Com més llegeixes Artur Bladé i Desumvila, més i més et fa la sensació que en el món literari de casa nostra hi ha alguna cosa que no rutlla com convindria. Com més et submergeixes en la seva deliciosa obra, menys entens com és possible que segueixi essent tan desconeguda, per a la majoria del públic lector. Sobretot la memorialística, d’un valor i una qualitat inqüestionable. Inquiet, no pots deixar de demanar-te si un país tan petit —més mentalment que no pas geogràfica, en general— com el nostre només admet una sola figura (una patum) per branca literària. I quan aquesta ja està ocupada, per l’indiscutible Josep Pla quan de diaris i dietaris es tracta, de veritat creiem que ens podem permetre el luxe de prescindir de la resta?
Raons sociològiques —sociològico-polítiques, de fet: els mediocres temen com al foc la cultura— a banda, és ben possible que el menyspreu de la seva literatura per part d’una certes elits culturals es degui a l’eterna confusió entre facilitat i qualitat. Al contrari d’altres, que aviat aprengueren com n’és de fàcil encegar els mandarins de la cultura amb una frase enlluernadora, Bladé es mantingué fidel al seu estil planer, (aparentment) natural i espontani. Aquest estil tan difícil d’aconseguir —potser el més difícil de tots— que, en mans dels bons escriptors, diu tant quan sembla dir poc —diu més quan sembla no dir quasi res.
Una manera d’escriure segurament heretada del seu reconegut —i tothora enyorat i admirat— mestre i amic, Antoni Rovira i Virgili: “Parlant en públic, no necessita apunts ni notes. Sembla que improvisi, però tot el que diu ho té pensat i repensat. D’ací la seva fluïdesa i el seu aplom”, (pàg. 197).
La qual cosa no significa, de cap manera, que no ens brindi mostres, per més que sigui sàviament dosificades, de la gran volada que pot —o, més aviat, podria, si aquesta fos la seva intenció— abastar la seva ploma. Principalment, quan descriu persones. Llavors, excel·leix, assolint un nivell pràcticament inequiparable. Amb una frase, tan sorprenent, magnifica com —el que és més important— exacta, defineix, amb un apunt pictòric de caire puntillista, el personatge: “el seu rostre pla, rodó, ben galtat i amb papada, evoca l’imperi romà i el paganisme”, (pàg. 194); “dotats d’uns ulls inquiets —gairebé de lladre perquè ho enregistren tot”, (pàg. 237); “fa una impressió entre teatral i eclesiàstica”, (pàg. 278); “seu de gairell, una cama sobre l’altra, com si pesqués”, (pàg. 390); …
Un domini exquisit del llenguatge, amb una vigorosa empenta evocadora, que el converteix, juntament amb el ja esmentat Pla, en un dels millors —i, sobretot, més versemblants— recreadors de fets i esdeveniments de la nostra literatura. Com succeeix amb l’escriptor de Palafrugell, la seva prosa aconsegueix atorgar a les recreacions literàries un aire de realitat i de veracitat —de cosa viscuda— impressionant. Els seus sovintejats encontres amb tot tipus de persones, així com els interessantíssims diàlegs que mantingué amb ells, estan tan i tan ben rememorats, resulten tan naturals, que ens fa la impressió d’haver-los presenciat personalment.
Sens dubte, és precisament aquesta seva inaudita capacitat de recordar i de recrear les escenes, de fer-les viure —o, més aviat, reviure— al nostre davant, la que confereix un major interès i atractiu a aquest seu dietari dels dos primers anys d’exili. Si ens submergim en L’exiliada tastarem directament, com si el visquéssim en pell pròpia, “aquest drama que no només anul·la, espiritualment, els homes més representatius […] d’un país, sinó que els extermina en silenci”, (pàg. 169); no ens limitarem, doncs, a llegir la història de l’immerescut i dolorós exili que patiren aquells que es mantingueren fidels fins al final a la República —d’aquella “gent […] tan dissortada que, tret de la vida, es pot dir que ho han perdut tot”, (pàg. 104)—, sinó que la podrem compartir amb els seus protagonistes.
I escric “protagonistes”, en plural, i no pas en singular, perquè la immensa generositat i modèstia de Bladé transforma allò que, en un principi, havia d’ésser el seu dietari, en el dietari de la seva generació —o, per dir-ho en altres paraules, en el dietari “[d]els supervivents d’un naufragi que […] lluiten contra el mal temps”, (pàg. 58). Perquè, lluny de tants autors amb complex de Narcís, més que creure’s el centre del món i parlar gairebé només d’ell mateix i de la seva família, dedicà principalment la seva atenció a aquells que l’envoltaven. A tots i cadascun però, per més que cap altre, a un Francesc Pujols absolutament incommensurable.
No en debades, el títol de l’obra el devem al filòsof de la Torre de les Hores: “Ha volgut saber si ja sabia el títol que li posaria. «Dietari de l’exili», he respost. «I per què no ‘L’exiliada’»?, ha preguntat. […] És el millor, cregui’m —ha insistit—; és curt, concret i té una ressonància homèrica i, alhora, irònica…”, (pàg. 343).
És per aquesta raó que si volem fer-nos una idea fidedigna dels primer temps de l’exili català, farem bé —després de llegir l’ineludible Els darrers dies de la Catalunya republicana— de deixar-nos captivar per L’exiliada bladeriana. No tan sols n’obtindrem una més que satisfactòria recompensa, sinó que podrem fer-nos una primera idea de quin és el lloc que, a dreta llei, li hauria de correspondre a l’autor de la Ribera d’Ebre en l’oceà malauradament inamovible de les Lletres Catalanes.
divendres, 26 de juliol del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
