Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman

* Quan un pilot de guerra es mata no es mata sol, sinó que també moren els altres.
Vassili Grossman, Repòs etern i altres narracions, Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2014, pàg. 16)

* La vida és un breu instant […] entre dos abismes.
 Vassili Grossman, Repòs etern i altres narracionsGalàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2014, pàg. 17)

 * Les persones, fins i tot quan són intel·ligents i honestes, poden ser alhora una completa inutilitat.
 Vassili Grossman, Repòs etern i altres narracionsGalàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2014, pàg. 18)

 * La tècnica ens allibera de la moral.
 Vassili Grossman, Repòs etern i altres narracionsGalàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2014, pàg. 19)

 * Va experimentar amb una especial claredat el goig de viure, que neix d’experimentar la bondat i la generositat envers els infants i els vells, els gossos, les granotes, les papallones, els cucs i els ocells.
 Vassili Grossman, Repòs etern i altres narracionsGalàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2014, pàg. 24)

 * L’home mor per molt de temps, però si és estúpid, aleshores ho fa per sempre.
 Vassili Grossman, Repòs etern i altres narracionsGalàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2014, pàg. 39)

 * Pensar és la llibertat!.
 Vassili Grossman, Repòs etern i altres narracionsGalàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2014, pàg. 52)

 * Era possible reprimir l’aspiració de la llibertat, però […] era impossible destruir-la. 
 Vassili Grossman, Repòs etern i altres narracionsGalàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2014, pàg. 53)

 * No només la vida fa horribles a les persones; també les persones fan horrible la vida.
 Vassili Grossman, Repòs etern i altres narracionsGalàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2014, pàg. 55)

 * Les relacions familiars rares vegades són transparents.
 Vassili Grossman, Repòs etern i altres narracionsGalàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2014, pàg. 112)

Traducció d’Àngels Llòria

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de La bona sort d’ara mateix, de Matthew Quick

* El fingiment ens pot ajudar de tantes maneres.
Matthew Quick, La bona sort d’ara mateix, Edicions del Persicopi, 2014, pàg. 23)

* Ara necessites […] abandonar el niu a la fi […]. Volar.
 Matthew Quick, La bona sort d’ara mateixEdicions del Persicopi, 2014, pàg. 24)

* El fingiment pot ser important que no pas acceptar […] el que tota la resta del món considera un fet.
 Matthew Quick, La bona sort d’ara mateixEdicions del Persicopi, 2014, pàg. 30)

* Massa sovint les millors persones del món no tenen poder.
 Matthew Quick, La bona sort d’ara mateixEdicions del Persicopi, 2014, pàg. 30)

 * El món no sempre mesura la intel·ligència de manera correcta.
 Matthew Quick, La bona sort d’ara mateixEdicions del Persicopi, 2014, pàg. 34)

* Al món li agraden més els diners que la veritat.
 Matthew Quick, La bona sort d’ara mateixEdicions del Persicopi, 2014, pàg. 34)

* Les paraules es poden fer servir d’armes que fan molt de mal.
 Matthew Quick, La bona sort d’ara mateixEdicions del Persicopi, 2014, pàg. 55)

 * I em vaig preguntar si tenir fe no és una altra manera de fingir.
 Matthew Quick, La bona sort d’ara mateixEdicions del Persicopi, 2014, pàg. 255

 * Hi vaig rumiar i vaig decidir que no provaria de troba resposta als grans misteris de la vida.
 Matthew Quick, La bona sort d’ara mateixEdicions del Persicopi, 2014, pàg. 256)

 Traducció d’Ernest Riera

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem

* Un nen sense pare és pitjor que si estigués mort.
Jonathan Lethem, Els jardins de la dissidència, Angle Editorial, 2014, pàg. 67)

 * Als quinze anys les noies eren dones i els nois, nois.
 Jonathan Lethem, Els jardins de la dissidènciaAngle Editorial, 2014, pàg. 144)

