Categories
Parlem-ne

Ja no s’hi valen excuses, PSC

Per a qualsevol persona que segueix amb un mínim d’imparcialitat —o, si més no, de desapassionament— el que està succeint a Catalunya els darrers temps, on les posicions de les respectives forces estan tan clares, l’únic dubte que oferia el Debat de Política General de la setmana passada era saber quina nova excusa peregrina s’empescaria el PSC per evitar afegir-se a la resolució per portar la petició d’una consulta al Congrés dels Diputats.

Finalment, l’excusa, que ni ells no es poden creure —i per això s’esgargamellen tant i repeteixen una i mil vegades que s’han “traït” els acords presos i que “se li ha faltat al respecte” a un expresident del Parlament: per mirar de convèncer-se a ells mateixos—, ha estat que calia aprovar, literalment, el document de Joan Rigol, sense fixar dates ni altres condicions. Sense demanar-li, és clar, al mateix Rigol si aquesta forçada interpretació seva era la correcta.

Quan, i ho saben perfectament, el problema no és aquest sinó un altre. O, per dir-ho d’un altra manera, és seu i no dels altres. El problema el tenen dins del seu partit, amb la seva relació amb el PSOE. Per més que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí, no podien votar a favor d’una resolució que els obligaria a mostrar les seves vergonyes, un cop arribés al Congrés espanyol. Allí, no tan sols el PSOE hi votaria en contra, sinó també els seus representants. I quedaria al descobert que la teòrica Tercera Via no se la creuen ni ells. I, en conseqüència, el que els convé, per a no quedar del tot fora de joc, és seguir aplicant la tàctica dilatòria

Algú creu, de veritat, que el PSOE acceptarà, algun dia, quelcom que s’assembli a un sistema federal? Més, encara, s’ho creu, en realitat, el PSC? S’ho creuen, Pere Navarro i els seus?

Si és així, els faig, modestament, una proposta. En comptes d’esperar una, suposada, victòria del PSOE a les properes eleccions espanyoles, per què no s’asseuen, d’una vegada per totes, amb el seus companys espanyols i redacten, conjuntament, un document indicant quines són, amb pèls i senyals, les seves propostes federals i es comprometen a aplicar-les una quan arribin al govern espanyol?

Si ho aconsegueixen, si reïxen a convèncer els Rubalcaba, Bono, Belloch, Rodríguez Ibarra, Guerra, González i companyia —si posen en evidència que el seu antic eslògan (“Fets, no paraules.”) era alguna cosa més que una vàcua promesa—, no només podrem pensar que el que el que ens semblaven excuses no ho eren sinó — fins i tot— que són, de debò, partidaris del dret a decidir.

dilluns, 30 de setembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Pistola, amb música de fons, de Jonathan Lethem

* La majoria dels enemics comencen sent amics.
(© Jonathan Lethem, Pistola, amb música de fons, Editorial Males Herbes, 2013, pàg. 34)

* El dia que no sàpiga ignorar una fiblada d’autocompassió serà el dia que estaré acabat per sempre. 
(© Jonathan Lethem, Pistola, amb música de fonsEditorial Males Herbes, 2013, pàg. 36)

* Va fer com si s’ho rumiés, cosa que sempre volia dir que no s’ho rumiava gens.
(© Jonathan Lethem, Pistola, amb música de fonsEditorial Males Herbes, 2013, pàg. 63)

* Avui dia, la manera de fer-se d’or en el món de l’arquitectura consisteix en empescar-te noves maneres perquè la gent pugui fer veure que es reuneix quan de fet manté les distàncies.
(© Jonathan Lethem, Pistola, amb música de fonsEditorial Males Herbes, 2013, pàg.52)

* Fa molt de temps vaig descobrir que la meva feina consisteix tant o més a revelar els secrets que cadascú s’amaga a si mateix que no pas a revelar els que amaguen als altres.
(© Jonathan Lethem, Pistola, amb música de fonsEditorial Males Herbes, 2013, pàg. 58)

* Eren uns ulls que havien mort dues vegades i havien continuat amb vida.
(© Jonathan Lethem, Pistola, amb música de fonsEditorial Males Herbes, 2013, pàg. 63)

* No se’ls ensenya res, als titelles. S’estiren els cordills i prou.
(© Jonathan Lethem, Pistola, amb música de fonsEditorial Males Herbes, 2013, pàg. 123)

* En la negociació hi ha el poder, la viabilitat.
(© Jonathan Lethem, Pistola, amb música de fonsEditorial Males Herbes, 2013, pàg. 125)

* Els despatxos d’arquitectura sempre són un bon argument contra els arquitectes.
(© Jonathan Lethem, Pistola, amb música de fonsEditorial Males Herbes, 2013, pàg. 150)

 

Categories
Notes de lectura

Pistola, amb música de fons, de Jonathan Lethem

No deixa d’ésser curiós que juntament amb La peixera, de Maiol de Gràcia Clotet, coincideixi a les llibreries una altra novel·la ambientada “en futurs distòpics”. Amb major raó, encara, quan ambdues comparteixen també altres característiques comunes: les han publicades editorials independents de casa nostra, es tracta de més que prometedores operes primes i en elles el component distòpic té un sentit més funcional o accidental que no pas essencial.

Tal i com succeïa amb aquella, Pistola, amb música de fons, (Gun, with Occasional Music), de Jonathan Lethem, Editorial Males Herbes, 2013, és una obra que va molt més enllà del gènere. Una obra literària que si mescla la novel·la negra amb la ciència-ficció distòpica no és tant com a homenatge a Philiph K. Dick sinó a Dashiell Hammett i, sobretot, a Raymond Chandler. O el que és el mateix, als dos grans autors nord-americans que tragueren el gènere policíac de les cadires de les barberies per fer-lo arribar a les lleixes de les biblioteques. A aquells que aconseguiren que el gènere negre assolís la seva indiscutible majoria d’edat —que l’alliberaren, en definitiva, del seu estigma (pejoratiu) de gènere.

Des de les seves línies inicials, aquesta sorprenent novel·la —tan addictiva i intrigant que no ets capaç de deixar-la, que et mantindrà enganxat al sofà, fent-te perdre la consciència del pas de les hores— et duu als llavis l’aroma dels inoblidables Sam Spade i, encara més, de Philip Marlowe; aquells antics detectius privats insubornables que explicaven els seus progressivament embolicats casos en primera persona, amb un estil cru i directe, net de floritures, que els conferia una naturalitat i una versemblança impactant.

Per més que l’autor —fent honor a la cita de Chandler que enceta el llibre— converteixi “un cangur vestit d’esmòquing” en un dels seus personatges principals, convé que ningú no s’esperi una novel·la futurista on els avenços científics i tecnològics centrin l’atenció. Ni és Blade Runner ni ho pretén ésser; de la mateixa manera que, si se n’hagués de fer una pel·lícula, no hi imaginaríem en Harrisson Ford en el paper de Metcalf, el seu protagonista, sinó en Humprey Boggart.

Un personatge individualista —“El que rebràs a canvi dels teus diners no serà el teu nou millor amic”, (pàg. 19)—, iconoclasta, eternament desencantat —“Tenia la idea estúpida que la meva feina consistia a trobar l’únic culpable entre tota una gernació d’innocents. […] Consistia més aviat a trobar un o dos innocents als quals valia la pena ajudar enmig de tota una gernació de malvats”, (pàg. 211), que sap d’allò més bé que les fronteres entre el bé i el mal són tan primes que no ho podrien ésser més —“Per mi, tu i en Phoneblum sou com dues gotes d’aigua. […] Dos tipus perillosos”, (pàg. 79) —i que, per tant, tot, o gairebé tot, és relatiu.

Un detectiu o inquisidor privat cosí germà del genial Corto Maltese d’Hugo Pratt, de posat i aparença rude i inalterable però amb un fons romàntic i el cor sensible, disposat sempre a ajudar els febles; malcarat i sarcàstic—“Té una opinió molt cínica”, (pàg. 131)—, però armat amb una infrangible dignitat i consciència moral que, tot i ésser conscient que aquesta fita té un quelcom d’impossible, l’impedeix deixar una feina sense haver complert el seu objectiu principal: “destriar la veritat de la mentida”, (pàg. 113).

És per tot plegat que Pistola, amb música de fons ens parla, en realitat, d’un futur que no tan sols era a punt d’arribar quan es va escriure, l’any 1994, sinó que ja ha arribat. D’un futur d’avui en dia, que ens recorda que, tal i com afirmaven els nostres avis, qualsevol temps passat sempre haurà estat millor. O el que és el mateix —si se’m permet l’estirabot—, que qualsevol temps present és millor que el futur que ens espera.

L’escriptura de Lethem, sadolla d’un intens sentit crític de rerefons moral, navega sàviament pel bell mig dels oceans de la transcendència i la comicitat, component una tan precisa com eficaç mixtura entre l’humor i la metàfora: “De tant en tant tinc una notable facilitat per accedir a la meva font de metàfores”, (pàg. 54); “El primer que em surt és el sentit de la metàfora”, (pàg. 145). I ho fa amb una tal destresa que aconsegueix convertir les metàfores en la més noble de les arts humorístiques: “Em va deixar fent-me un massatge a la mandíbula per fer-li recuperar la sensibilitat després del seu matrimoni fugaç i masoquista amb la fusta de la taula”, (pàg. 17).

Una escriptura amb un magistral domini del llenguatge —traduïda amb la seva acostumada solvència per Ferran Ràfols Gesa—, que ens obsequia a bastament amb frases magnífiques, que assoleixen el miracle de conjuminar bellesa i sentit, lirisme i significat: “Eren uns ulls que havien mort dues vegades i havien continuat amb vida”, (pàg. 63); “A les finestres i al sol ningú no els havia dit que la casa estava buida i es podien relaxar”, (pàg. 84); “Hi ha gent que porta coses escrites a la cara; l’alt n’hi portava unes quantes, escrites amb faltes d’ortografia i llapis de colors”, (pàg. 184).

Per més que hi hagi detalls millorables —principalment, una certa previsibilitat en el seu desenvolupament, així com no tenir del tot clar en ocasions puntuals quan acaba l’homenatge i comença la imitació—, en acabar-lo de llegir no pots sinó fer-te dues preguntes. Primera: com és possible que una obra tan recomanable com aquesta hagi trigat quasi vint anys a publicar-se en català? I segona, i més important: quant temps ens caldrà esperar per disposar de la propera novel·la de Lethem?

dimecres, 25 de setembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Intel·lectuals espanyols i dret a decidir

Des de fa un temps, tots aquells que creiem que Catalunya només podrà sobreviure disposant d’un estat propi hem estat esperant amb anhel que es produïssin un parell d’esdeveniments que, en teoria, no podrien ésser més senzills i naturals: que algun partidari de mantenir l’status quo ens donés una sola raó per la quan hauríem de voler seguir formant part de l’estat espanyol i, en segon lloc, que algun intel·lectual espanyol declarés, explícitament i pública, el seu suport al dret a decidir.

