Categories
Notes de lectura

CNT, la força obrera de Catalunya, Ferran Aisa

En explicar-se la història catalana del primer terç del segle passat, i encara més la de la Guerra Civil espanyola, una de les organitzacions que ha acostumat a rebre una consideració més negativa —quasi unànime— ha estat la CNT.

El gran sindicat anarquista ha esdevingut una mena de cap de turc —per no dir d’ase dels cops— genèric, un comodí perfecte, adaptable a qualsevol circumstància, utilíssim per carregar-li gairebé en exclusiva el feixuc llast de la responsabilitat dels fets més luctuosos d’aquells temps: començant pel pistolerisme, seguint per la radicalitat de les revoltes obreres dels anys vint, passant pels excessos dels primers mesos del conflicte bèl·lic i acabant amb els Fets de Maig del 1934 —aquesta “guerra dins la guerra [en què] les diverses opcions ideològiques s’enfrontaven posant en perill la rereguarda”, (pàg. 304), que comportà la definitiva dinamització del govern republicà català.

En aquest sentit, la publicació de CNT, la força obrera de Catalunya, (Editorial Base, Barcelona, 2013), de Ferran Aisa, en una col·lecció tan prestigiosa com Base Històrica, esdevé tan oportuna com recomanable per tractar que la Confederació Nacional del Treball recobri el lloc queli hauria de correspondre, per mèrits propis, en la nostra història: el d’una importantíssima organització “amb una filosofia humanista” que “pretenia transformar la societat en una altra de llibertat i de justícia”i que volia que aquesta societat nova ho fos per a tothom” , (pag. 57).

Amb aquest objectiu, l’historiador segueix el continu, complicat i sempre conflictiu esdevenir de la CNT des de la seva fundació, l’any 1910 al Palau de les Belles Arts de Barcelona, fins a la fi de la Guerra Civil, que provocà un “exili confederal […] molt llarg” i “una clandestinitat molt dura” que s’endugué “la història del proletariat català i espanyol al bagul dels records”, (pàg. 319). Una existència condicionada i conformada per la seva coincidència amb una de les èpoques més convulses i tenebroses que es recorden.

Malgrat que no assoleix l’objectivitat que seria desitjable —la qual cosa potser faria convenient que és llegís juntament amb La rereguarda en guerra, de Martín Ramos, que està afectada pel mateix handicap però a la inversa: convertint el PSUC en Abel i la CNT, en Caïm— aquest llibre ofereix una possibilitat magnífica de conèixer no només la gènesi i evolució de “la força obrera (llibertària) de Catalunya” sinó, també, d’alguns dels seus representants més destacats — Salvador Seguí, Buenaventura Durruti, Ángel Pestaña, Joan García Oliver…— normalment negligits, quan no damnificats, en la història del nostre país.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el  24 de maig del mmxiii

© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

La vida somni de Balso Snell, Nathanael West

En ocasions sembla que oblidem que la literatura no sempre ha de tenir un posat seriós, quasi sagramental, sinó que també pot estar caracteritzada per un to humorístic, sense que això hagi de suposar, necessàriament, una reducció del seu nivell qualitatiu. En certa manera, l’ombra de la imatge de seriositat i de pregonesa de Franz Kafka ha acabat esdevenint massa feixuga, talment com si des de la seva irrupció, humor i lleugeresa fossin sinònims.

Per fortuna, segueixen existint autors que tenen present que algunes de les més fondes arrels de la novel·la —verbigràcia, El Quixot i Vida i opinions de Tristram Shandy— provenen d’una visió còmica de la vida. La vida somni de Balso Snell (The dream life of Balso Snell), de Nathanel West, Editorial Males Herbes, 2013, posa en evidència que ironia i profunditat no tan sols no són incompatibles, sinó que poden arribar a esdevenir les millors aliades. Amb major raó quan, com succeeix amb aquesta obra tan ben traduïda per Ruy D’Aleixo, a una idea enginyosa se li afegeix la intel·ligència i el domini del llenguatge del seu autor —un llenguatge que esdevé, ben sovint, el màxim protagonista de la narració.

Tot i que en certs moments, principalment a les primeres pàgines, la seva explícita voluntat paròdica arribi a forçar un xic més que no convindria aquest virtuosisme —“Oh Birra! Oh Mirra! Oh Bach! Oh Offenbach!”, (pàg. 14); “Oh porta rosada! Oh jardí humit! Oh pou! Oh font! Oh flor enganxosa! Oh membrana mucosa!”, (pàg. 16)—, la subtil ductilitat amb la què tracta el llenguatge per als seus objectius sarcàstics no pot ésser més rellevant ni escaient: “Avui, mentre m’afaitava, he buscat en mi les emocions d’ahir. He buscat en mi, és a dir: he buscat a les butxaques de la meva bata i als estoigs de l’armariet dels medicaments. Com que no hi he trobat res, he seguit mirant”, (pàg. 45).