* Era només quan desapareixia la lent del conte de fades que t’acabaves descobrint a tu mateix i les coses que importaven.
 Jonathan Lethem, Els jardins de la dissidènciaAngle Editorial, 2014, pàg. 228)

 * Sempre és recorda el que és continu i el que és anòmal.
 Jonathan Lethem, Els jardins de la dissidènciaAngle Editorial, 2014, pàg. 412)

Traducció de per Ferran Ràfols Gesa

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, Llucia Ramis

* La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços.
Llucia Ramis, Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, Columna Edicions, 2013, pàg. 30)

* Ma mare té una constància que forma part de mi sense interferir-hi, com si hi fos sense ser-hi.
(© Llucia Ramis, Tot allò que una tarda morí amb les bicicletesColumna Edicions, 2013,  pàg. 47)

 * Una educació repressiva provoca que et rebel·lis. En canvi, una de permissiva fa que obeeixis quan fas el que vols.
(© Llucia Ramis, Tot allò que una tarda morí amb les bicicletesColumna Edicions, 2013, pàg. 130)

* La confiança desapareix a l’albelló de la por.
(© Llucia Ramis, Tot allò que una tarda morí amb les bicicletesColumna Edicions, 2013, pàg. 169)

* No accept les crítiques perquè les crec massa.
(© Llucia Ramis, Tot allò que una tarda morí amb les bicicletesColumna Edicions, 2013, pàg. 195)

Categories
Cròniques literàries

Simfonia de paraules a la Muralla de Banyoles

Als pobles costers de l’Empordà, asseguts als casino —la seva darrera illa de calma terra endins— fent navegar amb els dits les fitxes del dòmino damunt les taules macades de tanta història, la ratafia al davant, una pipa mig apagada als llavis, conversant amb el silenci de les hores i amb els seus antics companys, els vells pescadors —tot i que ningú ja no vol escoltar-los— afirmen que la mar ja no és el que era, que com el seu país no n’hi ha cap altre i que les pedres no parlen.

A ningú que fos un xic sensat se li acudiria dur la contrària a uns tals exemples de saviesa, però si el dijous 10 de juliol, a les 10 del vespre, s’haguessin acostat a la Muralla de Banyoles potser haurien vist com una llibretera i quatre joves i prometedors escriptors feien trontollar alguna d’aquestes seves definitives certeses: si el Pla de l’Estany no és l’Empordà, és el seu cosí germà; i si les pedres no parlen és, simplement, perquè, posades a escollir, prefereixen recitar o declamar.

Si més no, les de la Muralla banyolina —apadrinades per setzena vegada consecutiva per la Llibreria l’Altell a fi de cloure ben encimballades les seves activitats literàries— ho van fer, amb tant de convenciment, entusiasme, humor i germanor com delicadesa. Les pedres de la muralla, desvetllades del seu son dels segles mercès a la calidesa d’un tan nombrós com ben predisposat públic, alçaren la veu i es feren sentir.

Parlaren, i es van fer sentir, amb la veu màgica, consoladora i captivadora de la literatura. Parlaren… i reflexionaren, i recitaren, i declamaren, i rigueren, i feren riure, i s’emocionaren, i feren emocionar… I, sobretot, deixaren un entranyable, inoblidable record: el de les nits extraordinàries en les què la cultura i la bona companyonia es fonen en una cordial abraçada.

Sí, ben cert que sí: les pedres de la muralla parlaren. Primer, amb la veu de la Irene Tortós, la llibresca llibretera que fa tant de temps eliminà el terme “impossible” del seu diccionari particular, presentant els protagonistes de la nit banyolenca de les paraules. Després, amb les veus joves i curulles de passió, humor i d’energia de l’Adrià Pujol, la Llucia Ramis, en Yannick Garcia i l’Oriol Ponsatí-Murlà.

Des de la primera síl·laba de la primera frase del primer d’ells —“Jo no sóc la Llucia, com podeu imaginar”, començà el begurenc— fins la darrera intervenció —“Jo tampoc no sóc la Llucia, ni l’Adrià, ni el Yannick; em podreu diferenciar pel barret, que per això me l’he posat, per evitar confusions,”, ho feu el de Figueres—, passant per les dos autors provinents de més enllà de les terres gironines, —“Jo si som la Llucia i venc de Palma. Bé, no venc de Palma, sinó de Barcelona, però som mallorquina, i estic ben contenta que m’hagen convidat a la Nit dels Narradors”; “Gent simpàtica que veniu als actes culturals, heu de saber que només per això ja us heu guanyat el cel; un cel que, per als meus companys de l’institut d’Amposta que practicaven rem estava situat just aquí, al canal de Banyoles”— es guanyen l’estimació i l’expectació dels assistents, amb la seva simpàtica naturalitat.

L’encís i la força de les seves narracions (dos contes d’Alteracions, un d’inèdit i el capítol “Houston” de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, un extracte d’un dels relats de La nostra vida vertical i un de Barbamecs, sengles paràgrafs de Totes les estacions de França i la narració “L’himne”, respectivament), pregonament enriquides pels millors rapsodes que hom pot imaginar —ells mateixos, els seus conreadors— van fer la resta.

Les muralles recitaven, els escriptors els acompanyaven amb el seu ritme compassat, el públic els escoltava amb una atenció còmplice i alhora respectuosa, entre admirada i embadalida, les narracions s’anaven acomplint —només interrompudes, ara i adés, per les intervencions inesperades d’un parell d’espontanis d’ascendència andywharoliana, reclamant els seus cinc minuts de glòria i protagonisme efímer (un Sancho Panza Quixotesc en estat etílic avançat que no podria ésser més oportú; una defensora dels drets de les dones que no compartia el do de l’oportunitat del seu no-company no-conisseur)— i el temps semblava aturar-se. Fins i tot la nit, ennuvolada i fosca, semblava menys freda.

En acabar, una mar d’aplaudiments i ones de satisfacció entre els assistents posaven de manifest que a Banyoles no li cal disposar de costa per immergir-se en un oceà de literatura, fraternitat i bona companyia.

Un cop el públic hagué marxat, amb els relats ressonant-los encara al pensament, closos els llums, plegades les cadires com papallones damunt les flors, l’escenari buit, a l’improvisat cronista li fa la impressió d’albirar, mig de besllum, les ombres fugitives d’uns vells mariners sobre les pedres de la muralla. I sentir, en un sospir quasi imperceptible, el mormol d’una veu planyívola i nostàlgica —l’últim bleix de la veu de les pedres:

“Si ho sabessin, tots plegats, com els enyoraré… Si ho sabessin, com n’és, de dur, haver d’esperar, una altra vegada, tot un any sencer… Si ho sabessin, com l’arribo a gruar, el confort i la dolça companyia de les paraules… Si ho sabessin…, segur que vindrien més sovint! Si ho sabessin…”

divendres, 11 de juliol del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, Llucia Ramis

Segurament estarem d’acord que els catalans i catalanes —que tenim l’inveterat costum de llançar-nos pedres a la teulada i posar-nos bastons a les rodes a nosaltres mateixos— tenim una tendència massa acusada a plantejar-nos, cada dos per tres, si la novel·la no és un gènere definitivament mort, en el conreu de les nostres lletres. Com Sísif, sembla que només pugem a vegades —quan, tot d’una encimbellem un novel·lista fins l’Olimp (tan aviat Baltasar Porcel, Miquel de Palol, Jaume Cabré, o Vicenç Pagès, per esmentar els primers grans noms que m’han vingut al pensament)— per tornar a davallar de cop, a plànyer-nos de la manca d’insignes figures.

Potser la solució —si més no, una d’elles— per evita aquest atac d’esquizofrènia literària autodestructiva consistiria en tenir una mica de paciència i esperar que cada arbre pugui anar fent el seu fruit. Perquè, de genis, de genis de veritat, si en coincideixen un parell en tot un segle, ja ens en podem ben congratular. I, en general, és únicament la història que acaba determinant-los.

