Categories
Notes de lectura

Pastoràlia, George Saunders

Em plau ben poc emprar una expressió com “autor de culte”, entre d’altres raons, perquè els cultes, siguin de la mena que siguin, tenen un component d’irracionalitat tan acusat que poden acabar fàcilment en el fanatisme intransigent, però si hi ha algun escriptor nord-americà que va guanyant-se a poc a poc —i a pols— aquesta consideració, segurament és George Saunders. Un autor tan intens, tan explosiu, tan impactant que el més normal és que provoqui una de les dues reaccions contraposades: l’adhesió incondicional o el rebuig frontal.

Aquells que van llegir, ara fa un xic més de mig any, Deu de desembre i en van quedar aclaparats —l’única manera de no quedar-ne és, o bé no llegir-lo o bé no fer-ho amb l’atenció que mereix— amb Pastoràlia, (Pastoralia), Edicions de 1984, maig del 2014,tenen l’oportunitat de descobrir el bressol —o, més aviat, el niu d’àliga irredempta— on es va covar; on es troba l’inici i el fonament d’aquell recull de narracions inclassificable i indefinible.

No tant perquè els relats siguin similars temàticament, que per fortuna no ho són (per més que un vell adagi asseveri que la major part dels autors escriuen, una vegada i una altra, el mateix llibre, no cal fer-ne un gra massa), sinó per una concordança d’esperit, en primer lloc, i d’escriptura, en segon. Concordança o correspondència que el narrador d’Amarillo ha anat depurant i personalitzant, fins a convertir en un tret d’identitat essencial, inconfusible del seu quefer literari.

Per a ell, el llenguatge és fonamental, sobretot per a la descripció psicològica dels personatges. Més que no pas pels seus actes, es defineixen per la seva manera de parlar, pel registre textual que posen de manifest, principalment, en els diàlegs. Magistrals diàlegs que exigeixen un traductor de primera categoria, dúctil i pregon coneixedor tant de la llengua de partida com de l’arribada —com ho ha estat en Yannick Garcia— per a no perdre-hi res en el transvasament.

Una manera d’escriure, un estil, una forma, que va lligada, indissociablement, a un fons, a una temàtica, a una visió del món pròpia —una Weltanschauung, si se’m permet el mot.

Perquè, malgrat que sotmet els seus malaurats personatges —eternament turmentats, moderns hereus de Sísif, destinats a esdevenir carnassa, sense solució ni remei, exemples de la intrahistòria unamuniana— a les més insofribles i inhumanes de les situacions, situant-los a la vora de l’abisme, al límit d’allò que és físicament i (encara més) psíquica, suportable, que els fa passejar pel fil de la navalla de la humanitat, Saunders sent una estima immensa per ells, per aquest humiliats i ofesos de ressò dostoievskià.

Per més que pugui semblar el contrari, entre la concepció hobessiana de la vida i la rousseauiana —“l’home és bo naturalment, i és només per les institucions que els homes esdevenen malvats*”, comenta aquest darrer a les seves Lettres philosophiques— es decanta per la del suís. Des del primer al darrer relat d’aquest recull, els seus protagonistes no tan sols són naturalment bons, sinó que pensen més (almenys, primer) en els interessos dels altres que no pas en els seus. Fins i tot quan, sotmesos a les més draconianes i extremes de les situacions, hi tenen molt a perdre: “em costa tant delatar la Janet”, (pàg. 51); “Ha pencat tota la vida. No ha fet mal mai a ningú. I ara, mira. / Morta de por en un pis miseriós”, (pàg. 102).

 Un tarannà que comportarà que la seva dissort es vegi més i més agreujada —“ningú no es podia llançar a la pila funerària d’un altre sense sortir-ne ben socarrimat”, (pàg. 90)—, que impedirà que puguin aprofitar les últimes opcions que tenen de sortir del pou de degradació on viuen immersos, atès que aferrar-se a la que seria la seva darrera taula de salvació implicaria deixar els altres ofegant-se enrere, per la qual cosa la seva vida és tot just una trista ombra del que podria haver estat: “Et penedeixes de tot el que no has fet”, (pàg. 116); “la vida li havia guanyat la partida, al papa”, (pàg. 87).

En aquest món asfixiant i indeterminat que ens presenta el narrador americà, que no se sap ben bé si és un futur distòpic o un passat que retorna —encara que el més probable és que sigui una mescla (del pitjor) d’ambdós—, tot allò que alguna vegada es va esperar o imaginar s’ha esvaït (“De petit havia tingut uns somnis tan plens de llum, havia nodrit tantes esperances, que no podia ser que fos un no ningú”, pàg. 180) i, per tant, l’únic, trist, consol que resta és creure que hom ha fet el que havia de fer.

Creure, perquè, al capdavall, “¿la veritat, que és? La veritat és aquella cosa que fa que passi el que volem que passi”, (pàg. 67).

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 30 de maig del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

* “L’homme est bon naturellement et c’est par ces institutions seules que les hommes deviennent méchants

(Jean-Jacques Rousseau, Lettres philosophiques, A Malesherbes, Montmorrency, le 12 janvier 1762)

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Catalunya a l’exili, Domènec Guansé

* L’optimisme no és una cosa seriosa.
Domènec Guansé, Catalunya a l’exili, Cossetània Edicions, 2014, pàg. 170)

* Tancar els ulls davant de les coses no és mai suficient perquè les coses deixin d’existir.
(© Domènec Guansé, Catalunya a l’exiliCossetània Edicions, 2014, pàg. 179)

* Una joventut […] és l’estàtua, la imatge dels somnis i dels errors de les generacions anteriors.
(© Domènec Guansé, Catalunya a l’exiliCossetània Edicions, 2014, pàg. 266)

* Com els arbres, la intel·ligència humana, sobretot el geni, troba vies misterioses per a espargir la sement i fecundar.
(© Domènec Guansé, Catalunya a l’exiliCossetània Edicions, 2014, pàg. 267)

* La joventut, més que el dret, té el deure de revisar tots els problemes en els més diversos ordres de la vida. Ha de posar-se a endreçar el món on li pertoca viure i on criarà els seus fills.
(© Domènec Guansé, Catalunya a l’exiliCossetània Edicions, 2014, pàg. 268)

* L’escriptor només traeix quan es traeix ell mateix.
(© Domènec Guansé, Catalunya a l’exiliCossetània Edicions, 2014, pàg. 341)

Categories
Notes de lectura

Catalunya a l’exili, Domènec Guansé

Quan sentim o llegim alguna de les declaracions dels intel·lectuals espanyols i catalano-espanyols sobre el procés separatista, assegurant que no és més que un invent recent, creat, promocionat i incentivat per les elits polítiques catalanes, si no tenim ganes de riure (per no plorar), el millor que podem fer és buscar refugi en l’illa de Robinson d’alguns dels llibres escrits pels exiliats catalans de la guerra civil. Ens adonarem que aquell vel adagi nihil sub sole novum, si no es va crear pensant en l’estat espanyol és perquè, per més que alguns ho afirmin així, fa dos mil anys no existia.

Catalunya a l’exili, Cossetània Edicions, febrer del 2014: aquesta acurada edició dels articles publicats a l’exili per Domènec Guansé suposa una molt escaient nova constatació de la immobilitat i la intransigència congènita de l’Espanya liderada i bastida al seu gust per la Castella imperialista.

Certament, l’escriptor tarragoní es planyia, sobretot, de l’infaust tràngol, personal i encara més col·lectiu —“serà exagerat de dir que tota la Catalunya intel·lectual es troba avui a l’exili?”, (pàg. 33)—, que suposà la diàspora catalana, de la pèrdua irremeiable que implicà per al país que una de les generacions més brillants que havia tingut mai es veiés obligat a abandonar-lo per la força, “sense altre bagatge que una trista maleta, on hi havia tot allò que havien pogut salvar d’una vida d’intel·ligència, d’esforç i de treball”, (pàg. 35), però el retrat que ofereix de la societat espanyola és tan gris (per no dir negre) com actual i immediatament recognoscible.

De la societat espanyola franquista i d’aquells que no dubtaren a donar l’esquena a la seva terra i a fer costat als que la volien “sembrar […] de sal”, (pàg. 53): “no seran mai perdonats aquells que traeixin dintre dels seus cors Catalunya”, (pàg. 45). Perquè el gran problema, la gran infàmia no provenia tant dels que ens atacaven, dels que pretenien anihilar-nos, sinó dels que els donaven suport; d’aquells catalans que no van és capaços de fer-se dignes de Catalunya —per expressar-ho en els tan adients com exactes mots de Francesc Macià. Com hauria canviat tot, assevera Guansé, “si els catalans haguessin sabut ésser, en aquest tombant històric, catalans i res més que catalans!”, (pàg. 54).

I com haurien canviat, també, si llavors —com s’esdevé ara— tant la classe política espanyola com els catalans que els fan el joc, haguessin sabut mostrar-se a l’alçada que les circumstàncies exigien, en comptes de mirar cap a una altra banda: “Tancar els ulls davant de les coses no és suficient perquè les coses deixin d’existir”, (pàg. 179).

Acabo amb una tan òbvia com magnífica reflexió del crític i novel·lista, que si no fos perquè els curadors del llibre, Montserrat Corretger i Francesc Foguet, indiquen que fou publicada a la revista Germanor de Santiago de Xile fa setanta-dos anys, hom pensaria que va ésser redactada abans d’ahir: “Catalunya voldrà ésser mestressa, sobirana dels seus destins, tant com qualsevol altre poble i només en aquest pla de dignitat i d’igualtat podrà pactar amb els altres pobles de la Península o d’Europa”, (pàg. 146).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 23 de maig del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Segona persona del singular, Sayed Kashua

* Cap poble sobre la terra no té cap motiu per enorgullir-se del seu passat.
Sayed Kashua, Segona persona del singular, Edicions de 1984, 2014, pàg. 47)

* Li agradava avançar, poder posar una altra creu a la llista de llibres que creia que havia de conèixer.
(© Sayed KashuaSegona persona del singularEdicions de 1984, 2014, pàg. 51)

* Li semblava que desitjava els cossos de totes les dones llevat del de la dona amb qui s’havia casat.
(© Sayed KashuaSegona persona del singularEdicions de 1984, 2014, pàg. 53)

* Un combat és com quan dos es mosseguen. A tots dos els fa mal, però el temorós és el primer que diu «em fa mal».
(© Sayed KashuaSegona persona del singularEdicions de 1984, 2014, pàg. 124)

* L’amor és com una religió, […] fàcil d’adoptar per als miserables.
(© Sayed KashuaSegona persona del singularEdicions de 1984, 2014, pàg. 232)

Traducció de Roser Lluch i Oms

Categories
Notes de lectura

La mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament

En una època excepcional com la que estem vivint a casa nostra, on sembla que tot s’hi val —des de la més espúria de les mentides a la demagògia més irresponsable—, saber que encara es publiquen llibres que no tan sols ens ajuden a veure-hi clar, sinó que ens airegen el pensament amb una ironia intel·ligent, és sens dubte una de les millors notícies culturals de l’any.

Càndid (Candide ou l’Optimisme), de Voltaire, Blackie Books, maig del 2014,  traduït per Jordi Llovet i il·lustrat per Quentin Blake, és una d’aquelles obres excepcionals que si bé potser no et fan recobrar l’esperança en l’espècie humana —seria paradoxal afirmar-ho, tenint en compte que considera que “aquest món [és] una cosa ben forassenyada i abominable”, (pàg. 139)—, si que te la fa recobrar en el paper, la funció, la raó i el sentit dels intel·lectuals, compromesos i crítics amb el seu temps; amb aquells pensadors de veritat que, tot i ésser conscients que a l’ombra del poder s’hi viu molt millor, prefereixen el risc de mantenir-se fidels als seus principis, en comptes de vendre’s l’ànima al diable disfressat de corder.

Si tingués la temeritat de definir-lo en dues paraules, assenyalaria que el de l’escriptor francès és un llibre enginyosament subversiu; tant que el filòsof, coneixent la nul·la sensibilitat democràtica de les autoritats de la seva època, prengué la precaució de fer aparèixer la seva obra mestra al mateix temps a diverses ciutats d’Europa, evitant així que, malgrat l’afany de la policia, tots els seus exemplars fossin segrestats i destruïts.

No és gens estrany que estiguessin obsessionats en silenciar-lo, atès que és un dels més eficaços i corrosius atacs frontals contra l’immobilisme i l’adotzenament, contra la inhibició, contra l’abstenció —“Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, expressavaJoan Fuster—, contra el gregarisme, contra qualsevol sistema polític —i pedagògic— que pretengui substituir el pensament personal per l’adoctrinament, la reflexió per la repetició: “educat segons el precepte de no jutjar mai res per compte propi”, (pàg. 154).

El protagonista, “un jove metafísic força ignorant de les coses d’aquest mon”, (pàg. 14), antiheroïc —“tremolava com un filòsof, es va amagar tan bé com va saber durant aquella heroica carnisseria”, (pàg. 15)— i ple de bona voluntat —un “bonàs”, (pàg. 147), “massa net de cor per fer traïció a la veritat”, (pàg. 66)—, anirà de la Seca a la Meca, passant per la Vall d’Andorra, sortint pels pèls del foc per caure a les brases, tractant de descobrir si, tal i com defensa el seu tutor, Pangloss, vivim en un leibnizià millor dels mons possibles.

La seva experiència serà, per descomptat, exactament la contrària, la qual cosa el farà concloure —precedint la “Fabulita” del poeta reusenc Joaquim Bartrina: “Si quieres ser feliz, como me dices, / no analices, muchacho, no analices”— que el que més ens convé és que “treballem i no ens escalfem el cap, és l’única manera de fer la vida suportable”, (pàg. 187), i acabar el llibre amb una frase genial —que no cometré pas la vanitosa indiscreció de desvetllar.

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 16 de maig del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Sobre literatura

El perill de la llengua (im)pròpia

El fet que en Pau Vidal hagi escrit un article tan entenimentat sobre el debat als mitjans de comunicació que inicià Narcís Garolera als Marges i que fou replicat, segurament amb major contundència —gairebé bel·ligerància— que no caldria per l’habitualment assenyat Oriol Ponsatí-Murlà, em permet el luxe d’evitar controvèrsies innecessàries —i possible relliscades filològiques— i de poder-me centrar en allò que entenc una mica.

Essent com és tan greu el risc que el català acabi esdevenint, per deixadesa dels uns i condescendència dels altres, un (empobrit) dialecte més del castellà —sentir que tant els mitjans públics de comunicació com els polítics nostrats diuen, amb tota naturalitat, “jefe”, “despreniment”, “decepcionar”, “tamany”, “aconteixement”, “hi havien”, “tenir que”, “hi han”, “acte seguit”, “al dia següent”, o empren “doncs” o els gerundis incorrectament, ens hauria de preocupar, i molt—, com a analista literari em satisfà d’allò més comprovar que hi ha una nova fornada d’escriptors (i de traductors) que comencen a fer servir el català com si fos una llengua normal.

Ells són, des del meu modest punt de vista, la nostra darrera esperança. I ho són, sobretot, perquè, en ésser la primera generació de casa nostra que s’ha format sense estar sotmesa al jou de l’educació en castellà i castellanitzada, poden superar, tot negligint-lo, l’eternament irresolt conflicte entre el català light i el català heavy, entre el català “que ara es parla” i el català acadèmic.

Si deixem de banda el goig artístic que ens suposa, una de les majors satisfaccions de llegir les obres (i les traduccions) dels autors que ara voregen o superen per poc la quarantena és comprovar amb quina naturalitat i autenticitat flueix la nostra llengua entre les seves mans. Mentre els que han viscut la repressió cultural franquista segueixen —seguim— (massa) preocupats per evitar caure en cap dels dos extrems de la balança (el botiflerisme lingüista servil i el classicisme engavanyador), ells fan el que han de fer: s’alliberen d’una responsabilitat que no els pertoca, que ha llastat més del compte tants i tants autors catalans, i es dediquen a escriure; i, escrivint tan bé com poden, fan avançar la llengua.

Converteixen, doncs, en normal, a la nostra terra, allò que ho és, des de l’albor dels segles, en les altres: creen les seves obres literàries i deixen les decisions filològiques a aquells que els pertoca. En primer lloc, perquè és el que els correspon; en segon, perquè en fer la seva feina d’escriptura, van assenyalant als acadèmics, quin és —o, almenys, pot ésser— el camí que ha de seguir la llengua.

Una llengua que, per descomptat, ha de fugir de l’encarcarament, però que, per damunt de tot, ha d’ésser la nostra llengua, i no pas una embastardida varietat subsidiària del castellà.

És en aquest sentit, doncs, que considero que malgrat algun excés de zel qüestionable —malgrat que alguns preferim emprar malgrat que i no pas a pesar de— el crit d’atenció d’en Garolera no tan sols no ha estat d’allò més adient sinó, necessari —per no dir imprescindible.

Publicat al Núvol, el dimecres, 14 de maig del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Certesa de la llum, Laia Llobera

Si provéssim de definir un gènere tan mal·leable i evanescent com el de la poesia, potser podríem indicar que és l’art de (provar de) dir en paraules el que no es pot dir (en paraules); l’art d’aprehendre l’inaprehensible. L’art, màgica, de lluitar contra l’impossible.

Amb Certesa de la llum, Labreu Edicions, març del 2014, Laia Llobera posa de manifest que el simple fet de proposar-s’ho, de posar al servei del que es vol una encertada combinació de capacitat, traça, esforç i perseverança, si no permet superar tots els límits i saltar totes les barreres, almenys sí que ofereix l’oportunitat d’acostar-s’hi tant com sigui possible; que el primer pas per arribar allí on vulguis anar consisteix en convertir una de les més cèlebres divises del Maig del 68 en el teu far: “Soyez réaliste, demandez l’impossible”.

La seva és, sens dubte, una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. És una autora que mira cap enfora des de dins —“la vida et viu”, (pàg. 31)— i cap a dins des d’enfora: “has fet un freu de tu”, (Íd.); que assaja de conèixer el món tot coneixent-se. Que es proposa “indagar”, (pàg. 67), anar més enllà —“furgo en l’aire”, (Íd.), que no es conforma amb el que es veu, amb les aparences, sinó que vol arribar al fons de tot; no en té prou amb la contingència, amb el que és efímer o accidental, canviant, sinó que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, (pàg. 45), la substància o l’essència.

No allò que sembla, sinó el que és: “Buscaves la llavor de les essències”, (pàg. 62); “Voldries abastar/ […] l’esclat infinit/[…] fragments/ de l’essència”, (pàg. 13). Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible. El màxim a què podem aspirar, doncs, “per les comes de la incertesa caminant, abraçats al laberint”, (pàg. 25), és a atansar-nos-hi, a obtenir alguna imatge, un reflex, una besllum de clarícia: “res      no posseeixes”, (pàg. 33). I fer-ho, sempre, en moviment: “tan sols en el curs avancem/ tan sols fent camí/ collim flors”, (pàg. 75).

Llobera, perquè sap molt bé que en poesia el mitjà és el missatge, però que precisament per aquesta raó el mitjà mai no es pot imposar al missatge, treballa amb molta cura el llenguatge, se submergeix de cap “al llac de les paraules”, (pàg. 19), poleix fins als seus límits “la matèria narrativa”, (pàg. 26), la sotmet a un constant i successiu procés de depuració —“a poc a poc necessites/ dir molt menys/ a poc a poc el      silenci/ et vivifica”, (pàg. 76)—, amb l’objectiu de menar-la a la seva arrel més pura i despullada —a la mateixa essència textual que cerca en el contingut—, prescindint de tot allò que li és sobrer: signes de puntuació, articles, conjuncions…

La seva meta sembla ésser, doncs, assolir una síntesi absoluta, tant en l’aspecte formal com temàtic, cercant de dibuixar —o, més aviat, esbossar— sobre el llenç del paper allò que resta quan s’ha anat eliminant tot el que era superflu, tot allò que no era del tot imprescindible; anant al fons de tot: a la cosa mateixa, per expressar-ho en termes platònics.

I dic, “dibuixar” perquè com bé remarca Antoni Clapés al seu oportuníssim pròleg sintètic, per “la particular disposició tipogràfica d’alguns versos […] [el lector] no es podrà estar de mirar el volum, inicialment, com si fos una pintura o una partitura de mots”, (pàg. 5).

Una distribució que, segons el meu parer no tan sols té una funció estètica o visual, sinó —també i tan important com aquesta— poètica; ofereix la possibilitat d’una doble o triple lectura: el vers en un primer moment fa la impressió de dir una cosa (una sola cosa), però en enllaçar-la amb la paraula que s’ha separat tipogràficament o amb el vers posterior, ens en diu una altra. I totes dues —i heus ací gran part de la seva força, i del mèrit de la poetessa— són vàlides; vàlides i complementàries, enriquidores.

En definitiva, aquest tan recomanable poemari —que crec que traspua una poderosa aroma del gran Salvat Papasseit, tant des del punt de vista formal com textual: “la sínia, la grua     l’estel”, (pàg. 17)— constitueix la constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

dimarts, 13 de maig del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Segona persona del singular, Sayed Kashua

Viure en un estat i sentir, un dia rere l’altre, que t’hi tracten com un ciutadà de segona categoria, com un estranger, és una experiència que, salvades les distàncies, compartim els catalans i els palestins: potser arribi un moment que tant els uns com els altres anirem pel món i ho tinguem tot pagat, com pronosticà en Francesc Pujols, però, ara per ara, més que pagat, el que ho tenim, si volem anar per l’estat que, volens nolens, ens ha tocat, és complicat.

Amb Segona persona del singular, Edicions de 1984, febrer de 2014, traduïda per Roser Lluch i Oms, Sayed Kashua ens endinsa de ple en el món ple de contradiccions, i sobretot de desarrelament, dels àrabs que viuen a Jerusalem.

Negligits i marginats pels israelians —“per als autòctons, els àrabs israelians eren tinguts com a considerats mig jueus”, (pàg. 17)— i malentesos i mal vistos pels habitants dels territoris ocupats —“«¿Fins quan enterraran aquí els col·laboracionistes?, ¿Fins quan?»”, (pàg. 289)—, si volen sortir-se’n no tindran cap altre remei que fer-se invisibles: imitar els camaleons, confondre’s amb l’ambient, renunciant a la seva manera d’ésser. Condemnats, per tant a (mal)viure en un etern i dolorós conflicte de consciència i d’identitat.

Al primer que els cal renunciar, per descomptat, és a l’àrab, la seva llengua pròpia —“L’Aiub, que fins aleshores havia parlat en àrab, va passar en sec a l’hebreu, com si fos la cosa més natural del món”, (pàg. 79)—, atès que l’estat israelià no li reconeix cap mena de legalitat ni validesa, i la considera més una molèstia que no pas un guany, amb la qual cosa no tan sols no podran sentir-s’hi mai com a casa seva —“tots els apartaments on havia viscut a Jerusalem, fins i tot la magnífica casa que havia fet construir […], mai no havi[en] merescut l’epítet de casa seva”, (pàg. 208), sinó que acabaran sucumbint, engolits pel joc de les aparences i les mentides.

Perquè, com tots els seus compatriotes, els dos personatges principals de la novel·la, l’advocat i el fotògraf àrabs que van rellevant-se al llarg dels diferents capítols fins a confluir en el final, han anat acumulant tantes i tantes claudicacions —“sempre havia sabut que no era un heroi i que no estava fet per als enfrontaments”, (pàg. 25)—, s’han sotmès i adaptat tan i tan bé a les obligacions —“un tipus d’obligació que les regles del joc entre immigrants com ells els imposaven”, (pàg. 31)— que havien de complir si volien ésser admesos (o, més aviat, tolerats) pels israelians, que ja no saben ni qui són: “Seria interessant saber que semblo jo”, (pàg. 24).

Per a Kashua és obvi que un cop comences a submergir-te en el món de les falsedats, d’aparentar allò que no ets, una vegada renuncies a l’ésser pel semblar, i caus en la voràgine de les mentides —“la biblioteca plena de volums jurídics, més per impressionar els clients que no per consultar-los”, (pàg. 132)—, per més que procuris (infructuosament) fins i tot enganyar-te a tu mateix —“la meva mentida només era per motius de feina, em repetia aleshores”, (pàg. 191)—, caus en un pendent que ja no té tornada enrere.

Més aviat o més tard, t’adonaràs que, més que no pas viure, no has fet altra cosa que representar. O el que és el mateix, que no has viscut la teva vida —l’única realment possible— sinó la d’un altre; que has balafiat, de manera miserable i irremeiable, l’única cosa que de veritat et pertany.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 9 de maig del mmxiv

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Càndid, Voltaire

* Els infortunis atorguen certs drets.
(© Voltaire, Càndid, Blackie Books, 2014, pàg. 67)

* Les malheurs donnent des droits.
(© Voltaire, Càndid, GF – Flammarion, 1966, Pag.205)

* Les dones sempre se’n surten.
(© VoltaireCàndidBlackie Books, 2014, pàg. 69)

* Les femmes ne sont jamais embarrassés d’elles.
(© VoltaireCàndidGF – Flammarion, 1966, Pag. 206)

* Veure i fer coses noves és un plaer d’allò més gran.
(© VoltaireCàndidBlackie Books, 2014, pàg. 70)

* C’est un très grand plaisir de voir et de faire des choses nouvelles.
(© VoltaireCàndidGF – Flammarion, 1966, Pag. 207)

* El dret natural ensenya a matar el proïsme, i així ho fan a tot arreu.
(© VoltaireCàndidBlackie Books, 2014, pàg. 83)

* Le droit naturel nous enseigne à tuer notre prochain, et c’est ainsi qu’on en agit dans toute la terre.
(© VoltaireCàndidGF – Flammarion, 1966, Pag. 213)

* Encara que fossin una traducció, continuaven semblant paraules enginyoses.
(© VoltaireCàndidBlackie Books, 2014, pàg. 98)

* Quoique traduits, ils paraissaient toujours des bons mots.
(© VoltaireCàndidGF – Flammarion, 1966, Pag.220)

* L’optimisme […] és la mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament.
(© VoltaireCàndidBlackie Books, 2014, pàg. 106)

* [L’]optimisme […] c’est la rage de soutenir que tout est bien quand on est mal.
(© VoltaireCàndidGF – Flammarion, 1966, Pag. 222)

* [Un crític] és un infeliç […] que es guanya la vida malparlant de totes les obres de teatre i de tots els llibres que es publiquen; odia tothom que tingui èxit, com els eunucs detesten que s’ho passen bé al llit.
(© VoltaireCàndidBlackie Books, 2014, pàg. 128)

* [Un critique] c’est un mal vivant […] qui gagne sa vie à dire du mal de toutes les pièces et de tous les livres ; il hait quiconque réussit, comme les eunuques haïssent les jouissants.
(© VoltaireCàndidGF – Flammarion, 1966, Pag. 231)

* [Un crític] és un d’aquells escurçons de la literatura que s’alimenten de fang i de verí.
(© VoltaireCàndidBlackie Books, 2014, pàg. 128)

* [Un critique] c’est un de ces serpents de la littérature qui se nourrissent de fange et de venin.
(© VoltaireCàndidGF – Flammarion, 1966, Pag. 231)

 * Aquest món […] és una cosa ben forassenyada i abominable.
(© VoltaireCàndidBlackie Books, 2014, pàg. 139)

* Ce monde-ci […] c’est quelque chose de bien fou et de bien abominable.
(© VoltaireCàndidGF – Flammarion, 1966, Pag.237)

 * No tinc pèls a la llengua, jo; dic el que penso, i me’n fum si els altres pensen o no el mateix que jo.
(© VoltaireCàndidBlackie Books, 2014, pàg. 157)

* Je dis ce que je pense, et je me soucie fort peu que les autres pensent comme moi.
(© VoltaireCàndidGF – Flammarion, 1966, Pag.246)

* El treball allunya de nosaltres tres mals molt grans: l’ensopiment, el vici i l’endurança.
(© VoltaireCàndidBlackie Books, 2014, pàg. 186)

* Le travail éloigne de nous trois grands maux : l’ennui, le vice, et le besoin.
(© VoltaireCàndidGF – Flammarion, 1966, Pag.258)

Traducció de Jordi Llovet

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de La clau de volta, Joaquim Amat-Piniella

* Tenir la mateixa sang no vol dir ser de la mateixa condició moral.
Joaquim Amat-Piniella, La clau de volta, Club editor, 2013, pàg. 18)

* El mal de les famílies no vol soroll.
(© Joaquim Amat-Piniella, La clau de voltaClub editor, 2013, pàg. 39)

* —El secret de la felicitat; ja me l’explicaràs. / —No creure-la un impossible.
(© Joaquim Amat-Piniella, La clau de voltaClub editor, 2013, pàg. 86)

* L’autenticitat era una ventada que enfonsava portes i finestres.
(© Joaquim Amat-Piniella, La clau de voltaClub editor, 2013, pàg. 165)

* Els dubtes fan la por.
(© Joaquim Amat-Piniella, La clau de voltaClub editor, 2013, pàg. 175)