Categories
Parlem-ne

Al PSC hi sobra gent

Els actuals dirigents del PSC no ho poden tenir més clar. Ho manifestà ahir, amb la seva subtilesa habitual, Antonio Balmón, alcalde de Cornellà i el seu secretari d’acció política del seu partit: “Al PSC hi sobra gent que té conductes poc respectuoses o irresponsables”.

Es referia, en concret, a l’exconsellera Montserrat Tura, de les lliçons de la qual n’està “fart!”. Però, és clar, la seva declaració es extrapolable a tots “els professionals del soroll sense cap rellevància actual que són utilitzats per fer grinyolar i desorientar les nostres posicions; els que s’ofeguen en la seva vanitat i van canviar el nosaltres pel jo”. Net i diàfan: als que ja van fer la seva feina i ara no combreguen amb el projecte hegemònic del PSC actual.

No és d’estranyar que l’amic Balmón hagi arribat al lloc on ha arribat. Pere Navarro sap d’allò més bé el que es fa, des del primer dia. Cal convertir els socialistes catalans en el pal de paller de l’esquerra a Catalunya, com ho és convergència de la dreta i deixar-se d’altres debats de caire identitari. Cal centrar-se en les qüestions socials i deixar-se de cortines de fum i de punyetes.

I si hi ha companys o companyes de partit que no hi estan d’acord, el millor que poden fer és apartar-se del mig del camí. O, almenys, mantenir la boca tancada i no posar bastons a les rodes del seu infal·lible projecte. Ell i els seus sí que saben on van i com hi han d’anar. Els altres, tots els altres, s’equivoquen. El temps acabarà confirmant que és ell, l’encertat. Que no es pas un visionari. Ni un il·luminat.

Tant ell com Balmón no poden tenir més raó! Trobant-se com es troba en el punt més alt de la seva història, havent obtingut el seu millor resultat electoral, al PSC hi sobra gent!

I tant que sí! Hi sobra tota la gent que veu les coses com són i no pas com alguns voldrien que fossin. Hi sobra la gent que sap quin moment excepcional està vivint Catalunya i que els socialistes no se’n poden quedar al marge. Hi sobra la gent que no hi pot haver federalisme sense espanyols federalistes. Hi sobra la gent que lluita per evitar que el PSC esdevingui un partit marginal.

En definitiva, tant Navarro com Balmón tenen raó, tota la raó i res més que la raó: al seu partit hi sobra tota la gent que té clar que, si no fa un gir de 180 graus, el que sobrarà, a Catalunya, d’aquí quatre dies, és el PSC!

Per què no se’n van, doncs, i deixen fer la feina als seus enterradors?

dijous, 29 d’agost del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Parlem-ne

Perillós comunicat “inclusiu” de la Via catalana cap a la independència

Sembla que en aquest país nostre no es pugui dir mai les coses pel seu nom. Sempre cal cercar subterfugis i paraules clau que facin la realitat més assimilable, més acceptable. Ho estem veient els darrers dies amb la Via Catalana cap a la independència. Per més que la seva pròpia definició no podria ésser més directa i diàfana, han aparegut algunes veus que pretenen rebaixar-ne el to. O, més exactament, posar-hi un poc d’aigua al vi.

Amb el seu esperit indecís —per no dir covard— habitual, a alguns dels que han quedat descol·locats per la marxa de la història han demanat que la cadena humana es faci “pel dret a decidir”. L’excusa és que d’aquesta manera seria més “inclusiva i plural”.

Malauradament, en comptes de mantenir la més que lògica resposta inicial del seu vicepresident, Jaume Marfany —tothom que hi assisteixi “serà comptat com a independentista”—, sembla que l’ANC ha caigut en la trampa que li han parat arterament els que segueixen traient rèdit del colonialisme espanyol: en un comunicat, molt més ambigu que no convindria, engresca “que tothom hi participi amb les seves inquietuds polítiques, econòmiques i socials per construir plegats el futur del país. Totes les sensibilitats i projectes respectuosos amb els drets humans hi caben dins el traçat establert”.

Dic, i emfatitzo, malauradament, perquè el que menys necessita la societat catalana, per fi conscient de la força indeturable i irrenunciable del seu lideratge, és que l’ANC es deixi contaminar per la pitjor epidèmia possible: la d’allò políticament correcte. I dic, i hi insisteixo, que ha caigut en el parany que li han parat perquè la via catalana cap a la independència ja era, per complet i des del primer dia, “inclusiva i plural”… i majoritari. O és que potser tots els partidaris d’obtenir un estat propi per a Catalunya som i pensem igual? I que, consegüentment, no calia canviar res. I menys, encara, fer cas dels que han perdut el tren de la història.

Entenc que el comunicat, amb tota la bona fe que se li suposa, a banda de fer el joc a la quinta columna espanyola actual, no ha fet més que embolicar la troca innecessàriament. I sembrar dubtes als que ja ho teníem clar. Què vol dir, “tothom”? Què vol dir, “totes les sensibilitats i projectes respectuosos amb els drets humans hi caben dins el traçat establert”? “Tothom” i “totes les sensibilitats”, encara que s’oposin frontalment no ja a la independència, sinó a la sobirania del poble català, al dret a decidir o, per què no, al règim autonòmic?

Amics de l’ANC, no voleu dir que —precisament ara, quan per primera vegada en tres-cents anys albirem la possibilitat de tornar a respirar— , amb aquest vostre sobtat afany de nedar i guardar la roba, no correm el risc d’acabar tots ofegats?

dimecres, 21 d’agost del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’Algun dia ens ho explicarem tot, de Daniela Krien

* Hi ha coses que de seguida es poden explicar, d’altres volen el seu temps i algunes no es poden dir.
(© Daniela Krien, Algun dia ens ho explicarem tot, Editorial Empúries, 2013, pàg. 75)

* La mentida destrossa la persona per dintre […]. Pots aguantar-hi molt de temps la tapadora al damunt, fins el dia que bull i vessa.
(© Daniela Krien, Algun dia ens ho explicarem tot, Editorial Empúries, 2013, pàg. 78)

* En les qüestions de l’amor […] els homes grans acostumen a ser tan ximples com els joves.
(© Daniela Krien, Algun dia ens ho explicarem tot, Editorial Empúries, 2013, pàg. 92)

* No sé pas […] fins a quin punt es pot arribar a mentir. Però suposo que es pot anar més enllà del que he cregut mai.
(© Daniela Krien, Algun dia ens ho explicarem tot, Editorial Empúries, 2013, pàg. 131)

* No els agraden les persones especials, sobretot quan llegeixen molts llibres.
(© Daniela Krien, Algun dia ens ho explicarem tot, Editorial Empúries, 2013, pàg. 147

* Em fa por deixar de tenir el meu recer, no tenir cap mare que em consoli quan van mal dades.
(© Daniela Krien, Algun dia ens ho explicarem tot, Editorial Empúries, 2013, pàg. 155)

Categories
Notes de lectura

Algun dia ens ho explicarem tot, Daniela Krien

Resulta verament agraït trobar-se amb un nou autor o autora que no només sap què vol explicar sinó que també sap com vol explicar-ho. Amb major raó, encara, quan, en escriure la seva primera novel·la, no ha pretès mostrar al món la seva suposada genialitat, enlluernant tothom amb un llibre com no s’ha vist mai abans, innovador i trencador, destinat a formar part en quatre dies del Cànon Occidental —amb el risc d’acabar passant sense pena ni glòria— sinó fer la seva feina tan bé com li sigui possible.

Per fortuna, Daniela Krien ha tingut el senderi d’escollir aquesta segona opció: ha escrit el llibre que volia —i podia— escriure; el que ella i només ella podia escriure. Potser Algun dia ens ho explicarem tot (Irgendwann werden wir uns alles erzählen), Editorial Empúries, 2013, amb traducció de Carme Gala, no sigui el llibre de l’any ni de la dècada —entre d’altres raons, perquè “Encara no s’ha trobat cap jutge tan bo com el temps”, Joan Sales dixit— però crec que, al contrari de tants d’altres, seguirà llegint-se amb el mateix plaer d’ací a deu anys. I això, malauradament, no ho podran dir altres creacions literàries saludades gairebé unànimement com a immarcescibles…

A més a més, el seu prometedor debut fa pensar que si és capaç de polir alguna de les seves secundàries mancances —principalment, recolzar-se en excés en les crosses de Hamsun, Dostoievski i Trakl; en les darreres pàgines, emfatitzar i reiterar més del compte algunes paraules que desvetllen abans d’hora el desenllaç de la història— la seva producció posterior anirà assolint major i major entitat i alçada.