Poder anar seguint el progrés i l’evolució d’un escriptor o escriptora és, sens dubte, un dels majors goigs que podem fruir tots aquells que, d’una manera o altra, estem encomanats pel virus màgic de la literatura. Així, comprovar els avenços de Llucia Ramis en Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, Columna Edicions, gener del 2013, suposa no tan sols una alegria sinó tot un privilegi. En les persones, madurar és un dret; en els artistes, quasi una obligació. (Quasi) obligació que la mallorquina ha complert amb escreix.

Fa una bona pila d’anys, Marcel Proust convertí la invencible necessitat que sentia de retrobar el (seu) temps perdut en un dels —des del meu punt de vista— més magnífics monuments de la literatura de tots els temps; per contra, Ramis s’ha alliberat d’una necessitat similar d’una manera potser més modesta però també, pel que li calia, molt més efectiva.

En comptes de maldar amb la impossibilitat de recobrar el temps perdut, el que es proposa en aquesta novel·la d’indubtable aroma autobiogràfica —la primera gran ficció, i per tant, mentida (literària, imprescindible, però mentida, al capdavall) és la seva advertència inicial: “Això no és una autobiografia”— és descobrir-se (i, possiblement, entendre’s) a ella mateixa submergint-se al mirall (difús i canviant, mig esberlat i, tanmateix, recomponible —en part, si més no) de la seva família. Més en concret, de la història de la seva família: “he vingut a saber-ho tot de la meva família”, (pàg. 17).

Això sí, amb el gran encert de transcendir la seva immersió en la mar dels seus orígens, convertint-la en una experiència general, superant l’anècdota —d’interès particular, limitat— i elevant-la a categoria.

Per més que ens expliqui una història petita, que transcorre en gran part en dos escenaris de mides discretes (Mallorca i Brumina, un poble del Cantàbric) que es redueixen encara més, atesa la importància de les dues cases on viuen (veritables illes dins de les illes, mons propis dins dels mons propis externs, amb normes i històries i llegendes tan particulars com intransferible i, alhora, apassionants, plenes de vigor), assoleix un abast ample i universal, que li confereix grandesa i interès. Entre d’altres raons, crec jo, perquè una vida —qualsevol vida— és (si més no, pot ésser: si es viu amb intensitat), al mateix temps, totes  les vides.

En la novel·la el concepte —o, més aviat, la metàfora— de l’illa esdevé fonamental. Certament, Mallorca ho és; així com el poble càntabre on la família hi tenia una mina: una illa entre muntanyes, aïllada de tot i de tothom; però també ho és la pròpia Transmontana de Minas, fins a tal punt que els obrers no tan sols hi treballen, sinó que se’ls ha creat una mena de poble on puguin viure sense allunyar-se gaire; a l’igual que les cases, com ja he esmenat; la seva família belga, aïllada pel fet de no conèixer l’idioma del  lloc on són i pel seu caràcter, tan poc similar al llatí (“Per què ma mare i ses germanes podien anar en pantalons? <<Perquè són belgues>>, els responien“, (pàg. 30); i, per acabar de cloure el cercle, la protagonista, que viu aïllada en ella mateixa, sense feina ni  parella, convertida pràcticament en una “col·leccionista d’experiències potser no gaire transcendentals”, (pàg. 195).

