El peix vell (encara) neda contracorrent
Només cal recordar el cèlebre antic proverbi francès (“Si [la] jeunesse savait, si [la] vieillesse pouvait”) per tenir clar que donar consells als joves acostuma a ésser tan infructuós com llançar pedres en un pou i esperar que surin —o com pretendre que l’estat espanyol sigui veritablement democràtic. Per més assenyats i plens de sentit comú que puguin ésser, no els tindran en compte per a res, cap l’única experiència que els pot servir és la seva i fer cas d’un adult seria una heretgia que ni ells mateixos ni els que els envolten no els perdonarien.
Per això resulta tan curiós un llibre com L’aigua és això (This Is Water), de David Foster Wallace, Periscopi Edicions, novembre del 2014, traduït amb la seva delicadesa habitual per Ferran Ràfols Gesa. Recull el discurs que va fer l’any 2005 a la cerimònia de graduació al Kenyon College. Curiós, en primer lloc, perquè als seus fidels seguidors segurament res no els pots sobtar més que DFW, tan iconoclasta i trencador, es mostri tan centrat i mesurat —o, per dir-ho d’una altra manera, tan poc inconvenient o irreverent, tan conscient del seu paper, tan comme il faut.
Tant és així, que en començar a llegir aquest breu, brevíssim text poden pensar que va ésser abduït per alguna força misteriosa que l’encaminà envers l’anihilació mental del políticament correcte, per un cert conformisme tan malaltís com preocupant. Un (suposat) canvi que, com bé assenyala Vicenç Pagès Jordà al pròleg, segurament vindria determinat pel fet que “als quaranta-i-pocs [anys] […] ja no necessita demostrar res ni fer-se l’interessant” (pàg. 12).
Tanmateix, si llegim bé i amb atenció (i, encara més, si rellegim: el text guanya a cada nova lectura; tingueu-lo, almenys, un dies a la tauleta de nit) ens adonarem que, en el fons, l’autor no ha canviat més que aparentment o formalment, continua essent aquell que segueix el seu camí a contracorrent —“un peix més vell que neda en direcció contrària” (pàg.17)—, dient (i fent) el que creu que ha de fer i prou.
I, arribat al punt on havia arribat, després d’haver “baixat a l’infern de la depressió, [de] sortir-ne de manera intermitent i [de] retratar-lo en textos que es riuen de l’infern, d’ell mateix, de tu i de mi” (pàg. 6), i havent pres consciència de la brevetat (i la general inutilitat) de la vida, creu que el que ara cal és advertir als joves per provar d’evitar-los els patiments que ha sofert, a fi que puguin extreure el màxim profit de l’existència, en comptes de balafiar-la.
I de fer-ho sense cap paternalisme, alliberat per complet de la vanitat característica dels escriptors consagrats, apostant per una prosa tan senzilla com pregona, amarada d’un tan inspirat com inesperat esperit saint-exuperià —“L’essentiel est invisible pour les yeux”— mesclat amb el proïsme cristià primigeni que Lev Tolstoi assajà de dur a la pràctica a l’escola de Iàsnaia Poliana. Una prosa que deu molt a les paràboles del Nou testament —a les faula antigues, si ho preferim— ja des de la frase inicial —“Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: «Bon dia, nois. Com està l’aigua?»” (pàg.17).
Però aquesta aparença de facilitat, d’accessibilitat, de simplicitat del seu missatge o consell als joves —que fóra un pecat imperdonable no ja desvetllar, sinó fins i tot donar claus o pistes que poguessin ajudar a intuir o endevinar abans d’hora—, no ens ha de dur a engany: de la mateixa manera que per a la guineu del Petit Príncep el que és essencial és invisible, el que és profund també és (o, com mínim, pot ésser) senzill.
És per això que convé llegir el text amb molta cura i, en acabat, rellegir-lo, una o dues vegades; només així ens adonarem del molt —del tot?— que oculta tanta (presumpta) facilitat. Perquè, igual que el sentit comú acostuma a ésser el menys comú dels sentits, en gran nombre d’ocasions allò que sembla més evident no ho és pas, i el que menys veiem és, precisament, allò que tenim just davant dels nassos: “les realitats més òbvies, ubiqües i importants sovint són les que més costen de veure i sobre les quals més ens costa parlar” (pàg. 22). I “«l’aigua és això.»” (pàg. 144).
dilluns, 10 de novembre del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