Sabent d’allò més bé el que es duu entre mans, amb una prosa tan pulcra com precisa, allunyada d’exhibicionismes i de poetitzacions innecessàries, Krien ens presenta la vida en una granja situada en l’Alemanya Oriental l’any 1990. Fa ben poc que el mur ha caigut, però no per a tothom. Almenys, no d’igual manera per a tothom: “Aquí al mas, el canvi vas passar gairebé desaparegut. Havien vist les imatges de Berlín per televisió, com si fossin d’un altre país”, (pàg. 19); “Si d’un dia per l’altre totes les empreses han de funcionar igual que a l’altra banda, aviat no n’hi haurà ni una”, (pàg. 132).

L’esgarrifosa empremta, sobretot mental, que ha deixat l’estat totalitari comunista en els seus ciutadans no serà gens fàcil d’esborrar; l’omnipresent i opressiva voluntat de teixir “la gran i noble causa del socialisme” i de “mantenir l’honor revolucionari de poble”, (pàg. 76), imprimí a foc a tota una generació una petja indeleble: “A la RDA estàvem simplement massa tancats. Aquest petit país encerclat pel mur era com una gàbia al voltant d’un animal salvatge”, (pàg. 101). Per als que hi van néixer i hi segueixen vivint, el mur encara és alt —per dir-ho amb el títol d’una cançó dels Sense Sal.

Per més que caigui el mur i la frontera, l’abisme segueix essent quasi infranquejable. Perquè, més que no pas separar dos països, divideix dos mons. Dos mons tan oposats com irreconciliables —i inencaixables. El món de sempre i el món d’ara; el d’avui i el d’ahir; el de les paraules i el del silenci; el que té el futur per endavant i el que només en té darrera el passat; el que viu i el que ha de morir per poder renéixer.

Una separació que és encara més abissal en els petits nuclis rurals: “L’any 1990 el nostre poble encara és així, com ha estat sempre”, (pàg. 53); “El seu aspecte […] [és el] d’aquells [homes] que diries que han nascut fora de temps”, (pàg. 38). Tant la granja dels Brendel —“Com sempre, aquí no s’enraona gaire”, (pàg. 19)— com els que (mal)viuen en elles esdevenen una més que escaient metàfora de la RDA: “L’ombra poderosa del castanyer del pati només deixa entrar per les finestres uns petits esqueixos de la llum del capvespre. Ningú no diu res; les cares de la família estan tan poc il·luminades que amb prou feines les reconec”, (pàg. 38).

En aquest ambient gogolià d’ànimes mortes, en què la clau essencial per a la supervivència no ha estat tant el cultiu de la terra sinó el de la mentida —sens dubte el terme més repetit de la novel·la. De la mentida que, ensems que evita que els ciutadans siguin víctima de la inclement arbitrarietat de les autoritats, com a nefasta contrapartida, “destrossa la persona per dintre”, (pàg. 78).

Maria, una noia de 16 anys a punt de complir-ne 17, envoltada de temors i de sentiments amagats o inexpressats, experimentarà la fi de la seva infància —“M’haig de fer adulta. Precisament ara que hi ha tantes possibilitats de cara al futur, la porta de la infantesa se’m tanca per sempre”, (pàg. 157)— i la impetuosa i incontenible eclosió de la seva sexualitat.

No cometré, per descomptat, la indelicadesa de desvetllar més del compte la trama —al contrari, recomanaré al lector o lectora interessat que defugi com l’aigua escaldada la síntesi que ofereix la contraportada, (molt) més explícita que no convindria—, però sí que considero prudent advertir que, igual que li succeeix al seu país, el camí que l’ha de dur fins a una possible felicitat serà dur, llarg i tortuós. O per dir-ho d’una altra manera —segurament més exacta— un camí on les roses tenen moltes espines.