I són illes (de fet, illes dins d’illes dins d’illes, com matrioixques) perquè —si se’m permet concloure amb una llicència poètica— només les ones de la mar del temps passats poden portar els records a l’assedegada platja de la memòria.

dijous, 10 de juliol del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de L’herba de les nits, Patrick Modiano

* Evitem escriure els detalls massa íntims de la nostra vida per por que, un cop fixats sobre el paper, deixin de pertànyer-nos.
Patrick Modiano, L’herba de les nits, Proa Edicions, 2014, pàg. 33)

* Abans que sotmetre els altres a un interrogatori, val més sempre acceptar-los com són.
(© Patrick Modiano, L’herba de les nitsProa Edicions, 2014, pàg. 67)

 * No segueixo mai cap consell de ningú.
(© Patrick Modiano, L’herba de les nitsProa Edicions, 2014, pàg. 99)

 * Tenim el dret de jutjar les persones que estimem?
(© Patrick Modiano, L’herba de les nitsProa Edicions, 2014, pàg. 155)

Traducció de Mercè Ubach

Categories
Notes de lectura

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem

El mes de setembre de l’any passat, concloïa la meva anàlisi de Pistola, amb música de fons demanant-me quant temps ens caldria esperar la propera novel·la de Jonathan Lethem. Per fortuna, l’espera ha estat breu, i ja podem submergir-nos en la que és —tant des del punt de vista quantitatiu com, el que és més rellevant, qualitatiu— una de les seves obres grans: Els jardins de la dissidència (Dissident Gardens), Angle Editorial, maig del 2014.

Un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat (o de la immoridora Camins de Sirga, d’en Moncada, si preferiu una referència més nostrada), oferint-nos, en constants salts cronològics, la història de tres generacions d’una família dissident de la societat dels Estats Units.

Una família completament incapaç de trobar el seu lloc (ni el seu moment) en la terra (i en l’espai de temps) que li ha correspost de (mal)viure; condemnada a lluitar per sempre més i sense remissió per “evitar el centre mediocre on transcorre massa part de la vida”, (pàg. 190).

Això sí, malgrat la seva contemporaneïtat i el seu abast general, cal assenyalar que està tan profundament arrelada a nord-amèrica que, si no es coneix amb prou detall la història d’aquell país al llarg dels darrers cinquanta anys, potser no es pot entendre (i assaborir) del tot, atès que les referències, sobreenteses, són constants.

Així, per exemple, només podrem comprendre prou bé les seves consideracions (essencials) sobre les mentides i les veritats, sobre la manca de certeses i l’ensorrament definitiu de les taules de salvació de les creences —i, en conseqüència, la relativitat absoluta de tot— si sabem el trasbals majúscul que suposà, per als membres del Partit Comunista americà, la publicació al New York Times del discurs de Khrusxov reconeixent “les veritats innegables i escruixidores”, (pàg. 144), de la barbàrie totalitària i genocida de Stalin.

Igualment, com a llacuna dins del gran encert de la novel·la, em sembla que haig de fer esment a una certa tendència a abusar de la grandiloqüència, de voler deixar per a la posteritat una frase o adagi magistral més sovint que no convindria —per dir-ho en termes escènics, a sobreactuar—, la qual cosa acaba per comportar un efecte contraproduent de saturació; si se’m permet el mot, d’innecessarietat: “la preponderància de les habitacions buides estrenyia els vincles entre els supervivents, com en una illa deserta”, (pàg. 427).

Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, que no renuncia ni a les paraules gruixudes ni a les referències sexualment explícites, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, ple de matisos —els matisos i, encara més, els incisos, són essencials en la seva manera d’escriure—, molt ben traduït de nou per Ferran Ràfols Gesa, ens presenta, al mateix temps, una part de la història del seu país, però, primordialment, la intrahistòria unamuniana dels seus protagonistes. Això sí, convertida en contrahistòria; en la cara B de la Història del país més poderós del món.

De fet, potser fins i tot la cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. Però no pas d’un Bob Dylan triomfador, sinó una nemesi seva, oblidada i negligida, superada, incapaç d’adaptar-se al jet plane —“Time is a jet plane, it moves too fast”— del times are changing. Els personatges de Lethem si són desclassats, inadaptats i desencantats no és tant per la seva condició social, sinó per la seva adscripció ideològica i política: comunistes —procomunistes, protocomunistes, excomunistes, postcomunistes…— al bell mig del país anticomunista per antonomàsia; els darrers entre els darrers.

Doblement, doncs, víctimes de naufragi: d’una societat que els rebutja i els satanitza amb el pitjor dels insults possibles (antiamericans) i del somni —esdevingut malson: “en la lava de la seva decepció els ideals del comunisme americà morien eternament”, (pàg. 65)— comunista. Una novel·la amb una certa aroma de Charles Dickens, però a la inversa: en comptes d’anar de la misèria a la riquesa, si més no, a la normalitat, a la salvació, descriu el declivi —sobretot, moral— de la família, des de la seva plenitud (ideològica) al seu complet ensorrament o decrepitud.

Indeturable i suprema decrepitud, insuperable i irrecuperable, simbolitzada en la figura emblemàtica de Rose Zimmer, que acabarà arrossegant les romanalles del seu caràcter indomable i abassegador abandonada i ignorada en una residència: “Que esquifida s’havia fet, la Rose! […] La més petita ràfega d’aquell vent brut se la podia endur de la vorera”, (pàg. 485).

Un llibre doncs, al qual li escauria, com anell al dit, una de les més celebres divises marxistes, però no pas de Karl, sinó del (molt més genial i imprescindible) Groucho: “Vam partir del no-res, i solament amb el nostre esforç vam assolir les més altes fites de la misèria”.

Perquè aquest retrat coral —a banda d’una apassionant reflexió sobre les relacions inter-generacionals i, encara més, sobre el domini il·limitat i dèspota dels fills sobre els pares i mares: “La Miriam tenia el poder de passar-ho tot per la cara de la seva mare i alhora no explicar-li gens en que consistia tot plegat”, (pàg. 221)— és, sobretot, una anàlisi, o, més exactament, una certesa autòpsia o diagnosi forense, en primer lloc, del declivi del jardins de la dissidència comunista, però, per damunt d’això, del voler i el poder, del xoc (inevitable) entre el somni i la realitat: “Era només quan desapareixia la lent del conte de fades que t’acabaves descobrint a tu mateix i les coses que importaven”, (pàg. 228).

dissabte, 5 de juliol del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Cròniques literàries

La sang dels llibres

Ahir tingué lloc a Girona el lliurament del 3er Memorial Pere Rodeja (i Ponsatí) —on en Bernat Puigtobella recollí un dels guardons “en nom de tots els col·laboradors que fan el diari digital Núvol”— i l’al·locució de la Fe Fernández, de L’Espolsada fou tan escaient que entenc que bé podria servir com a perfecta metàfora de la màgia d’aquesta professió indefinible, tan esforçadament satisfactòria, de llibreter o llibretera. (I per extensió, de tots aquells —assenyats insensats— que ens vam encomanar amb la malaltia inguarible de la literatura i ens entestem en seguir balancejant-nos pel seu fil de l’abisme).

Perquè, per damunt de tot, el de llibreter és un ofici de risc… que només estan disposats a assumir els que estimen els (bons) llibres, els que els estimen apassionadament i il·limitada, com si formessin part de la seva família i que, com a pares entenimentats, no renunciaran a cap mena de sacrifici per fer-los créixer i arribar tan lluny com sigui possible.

Per evidenciar-ho, la miraculosa llibretera de Les Franqueses del Vallès escollí una llarga transcripció d’un gran llibre (publicat el mes passat per Viena Edicions, amb traducció de Dolors Udina) protagonitzat per un parell d’amants de la literatura: La llibreria ambulant, de Christopher Morley, que no podria ésser més escaient ni oportuna.

