Si el títol d’una novel·la ens assabenta que el seu protagonista s’anomena K. no podem evitar emprendre-la amb una certa prevenció: massa autors han pretès aixoplugar-se sota l’ombra colossal de Kafka sense merèixer-ho (prou). Sovint, l’advocació al genial escriptor txec és tan superficial com injustificada, basada únicament en la temptativa de beneficiar-se d’algun reflex indirecte de la seva resplendor d’aurora.
Una realitat tan esgarrifosa —“la maldat portada a l’infinit”, (pàg. 142)— i enfollidora —“Una malaltia d’Alzheimer nacional […] el producte de l’oblit col·lectiu de la llista de morts”, (pàg. 15)— que va més enllà de l’absurditat de l’administració per a emparentar-se amb el surrealisme: “Una situació sense sortida ni explicació, igual que a la pel·lícula [El ángel exterminador] de Buñuel. Una tensió insuportable i sense cap perspectiva de res. Ja no sé que és veritat i que és mentida”, (pàg. 51). Un surrealisme d’arrel kafkiana que ens fa pensar —i reivindicar— els tres magnífics Anònims de Manuel de Pedrolo.
Llegint —amb delectació literària, però ensems amb patiment (i revolta) moral— aquest tan esplèndid llibre m’ha vingut a la memòria una remarcable i inoblidable frase del capítol 2 de la tercera part d’Els fills de l’Arbat, d’Anatoli Ribakov, que defineix amb una precisió quirúrgica l’absoluta i aberrant deshumanització dels totalitarismes, ja siguin de dretes o d’esquerres (que són, en realitat dos costats simètrics de la mateixa moneda): “Estic privat de qualsevol dret, […] es pot fer amb mi el que es vulgui, se’m pot jutjar per sabotatge, per atemptat al prestigi, […] se’m pot ofendre i escopir a la cara.”
Precisament és la profunditat de la bestialitat, que en el cas dels feixismes (antics i actuals) han excedit a bastament tots els límits, el que fa que convertir-los en literatura esdevingui un repte gairebé inassolible, tant per un excés d’implicació personal —“no era correcte fer de la tragèdia de la seva filla un objecte de creació literària”, (pàg. 137)— com pel risc que la indignació, el missatge o la voluntat de denúncia s’imposin a les consideracions literàries.
Afortunadament, Kucinski ha superat amb gran destresa aquest repte, oferint una mostra de la seva polivalència mitjançant 28 capítols tan diversos com atractius. Alguns d’ells, d’un encaix formal i temàtic magnífic: “Llibres i revolució”, “La gossa” —magistral, literàriament; esbalaïdor, humanament—, “Guerra psicològica”, “Dos informes”, “Passió, compassió”, “La reunió del claustre de professors”… I fent-ho amb un estil (traduït amb molta escaiença per Pere Comellas) aparentment fred, asèptic, impersonal —l’únic en realitat que permet escriure (i llegir) una obra tan íntimament colpidora com aquesta (germana bessona, pel que fa a cruesa, d’El Xal, de Cynthia Ozick)— però emotiu i intens alhora.
Amb tot, entenc que allò que confereix a Les tres morts de K. el seu destacable valor literari és la seva pregonesa humana: per damunt —o, potser, per sota— del relat d’un règim feixista, hi aflora la història d’una família —o, més exactament, d’allò que hauria pogut ésser una família—, i no pas només per culpa exclusiva de la dictadura —d’aquells que “la van desaparèixer”, (pàg. 155)—, sinó, també, de la incúria del pare —“Sentia la pèrdua prematura de la filla com un càstig, per haver tingut sempre el cor a la literatura, en els seus amics escriptors”, (pàg. 171). Un clam impecable contra el temps perdut, contra tot allò que no vam fer quan tocava i ara ja no podrem fer perquè és massa tard. Un cant, doncs, a la vida: carpe diem!
dijous 4 i divendres 5 d’abril del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