Ja des del seu inici, brutal i totalment esbojarrat —que el lector o lectora rep inesperadament, com “un terrible cop de puny al ventre”, (pàg. 65)—, en decidir que el seu heroi dugui a terme la seva peculiar Odissea dins del Cavall de Troia, i més havent-hi d’accedir precisament per “la part posterior del canal alimentari”, (pàg. 13), West situa palesa la seva intenció de col·locar totes les cartes ben esbatanades damunt la taula: el que es proposa és una paròdia duta a l’extrem, que no tindrà pietat per res ni per ningú; i, encara menys, pels (autoescollits) mandarins de la literatura.

Convertit en una mena de Rei Midas a la inversa, tot allò que entra en contacte amb el seu alter ego es transformarà automàticament de metall preciós sobrevalorat en pura quincalla; aquells escriptors que creuen que la seva genialitat els situa “entre «els grans menyspreadors» que Nietzsche estimava perquè «ells són els grans adoradors; ells són les sagetes que apunten a l’altra riba»”, (pàg. 33), rebran exactament allò que mereixen: “un notable baix” però, sobretot, “un bon gec d’hòsties”, (pàg. 44).

La seva sàtira sarcàstica, que es riu del mort i del que el vetlla —potser precisament perquè aprengué del filòsof alemany que aprendre a riure és el veritable senyal de superioritat—, assoleix el seu objectiu: fer-nos respirar l’aire pur de veritat, aquell que ens retorna a la nostra condició primigènia com a persones de carn i ossos; persones en la nostra condició original —“genuïna”, per emprar un dels mots clau de l’obra— que, tot i que a voltes alcem els ulls envers el cel, seguim tocant de peus a terra.

Amb una causticitat punyent, l’autor s’afila les dents amb la ploma —“com si provés de dibuixar amb la punta d’un llapis l’ombra de llapis que dibuixa”, (pàg. 34)— i sembra blanc sobre negre iconoclàstia, retornant les coses al lloc d’on mai no haurien d’haver sortit: “Aquests judicis comporten una sèrie d’associacions literàries que encara m’allunyen més del sentiment genuí”, (pàg. 47).

Dessacralitza la literatura i la cultura enteses com a pedra filosofal de la humanitat —si més no, com a única pedra filosofal de la humanitat. I, sobretot, a aquells que es creuen dotats d’una missió especial, més enllà de la resta del seus congèneres: “Hi havia un temps en què em creia un esperit rar”, (pàg. 50). A tots aquests imbuïts de messianisme, que estan convençuts que són una benedicció divina per a l’espècie humana, que mai no els agrairà mai la seva existència, els abaixa dels seus pedestals, els retira els seus immerescuts llorers i els recorda que la vera genialitat acostuma a ésser tan humil com discreta.

En conclusió, en aquest món nostre d’oripell literari, on fa la impressió que neixi un autor absolutament excepcional a cada cantonada —només cal donar un cop d’ull a les hiperbòliques faixetes que acompanyen els llibres— La vida somni de Balso Snell esdevé un fabulós antídot contra la cada dia més incontenible epidèmia de la presumpció artística.

Publicat al Núvol, el  23 de maig del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Estimada vida, Alice Munro

Les possibilitats de fruïció que ens ofereixen les petites peces d’orfebreria literària que són —o poden ésser— els contes és pràcticament il·limitada. Amb major raó, encara, quan els que els escriuen saben el què es duen entre mans i converteixen el seu cultiu en una part essencial —quan no gairebé exclusiva: pensem en la profunda petjà que deixà en Quim Monzó—, de la seva creació literària. Ho expressa amb clarividència la protagonista de M’agradaria, d’Amanda Mikhalopu: “Sempre he llegit, tota la vida. […] Prefereixo els relats. Són més propers a l’escala humana. Les novel·les són intents desesperats de controlar-ho tot; els poemes, deliris de grandesa”.