No puc resistir la temptació d’oferir-vos-la completa (els subratllats són meus):

«Com a norma, no acostumo a pagar més de quinze centaus per llibre, perquè la gent de cap no vol gastar gaire. Són capaços de pagar un dineral per un alambí o un filtre d’aigua, però no els han ensenyat mai a preocupar-se per la literatura! Tanmateix, és sorprenent com els arriben a emocionar els llibres, si se’ls venen els adequats. […] Hi ha un pagès que sempre espera la meva arribada. Hi he estat tres o quatre cops, i sempre em compra llibres per valor d’uns cinc dòlars. El primer cop que hi vaig anar, li vaig vendre L’illa del tresor, i encara en parla. Li vaig vendre Robinson Crusoe i Donetes per a la seva filla, i Huck Finn i el llibre de Grubb sobre la patata. L’últim cop que hi vaig anar, volia un Shakespeare, però no l’hi vaig voler vendre. Em va semblar que encara no hi estava preparat.
[…] Quan vens un llibre a un home, no li vens només onze unces de paper, tinta i cola, sinó que li vens una vida nova. En un llibre hi ha amor i amistat, humor i vaixells que solquen el mar de nit; en un llibre de veritat, vull dir, s’hi pot trobar el cel i la terra. Mare de Déu! Si jo fos forner, carnisser o venedor d’escombres, en veure’m passar la gent correria a la porta delerosa de comprar la mercaderia. En canvi, la càrrega que jo els porto és la salvació perpètua (sí, senyora, la salvació per als seus esperits petits i atrofiats), i com els costa d’arribar-ho a entendre! És per això que val la pena: es tracta de fer una cosa que, des de Nazareth, a Maine, fins a Walla Walla, a Washington, no se li ha acudit a ningú més. És un camp d’acció nou, però pels ossos de Whitman que val la pena. Això és el que necessita aquest país: més llibres!» *

Més llibres, bons —“El que la gent necessita són llibres bons, senzills i sincers, alguna cosa que els arribi al cor”**, tal i com escriu Morley unes pàgines després— i, sobretot, més lectors. Lectors amb criteri, que —si no és massa demanar— sàpiguen diferenciar el gra de la palla, l’essència de l’aparença, la creació artística de la recepta…

I si volem que la collita de lectors augmenti any a any, res millor que confiar la tasca de sembra, a aquesta gent tant fantàstica que, malgrat tots els malgrats —i permeteu-me que acabi amb una nova citació de La llibreria ambulant entesa com a més que merescut homenatge a tots els llibreters i llibreteres de casa nostra, que fóra impossible d’ennumerar—, viuen “feliçment dedicats a la diversió més divina coneguda per l’home: vendre llibres”***.

dimarts, 1 de juliol del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

«I do n’t pay much overfifty cents for books as a rule, because country folks are shy of paying much for them. They’ll pay a lot for a separator or a buggy top, but they’ve never been taught to worry about literature! But it’s surprising how excited they get about books if you sell ’em the right kind. […] There’s a farmer who’s waiting for me to go back —I’ve been there three or four times— and he’ll buy about five dollars’ worth if I know him. First time I went there I sold him ‘Treasure Island,’ and he’s talking about it yet. I sold him ‘Robinson Crusoe,’ and ‘Little Women’ for his daughter, and ‘Huck Finn,’ and Grubb’s book about ‘The Potato.’ Last time I was there he wanted some Shakespeare, but I wouldn’t give it to him.I didn’t think he was up to it yet.
[…] When you sell a man a book you don’t sell him just twelve ounces of paper and ink and glue —you sell him a whole new life. Love and friendship and humour and ships at sea by night —there’s all heaven and earth in a book, a real book I mean. Jiminy! If I were the baker or the butcher or the broom huckster, people would run to the gate when I came by —just waiting for my stuff. And here I go loaded with everlasting salvation —yes, ma’am, salvation for their little, stunted minds— and it’s hard to make ’em see it. That’s what makes it worth while—I’m doing something that nobody else from Nazareth, Maine, to Walla Walla, Washington, has ever thought of. It’s a new field, but by the bones of Whitman it’s worth while. That’s what this country needs —more books!»

*«what the people need is the good, homely, honest stuff —something that’ll stick to their ribs— make them laugh and tremble and feel sick to think of the littleness of this popcorn ball spinning in space without ever even getting a hot-box!»

*** «happily engrossed in the most godly diversion known to man —selling books.»