Perquè si l’obra i l’autora s’immergeixen en un món senyorejat pel silenci, l’ocultació i les mentides és amb la voluntat d’aportar llum a les tenebres, per fer entrar aire i claror en aquest ambient resclosit, enxubat i perillosament endogàmic; per fer una exhibició de la veritat; per mostrar obertament i diàfana els cors i els esperits dels homes i —per damunt de tot— de les dones que hi habiten. Dels seus cors i dels seus esperits, amb tota grandesa que això comporta però, també —i consegüentment— amb tota la seva misèria, atès que “[les] mentides són horroroses, però la veritat també ho és”, (pàg. 124).

Tant és així que no hem de creure del tot Krien quan, tot recorrent a una citació dels Germans Karamàzov dostoievskià ens assegura —amb la frase que dóna títol a l’obra— que “algun dia ens ho explicarem tot”, (pàg. 172). Algun dia no…, amb aquest llibre ja ens ha explicat tot els que ens calia saber sobre els seus protagonistes —i, al mateix temps, sobre l’antiga RDA!

Amb la consciència de la feina ben feta, el que convindria ara és que posi fil a l’agulla, i no trigui gaire a servir-nos una altra i encara més agradable novel·la.

divendres, 9 d’agost del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’Una dona, de Sibilla Aleramo

* ¿Havia arribat al sofisma de totes les dones que concilien l’amor envers els fills amb la mentida conjugal?
(© Sibilla Aleramo, Una dona, Adesiara Editorial, 2013, pàg. 85)

* Després ens adonem que cada nova acció veritablement essencial que fem no ens produeix desconcert, perquè la part més íntima de nosaltres mateixos ja havia estat advertida.
(© Sibilla Aleramo, Una dona, Adesiara Editorial, 2013, pàg. 112)

* Les dones mai no són insensibles a les manifestacions místiques…
(© Sibilla Aleramo, Una dona, Adesiara Editorial, 2013, pàg. 157)

* El geni només és etern quan el seu llenguatge és, d’una manera infal·lible, un testimoni de la humilitat i la dignitat humana.
(© Sibilla Aleramo, Una dona, Adesiara Editorial, 2013, pàg. 210)

 

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, Mohsin Hamid

* El temps és el material amb el què es constitueix la personalitat.
(© Mohsin Hamid, Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 23)

* És quan algú el llegeix que aquest llibre es transforma en llibre, i en cada milió de lectures diferents un llibre es transforma en un milió de llibres diferents.
(© Mohsin Hamid, Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 79)

* Els lectors no treballen per als escriptors. Treballen per compte propi.
(© Mohsin Hamid, Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 79)

* Gastar-te el que guanyes en mig mes en dues peces de roba, la veritat, sembla diabòlicament desequilibrat.
(© Mohsin Hamid, Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 84)

* Com passa quan mires al sol, sempre t’ha costat mirar-la directament.
(© Mohsin Hamid, Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 87)

* La fama, com un núvol, aparentment es pot convertir en el seu propi fonament, inflada, autosuficient, resoludament en les altures.
(© Mohsin Hamid, Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 101)

* Tenir influències és com tenir ales. Amb influències es pot volar. Les influències són la manera que els petits es tornin grans i els grans enormes.
(© Mohsin Hamid, Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 140)

* La sang és més forta que els desenganys.
(© Mohsin Hamid, Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 148)

* Veu com li redueixes la solitud i, cosa més significativa, et veu mirant-la, cosa que li desperta el desig més estrany que un jo pot tenir per un tu, el desig que estiguis menys sol.
(© Mohsin Hamid, Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 164)

* Tots som refugiats de la nostra infància.
(© Mohsin Hamid, Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 167)

 

Categories
Parlem-ne

No s’ha de barrejar esport i política

De la mateixa manera que els polítics —i, encara més, els Governs: quina vergonya, la Generalitat Convergent!— s’han de preocupar dels problemes reals dels ciutadans i no pas de fútils qüestions identitàries, mai no s’ha de barrejat esport i política. L’esport és esport; la política, política.

Els Mundials de Natació de Barcelona han tornat a posar de manifest que en això, com en tantes altres coses, els espanyols ens poden donar lliçons. Abans de res, per despolititzar la celebració esportiva i mostrar el seu diàfan caràcter cosmopolita, començaren la cerimònia d’inauguració fent sonar l’himne espanyol i convidant-hi l’hereu de la corona espanyola. Com és prou sabut, no representen cap estat, sinó el conjunt de pobles del món.