Finalment, després d’una monumental cadena humana, l’enlluernador èxit de la qual no podien ni negar ni ignorar, en comptes d’una raó, ens han ofert una hipòtesi: si Catalunya s’escindeix de l’estat espanyol quedarà, automàticament fora de la Unió Europea. Una hipòtesi, a més, formulada pel pastor —o potser, el llop— encarregat de vigilar les ovelles: Joaquín Alumunia.

I un parell d’intel·lectuals espanyols han respost a la nostra crida —encara que sigui a la inversa— i s’han posicionat sobre el dret a decidir: Javier Cercas i Mario Vargas Llosa. Segons aquest darrer, aquell havia escrit “el millor article que he llegit sobre el tema de l’independentista català”, mercès al fet que és “tan bon novel·lista com comentarista polític”.

Per fortuna, com li succeeix al mateix Llosa, Cercas és molt més bon novel·lista que no pas “comentarista polític”. La metàfora que escollí per oposar-se al dret a decidir no podria ésser més fràgil: “Jo no tinc dret a decidir si m’aturo o no davant d’un semàfor en vermell: haig d’aturar-me”. Tan fràgil que el podria desmuntar fins i tot un estudiant de primària de l’amic Wert.

Deixant de banda si el semàfor està realment en vermell —a tot estirar, la Constitució l’encén en ambre: cap dels seus articles prohibeix l’exercici del dret a decidir, sinó la seva execució, en cas d’una possible victòria del sí—, la metàfora és tan inconsistent com insostenible.

En primer lloc, quan un semàfor està en vermell, el del carrer perpendicular està en verd. Per tant, mentre uns estan aturats, els altres poden avançar lliurement. Més encara: si l’un està en vermell és perquè els altres puguin avançar millor, sense entrebancs innecessaris.

En segon, cap semàfor està en vermell eternament. Qui s’aturaria en un semàfor si no hagués de posar-se mai en verd? Ni Cercas, ni Llosa ni ningú. Després d’esperar un temps, se’l saltarien, convençuts que o bé estava espatllat o bé era inútil. I ningú no els retrauria que ho fessin.

En tercer —tal i com assenyalen tant el DIEC com el DRAE—, el sentit i la funció d’un semàfor no és aturar el trànsit o la circulació, sinó regular-lo, aconseguir obtenir la seva màxima eficiència. I, precisament per aquesta raó, quan, per les circumstàncies que sigui, un semàfor ja no és necessari, no tan sols es pot anul·lar, sinó que s’ha d’anul·lar —o, si més no, s’ha de situar en un altre lloc, on compleixi la seva funció.

Tanmateix, el més greu no és pas aquesta metàfora pueril —que posa de manifest la manca de raons reals per oposar-se al desig majoritari de la societat catalana d’assolir un estat propi— sinó que Cercas no dubti en escriure —i Vargas, en subscriure— una afirmació tan bàrbara i irresponsable com la del final del seu article: “es pot ésser demòcrata i estar a favor de la independència, però no es pot ésser demòcrata i estar a favor del dret a decidir”.

Em nego a creure que no hi hagi un sol intel·lectual espanyol disposat a publicar un article al El País rebatent aquesta frase tan ignominiosa, que posa en evidència els tics totalitaris del seu autor. O és que potser prefereixen convertir el terme “intel·lectual espanyol” en un nou oxímoron?

dimarts, 25 de setembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La germandat del raïm, John Fante

En la fa ben poc publicada La llogatera de Wildfell Hall, d’Anne Brontë no tan sols hi trobem una frase que sembla haver estat escrita expressament per a referir-se al tema central de La germandat del raïm, (The Brotherhood of the Grape), de John Fante, Edicions de 1984, 2013, amb traducció de Martí Sales —“Sé que un home no pot lliurar-se a la beguda sense sentir-se un miserable la meitat del dia i un boig l’altra meitat.”— sinó una altra que descriu amb una precisió mil·limètrica el grup d’eixelebrats companys del pare del protagonista: “els membres de la nostra frenètica germandat”.

Per més que pugui semblar-ho d’entrada, si l’autor nord-americà trià per al títol de la seva novel·la un terme amb tan clares ressonàncies èpiques o homèriques —quan no directament religioses— com el de “germandat” no és tant per raons paròdiques o humorístiques (“Ens hi vam acostar amb reverència, com si fóssim monjos en fila índia que reten homenatge al seu abat”, pàg. 106), sinó, sobretot, per palesar que en el segle XX les epopeies, si no són impossibles, han de situar-se del tot a tocar de terra.

Han d’ésser antiepopèiques, antiheroiques, conformades per protagonistes no pas joves, nobles, forts i carregats d’esperances i honestes ambicions, sinó vells caducs, empegueïts, decrèpits i desesperançats, que submergeixen la buida absurditat de la seva existència en successius vasos d’alcohol. “Les seves esperances de futur s’havien acabat i els eixams de criatures enllaunades […] i filles adolescents en permanent aflicció per no tenir una habitació pròpia ja carregaven prou les seves vides”, (pàg. 19); “Eren una colla de pensionistes estrafolaris, susceptibles i mordaços […]. No hi trobaves filòsofs ni vells savis que parlen sobre les grans veritats de la vida. Només eren vells matant el temps, esperant estirar la pota”, (pàg. 48).

La germandat del raïm fantiana no pot proposar-se objectius altruistes o de gran alçada espiritual, sinó alguns molts més modestos, mundans i utilitaris, adaptats als temps de no future producte de la guerra freda i de l’esgarrifosa espasa de Dàmocles de la bomba atòmica. Una societat d’ajuda mútua sense altra finalitat que assegurar que les nits —els matins, els migdies, o les tardes— d’embriaguesa que els membres de la germandat posin per enèsima vegada de manifest “la [seva] grotesca dignitat dels borratxos” (pàg. 110), disposin d’algú al costat per dur-los fins la porta de casa. D’aquesta porta de casa que “aquell vi [convertit en] la llet de la seva segona infantesa”, (pàg. 105), els impedeix trobar per ells mateixos.

Una nova atzagaiada del seu pare obligarà Henry Molise a retornar als seus orígens. A San Elmo, el poble que es veié obligat a abandonar a fi de poder respirar: “Un poble malalt. Feia la sensació que les màquines excavadores rondaven pels afores, esperant la ranera de la mort”, (pàg. 46). A la família que li tallava les ales —“Érem un clam arrauxat i imprevisible, amb tendència a prendre decisions precipitades i a patir remordiments terribles”, (pàg. 23). Però, per damunt de tot, a un pare poc més que biològic, quasi per accident: “Hauria estat més feliç sense família. […] Els seus fills eren els claus que el crucificaven a la meva mare. […] No li agradàvem gaire i no ens estimava gens, estava claríssim”, (pàg. 27).

Malgrat estar “fart dels seus excessos de mam, del malbaratament dels seus darrers dies útils”, (pàg. 111), i sense saber per què —“buscava dins meu una engruna d’eufòria cristiana per haver fet el que calia, per guanyar-me la recompensa celestial”, (pàg. 69)—, com un sir Lancelot modern, s’obligarà a tornar allí d’on havia fugit, havent de deixar enrere tot el que ha aconseguit des que marxà —una família de veritat, una prometedora carrera com a escriptor, un món plàcid i ordenat— per enfrontar-se a les desequilibrants ombres del seu passat. Conegudes, esperades, però no per això menys doloroses i colpidores.

Abandonat per tothom, en absoluta solitud —la mare i els germans, més que un ajut, són una nosa, uns obstacles infranquejables, sempre a punt per boicotejar qualsevol proposta assenyada amb la seva proverbial ineptitud—, s’embarcarà en una quixotesca experiència amb final incert: “Com el misteri de la Immaculada Concepció, el problema del pare era simplement irresoluble, desafiava tota lògica i no tenia ni cap ni peus”, (pàg. 17). Vencerà o serà vençut? Farà prevaldre el bé i la virtut o serà irremissiblement arrossegat per la temptació del vici? Imposarà la raó o serà devorat per la pandèmia de la follia que amenaça amb arrabassar amb tot? “Potser el viatge acabaria anant bé, després de tot”, (pàg. 104).

Fante, armat amb la seva connatural sornegueria —“El problema del pare no era que no es guanyés el pa, sinó que al pa mai no arribava a casa. […] Tenaç, incansable, expectant, nom parava fins que tenia les mans buides”, (pàg. 29); “Tot plegat, un dia més productiu i engrescador gràcies al meu incorregible germà que no només havia provocat el viatge sinó que també m’havia deixat plantat al final”, (pàg. 40); “La Hilda Dietrich i jo teníem una cosa en comú: ens odiàvem mútuament”, (pàg. 95)— ens submergeix en un tan àcid com incisiu retrat de la societat contemporània, on els herois esdevenen ridículs pallassos i els prínceps horribles granotes.

Una societat, la nord-americana, en caiguda lliure, que ha patit com cap altra la decadència d’occident spengleriana. Vella i envellida, se sosté per pur miracle, per simple inèrcia. Una societat sencera, moribunda, a la vora de l’extinció, representada i personalitzada al·legòricament per la figura del pare: “El temps se li acabava i, com menys n’hi quedava, més rebec es tornava”, (pàg. 27); “Encara semblava molt fort, però ja no hi havia cap pàtina de vitalitat en els seus moviments”, (pàg. 43); “Li va sortit un sospir dels llavis mullats de vi com si vingués del fons de les centúries. Semblava que s’ensorrés, com si els ossos del seu esquelet estiguessin a punt de col·lapsar-se sota el pes de la desesperació”, (pàg. 53).

Una societat en indeturable decadència, que més que viure, es limita a subsistir; shakespeariana, on regnen els bufons, i on ens reis embogeixen.

Davant de l’indeclinable risc del naufragi del món que l’envolta, Fante, conscient de la dificultat que ell mateix o la seva civilització —que és la nostra— encara puguin salvar-se, opta per convertir-se en el seu notari final; en aquell notari carregat de cinisme i ironia que redacta el darrer i cru testament d’un món que s’apaga —d’una llum que agonitza, si preferim dir-ho com Faulkner. Perquè, si el món que coneixia —i, de fet, el planeta sencer— podien esclatar en mil bocins en qualsevol moment, quina millor idea que celebrar el seu final amb una gran festa, esperant-lo lluint un càustic somriure als llavis?

Per si això no fos poc, ens brinda alhora una apassionant vindicació —de substrat indubtablement autobiogràfic— de l’escriptura i la condició d’escriptor. De la persona que se sent cridat a deixar el seu llegat en paraules. Que lluita contra el menyspreu i l’animadversió de tots (o quasi tots) —“¿Encara escrius aquelles novel·les de merda? L’última em va fer vomitar. La vaig cremar perquè no contagiés les criatures. Déu meu, quina manera de guanyar-se la vida!”, (pàg. 38); “Un llibre! ¿I d’això en dius feina?”, (pàg. 45)— per dur a terme la vocació que sent esclatar al meu pregon de la seva ànima.

Aquesta vocació incontenible i irrenunciable que esdevindrà el centre i la raó de la seva existència un cop descobreix l’obra de l’incommensurable Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski. Cabdal descoberta, rememorada en un paràgraf magistral, que compartiran completament i íntima tots aquells que en alguna ocasió hagin estat captivats per l’art sublim de la literatura: “I va passar. Una nit, mentre la pluja repicava contra el sostre inclinat de la cuina, un gran esperit es va ficar per sempre en la meva vida. Tenia un llibre a les mans i tremolava mentre em parlava dels homes i del món, de l’amor i la saviesa, del dolor i la culpa, i vaig saber que mai no tornaria a ser el mateix”, (pàg. 73).

Només per aquest sol incomparable paràgraf —que únicament la tirania de l’espai (i l’oportunitat de convidar-vos, lectors i lectores, a llegir-lo i rellegir-lo, a assaborir-lo i assaborir-lo mil i una vegades!) ha impedit que resistís la invencible temptació de transcriure’l in extenso!

Apreciar Fante i la seva obra —traduïda amb la seva cura i exquisidesa habitual per Martí Sales— esdevé una opció tan acceptable com mostrar-s’hi immune; resistir-se al seu convit a estimar i paladejar la màgia de la literatura, una salvatjada injustificable que tan sols els sords i cecs (d’esperit) es poden permetre.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 20 de setembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Pels seus fets els coneixereu

Comentàvem ahir que el ministre d’exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo, posava en evidència què vol dir, de veritat, per al PP i per a l’unionisme espanyol allò de preocupar-se dels problemes reals de tots els ciutadans: dedicar el seu temps —i els diners de tots els contribuents— prioritàriament a reunir-se amb els ambaixadors de Lituània i Letònia per exigir-los rectificacions sobre les declaracions dels dirigents dels seus estats sobre la legitimitat del procés sobiranista català.

Tanmateix, aquest fet tan poc habitual —i tan inconvenient, des del punt de vista diplomàtic—, no tan sols posa de manifest la flagrant falsedat del seu argument sinó el seu tarannà: com és possible que el govern espanyol consideri que té el dret a cridar a capítol els representants de països sobirans? Què potser, com ha demostrat manta vegades amb els països llatinoamericans, no ha aconseguit alliberar-se dels seus tics imperialistes i totalitaris?

O potser no en té prou amb privar la població catalana de l’exercici d’un dels seus drets democràtics fonamental —expressar-se en un referèndum— i li cal, també, impedir a la resta dels països europeus que exerceixin la seva llibertat d’expressió?

També pretenen tractar-los com a Catalunya? Com a menors d’edat que no poden decidir per ells mateixos, com a incapacitats mentals que necessiten la tutela del pare Espanya per a que decideixi en el seu lloc? Encara es creuen vigías de Occidente?

Ara que sembla que a la Unió Europea no li resti altre remei que fer-nos fora si ens declarem independents —apriorisme doctrinal interessat i maniqueu sobre el qual hi hauria molt, però molt!, a discutir— el millor que podem fer és advertir els nostres estimats companys europeus, “pels seus fruits els coneixereu” (Mt 7, 20).

dijous, 19 de setembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Mentides del nacionalisme espanyol (1): el que preocupa als ciutadans

Un dels falsos estigmes que més s’ha emprat contra el nacionalisme català per part del nacionalisme l’espanyol és que no té cap sentit centrar-se en qüestions identitàries quan hi ha tants assumptes prioritaris, quan hi ha tantes qüestions molt més importants que són les que “realment preocupen als ciutadans”.

Ho va repetir Soraya Sáenz de Santamaría, després de l’innegable èxit de la Via Catalana, i ho va reblar Mariano Rajoy al final de la seva tan aclaridora carta a Artur Mas: “quedo a la seva disposició per treballar conjuntament i oferir així la millor resposta a les necessitats reals de tots els ciutadans”.

La tendenciosa fal·làcia de l’unionisme espanyol no pot ésser més diàfana: mentre el catalanisme perd el temps miserablement preocupant-se de futilitats sense sentit, altres mostren el seu seny atenent les necessitats reals de la població. Amb major raó, encara, “en aquests moments de dificultat econòmica i social que pateix la nostra societat” (Íd).

Imaginem que és precisament per això que l’ínclita delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, no ha tingut altra fixació, des del primer dia que fou nomenada, que dedicar el seu temps —i els diners dels contribuents— a exigir judicialment als ajuntaments catalans desafectos que facin onejar la gloriosa bandera espanyola… (Una versió moderna —si és que modernitat i dreta espanyola no és un oxímoron— de “La letra, con la sangre entra”: “La patria, con la ley se siente”).

Imaginem que és també per això que el ministre José Manuel García-Margallo es va afanyar a reunir-se amb els ambaixadors de Lituània i Letònia per pressionar-los a rectificar les declaracions que els seus primers ministres van fer sobre el dret a decidir de Catalunya…

D’això si que se’n diu preocupar-se, de veritat, de les necessitats reals de tots els ciutadans!

dimecres, 18 de setembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Parlem-ne

Fem Via (a la) Catalana cap a la independència

La d’avui és una d’aquelles jornades que restarà assenyalada en lletres d’or en els annals de la nostra història mil·lenària. Demostrarem —més al món que no pas a Espanya: ja fa més de cent anys que no escolta ni Joan Maragall— que volem ésser: que volem ésser una nació, un país independent, un estat dins de la Unió Europea. Però, sobretot, que volem ésser: que volem ésser nosaltres mateixos, que volem ésser allò que vulguem i decidir ésser.

És tan inqüestionable que la cadena humana serà un èxit —omplir quatre-cents quilòmetres ininterromputs amb centenars de milers de persones amb les mans enllaçades és una fita magnífica, que tan sols es pot comparar amb la Via Bàltica de l’any 1989— com que els mitjans espanyols i els quintacolumnistes catalans tractaran de qüestionar-la. Com sempre, sense raó i sense raons, prevalent-se de les més burdes i inconsistents mentides. De nou, provaran de vèncer enlloc de convèncer.

Segurament, tractaran de ridicularitzar-nos, presentant l’acció com si fos un joc sense cap ni peus, una vàcua representació teatral, un acte folklòric de caire testimonial, propi dels Dupont i Dupond. Ja ho han fet els dies previs. I hi insistiran. Però nosaltres hem de recordar la il·luminadora frase del gran Moahandas Gandhi: “Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment, guanyes”. (“First they ignore you, then they laugh at you, then they fight you, then you win.”)

Precisament per això, per assolir aquesta anhelada victòria que cada vegada tenim més a prop, convé no caure en les seves interessades provocacions. Per més que no ho vulguin admetre, saben que la Via Catalana cap a la independència suposarà, incontestablement, pujar un graó més envers el nostre alliberament nacional, per la qual cosa buscaran, amb lupa, qualsevol excusa per a deslegitimar-la.

Aprofitaran la més mínima oportunitat per a tergiversar la realitat, presentant allò que és un acte a favor de (Catalunya) com un acte en contra de (l’Estat espanyol) —o, perquè no?, per a equiparar-lo amb la kale borroka o amb el terrorisme.

Convé, doncs, que tinguem més seny que mai. Com l’any passat, convertim la Via en una festa cívica, en un cant a favor de la Catalunya lliure, pacífica, inclusiva i generosa que volem. Aquesta Catalunya que, tot just després de dir «Adéu, Espanya», dirà «Germans espanyols, sempre sereu benvinguts, a casa nostra!».

Onze de setembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La peixera, Maiol de Gràcia Clotet

Per més que se’m pugui acusar de reiteratiu, no em cansaré de repetir que una de les majors benediccions que s’han produït en els darrers temps en el món de les lletres catalanes és l’aparició de tot un seguit d’editorials petites que aposten de manera decidida i coratjosa per la literatura de qualitat. Que s’atreveixen a publicar obres que sense elles haurien quedat malauradament inèdites en el nostre idioma. Si, al damunt, fan una passa més endavant, i obren les portes —que la majoria dels premis els tanquen als nassos— dels seus acurats catàlegs a nous autors de casa nostra, no podem més que felicitar-los, encoratjar-los que segueixin així i desitjar-los una llarga vida.

Segurament, una gran part de lectors se sorprendran —«Maria, on has deixat el diccionari?»— i esfereiran —«Vols dir què és per a mi, que hi entendré alguna cosa?»— en saber que Edicions del Periscopi presenta La Peixera, de Maiol de Gràcia Clotet, Barcelona, setembre del 2013, com “una novel·la distòpica”. Al mateix temps, una minoria d’iniciats, militants de la ciència-ficció antiutòpica o postapocalíptica, s’afanyaran a comprar-la i a devorar-la, com si fos mannà caigut del cel.

Als uns i els altres, als que poden pecar per defecte i als que poden fer-ho per excés, els haig d’advertir que en aquesta primera novel·la de l’escriptor barcelonès no hi trobaran exactament allò que hi esperaven… sinó molt més! Molt més que una ficció més o menys futurista, i menys encara una de factura hollywoodiana, basada en un inconsistent i fútil McGuffin, sadollada d’acció, salpebrada amb la dosi habitual de sexe voyeur i d’humor barroer. No, no és això el que hi trobaran, perquè el fet que sigui o no distòpica és una propietat accidental o accessòria —per expressar-ho en termes aristotèlics —, mentre que la seva propietat essencial és la d’una obra literària.

Una obra literària que ens parla de la vida i del compromís, de l’actitud que podem prendre davant els esdeveniments, del gran, definitiu abisme que separa els que fan dels que deixen fer, els que actuen —i, per tant, decideixen— dels que es limiten a deixar-se portar —o, més exactament, arrossegar (sens dubte, un dels termes claus de la novel·la): “He passat per la vida com qui llisca per damunt del mar sense mullar-se ni un sol dit, imbuït d’un posicionament innocu que m’empenyia cap endavant”, (pàg. 41); “com sempre, m’he deixat arrossegar pels esdeveniments sense definir-me”, (pàg. 74).

Un llibre en clau teòricament futurista —Guantánamo segueix existint, malgrat les promeses electorals del Premi Nobel de la Pau nord-americà— que més que distòpic és atemporal: reflecteix una vida, una societat i un món d’ahir, d’avui i de sempre, l’eterna lluita entre la persona i la comunitat, representada per un poder omnipresent, omnímode, i quasi omniscient —“un poder invisible que ho decideix tot”, (pàg. 74)— que converteix els individus en simples engranatges sotmesos a la seva voluntat, sense ànima ni sentit. Perquè, com bé asseverava en Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.

Una novel·la dins d’una novel·la, amb constants referències i autoreferències—“En la meva última novel·la els escacs eren un aspecte essencial en la construcció de trama”, (pàg. 244); “En menys de dotze hores sóc capaç de donar a llum una versió amb cara i ulls de la primera part d’aquesta novel·la”, (pàg. 261)— que reflexiona sobre l’escriptura i el fet d’escriure: “Escrivim un cop i un altre una història mil·lenària que desxifrarà els mateixos errors humans del passat a una nova generació que els tornarà a cometre i els tornarà a reescriure per pura necessitat exculpadora”, (pàg. 49). Entre d’altres raons, l’escriptura s’emmiralla en l’existència i “la vida és desequilibri en estat pur”, (pàg. 183).

Que presenta “una nova representació artística de la tragicomèdia humana”, (pàg. 155), redactada “en primera persona, i en un present immediat”, (pàg. 125), veraç i descarnat”, (pàg. 201), en un estil “directe i punyent”, (pàg. 207), amb la finalitat, del tot reeixida, de “sonar més human[a] i més proper[a]”, (pàg. 208). Que evidencia que l’autor ha llegit força, ha llegit i ha paït millor el que ha llegit (la qual cosa no es pot afirmar concloentment de tots els seus contemporanis).

Una primera obra literària prou recomanable, que sense ésser una obra del tot rodona —en ocasions se li veuen les costures un xic més que no convindria; potser l’hauria afavorit alleugerir algun que altre paràgraf; no s’acaba d’entendre que la resistència pugui comptar amb una tan àmplia llibertat de moviment; és possible que el seu desencadenament final s’intueixi més que no fóra aconsellable…—, mereix llegir-se tant pel que és (una novel·la molt ben escrita, que ens planteja interrogants i ens convida a pensar) com pel que promet (obres encara millors, d’un escriptor que sap escriure, que sap què vol dir i què sap com ho vol dir; què sap d’allò més bé on vol anar i com hi ha d’arribar).

D’un escriptor que sap molt bé que l’escriptura no és bellesa ni és missatge. O, per dir-ho amb major precisió, que no hi ha missatge sense bellesa; que no hi ha bellesa sense missatge. Que la literatura és un tot on forma i fons es confonen; on forma i fons se serveixen mútuament.

En aquest sentit, goso dir, arriscant-me a ésser titllat d’heterodox, que a banda d’haver assimilat bé Paul Auster, Aldous Huxley, George OrwellLa peixera és producte d’una assenyada digestió, construcció i deconstrucció d’aquell magnífic plat d’haute cuisine que és 1984— i, sobretot, Steinbeck, de Gràcia ha estat un voraç i perspicaç lector d’un dels grans oblidats de la nostra literatura: Manuel de Pedrolo. I, més concretament, dels seus tres Anònims. Un bon lector, que ha sabut dur les lliçons del mestre —i dels mestres— al seu terreny. Un terreny que, bo i que encara cal conrear amb afany i perseverança, no tan sols ha donat un fruit considerable, sinó que promet collites encara més saboroses.

Perquè Maiol de Gràcia sap d’allò més bé, i ho demostra, que, per més que ho afirmi Mr. Quarles, un dels inoblidables protagonistes de Contrapunt, d’Aldous Huxley, una novel·la ni “la podria escriure qualsevol” ni és —o no és, únicament— “La distracció d’una estona i prou; bona perquè hom l’agafi i després la deixi, sense gaire interès*”.

* But after all, what was a novel? An hour’s entertainment, that was all; to be picked up and thrown aside again, carelessly. […] And anyone could write a novel.” Point Counterpoint, Chapter XX.

 Publicat a Núvol, el 9 de setembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Canadà, Richard Ford

Un dels personatges de l’esplèndid A la banda de Canaan, de Sebastian Barry, intenta excusar el mal que va fer anys enrere indicant que “quan ets jove no saps res, o pitjor, menys que res”. Per un altre costat, el protagonista de la no menys fantàstica En una sola persona, de John Irving, comenta que “quan vius la vida, l’estàs vivint, i no tens perspectiva quan el que et passa t’està passant en aquell moment”. Si combinem adientment les dues afirmacions, ens podrem fer una idea —tot i que incompleta, donada la seva ambició i el seu abast— de la nova i prou recomanable novel·la de Richard Ford.

Així que comences a llegir Canadà (Canada), Anagrama-Empúries, 2013, traduïda per Josefina Caball Guerrero, et fa la impressió que serà una obra important, que té molt per dir —que farà parlar molt. Sobretot entre els que considerin la literatura com un art en majúscules. Un art que és possible que mai no sigui capaç de transformar del tot el món, però que, si ho és de debò, ha d’ésser capaç, almenys, de canviar un xic la vida del que la llegeix; de dur-te més enllà d’on eres. Segurament, sense oferir-te cap resposta, però sí noves preguntes, ampliant els teus horitzons.

El sorprenent i inquietant paràgraf inicial —“Primer parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després dels assassinats que van tenir lloc més tard. El robatori és la part més important perquè va servir per orientar la vida de la meva germana i la meva cap al camí que finalment van seguir”, (pàg. 13)— sembla que hagi d’explicar-ho tot, que ja no hi hagi res més a dir…, quan no és més un escà! A partir d’aquest punt, la novel·la creix en interès, en intensitat i en profunditat.

Si l’autor situa d’entrada les cartes damunt de la taula és per establir, amb llum diàfana, la diferència entre el que és accessori i el que és essencial: “Els esdeveniments que van canviar totalment la vida dels nostres pares començaven a ser secundaris respecte dels que viuria jo a partir d’aquell dia”, (pàg. 218). Per més que alguns fets i circumstàncies siguin crucials, no per això han d’ésser, ineludiblement, determinants, definitius ni, menys encara, unidireccionals. No ens brinden una única possibilitat, sinó una pluralitat, entre les quals ens correspon escollir: “Totes les situacions en què hi ha implicats éssers humans es poden capgirar. […] La majoria de les coses no són com són gaire temps”, (pàg. 217)

I, escollir, és clar, suposa una càrrega de responsabilitat que no sempre estem en disposició d’assumir. Ens fem adults, però, privats de déus, preferiríem poder seguir arrecerant-nos sota les ales protectores dels pares; per a recollir-nos, quan caiem, però, sobretot, per alliberar-nos de les responsabilitats dels nostres errors.

L’obra ens immergeix en la recerca de la identitat, del lloc que ocupem en el món. Una recerca desesperada que posa en evidència la fragilitat de l’existència humana, que avança tothora al caire de l’abisme. Arribar a l’altra banda o perdre el peu al mig del camí o no depèn tant —o no depèn, només— de si “la sort [ens ha] repartit unes cartes millors [o pitjors]”, (pàg. 218), sinó, per damunt de tot, de com sabem jugar-les —o, més exactament, de sabem jugar-les.

Alhora, aquesta novel·la que assaja de treure l’entrellat del passat, és una anàlisi sobre la fiabilitat de la memòria, una interrogació sobre fins a quin punt podem fiar-nos del que recordem, passat el temps, quan ens fem adults i “la vida comença[…] a exigir mentides per ser viable”, (pàg. 218). Perquè recordar és, també, recrear. Més quan s’escriu, ja que “La realitat […] és diferent de la que un s’inventa”, (pàg. 118).

La prosa de Ford —depurada, polida, minuciosament cisellada— va teixint la trama per acumulació o al·luvió, servint-se de frases o motius que es repeteixen contínuament, a la manera d’una simfonia, com afluents gairebé idèntics que van conformant el corrent principal de la novel·la. En alguns instants, la combinació de reiteració i morositat pot arribar a exasperar al lector habituat a la velocitat i la fugacitat, fent-li sentir la irresistible temptació de saltar-se frases —fins i tot paràgrafs— que fan la sensació d’ésser-hi de més o perquè sí. Pot fer-ho —la llibertat d’autor i la del lector cal situar-les sempre al mateix nivell— però correrà el risc no tan sols de no haver-hi entès gaire, sinó de sortir-hi perdent, d’haver escoltat la música però no la simfonia.

Si tenim la paciència de rellegir-la —l’entitat de l’obra no tan sols ho justifica, pràcticament ho demana—, ens adonarem que, si deixem de banda algunes descripcions molt més exhaustives que no caldria, res no hi és perquè sí, tot forma part del trencaclosques gegant que és Canadà; que no podrà completar si hi manca alguna peça: “Vaig trobar el pare tot sol […] amb el puzle […] escampat. […] Només faltava col·locar-hi unes quantes peces cantelludes del cel clar”, (pàg. 155). (El subratllat és meu.)

Tot composa la partida d’escacs que juga —i ens convida a jugar— l’autor. Una partida on no sempre són els moviments dels alfils o els de la reina els que convé vigilar més de prop. Sovint són els peons —els personatges teòricament secundaris (la Mildred, en Charley, la Florence…) però també els incisos, les reflexions, els fets en aparença irrellevants o sense connexió amb la història— els que és més necessari tenir en compte: “Els esdeveniments que canvien la vida sovint no semblen el que són”, (pàg. 242).

De fet, convé que no abaixis mai l’atenció, car del contrari, com a bon mestre, Ford et guanyarà una vegada i una altra la partida. Per més que una novel·la sigui un diàleg —obert i constant— entre autor i lector, cal tenir sempre present qui fa el primer moviment i qui ha de seguir-lo: “Em tranquil·litzava veure davant meu els rengles de peces blanques situades al seu lloc específic, esperant entrar en combat seguint les meves ordres”, (pàg. 69).

dissabte, 7 de setembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons