L’infern (no sempre) són els altres
Escriure una novel·la epistolar suposa per a qualsevol autor exigir-se un esforç suplementari, ja que implica una tasca molt àrdua aconseguir, al mateix temps, explicar allò que es vol explicar i fer-ho mitjançant cartes que semblin versemblants, que no facin la impressió d’estar forçades o adaptades a les necessitats narratives de la trama. Segurament és per això que no són gaires els escriptors que acceptin el repte d’enfrontar-s’hi.
Clos en un refugi vora la mar, en l’únic lloc que pot sentir-se un xic segur i provar de fer un inventari retrospectiu de la seva existència, anirà adreçant tot un seguit de cartes amargues i plenes de ressentiments —“empestat d’aquest verí que t’escupo” (pàg. 16)— a algunes de les persones que han ocupat un lloc de privilegi en la seva existència: la seva dona, un professor que anys abans li havia ofert fer unes classes a la seva universitat i a amics d’antany.
A poc a poc, amb un estil que té molt de musical, d’harmònic, de ritornello, de notes o acords que es van repetint i ampliant, agafant volada, que reconeixerem de seguida si estem una mica atents, anirà desvetllant-nos les raons, i sobretot, les desraons, que l’han dut on és, a convertir-se en un home més abandonat —“reclòs en aquesta platja immensa i escandalosament buida” (pàg. 16)— que solitari que, incapaç de reconèixer i acceptar els seus errors —“no t’escapis del que al capdavall ens fa humans: l’ètica i la responsabilitat” (pàg. 58)—, prefereix culpar els altres de l’infern en què s’ha transformat la seva existència: “m’erigeixo en aquell que no accepta la culpa ni vol callar” (pàg. 68).
I per això sent la necessitat d’escriure tot un seguit de cartes, per bussejar en la mar tèrbola del seu passat, d’aquell temps que ara veu com idíl·lic, quan estava convençut que tot anava com havia d’anar, quan la família, i sobretot els seus fills, eren el bastió no tan sols de la seva personalitat, sinó de la seva fermesa, del lloc que ocupava —o, més aviat, creia ocupar— al món, aquell temps enyorat “[d’]abans que es desencadenés el mal” (pàg. 53).
En aquest sentit és ben patent la influència del Faust de Goethe, dels Germans Karamàzov de Dostoievski —“Si Déu no existeix, tot està permès”—, però també del Doctor Faustus de Thomas Mann, per la qual cosa no ens estranyaria gens que fos el personatge de l’escriptor català i no pas uns dels de l’alemany el que comentés: “La llibertat és una cosa molt gran, la creació prèvia de la creació i allò que impedí a Déu d’immunitzar-nos sobre el pecat”
En definitiva, ens trobem amb una obra d’una gran ambició intel·lectual i filosòfica, pulcrament ben escrita i mil·limètricament estructurada, que ens planteja algun dels grans temes cabdals de tots els temps —la culpa, la llibertat, la responsabilitat individual davant del mal—, que ens ofereix una perspectiva nova del diable (que no desvetllaré) i que ens obre la ment, a fi que, una vegada definides les preguntes, cadascú de nosaltres provi de trobar les seves, sempre fal·libles, respostes.
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 12 de desembre del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
