Si quan et donen per mort un dia tornes, Llort

Per a superar la perennitat de l’Espanya negra res mes adient que acostar-se a la novel·la d’aquest  gènere, atenent les sàvies paraules de Raymond Chandler (“Tot el que s’escriu amb vitalitat expressa aquesta vitalitat; no hi ha temes avorrits, només ments avorrides”, The Simple Art of Murder) i prescindint dels injustos prejudicis que la desvirtuen. Ho podem fer amb “La Negra” de La Magrana que, tot agafant el relleu de l’enèsim renaixement frustrat de “La Cua de Palla”, a mes d’alguns títols clàssics imprescindibles —El son etern, El crit de l’òliba…— ha publicat Si quan et donen per mort un dia tornes, la darrera obra, tan inesperada com sorprenent, d’un escriptor que convé seguir amb atenció: Llort.

Sorprenent no només pel títol —amb ressons innegablement calvinians, que conviden al goig de la descoberta— sinó sobretot perquè, servint-se de les convencions de la sèrie negra, s’endinsa en un dels factors humans que més ens determinen i ens condicionen, la família. Mitjançant tot un seguit de salts temporals, que tan aviat ens duen de l’ahir com al present, l’escriptor barceloní va dosificant progressivament la trama de l’obra: la història d’un fill que havent marxat de casa als 18 anys, tractat sense cap mirament per la vida, sense aconseguir trobar una nova llar enlloc, hi retorna sobtadament quan ningú no l’espera, arrossegant al seu darrera el llast del seu passat.

L’explosiva combinació entre un caràcter encara en formació —“L’Agustí nota el clec que trenca definitivament la closca de l’adolescència i l’aboca de manera violenta al món adult”—, un atzar ben poc favorable i una innata  tendència a envoltar-se de les companyies menys aconsellables, no tan sols l’allunyaran cada vegada més de casa seva sinó que, incapaç de resistir els embats de la vida —“Les sirenes canten i són tan atractives com ho eren les que temptaven Ulisses”—, l’abocaran a una indeturable espiral de violència, de destrucció i d’autodestrucció.

Una novel·la negra que resulta impossible deixar-la un cop començada, inusualment ben construïda, poblada per personatges creïbles i amb personalitat, que defuig els tòpics i les frases fetes, amb uns diàlegs d’una treballadíssima naturalitat, adreçada als fidels al gènere —que hi trobaran allò que hi cerquen: una trama on els baixos fons geogràfics i humans conflueixen—, però que alhora acluca l’ull amb picardia a d’altres lectors; a aquells que creuen que la literatura no és —o no és, només— un simple entreteniment. A aquells que esperem, amb ànsia, un nou roman dur —per dir-ho en termes de Simenon— de l’autor de La imperfecció de les bombolles.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 11 d’octubre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

 
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons