista, submergit en l’automatisme de la seva irrellevant quotidianitat, no en prendrà consciència fins que un esdeveniment inesperat —la gran tempesta d’aigua caiguda a Barcelona l’estiu del 2006— el reclou a casa seva, no aconsegueix dormir, té temps de sobra per a reflexionar i fa inventari de la seva vida, per a adonar-se’n que no tan sols és buida —que es limita a carretejar “una inexistència esglaiadora, […] una buidor perfectament blanca i infinita” (pàg. 32)—, sinó que no té futur. I, el que és pitjor encara, que n’és ell el responsable: que ha estat ell, amb la seva desídia i el seu conformisme qui se l’ha anat llaurant al llarg dels anys.

Perquè, com a personatge dels nostres dies, ni tan sols pot tenir el consol de culpar els altres dels seus mals. No pot escudar-se ni en el destí —contra els quals s’enfrontaven infructuosament, però també inevitablement, els antics (la qual cosa els alliberava de qualsevol responsabilitat)— ni contra l’atzar o la casualitat, que l’exculparien. Com a fill del nostre temps, descobreix la realitat i l’actualitat dels diagnòstics dels existencialistes i constata que, per bé o per mal, estem condemnats a ésser lliures.

Contradient, doncs, les tesis de Paul Auster —per al qual l’atzar té un paper essencial en les nostres vides— Coca reclama la necessària assumpció de les nostres pròpies responsabilitats, de les nostres decisions. Perquè, ens agradi o no acceptar-ho, i encara menys reconèixer, sempre som nosaltres qui decidim, fins i tot qual creiem no fer-ho: quan no decidim, en realitat decidim no decidir. Gironès no només reconeix el seu fracàs, sinó que n’és —i se’n sap— “perfectament culpable tot i no voler-ne parlar” (pàg. 16).

Aquesta sobtada reflexió duta a terme un xic més enllà nel mezzo del camin de la seva vida, aquest tan existencial passar comptes amb un mateix impulsat per una nit de tempesta ens fa pensar, en primer lloc en Balanç fins la matinada, una magnífica obra d’un autor tan estimat —i estudiat: recordem que fou l’autor del més que aconsellable Pedrolo perillós?— per Coca com Manuel de Pedrolo, on el seu protagonista va retrocedint en el temps per a trobar les bases de la seva decebedora situació actual, també, en André Malraux i la seva Condition humaine —“Il est très rare qu’un homme puisse supporter […] sa condition d’homme…”—, però, per damunt de tot, en les Penseés de Blaise Pascal.

Els mals de Gironès —i, per consegüent de la condició humana que representa— provenen, en el fons, dels fonaments que tan bé diagnosticà el filòsof francès en el capítol “Divertissement” de l’obra esmentada. Fins a tal punt, que sembla que es refereixi a l’anti-heroi coquià —clos en una “sala […] buida i sense vida” (pàg. 37) del seu domicili per una tempesta que feia la impressió que “volgués aïllar la casa i separar-la del carrer” (pàg. 80)— en afirmar “Quand je m’y suis mis quelquefois à considérer les diverses agitations des hommes, et les périls, et les peines où ils s’exposent […] j’ai dit souvent que tout le malheur des hommes vient d’une seule chose, qui est de ne savoir pas demeurer en repos dans une chambre”.*

Serà precisament quan es vegi obligat a restar a casa seva, descansant, quan tindrà oportunitat de reflexionar sobre la seva vida i adonar-se des de fa una pila d’anys no ha estat més que un simple “actor que tota la vida repeteix el mateix paper” (pàg. 54), que es limita a anar passant els dies, i prendre consciència de com ha arribat a balafiar la seva existència: “No és possible que la meva vida estigui tan buida”, (pàg. 116); “quines il·lusions he tingut a la vida?” (Pàg. 123).

Donant la raó altra vegada a Pascal: “quand […] j’ai voulu […] découvrir les raison(s) [de tous nos malheurs] j’ai trouvé qu’il y en a une bien effective qui consiste dans le malheur naturel de notre condition faible et mortelle et si misérable que rien ne peut nous consoler lorsque nous y pensons de près.” **Perquè, tal i com li succeeix tot d’una a Gironès,“les hommes qui sentent naturellement leur condition n’évitent rien tant que le repos; […] ils […] recherchent […] une occupation […] qui les détourne de penser à soi.” ***

Raó per la qual segurament podria fer seus uns versos d’Ausiàs March:

«Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report»

Podríem, és clar, afegir-hi d’altres característiques més o menys destacades —la presència del llegat de l’Ulisses de James Joyce (les vint-i-quatre hores del Bloomsday metamorfosades en una nit de tempesta); un cert, indefinible ressò pedrolià (exemplaritzat per una frase: “aquelles sines turgents” (Pàg. 30); tal vegada, una excessiva, i prescindible, tendència a reiterar la tesi (carpe diem, només vivim un sol cop)…— però considerem que no és necessari per a evidenciar les seves virtuts.

Virtuts que, malauradament, en un món com el nostre, que ret culte a la facilitat i a la lleugeresa, poden fer creure que En caure la tarda és una obra feixuga o, el que és pitjor, presumptuosa quan, en realitat, és tot el contrari. Es tracta d’una novel·la que llisca agradosament, “en què tot flueix de manera natural” (pàg. 105), escrita amb una prosa sàviament estructurada, que et posa una mà càlida a l’espatlla i es fa acompanyar, que s’adiu a l’esperit de l’obra: avançant, sense sotracs ni sorpreses, amb un ritme melancòlic però incessant, que subjuga.

En definitiva, potser no podem parlar d’una obra mestra —les obres mestres, si existeixen, les institueixen el pas del temps (i els lectors i lectores)—, però sí d’una novel·la de gran intensitat, pregona i alhora llegívola, tant aconsellable per a aquest període estival com per a qualsevol altre. Un llibre que es llegeix amb goig i et fa pensar, què més li podríem demanar?

dissabte 25 i diumenge, 26 d’agost del mmxii

 © Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat/

Publicat  al Núvol, el 28 d’agost del 2012

Traduccions (aproximades):

* Quan m’he posat a vegades a considerar les diverses agitacions dels homes, i els perills, i les penes a les quals s’exposen […] he dit sovint que tota la desgràcia dels homes ve d’una sola cosa, que és de no saber romandre en repòs en una cambra

** quan […] he volgut […] descobrir les raon(s) [de totes les nostres desgràcies] he trobat que n’hi ha una de ben efectiva que consisteix en la desgràcia natural de la nostra condició feble i mortal i tan miserable que res no pot consolar-nos quan hi pensem de prop.

***els homes que senten naturalment la seva condició no eviten res tant com el repòs; […] cerquen […] una ocupació […] que els privi de pensar en ells mateixos.

 

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

 
Categories
Parlem-ne

Formacions polítiques proetarres

Tot i que ja era prou habitual, des que Patxi López, l’actual lehendakari convocà per al proper 21 d’octubre les eleccions a Euskadi resulta impossible escoltar o veure cap debat en una ràdio o televisió espanyoles sobre aquesta contesa electoral sense que algun dels seus participants es refereixi a Bildu com als “proetarres”. Sense que en la majoria d’ocasions el (sempre teòric) moderador se li acudeixi ni tan sols fer un comentari ni, encara menys, demanar una rectificació.

Hom pensava —o, més aviat, volia pensar— que a l’estat espanyol hi regien les normes que defineixen un règim com a democràtic, en el qual no tan sols es respecten els drets humans fonamentals sinó també la tan imprescindible separació entre els poders i, per tant, també les decisions dels organismes judicials. El concepte del respecte als drets humans que té el Reino de España quedà de manifest amb les detencions, ordenades per l’infal·lible Baltasar Garzón, dels independentistes catalans un xic abans dels Jocs Olímpics de Barcelona; la independència del Poder Judicial, amb la tendenciosa sentència de Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

En aquell moment els que, amb raons sobrades, gosàvem posar en qüestió el pronunciament jurisdiccional que convertí el nostre text judicial major en paper mullat, fórem acusats immediatament d’antidemòcrates —quan no, directament, de feixistes. Sota cap concepte i per cap raó, per més motivada que pogués ésser, era admissible discrepar públicament d’una sentència del més Alt Tribunal espanyol. On aniríem a parar!

Pel que sembla, aquell argument servia per a imposar silenci els nacionalistes catalans, però no per a exigir-lo, coherentment, als nacionalistes espanyols facin. Dir que el Tribunal Constitucional no era imparcial i que, consegüentment, el seu pronunciament era invàlid constituïa no tan sols una abjecció, sinó quasi una mostra immunda de totalitarisme. Per contra, dir ara que Bildu és una “formació proetarra” o que no són més que “son els mateixos d’ETA que, sense deixar les armes, recorren a les urnes” és un exercici de llibertat d’expressió.

La pregunta clau és: quan trigarà el Fiscal General de l’Estat —sempre tan amatent a les extralimitacions verbals dels nacionalistes radicals (que li ho demanin a Arnaldo Otegi!)— a cridar a l’Audiencia Nacional als que duen a terme aquesta mena d’afirmacions si no incendiàries almenys imprudents?

dimecres, 22 d’agost del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

Comparteix

Categories
Parlem-ne

L'Onze de Setembre reclamem el Pacte Fiscal

El Govern presidit per Artur Mas l’encerta de ple novament en fer una crida ciutadana a aprofitar l’Onze de Setembre per a reclamar el Pacte Fiscal. Artur Mas no pot tenir més raó: el millor que pot fer “la societat catalana” és centrar tots els seus esforços reivindicatius en dur a terme “pronunciaments explícits a favor del pacte fiscal” que facin patent que “és un objectiu de consens a Catalunya”, de manera que “Madrid entengui que no és una petició només d’un govern, d’un parlament o d’uns partits, sinó que és una reclamació d’un país sencer”.

Certament, res ens convé més que ens sentin “a Madrid”. Tant el govern espanyol com l’oposició —que fins fa tot just quatre dies era el govern— han demostrat, des de la fundació del Reino de España, común e indivisible, tenir una oïda d’allò més sensible per als nostres afers. Cada vegada que hem sortit al carrer per a reivindicar quelcom, no tan sols ens han “sentit” sinó que s’han afanyat a correspondre les nostres tan assenyades reclamacions.

Els darrers exemples no podrien ésser més evidents ni determinants. Després de la colossal manifestació del 10 de juliol del 2010, quan gairebé un milió de catalanes i catalans sortírem al carrer per a cridar ben alt i clar —malgrat les travetes habituals d’aquest PSC que cada dia és més PSOE— que “Som una nació! Nosaltres decidim!”, els espanyols cuitaren a prendre’n nota. No només estiraren les orelles als il·lustres membres del Tribunal que havia convertit l’Estatut en una miniatura de fireta, sinó que corregueren a canviar la constitució per a donar-hi cabuda a les nostres aspiracions nacionals.

Estem d’acord, president Mas: res millor que ens sentin “a Madrid”… Què sàpiguen que la societat civil catalana considera absolutament imprescindible el pacte fiscal aprovat pel Parlament. O, potser, no fos cas que s’enfadessin, per quina raó no ens limitem a demanar que ens respectin les romanalles de l’Estatut que van ésser tan generosos de consentir? O, no siguem massa ambiciosos, que no anul·lin el règim autonòmic?

I, si encara és massa, que segueixin acceptant el català com a llengua oficial al nostre país —perdó, regió? Si no pot ésser, que ens la deixin parlar a dins de casa, almenys? O, si tampoc no ho accepten, almenys que ens permetin ballar sardanes un diumenge de cada quatre.

divendres, 17 d’agost del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

Categories
Parlem-ne

Àlex Fàbregas i els esportistes catalans

A les catalanes i els catalans, quan no estem adormits sota la figuera, mirant-nos el melic amb una atenció obsessiva que mereixeria una millor causa —junt amb els peatges, una de les característiques més definitòries del nostre fet diferencial— ens agrada, o més aviat ens convé, donar sempre la culpa als altres: als de Madrid, si és possible. La posició, és clar, no pot ésser ni més simple ni més còmoda: són els altres els qui tenen, sempre i en qualsevol circumstància, la culpa; mai nosaltres.

Les declaracions d’Àlex Fàbregas, el jugador d’hoquei —«Jugo amb Espanya perquè és amb qui em toca jugar, no tinc cap altra opció. El meu sentiment és català. No sento el mateix escoltant l’himne espanyol que Els segadors.»—, que van ésser rebudes amb tanta hostilitat per l’espanyolisme més tronat, obligant-lo fins i tot a clausurar el seu compte de Twitter davant de les serioses amenaces (entre elles, algunes de mort) que ha rebut, ens oferien una magnífica oportunitat de capgirar aquesta miserable situació.

Hom podia esperar que els esportistes catalans, i amb major raó encara tots els que juguen o han jugat duent la samarreta de la selecció espanyola —de grat o per imperatiu legal, se sentin més catalans que espanyols, més espanyols que catalans o ciutadans del món, comparteixin o no comparteixin les seves paraules— s’haurien afanyat a redactar un manifest en defensa del seu company. Un manifest, obert per descomptat als esportistes espanyols amb sensibilitat nacional, que li oferís la seva col·laboració, fent-li costat en aquest moment tan difícil com desagradable.

Un manifest que digues, si fa no fa el següent:

 Manifest en suport d’Àlex Fàbregas i la llibertat d’expressió

«Els sota signants, esportistes catalans i espanyols que vestim o hem vestit la samarreta de la selecció espanyola en algun moment, volem donar el nostre suport incondicional al nostre company Àlex Fàbregues davant dels injustificats atacs que ha rebut després d’unes declaracions en les quals expressava les seves conviccions nacionals.

Hi estiguem o no d’acord, entenem que aquesta actitud intolerant posa en perill dos dels principis fonamentals de la democràcia: llibertat de creences i, sobretot, la d’expressió. Principi reconegut no tan sols per la Constitució —al seu article 20: “Es reconeixen i protegeixen els drets: a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció.”— sinó per la Declaració Universal de Drets Humans —Article 19: “Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.”

Entenem, doncs, que ni ell ni cap esportista, sigui quina sigui la seva ideologia —sempre i quan no impliqui l’ús ni la justificació de cap mitjà violent, per descomptat— no ha d’ésser perseguit ni, molt menys, atacat per haver expressat lliurement la seva opinió sobre qualsevol tema, per més conflictiu que aquest pugui ésser o semblar.

Considerem que cal, per damunt de tot, preservar els drets i llibertats individuals, tant més quan impliquen qüestions tan essencials per a una persona com són els de la seva identitat, creences religioses, nacionals o polítiques. Sense distincions de “raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.”

Atès que, com bé remarca l’article primer de l’esmentada Declaració Universal: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.”

Per tot plegat, els sota signants, donem el nostre recolzament a Àlex Fàbregas i reclamem per a qualsevol persona, esportista o no, més enllà de la seva llibertat de creença o d’expressió, l’inviolable respecte que com a persona mereix.

I convidem, així mateix, a qualsevol ciutadà o ciutadana, amb independència absoluta de les seves creences o ideologies, a afegir-se a aquest manifest en defensa dels drets humans fonamentals.»

 Amics Pau Gasol i Xavi Hernàndez, com a membres actual de les seleccions espanyoles de bàsquet i de futbol, us animem a donar exemple i a recolzar públicament un manifest d’aquesta mena. Si aquest esbós de manifest us sembla més o menys correcte, podeu afegir-vos a la causa del Facebook:

Manifest en suport de la llibertat d’expressió d’Àlex Fàbregas

Categories
Notes de lectura

En memòria de Felip Calvet i Costa (1920-1999), Àngel Jiménez

El nostre no és tan sols un país escanyat econòmicament, que no es decideix a fer la passa endavant que hauria de fer, sinó que té una memòria ben esquifida. Tan miserablement esquifida que tan sols és capaç de mantenir en el record quatre noms, negligint tots els altres, talment com si la història no la fes la comunitat —si més no, una determinada suma d’individualitats— sinó les excepcionalitats.

Quan es tracta dels exiliats catalans de la guerra civil espanyola la situació esdevé encara més flagrant i imperdonable: l’oblit ha engolit quasi per complet la immensa majoria dels que havien estat els protagonistes de la República, convertint-los en poc més que unes ombres difuses, arraconades del tot, deixant sota els focus únicament un parell de figures —Francesc Macià i Josep Tarradellas— i obscurint les altres, gairebé com si ni haguessin existit. Qui coneix, a hores d’ara, personalitats tan cabdals com poden ésser Carles Pi i Sunyer, Rovira i Virgili o Josep Irla?

Per fortuna, algunes petites i coratjoses editorials han començat a recobrar part d’aquests insignes avantpassats nostres, tot i que sense l’èxit que segurament mereixerien. Raó que explica que sovint hagin d’ésser les administracions públiques les que s’encarreguin de mantenir la presència d’altres exiliats no tan reconeguts. Com ho feren l’any 2003, l’ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i la Diputació de Girona publicant En memòria de Felip Calvet i Costa (1920-1999), amb la finalitat de mantenir viva la presència d’un dels seus fills més il·lustres.

 Tal i com remarca amb gran escaiença el pòrtic, l’objectiu del llibre —emmarcat en el projecte de recerca global que promou el Grup de Recerca de l’Època Franquista (GREF) de la vila— era dur a terme “un gest institucional de rehabilitació jurídica i moral de tots els guixolencs que van ser víctimes del franquisme durant la immediata postguerra” (pàg. 7), entenent que “l’actual convivència democràtica no es pot basar en l’oblit, ni ha de tenir por d’enfrontar-se amb la veritat del que va passar, ni de ‘ferir sensibilitats’ […] Es tracta d’aconseguir la veritable reconciliació, a partir del reconeixement i l’acceptació de la responsabilitat de cadascú.” (pàg. 9).

Per a assolir aquesta tan àrdua missió, res millor que recobrar el testimoni, pràcticament esborrat, d’un home que, tot i la seva volguda modèstia, deixà petja per allí on passava; aquell home que —acompanyat tothora per la seva esposa, Teresa Rovira, tan lluitadora, infatigable i discreta com ell— convertí la fidelitat a Catalunya en la seva infrangible pauta de conducta.

El precís recorregut biogràfic que en fa Àngel Jiménez, en realitat serveix tant per a homenatjar-lo a ell com a una gran part de la ciutadania del país. Com tants d’altres, acabà pagant amb dolor i sang la comissió d’un delicte imperdonable: mantenir-se coherent amb les seves conviccions morals i democràtiques i defensar la legalitat vigent que d’altres conculcaven bàrbarament, sense cap mena de complex ni restriccions. I, sobretot, situar-se al costat dels desprotegits, dels que no tan sols no havien tingut mai res, sinó que tampoc mai no heretarien la terra.

Des d’aquest punt de vista, doncs, un fet no podria ésser més evident: la recuperació d’allò que s’ha definit com la memòria històrica no és només convenient, és absolutament necessària i tan sols motivacions poc clares o poc justificades —tot i que, molt ens temem que siguin, en realitat, massa clares i del tot justificades— poden oposar-se al fet que es dugui a terme. L’oblit, i amb major raó quan concerneix a la meitat de la població més desafavorida, mai no permetrà superar l’horror ni el dolor.

No obstant això, en l’obra que comentem a l’interès general o global se n’hi afegeix un altre, el del mateix biografiat. Recordar-lo és garantir-li l’eternitat. O, si més no, una certa eternitat. Ho expressava, amb l’enginy i l’encert habitual de la seva magnífica prosa aquell qui fou el seu sogre, Antoni Rovira i Virgili, en un dels articles recollits al Teatre de la ciutat, “Les coses perdurables”: «La vida és un somni, una il·lusió, diuen els pessimistes antics i moderns. Seria molt més just de dir que somni i il·lusió és la mort. El concepte de la mort, essencialment humà, no correspon a la realitat del món. Es un terme figurat, relatiu. Les transformacions, els canvis, no sols no són la mort, ans encara són la llei i el ritme de la vida. Quan els homes dediquen llurs pensaments als morts i a les coses passades, donen prova de la perdurabilitat de la vida. Cauen i desapareixen les vides individuals i les coses temporals; i es mantenen les coses perennes que donen unitat al món, caràcter a les races, puixança als pobles, personalitat als individus».

Felip Calvet i Costa, personalment i col·lectiva mereix ésser recordat: obligat a exiliar-se —i, el que li fou més insofrible, a deixar els seus pares al seu darrera— quan encara no havia complert els vint anys, reféu la seva vida a Montpeller, llicenciant-se en Història i començant a treballar en l’empresa surera dels germans Irla, iniciant així una relació amb el futur president que es va anar consolidant fins a esdevenir una amistat tan ferma com permanent. La qual cosa permeté, que quan Josep Irla substituí l’ajusticiat Francesc Macià en la presidència de Catalunya Felip es convertís en un dels seus més constants i eficients col·laboradors.

Col·laboració que es mantingué en el temps, no tan sols en vida d’Irla, sinó fins i tot quan desaparegué aquest, duent a terme una lloable tasca de recerca històrica de la seva vida i obra, que acabaria donant lloc a la primera biografia d’aquell preclar prohom català: Josep Irla, president de la Generalitat a l’exili, escrita de manera conjunta amb l’historiador Josep M. Roig i Rosich. Biografia que només ha estat superada, molts i molts anys després, per una altra obra tan monumental, canònica com imprescindible: La Generalitat de Josep Irla i l’exili català, de Mercè Morales.

En síntesi, podríem dir que tot i la modèstia de les seves 84 pàgines, fotografies incloses, es tracta d’un llibre prou recomanable, que ens permet acostar-nos a una figura tan interessant com negligida, però, per damunt de tot, a un temps i un país que alguns tenen la innoble voluntat que oblidem. Alguns que són, precisament, els hereus d’aquells que es proposaren anihilar la nostra terra, convertint-la en un erm cultural i intel·lectual. Propòsit que, si no fou finalment assolit, es deu exclusivament al nostre desig col·lectiu de supervivència; a la nostra voluntat d’ésser —de seguir essent.

Voluntat de pervivència que Felip Calvet, junt amb tants d’altres, representa perfectament. Per si no n’hi hagués prou amb el dit fins ara, una nova mostra, que val un imperi. Si Calvet i Teresa Rovira es volgueren casar a Andorra no fou només per a facilitar la possibilitat que hi assistissin els pares d’ells —possibilitat frustrada, com no!, per les tan poc cristianes com catòliques autoritats franquistes— sinó per una raó de principi: es negaven a ésser casats en cap altre idioma que no fos el català!

(És per això —diguem-ho una vegada més entre parèntesis— que quan hom té el privilegi de comprovar la infinita afabilitat, l’aplom, la serenitat, el coratge, la decisió i la visió clara —més que diàfana, clarivident— que manté, avui en dia, als seus més de 90 anys, la seva esposa Teresa, la filla del colossal Rovira i Virgili, no pot deixar de demanar-se: per quina raó no podria dirigir ella els destins de la nostra tan maltractada terra? Si ho fes, ben segur que els (teòrics) horitzons desconeguts ens serien, en quatre dies, tan coneguts com favorables!)

diumenge, 5 d’agost del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

Categories
Parlem-ne

Ernest Maragall i disciplina de vot

Des de fa una setmana un Maragall —que no és pas poeta— acapara una bona part de les notícies i opinions dels diaris convencionals i digitals. No és, per descomptat, cap novetat, si destaquen per alguna característica els Maragall polítics és precisament per la seva permanent voluntat de no passar mai desapercebuts. Primer fou en Pascual, al qual devem no tan un esdeveniment tan formidable com el Fòrum de les Cultures que se celebrà a Barcelona l’any…, l’any…, l’any… Bé, l’any que fos. I ara l’ha substituït l’Ernest.

Els socialistes catalans s’han esverat d’allò més davant el seu comportament. Alguns d’ells, com l’inimitable Manuel Bustos i la gran esperança blanca del PSC, Daniel Fernández, l’han convidat —, en una visió que no pot ésser més unívoca, monopolística i paternalista— a deixar el partit i, sobretot, el seu escó! Sembla que tenir un parer o un plantejament diferent de la direcció no és gaire aconsellable: qui es mou no surt a la fotografia.

El més greu del cas és que la carta que li adreçaren li demanava —imaginem que no gosaren exigir-li-ho— que ho fes per “coherència personal, dignitat política i ètica democràtica”. Una justificació tan genial que no ho podria ésser més! Sens dubte, la frase perfecta per a definir com entenen la política la majoria dels que ostenten posicions de domini al nostre país.

Per “coherència personal” ha de deixar el partit l’únic diputat del PSC que ja posat de manifest que posa per davant la seva “coherència personal” que no pas els seus interessos? Aquell que no ha dubtat en posar en perill la seva estabilitat i el seu lloc al partit per a mantenir-se fidel a la seva manera de pensar?

Per “dignitat política” ha d’abandonar-lo aquell que ha procurar retornar a l’exercici de la política un xic de la dignitat que fa tant de temps va perdre? Aquell que entén que la ideologia i els interessos generals del país han de passar sempre per davant dels interessos, majoritàriament oportunistes o estrictament electorals, del partit de torn?

Per “ètica democràtica” ha de cedir el seu lloc al Parlament qui ha demostrat que ètica i política no són —millor, no haurien d’ésser— dos conceptes incompatibles? Qui ha cregut que un diputat, que qualsevol diputat, no es deu al seu partit, sinó als seus electors? Qui ha tingut present el principi, tant de temps deixat de banda, de la sobirania popular?

Per “coherència personal, dignitat política i ètica democràtica” el que hauríem de fer la immensa majoria dels electors és, no ja demanar, sinó exigir que s’estableixi, d’una vegada per totes, un sistema de llistes obertes, amb una circumscripció electoral reduïda, que permeti un control directe dels nostres representants.

Un sistema que permeti que els qui decidim si un diputat hagi d’abandonar o no el seu escó siguem, directament, els votants i no pas el tan inaccessible com inabordable aparell dels partits, que premien la fidelitat —l’obediència cega i incondicional— i no pas l’honestedat.   

dimecres, 2 d’agost del mmxii

 © Xavier Serrahima 2o12

Publicat a Llibertat.cat, el 5 d’agost del 2012