Estimada vida, d’Alice Munro (Club Editor, Barcelona, 2013, traducció de Dolors Udina) ens brinda la magnífica oportunitat d’immergir-nos de nou en la literatura d’una de les narradores actuals més ben considerades pels seus companys de professió: Cynthia Ozick —l’autora d’un dels relats més exquisits, ferotges i aclaparadors de tots els temps, El Xal— arribà a afirmar que “Ella és la nostra Txèkhov i durarà més que els seus contemporanis”. Les comparacions habitualment són odioses, però quan són hiperbòliques, com aquesta, esdevenen una arma de doble fil, més perilloses que beneficioses; posar-los de costat és tan arriscat com injust: Txèkhov és molt Txèkhov!

La veterana escriptora canadenca demostra altra volta que és capaç d’excel·lir en la redacció de contes sense cap necessitat de l’ajuda, tan benintencionada com enverinada, d’Ozick: “Marxar de Maverley”, “Grava”, “Refugi” o “Dolly” són en veritat més que destacables, tant des del punt de vista formal com argumental. Més encara, són la perfecta constatació de la raó per la qual a Munro no li cal escriure novel·les: la intensitat i la cura amb les què les basteix converteixen les seves millors narracions en novel·les en miniatura; novel·les condensades poblades —o, més aviat, habitades— per uns personatges d’una pregonesa insospitada en la seva brevetat.

Les seves tan ben esculpides criatures literàries —en aquesta obra, majoritàriament dones; dones que tracten de trobar un (cert) sentit a una existència que els té reservada una funció, en el millor dels casos, del tot subsidiària: “Si eres dona, la dedicació a qualsevol cosa et tornava ridícula”, (pàg. 142); “Estava acostumada a esperar fins tenir la seguretat que l’oncle havia dit tot el que volia dir. Fins i si em dirigia a ella directament, esperava, mirant-lo, per si volia donar ell la resposta”, (pàg. 125)— tenen un no-sé-què de shakespearianes. O, si es vol, d’aquella magistral descobriment del teatre grec que el geni de Stratford-upon-Avon heretà de Sòfocles, Èsquil i Eurípides: la miraculosa facultat de transformar personatges individuals en prototípics.

I fer-ho —i heus ací el que li confereix la seva màxima elevació, només a l’abast dels més grans; dels escollits— sense que en cap moment perdin o vegin afeblida la seva personalíssima individualitat: crear figures universalment representatives, ideals, és (relativament) fàcil; el que és complicadíssim, quasi inassolible és que, al mateix temps, siguin persones de carn i ossos —i que es comportin com a tals. Així, per exemple, la innominada protagonista de “Grava” podria esdevenir un model sublim de la culpa o, més exactament, de la culpa innocent.

El talent de Munro com a contista és, sens dubte, extraordinari, però em sembla que ho és, sobretot quan recrea o ficcionalitza la realitat, quan relata allò que ocorre o, més exactament, allò que podria ocórrer; llavors, el resultat és magistral: “I llavors va pensar que el mateix fet de viure prou temps fa que desapareguin els problemes. Et situa en un club selecte. Siguin quines siguin les teves incapacitats, el fet de viure molts anys les elimina en gran mesura. Amb el temps, totes les cares hauran patit, no només la teva”, (pàg. 167).

Per contra, quan —com succeeix amb “Orgull” i d’altres contes— fa la sensació de voler anar més enllà, quan s’esforça per dir molt més del que vol —i pot— dir, quan força el seu talent i la seva manera d’escriure, atorgant als finals de les seves narracions un aire metafòric, abstracte o no immediatament intel·ligible, s’entrebanca i baixa el nivell, malbaratant allò que fins aquell instant brillava; com a èmula d’Ícar, de tant amunt com es proposava arribar, acaba perdent irremissiblement alçada.

És ben possible que aquesta seva voluntat d’imposar-se innecessàriament una certa respectabilitat artística afegida suposi una ben encertada aposta de cara a augmentar les seves probabilitats de rebre un sempre temptador Nobel —sabem prou bé com els acadèmics suecs acostumen a confondre prestidigitació literària amb qualitat— però entenc que no només no aporta gaire a la seva narrativa, sinó que la perjudica de manera ostensible: a la seva habilitat literària no li cal per res recórrer a imitar aquells que, insegurs d’ells mateixos i tenint poc a dir, es limiten a fer continus jocs de màgia formals que acaben fent desaparèixer la literatura.

Per fortuna, la seva destresa com a escriptora es tan gran que —quan s’oblida d’aquestes seves possibles pretensions, així com de narrativitzar la seva infantesa: quan crea i toca de peus a terra— el fruit que ens lliura és tan recomanable com saborós. Segurament, en el seu conjunt Estimada vida no és pas una obra del tot rodona; ara bé, alguns dels contes que el composen difícilment ho podrien ésser més.

dilluns, 13 de maig del mmxiii

 © Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Cròniques literàries

Eduald Puig reviu a Terrassa

Malgrat que la poesia no pugui morir mai, és trist quan mor un poeta —amb major raó quan es feia estimar pels seus familiars i amics. Però encara és més trist que calgui que ens deixi per a que sigui objecte d’un homenatge. Malauradament, en aquest pobre país nostre la poesia i l’alta cultura únicament són qüestió d’obituari.

Preveient una assistència generosa, els Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa han preparat la sala grossa per a l’ocasió. Envoltats de pintures per totes bandes, l’art de la llum i el color acullen el del so i la paraula. Les cadires estan convenientment endolades, com el piano —talment una papallona expectant amb les ales obertes— que ens ofereix la música del seu silenci, com si sentís la temptació de dir-nos alguna cosa que no sabem.

Per començar en Jaume Aulet duu a terme una breu introducció: “Diuen, no sé qui ho va dir, que els poetes mai no moren. Els novel·listes sí que moren. Quan llegeixes una novel·la no veus el novel·lista, sinó els seus personatges. Però quan llegeixes una poesia, hi veus el poeta. Per això no moren i queda la seva obra. En el cas de l’Eudald, també. La meva funció, avui, és la de moderador, però si voldria explicar alguna cosa sobre ell. Sobretot que, com he comentat en un article del Núvol, el va ser qui em va inocular el verí de la literatura.”

Acaba referint que té la sensació d’haver perdut, amb ell, un guiatge i explicant que l’objectiu de l’acte és oferir un homenatge a l’obra i a la persona d’Eudald Puig, per la qual cosa es divideix en dues parts: la primera, centrada en l’obra; la segona, en la persona.

Jordi Llavina enceta la glossa de l’obra indicant que va conèixer el poeta mitjançant un missatge de Facebook, quan tenia molt presents dos dels seus poemaris: La vida entredita —que contribuí a premiar com a membre del jurat de l’Agustí Bartra—i La vida cremada. “Em demanava si podia llegir un llibre seu de proses poètiques que, després d’un parell de canvis de títol, es deia La casa de la muntanya. El primer poema diu: «Només voldria la pau del riu i la llum dels turons.» És un llibre, per dir-ho genèricament, més lluminós. Per una banda, proposa el retorn al Paradís Perdut, el mateix que apareix al seu recordatori: el país de la infantesa. També es parla del descobriment de la naturalesa.”

Tot seguit remarca que una de les coses que sempre l’ha atret de la poesia d’Eduald Puig és la seva concreció lèxica, que en aquest llibre li sembla paradigmàtica. Com a conclusió, entén que no tan sols és del tot imprescindible publicar aquest “corol·lari tan bo de la seva obra” sinó aprofitar l’avinentesa per a publicar, en un sol volum, les seves Obres Completes, ja que cadascun dels seus títols, tot i espaiats en el temps, té “un pes fonamental en el continuum de la literatura catalana dels últims trenta anys”.

Pren el relleu David Castillo rememorant tant la seva contradictòria relació amb la ciutat que acull l’acte, que li desvetlla tant records grats com ingrats, com la seva amistat amb Eudald Puig: “Per a mi era un dels grans poetes de Catalunya: no tenia competidor. Segurament si mireu les antologies de la poesia contemporània catalana la demostració que ara el millor és que… no surt a cap!”.

En entrar en contacte amb la seva poesia, li causà un impacte tan gran que en publicar el seu primer poemari en català, Tenebra, féu servir un dels versos del poeta egarenc com a cita inicial. Afegeix que “ell sempre comentava que la seva autèntica pàtria era aquell territori on amb el seu germà i el seu pare anava d’excursió. Passejant per la zona de Manlleu, se sentia molt sensible, com si l’haguessin ferit, en veure tots aquells territoris devastats, i això incrementava aquesta fragilitat on viu tota la seva obra.”

Entre d’altres anècdotes, recorda quan li demanà un pròleg per a La vida entredita, i, en preguntar-li: «Per a quan el vols?», en una mostra paradigmàtica del seu caràcter imprevisible, li respongué: «Podria ser per demà?». Per acabar, i com a mostra del sentiment que li desvetllava aquest home “que es feia estimar” que era l’Eudald Puig, recita un fragment d’un poema elegíac que li ha dedicat.

Arribat el seu torn, Llorenç Soldevila comença establint que podria dir que, per a ell, “Terrassa és l’Eudald”, tot i que mentiria en part, car “Terrassa són uns anys esplendorosos de la meva vida on vaig coincidir amb una sèrie de persones d’una gran volada intel·lectual: Agustí Bartra, Anna Murià, Feliu Formosa, Jaume Cabre, Vicenç Villatoro…”. Per més que el va conèixer treballant com a professor, considera que l’Eudald no hauria d’haver fet, atès que “era un ocell per volar lliure en els hàbits més alts que poden donar la creació literària”.

Tot i que, creu que n’hi havia molts d’Eudalds: “L’Eudald de l’institut, que creava acòlits, n’era un; però n’existia un altre: aquell que passava llargues vetllades conversant, molt enriquidores. Parlar amb ell de Rilke, de Proust era un gaudi, perquè era un home d’un cervell molt àgil, molt despert, molt llegit, i amb una capacitat de conversa.”

Explica que la literatura memorialística de Puig té dos paisatges: “l’osonenca de Manlleu, amb unes certes extensions cap a Santa Maria de Corcó, i aquesta Terrassa molt central, de l’institut a la Plaça Vella. Aquestes són les seves dues grans geografies”.

Enllesteix llegint dos fragments d’El traç d’un any, titulats, respectivament, “Dies malaltissos” i “Lectura en les paraules”.

Després que els seus dos nebots interpretin un intermezzo musical d’un dels seus poemes, s’inicia la segona part de l’acte: tres glosses breus personals sobre l’Eudald.

Pep Solà relata que el conegué durant una recerca sobre Joan Vinyoli, amb el qual mantingué una correspondència molt estreta, quasi una confidència, malgrat els 25 anys de diferència que hi havia entre l’escriptor barceloní i el terrassenc. Destaca que Puig oscil·lava entre dues tendències: la recerca de la puresa i el desig d’abismar-se. “Hi ha un poema de La vida entredita el final del qual em penso que arrodoneix molt aquesta darrera idea: «M’abismo dintre meu i dic mots de santa claror». Enllesteix assegurant que “trobarem a faltar la persona i les seves converses: era la mena de persona que li preguntaves: «Com va tot?», i te deia: «Bé, si no entrem en els detalls…».

A continuació el germà del poeta, Llorenç Puig, adverteix que li serà difícil ésser breu, però que imagina que, essent qui és, se’l disculparà: “Podria explicar, no una, sinó cinquanta mil anècdotes!”. Creu que no és possible destriar l’obra i la persona ja que “a part de la família, la seva vida era la poesia: vivia per la poesia”; una poesia definida per quatre trets principals: el paisatge de Manlleu com el seu paradís perdut; el pas irreversible del temps; l’admiració per la natura, esdevinguda gairebé un panteisme místic; i l’angoixa existencial. Angoixa que el duia a demanar-se contínuament «Què hi faig, jo, aquí?», a trobar sempre alguna raó per sentir-se infeliç i a cremar les naus, malgrat que després se’n penedís. Acaba assenyalant, amb un deix mescla de tristor i melangia a la veu i al rostre, que “els últims anys potser vivia massa dels records…”.

Ramon Bosch posa èmfasi en el fet que aquest artista referencial de la poesia catalana que era l’Eudald Puig —“Com ha comentat en Castillo, és un referent a nivell de llenguatge i de depuració del llenguatge”—resulta molt difícil de definir com a persona: “en molts moments era encantador, dolcíssim, però en el fons no sabies ben bé que li passava; l’angoixa ho fa això: t’esquerda la vida!”. Raó per la qual esdevé més que complicat que “puguem parlar de la seva personalitat: a El traç d’un any ell mateix diu, «De jos, n’hi ha molts: un per cada dia!».

Després que el piano hagi pogut finalment compartir amb tothom el seu secret —acompanyant amb les seves notes la càlida interpretació d’algunes peces de la chanson française que tant estimava el poeta—conclou l’acte de l’emotiu comiat d’Eudald Puig amb un tan fervorós com sincer aplaudiment.

Només cal esperar que alguna editorial reculli el testimoni llançat i es decideixi a publicar la seva Obra Completa —que ja reclamava amb tot mereixement en vida, però que ara tots hem de reclamar, encara amb major força i raó, amb i per ell. La seva obra honorava un país i una cultura…, sabrà el país, per torna, mostrar-se digne d’ell?

Podrem fer-lo renéixer cada dia, rellegint-lo per palesar que la seva vida era poesia, i la seva poesia, vida?