Per continuar, evitaren que els catalans —sempre tan proclius a mirar-nos el nostre minúscul melic— pretenguéssim polititzar-los fent servir únicament dues llengües de caràcter universal, com són l’anglès i l’espanyol. La catalana, la del lloc on se celebraven els campionats, no tan sols era ridículament minoritària, sinó polititzada. Ja se sap, la lengua común sempre és millor que la d’uns quants. Tampoc no calia ésser provincians, oi?

 TVE, és clar, a fi de contribuir en la mesura de les seves possibilitats a la santa croada de no barrejar esports i política, s’ha centrat quasi de manera exclusiva en els participants espanyols. Quan n’ha participat algun, l’ha seguit des del primer moment fins el final, en ocasions negligint els guanyadors. No pas, òbviament, per raons polítiques o nacionals —i, sota cap concepte, espanyolitzadores— sinó per estrictes raons esportives.

Als seus Telediarios, tres quarts de mateix: la primera notícia dels campionats sempre s’ha referit als membres de l’equip espanyol. Després, si el temps ho permetia, s’ha comentat que algun estranger havia superat el rècord del món o havia aconseguit tantes medalles. Però sempre després.

(I, com no, quan l’esportista nacional que s’entrevista és un espanyol suspecte —d’aquells que abans eren considerats desafectos per raó de naixença—, tot i celebrar-se els Mundials a Catalunya, se l’entrevistava en espanyol. No fos cas que, de fer-ho en català —en la seva llengua materna, sagrada i irrenunciable quan es tracta d’imposar la immersió lingüística a les escoles—, pogués contaminar amb el seu nacionalisme l’asèpsia esportiva del campionat.)

Pel que fa als signes identitaris (espanyols, per descomptat!), quina millor manera de no barrejar l’esport i la política que enfocar, cada vegada que s’ha pogut —per més que sovint hagi estat forçadament i apartant l’atenció de la competició— les banderes espanyoles que el públic ha dut a l’estadi per animar els seus. Si, al damunt, part del públic cridava “España”, España, España” —amb un esperit cent per cent cosmopolita i gens nacionalista— n’hi ha hagut prou amb pujar el so ambient i fer callar els locutors una estona. A l’esport, el que és de l’esport!

Al mateix temps, tan aviat com s’ha intuït, de besllum, alguna senyera o —vade retro, Satanás!— una estel·lada, s’ha canviat immediatament el pla: només a l’esquifit, acomplexat i malaltís nacionalisme excloent català se li pot acudir barrejar esport i política per treure’n profit nacional!

Si fos per nosaltres, segur que encara es penjarien banderes i es farien sonar himnes nacionals en els actes de lliurament de medalles! Ai, si en som, d’endarrerits i poc cosmopolites! Com n’hem d’aprendre dels espanyols!

 diumenge, 4 d’agost del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, Mohsin Hamid

No cal posseir grans coneixements acadèmics o literaris per afirmar que la novel·la és un gènere en constant evolució. Un gènere pràcticament indefinible, una mena de calaix de sastre que ho admet gairebé tot. Un gènere que el segle XX dinamità i que el XXI està tornant, a poc a poc, al seu punt de partida. Un punt de partida evolucionat però almenys mínimament recognoscible. Les seves fronteres segueixen —per fortuna— obertes, però la voràgine experimental ha anat remetent.

Coneixedor d’aquesta realitat, que converteix l’originalitat en un mitjà i no pas en una virtut absoluta —ni tan sols aconsellable com a principi—, Moshin Hamid recorre amb la tan sorprenent com agradable Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent (How To Get Filthy Rich in Rising Asia), Edicions de Periscopi, 2013, amb traducció de Carles Miró, a una enginyosa paròdia dels llibres d’autoajuda a fi de posar de manifest que en ple segle XXI únicament és possible maldar per escriure un bildungsroman si se’l subverteix i, tot subvertint-lo, se’n replanteja alhora el seu sentit i la seva (dubtosa) raó d’ésser.

Al llarg de dotze capítols, que constitueixen els dotze consells que ofereix el teòric llibre d’autoajuda, assistirem al càustic i ensems versemblant periple vital d’un pagès hindú de l’extracció més humil —des de la qual normalment no hauria tingut altra expectativa que la de limitar-se a veure-ho tot “des de la perspectiva d’un cuc de terra”, (pàg. 15)— que té com a exclusiu objectiu de la seva existència una quasi quimèrica ambició: “Jo vull ser ric”, (pàg. 73).

Acompanyar el seu innominat protagonista en aquesta obra sorneguera que empra l’humor com l’explosiu més eficaç i devastador que es coneix —“Els civils rics, al seu entendre, són una subcategoria dels lladres. Fa generacions que roben tant com volen”, (pàg. 127)— ens permetrà saber si factible anar ascendint incessantment en l’escala social índia, fins a tocar el cel del paradís capitalista en la terra amb les mans, o si el fràgil cristall dels somnis està d’entrada condemnat a esberlar-se tan aviat com els imprudents dits que ho intenten entren en contacte amb la duresa de la realitat quotidiana de Maiakovski.

I, sobretot, quines són les penyores i els sacrificis que hom ha d’estar disposat a pagar a canvi no ja d’abastar els somnis, sinó, tot just, d’acostar-s’hi; de posar-se en camí sense saber si al final del viatge t’espera un verger virgilià o el més calamitós dels abismes: “No se t’acut que l’amor de la teva dona potser se t’està escolant entre els dits i que, un cop l’hagis perdut, el trobaràs a faltar”, (pàg. 109).

Plantejament que ens duu a les oïdes el poderós ressò melòdic de l’inoblidable Karl Siebrecht de L’home que volia arribar lluny; talment com si Hamid l’agafés prestat i el fes viatjar tan geogràficament com temporalment. Que fes saltar cent any el protagonista de Fallada a fi d’experimentar els efectes que produirien en ell un tan insòlit i intempestiu trasllat, per comprovar que mentre l’espai físic pot canviar quantitativament una persona —un pària de l’Índia i un desclassat a l’alemanya d’entreguerres a Alemanya, si no són germans, almenys podrien ésser cosins—, el canvi de segles els altera qualitativament: “Unes quantes hores en un autobús que va de la zona rural remota a la zona rural central fan l’efecte que s’han travessat mil·lennis”, (pàg. 19)

Siebrecht vol ésser ric; l’(anti)heroi de Hamid no tan sols ho vol ésser fastigosament sinó al preu que calgui. Si el primer està disposat a sacrificar la seva vida per aconseguir el seu objectiu, el segon, ho farà passant per damunt de tot i de tothom. Si la primera víctima de totes les guerres és la veritat, la víctima definitiva de la Segona Guerra Mundial fou l’honestedat, el mínim de cavallerositat indispensable. Hobbes s’imposà, definitivament, a Rousseau: “No es pot arribar a ser fastigosament ric sense una certa falta d’escrúpols, sigui a l’Àsia o en qualsevol altre lloc”, (pàg. 95); “Tenir influències és com tenir ales. Amb influències es pot volar. Les influències són la manera que els petits es tornin grans i els grans enormes”, (pàg. 140).

Però, el que segons el meu parer ha descobert millor l’escriptor pakistanès és el valor de la diversitat de la literatura, la seva riquesa i la seva obertura, la seva infinita pluralitat d’interpretacions: “És quan algú el llegeix que aquest llibre es transforma en llibre, i en cada milió de lectures diferents un llibre es transforma en un milió de llibres diferents”, (pàg. 79). La lectura, doncs, entesa com una part ineludible de la creació —o co-creació— literària. La literatura com un art que només culmina quan entra en contacte amb el lector —amb cada lector. La lectura participativa, creadora —i recreadora.

O el que és el mateix, un convit a deixar de banda aquest intent d’anàlisi literària, agafar el llibre que en debades assagem de delimitar —o qualsevol altre de mèrit que tingueu al vostre abast— i constateu que la (bona) literatura és aquella art sublim que et brinda la possibilitat d’anar molt “més enllà de tu mateix” , (pàg. 174).

 Publicat al Núvol, el diumenge 4 d’agost del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons