Categories
Sobre literatura

Ni envaixellar-se ni encastellar-se

En saber que l’article d’en Salvador Oliva Jo acuso ha estat el més llegit d’entre tots els que s’han publicat al Núvol sobre allò que hem convingut a anomenar el “cas Garolera”, em sacsegen dues sensacions contradictòries.

La primera, l’alegria de comprovar que, en aquest món cloromormitzat nostre, encara hi pugui haver  debats culturals que desvetllin una tan gran atracció; que, per dir-ho d’alguna manera, es posi de manifest que “no només de futbol viu l’home”. La segona, de decepció o de plany: constatar que a Catalunya sembla que sempre calgui que hi hagi dos sectors oposats —en aquest cas, els partidaris del català ligth i els del català heavy, per entendre’ns (o, més aviat, per no entendre’ns)— irreconciliables.

Dotats, doncs, d’aquest tan característic i irrenunciable tret identitari com és la desunió; de no poder-nos posar mai d’acord en res —o en quasi res: segurament estarem d’acord en el fet de no estar d’acord. De no concedir, sota cap circumstància, la més escarida ombra de raó a l’adversari, mantenint-nos fanàticament fidels a les idees preconcebudes. Per tornar al símil futbolístic: encara que el penalti hagi estat clamorós, si el rival el defensa, nosaltres el negarem fins a la darrera gota de la nostra ploma.

Des d’aquest punt de vista, doncs, el problema no està tant en “envaixellar-se” —entre d’altres raons, perquè l’Oliva sap tan prou bé que aquest terme no prové, etimològicament de “barco”, sinó de barca (fer-se trampes al solitari sempre és temptador, però no garanteix gaire satisfaccions, a la llarga)— sinó d’encastellar-se: d’atrinxerar-se de manera obsessiva en una idea, sense permetre que els motius i principis dels altres puguin fer-la evolucionar.

Seguint l’apassionant, interessantíssim, debat, no puc evitar la impressió que, llevat de comptades excepcions, els que hi hem anat intervenint —ja sigui amb els nostres articles o amb els nostres comentaris— no ens hem allunyat gens de la casella de sortida; que seguim, si fa no fa, encasellats (i encastellats) allí on érem. I és una llàstima, perquè el més lògic és pensar que el millor que ens hauria pogut passar és haver estat capaços de trobar-nos al bell mig del tauler.

En aquell punt de confluència on tots (o gairebé tots: la unanimitat acostuma a ésser tan perillosa com la disconformitat obcecada) ens podríem sentir còmodes. I, el que és més important, on la majoria dels parlants —en general, més aviat desorientats, àvids de poder seguir una guia més o menys fiable (consensuada, a ésser possible)— s’hi podrien sentir còmodes.

Tot plegat m’ha fet pensar en les consideracions de dos grans prohoms catalans, que, tot i escrites fa més de quaranta anys, no podrien ésser més actuals (i avinents).

Pere Calders, en una carta escrita a Joan Triadú des de Mèxic l’any 1959¹ li exposava que un conegut escriptor i editor català —no n’esmentyo el nom, per evitar obrir, innecessàriament, un altre front de debat— “té el vici de convertir en esperit de militància qualsevol idea seva, i de la militància passa al proselitisme amb una empenta que, de vegades, fa el seu tracte summament incòmode.” I afegia que ell havia escrit Ronda naval sota la boiraper combatre, precisament, l’adhesió fanàtica a una particular manera de pensar. Potser, una de les coses que he après amb més convicció, és que quan algú es creu en possessió de la veritat i se sent empès a imposar-la poden esperar-se tota mena de desgràcies”.

Per la seva banda, Joan Coromines, en una carta adreçada a Pere Bosch i Gimpera des de Xicago el 1966², tot referint-se a l’Institut d’Estudis Catalans, comentava que tenia una “esperança pertinaç d’aconseguir alguna moderada liberalització en les innombrables prohibicions lingüístiques que pesen sobre els qui volen escriure en català, alguna modestíssima mesura de reemplaçament de la dictadura dels correctorets de català”.

I —en una declaració que em sembla perfecte per cloure aquest article— concloïa: “En l’aspecte lingüístic, si la dictadura dels correctorets pot ser a la llarga asfixiant per a la llengua literària, les tendències a una nova anarquia lingüística que han mostrat alguns escriptors, són tant o més perilloses”.

dilluns, 2 de juny del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

¹ Estimat amic. Cartes. Textos. Pere Calders – Joan Triadú (Sussanna Àlvarez i Montserrat Bacardí, ed.) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2009, pàg. 86.

² Epistolari Joan Coromines & Pere Bosch i Gimpera, Pau Vila i Antoni Griera, (Josep Ferrer i Joan Pujadas, ed.). Fundació Pere Coromines, Sant Pol de Mar, 2014.