Publicat al Núvol, 9 de maig del mmxiii

© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Declaracions inconstitucionals

El magnífic i incomparable Tribunal Constitucional Espanyol ha decidit que no tan sols les lleis o normes jurídiques poden ésser inconstitucionals, sinó fins i tot les declaracions d’un Parlament regional: ha acordat admetre a tràmit la impugnació de la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya que aprovà pel Parlament el passat 23 de gener, la qual cosa suposa la seva suspensió durant cinc mesos prorrogables.

L’Alt Tribunal (?) espanyol, doncs, creu que existeixen raons suficients com per a considerar contrari a la Constitució —déu ens agafi confessats i confessades!— no ja el dret a decidir, sinó les declaracions sobre el dret a decidir. No es tracta, ja, de saber si “el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”, la qual cosa  es podria discutir jurídicament i jurisprudencialment, sinó que no es pot ni declarar que ho sigui.

Davant d’una situació tan absurda com aquesta —a la qual, com no podria ésser d’altra manera, li ha donat el seu suport el sempre espavilat i oportú Pere Navarro: “El que comença malament acaba malament”. “El que es pretenia des del principi era incrementar el grau de confrontació entre Catalunya i la resta d’Espanya”. “Nosaltres ja vam avisar que era una declaració il·legal”— tots aquells que posseeixin un mínim de coneixements legals no poden deixar de preguntar-se: fins on està disposat a arribar, aquest tribunal (presumptament) inquisitorial? Potser a emular el Big Brother orwellià, que no només castigava els crims de facto sinó els de pensament?

Els catalans i catalanes que creiem que tenim un dret irrenunciable a decidir sobre el nostre futur, sigui quin sigui, podem dir-ho (i escriure-ho) o les nostres declaracions també seran declarades inconstitucionals? I si ho són, que haurem de fer: n’hi haurà prou amb que ens aprenguem de memòria la Constitución o ens enviaran l’amic Wert a espanyolitzar-nos com a alumnes desafectos?

dimecres, 8 de maig del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Parlem-ne

Els nazis som nosaltres

Els catalans i catalanes son, sens dubte, gent afortunada. Des de fa 300 anys, per haver estat conquerits militarment per l’imperi espanyol, que convertí les seves possessions colonials en potències enriquides i capdavanters: com bé sabem, el G-7 està integrat exclusivament per estats hispanoamericans. Si ens haguessin conquerit els anglesos o els francesos, segur que a hores d’ara estaríem ben empobrits, a la vora de la fallida econòmica.

Des de fa poc, tenim també la sort que els nostres amos espanyols ens recordin, dia sí, dia també, allò que som però ens neguem a reconèixer: nazis. Ho fan alguns requetès des de dins, com Javier Mariscal —“[La Diada] semblava l’època de Hitler”— i des de la capital de l’Imperio contínuament. Des del periodisme privat de la dreta més avançada però també des de la televisió pública més objectiva de l’orb, Telemadrid, que assegura que el nacionalisme català aplica els mitjans de propaganda del Ministre de Propaganda i Il·lustració Popular d’Adolf Hitler, Joseph Goebbels.

Tenen raó, és clar: per més que fem veure el contrari, els catalans quan parlem de “normalització lingüística” el que pretenem, en realitat, és “imposar el català” —bé, en realitat això és un nou eufemisme, en realitat volem dir “eliminar l’espanyol”. A més a més, els i les alumnes que no parlen català a les nostres escoles duen una bata diferent, on hi hem cosit un escut amb una “eñe” dins d’un senyal de prohibició; si hi reincideixen, els subministrem oli de ricí i els rapem el cap al zero; si, tot i així, no n’aprenen, els separem dels seus pares biològics i els “immergim” en alguna família que tingui, almenys, els besavis catalans.

I pensar que fins ara sempre s’havia cregut que els culpables de l’ajusticiament del President Companys foren els franquistes, quan fórem nosaltres! Els sil·logisme no pot és més elemental: si els nazis el lliuraren a la dictadura de Franco i nosaltres som els nazis…, nosaltres el lliurarem al franquisme!

Per fi entenc el cèlebre llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis: no hi anàvem a morir, per rojos, ateus o separatistes —o, simplement, per catalans (què no era un motiu suficient, potser?)—, sinó per aprendre-hi els seus mètodes totalitaris genocides!

dilluns, 5 de maig del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Parlem-ne

Un estat sense literatura?

Comenta, amb raó, en Bernat Puigtobella al Núvol que “el balanç del dia de Sant Jordi ha estat adulterat una vegada més pel fals debat entre autors mediàtics i literaris” en comptes de centrar-se en un fet, almenys, “inquietant”: els dos llibres més venuts en catalàVictus i Brúixoles que busquen somriures perduts— no són llibres escrits en la nostra llengua, sinó les seves corresponents traduccions (obra de Xavier Pàmies i Sílvia Pons). O el que és el mateix, que “al lector ja no sembla importar-li en quina llengua ha estat escrit un llibre”. Ens fem amics del drac, d’acord, però… i si se’ns acaba menjant igualment?

Òbviament, cada editorial és lliure de publicar els seus llibres en l’idioma que cregui més convenient, com cadascú és lliure d’escriure en la llengua que vulgui —segons un prou conegut cantant (mediàtic?), dir el contrari suposa convertir-te en un Aiatol·là!—, i fins i tot —com com bé ho sap Sánchez Piñol— de no fer coincidir al mateix temps la publicació de les versions original i traduïda, tot i els evident greuges i desavantatges que això suposa per a la catalana, però el gravíssim perill que impliquen aquestes decisions per a la literatura catalana no es pot ignorar.

(No caurem, per descomptat, en el parany d’entrar en l’absurda discussió sobre què es o deixa d’ésser literatura catalana: ho és aquella que s’escriu en català, amb independència de l’origen de l’escriptor i de la seva llengua materna —com és literatura francesa la que s’escriu en francès; alemanya, la que s’escriu en alemany; xinesa, la que s’escriu en xinès…).

El gran dubte —per desgràcia, més aviat una certesa— és: es pot permetre una literatura tan minoritària (i minoritzada) com la catalana que una part important dels seus autors la deixin per a passar-se a l’espanyola? Què succeirà si aquest costum es generalitza, i el fenomen Maria de la Pau Janer — per definir-lo d’alguna manera— s’acaba imposant? Si es pensa que “la llengua és un factor secundari” i la majoria dels autors van deixant de banda la nostra llengua? Quin futur —si en té algun— pot tenir així la literatura catalana?

Sabem el que ens hi juguem? Som conscients, els lectors i lectores, que comprant obres d’autors catalans traduïdes de l’espanyol, com si fossin originalment en català, estem contribuint decisivament al fet  que cada vegada més autors de casa nostra caiguin en la temptació —de reconeixement i econòmica— d’escollir la llengua de Cervantes, bo i renunciant a la de Joanot de Martorell? Que amb el nostre beneplàcit, sovint inconscient, la literatura catalana pot arribar a esdevenir tan exòtica —i desconeguda— com l’amaziga?

Ara tenim una (molt bona) literatura sense estat, acabarem tenint un estat amb una literatura (catalana) gairebé testimonial?

Publicat al Núvol, el 4 de maig del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El cas Wagner / Nietzsche contra Wagner, Friedrich Nietzsche

Podríem considerar l’obra de Friedrich Nietzsche una monumental simfonia, on res no és ni casual ni prescindible, composta per tot un seguit de motius musicals que es van ampliant en una indeturable i eterna repetició de coneixements: en cada nova volta de l’espiral —en cada nou retorn— el seu pensament arriba més i més lluny, més i més amunt, fins a situar-se més enllà.

La seva voluntat de superar tot allò que al llarg dels segles havia impedit a l’home d’elevar-se a les alçades que en dreta llei li pertocarien —el camí més sacrificat i exigent: “El que és bell té les seves espines, ja ho sabem”, (pàg. 45)—, el determinà a deixar enrere fins i tot aquell que (com reconeixia ja en el seu primer llibre, El naixement de la tragèdia) li havia mostrat que “l’art és la tasca més alta i la propietat pròpiament metafísica de la vida”: Richard Wagner.

Com bé assenyala Jaume Creus al pròleg, se n’havia allunyant progressivament, però no fou fins les seves dues darreres obres —El cas Wagner i Nietzsche contra Wagner (Edicions de 1984, Barcelona, 2012) que es produí la pública declaració “d’una desafecció, un deseiximent, d’una ruptura”, (pàg. 23), definitiva: “Girar l’esquena a Wagner va ser per a mi un destí. […] Potser ningú no ha crescut tan perillosament lligat al wagnerisme, […] i ningú no s’ha alegrat tant d’haver-se’n deslliurat”, (pàg. 27).

D’ell, de tot el que té a veure amb el seu país —“Que a Alemanya la gent s’enganyi respecte a Wagner no m’estranya. El contrari sí que m’estranyaria”, (pàg. 42); “Tinc la desgràcia d’escriure en alemany […]: amb tots els meus instints, he declarat la guerra a Alemanya”, escriu a l’esbós d’una lletra a Hippolyte Taine, el 8 de desembre de 1888— o està contaminat per la décadence: “la vida empobrida, la voluntat de final, la gran fatiga”, (pàg. 28), que impedeix “[a]l filòsof […] de ser la mala consciència del seu temps”, per a la qual cosa li cal “una profunda alienació, fredor, desencant envers tot el que és temporal”, (Íd.).

Per més que hauria preferit que no fos així, que no tan sols es mantingués íntegre, sinó que procurés enlairar-se més i més cada dia —“És el Parsifal de Wagner la seva secreta rialla de superioritat sobre si mateix, el triomf de la seva suprema llibertat d’artista, transcendència d’artista?… Un Wagner que sap riure’s de si mateix? Prou que ho desitjaríem”, (pàg. 103)—, segons el seu parer el músic caigué en el parany temptador de del camí menys esquerp o agrest —com li succeeix a la majoria de la humanitat: “La corrupció, l’enfonsament dels homes és, en efecte, la regla” , (pàg. 107).

El que l’enlluernà quan era jove no complí les seves elevades expectatives i es veié forçat a donar-li l’esquena, per seguir el seu sever i ardu camí de superació, que havia de dur l’home una passa més enllà d’ell mateix: “[A]ls que exigim, tant en els llibres com en la música, sobretot substància, i […] no ens acontentem amb taules merament «figurades» ho tenim pitjor [que la gent pueril]: Wagner no ens dóna gaire on queixalar”, (pàg. 54).

És possible que no es tracti de les dues obres fonamentals del filòsof de Röcken —en una lletra un xic posterior a l’esmentada a l’inici, entenia que ho eren Més enllà del bé i del mal i El crepuscle dels ídols— però no només assoleixen un nivell ben poc discutible, sinó que serveixen com a fidel imatge dels darrers i sublims temps de racionalitat d’un dels més grans pensadors de totes les èpoques.

Si, decisions polítiques a banda, volem ésser un poble normal, és necessari i forçós que disposem de les obres completes de Nietzsche en el nostre idioma. Com ho férem amb Adesiara Editors, cal felicitar Edicions de 1984 per contribuir-hi amb aquest, tan cabdal generós, gra d’arena. Tant de bo que d’altres editorials, que tenen molt menys a perdre-hi, s’animin a seguir el seu lloable exemple.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 3 de maig del mmxiii

© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Ens cal(dri)en més Speaker’s Corner

En un país cloroformitzat com el nostre, on sempre opinen els mateixos —en general, com a lamentable corretja de transmissió de les formacions polítiques que, d’una manera o altra (les fundacions temperen criteris i domestiquen les veus crítiques) els mantenen—, res més aconsellable (i necessari) que els diversos debats que un mitjà tan plural i deslligat d’hipoteques polítiques com Núvol duu a terme des de fa algun temps.

Potser podríem demanar-nos si un “digital de cultura” és el lloc més adient per aquest tipus de debats, de major abast que no l’estricament cultural. Si som sincers, haurem de concloure que segurament no. O, més exactament, que no ho hauria d’ésser.

Tanmateix, si, a més de sincers, pretenem ésser honestos, ens caldrà reconèixer, també, que el problema no és pas què el Núvol ofereixi aquest espai per al debat, sinó… que d’altres mitjans no ho facin!

O el que és el mateix: podem creure, de veritat, que és casualitat que algunes de les veus incòmodes i inquisidores que diuen la seva a l’Speakers Corner només es puguin sentir en aquest diari digital? No tindrà alguna cosa a veure, potser, amb el fet que acostumin a dir allò que alguns —els de sempre: els que remenen les cireres— no tan sols no estan avesat a sentir sinó que, sobretot, no volen sentir?

Quant de temps ens costarà d’entendre que l’única manera d’aconseguir que un dia o altre —més llunya que no pas proper— puguem viure en quelcom que s’assembli, mínimament, en un oasi català consisteix, abans que res, en primer lloc, en no caure en el simplisme de donar sempre les culpes “a Madrid” i, en segon, en deixar que noves veus airegin l’ambient irrespirable, en permetre que diferents fonts netegin l’aigua que, a força d’endogàmia i de nepotisme, s’ha anat enrarint fins a esdevenir insalubre?

O potser preferim seguir-nos mirant el melic? O, per dir-ho amb major precisió, que els mateixos de sempre se’l segueix mirant…, mentre la gangrena avança, indeturable, per totes les extremitats…

dimecres, 1 de maig del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons