El magnífic i infal·lible Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sempre amatent a defensar els més desvalguts —sobretot aquells que consideren la llengua catalana com una molèstia innecessària—, ha dictat una interlocutòria (en espanyol, por supuesto!) que estableix —fonament de dret cinquè— que la Generalitat ha de garantir (tradueixo, ja que la malèvola immersió lingüística ens ha impedit entendre la imperial llengua de Cervantes) “l’ensenyament conjunt en ambdues llengües al fill en edat escolar de la part actora, juntament amb els seus companys d’aula”, quan un pare o mare ho demani.
Atès que —fonament de dret tercer— “el dret fonamental a l’educació (art. 27 CE), en el seu aspecte lingüístic, no garanteix cap dret d’opció a rebre l’ensenyament exclusivament en una sola de les llengües oficials”, res més lògic que quan un pare o mare ho demani, els companys i companyes del seu fill es sotmetin a la seva voluntat. Per quins set sous el drets dels altres trenta o trenta-cinc hauria de prevaldre damunt del d’un de sol? Millor que s’imposi el d’un. Al cap i a la fi, per quina raó s’han de fer les classes en una llengua minoritària i provinciana, que no serveix de res, si es poden fer en una de majoritària i universal?
Que un sol pare o mare demanen que el seu pobre i discriminat fill li facin les classes en espanyol, no fos cas que es traumatitzés, cap problema: a partir d’aquell moment tot es farà en espanyol, a la seva aula.
Però, ben mirat, potser això no sigui suficient. Per què limitar-ho a una sola classe i aula? I si la pobra criatura sent parlar en català al pati o a l’hora de dinar? Res, home, res: si un pare o mare ho demanen, tota l’escola ha de fer servir l’espanyol, tant a les aules com fora d’elles. Si s’ha imposat a trenta o a trenta-cinc alumnes, per què no s’hauria d’imposar a quatre-cents cinquanta (nacionalistes catalans xenòfobs, ben cert)?
Tanmateix, per quin motiu aturar-se en aquest punt? I si la turmentada criatura surt al carrer i sent algú expressar-se en català? Com li podríem estalviar el trauma? Res més senzill: la gent del seu barri, pel carrer —a casa, en la intimitat (on no poden causar prejudicis psicològics irreversibles a cap ànima tendra), que emprin la llengua que vulguin—, ha de parlar només en espanyol.
Al barri i, com no, a tota la ciutat: no seria just que el fanatisme feixista català l’impedís sortir de la zona on viu, oi? I tampoc fora del seu municipi: a la seva província també s’hauria d’imposar l’espanyol, en la via pública. I a tot Catalunya. I, per què no, al món sencer.
Al capdavall, si el bé d’un es pot imposar al de trenta o trenta-cinc, per quina raó el de 17 famílies no s’hauria d’imposar a més de set milions i mig de persones?
dijous, 11 d’abril del mmxiii
© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
