Categories
Notes de lectura

Que tot sigui com no ha estat mai, Joachim Meyerhoff

(A)normalitat quotidiana

En aquest temps nostre en que tot sembla exactament idèntic —on quan viatges no saps ben bé on et trobes perquè arreu tot és tan igual que els llocs es confonen els uns amb els altres—, fa la impressió que també la literatura s’hagi encomanat de l’uniformisme adotzenador: la recepta literària acaba convertint gairebé totes les novel·les en similars, sobretot formalment, despersonalitzant-se l’autoria i fent-nos perdre a tots.

És per això que llegir Que tot sigui com no ha estat mai, (Wann wird es endlich wieder so, wie es nie war), Joachim Meyerhoff, Edicions 62, gener del 2015, amb traducció de Joan Ferrarons i Carlota Gurt, suposa una bona alenada d’aire nou. Per començar, per la seva sorprenent i arrauxada història familiar, centrada en un psiquiàtric —“vaig créixer […] enmig de mil cinc-cents malalts mentals i disminuïts físics i psíquics” (pàg. 23)— situat a Slesvig-Holstein, el més septentrional (fred i inhospit, poc conegut) dels estats alemanys.

Un psiquiàtric on el món s’ha capgirat, on l’excepció esdevé regla, on l’excepcional és quotidià, on viu aïllada una família amb un pare i una mare del més impensable. Sobretot ell, tan extravagant que arribes a dubtar si, en comptes d’ésser el director del psiquiàtric, no sigui més que un pacients que es  pensa que ho és. Un matrimoni incompatible que viu junt no se sap ben bé per què, que tenen fills com si tinguessin animals de companyia i que protagonitzen un bon grapat d’escenes hilarants; escenes que —tot i que ni són tan freqüents ni assoleixen la seva intensitat— ens duen, immediatament, a la memòria  les fabuloses i rocambolesques que explicà Gerald Durrell a la trilogia que encapçala La meva família i altres animals.

En primera persona, bussejant en els seus records autobiogràfics —“M’havia intentat una cosa que era veritat, […] . Inventar vol dir recordar” (pàg. 21); “Per a mi no hi havia cap diferència entre viure una cosa i explicar-la” (pàg. 91), reconeix explícitament— Meyerhoff ens ofereix un molt exacte i fidel retrat de la seva vida, des del moment que deixa enrere el paradís —atès que, encara que inusual i forasenyat, no deixa d’ésser-ho— de la seva infància fins a la seva definitiva emancipació.

Una obra clarament dividida en dues parts —la primera, divertida i plena d’humor; trista i emotiva, la segona— que posa en evidència, per un costat, que l’alegria i el sofriment no són més que dues cares de la mateixa moneda —que només patim si hem sabut (i pogut estimar); que només perdem si hem tingut; i, per un altre, que la realitat no tan sols sovint supera la ficció, sinó que és molt inesperada, interessant i —mentre és possible— divertida.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 27 de febrer del mmxv

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Les incerteses, Jaume Cabré

Escriure és (re)viure

Hi ha llibres —pocs, molt pocs…— davant dels quals només pots dir: «Bravo!». I aquest, sens dubte —sens dubte per a mi, és clar: tants caps, tants barets!— n’és un.

Les incerteses, Edicions Proa, febrer del 2015, el petit assaig literari que ha escrit Jaume Cabré per concedir-se un període “d’allunyament de l’ombra allargada […] de Jo Confesso” (pàg. 12), per posar en guaret el seu talent creatiu i poder emprendre en les condicions més òptimes la seva propera novel·la, mereix que ens traiem el barret —si més no, jo ho faig, metafòricament—, tot agraint-li de tot cor que hagi volgut compartir les seves cavil·lacions narratives i artístiques amb nosaltres.

Feta aquesta afirmació, ja podria plegar. En tot cas, afegir-hi un simple: llegiu-lo i ja m’ho sabreu dir. Però, segurament —segurament?— aquesta anàlisi del llibre quedaria inconsistent. Així que —bo i garantint-vos que ben poc caldria—explicaré un xic les raons per les quals considero que faran bé de llegir-lo totes aquelles persones que tinguin interès pel fet literari i, en general, per la creació artística.

Per més que en aquesta ocasió no hi hagi cap Franz Xaver Kappus reclamant consells sobre poesia a l’escriptor consagrat, les reflexions de l’autor de Les veus del Pamano poden ésser tan útils —o, millor, deixem-ho en esclaridores, atès que parlar d’utilitat artística, si no és un oxímoron, s’hi atansa molt: “la literatura que perdura és la que ha sortit de la gratuïtat de l’escriptor” (pàg. 54)— per a un jove (i no tan jove) novel·lista com ho van ésser les de Rainer Maria Rilke per al jove poeta del segle passat.

Tal i com féu Virginia Woolf en Una cambra pròpia, mitjançant l’anàlisi de la seva experiència creativa, Cabré exposa no tan sols el seu punt de vista sobre l’escriptura sinó, al mateix temps, quines són les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment: “És clar que la literatura transforma!” (pàg. 37).

Un poder, doncs, transformador —i, també, trasbalsador: “l’art furga i descobreix; i commociona” (pàg. 97); “el fet d’escriure suposa una profunda responsabilitat perquè trasbalsa qui escriu” (pàg. 183)— indestriablement lligat amb la forma, amb el llenguatge, amb l’estil, perquè una novel·la (i qualsevol altre gènere literari) és, per damunt de tot, forma, llenguatge: un com que diu (o assaja de dir) un què, no pas un què dit —i, encara menys, forçat a dir— per un com: “l’estil […] marca els textos de manera indeleble perquè és l’ànima del text” (pàg. 60); “l’important no és escriure «això», sinó escriure «així»” (pàg. 88).

Perquè la raó de la literatura —que, no ho perdem mai de vista, és, essencialment, l’art de la paraula— no és (o no és tant) explicar una història, sinó (maldar per) explicar la vida i el món que ens envolta. Si Diògenes «buscava un home» en ple dia amb un llum a la mà pels carrers d’Atenes, els escriptors el busquen —busquen l’home, en general— amb la ploma a la mà: “no sé renunciar a la possibilitat remota però tan humana de descobrir algun secret de la vida armat només amb la llanterna del llenguatge” (pàg. 37).

Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

Una vegada descoberts, o coneguts, podreu, és clar, decidir quins us convé o no seguir, quins s’adapten o convenen més al vostre tarannà artístic i creatiu , perquè imitar —i encara més a ulls clucs— és, sens dubte, la pitjor manera de trair-se (i, per tant, de fracassar) literàriament.

dijous, 26 de febrer del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de La presa, Kenzaburô Ôe

* El meu germà i jo érem dues llavors tancades dins una tavella.
Kenzaburô Ôe, La presa, Edicions de 1984, 2014, pàg. 12)
* Per a nosaltres […] la guerra no era més que l’absència dels nois del poble.
Kenzaburô Ôe, La presa, Edicions de 1984, 2014, pàg. 13)
* Quan ens vam endinsar al bosc, va ser com si tornés a ser negra nit.
Kenzaburô Ôe, La presa, Edicions de 1984, 2014, pàg. 30)
* A «la ciutat», fins i tot els arbres eren murris i antipàtics, com la canalla.
Kenzaburô Ôe, La presa, Edicions de 1984, 2014, pàg. 36)
Traducció d’Albert Nolla

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Foc pàl·lid, Vladimir Nabokov

* Les finestres […] han estat el consol de la literatura en primera persona al llarg dels temps.
Vladimir Nabokov, Foc pàl·lid, Rba-La Magrana, 2014, pàg. 88)
* La solitud és el camp de joc del Diable.
Vladimir Nabokov, Foc pàl·lid, Rba-La Magrana, 2014, pàg. 97)
* Quan sento un crític parlar de la sinceritat d’un autor, sé que el crític o bé l’autor són ximples.
Vladimir Nabokov, Foc pàl·lid, Rba-La Magrana, 2014, pàg. 164)
* No hi ha res que un home solitari assaboreixi més que una festa d’aniversari imprevista.
Vladimir Nabokov, Foc pàl·lid, Rba-La Magrana, 2014, pàg. 167)
* ¿Què no són tots els aniversaris simples convencions, al capdavall?
Vladimir Nabokov, Foc pàl·lid, Rba-La Magrana, 2014, pàg. 170)
* De tant en tant, el destí d’ales negres pot mostrar una exquisida prudència!
Vladimir Nabokov, Foc pàl·lid, Rba-La Magrana, 2014, pàg. 192)
* El que mata sempre és inferior a la seva víctima.
Vladimir Nabokov, Foc pàl·lid, Rba-La Magrana, 2014, pàg. 246)

Categories
Notes de lectura

La presa, Kenzaburô Ôe

Petita gran literatura

Sovint he remarcat la malaurada prevenció que tenen una majoria dels lectors per acostar-se als grans autors. Se’ls ha repetit tant que alguns són inaccessibles, que cal entendre-hi per llegir-los que opten per deixar-los de banda. Una situació de sacralització molt greu, en més ocasions que no sembla injustificada, que provoca uns efectes desastrosos per a una cultura com la nostra: només mirant cap el cel podem veure les estrelles.

La idea d’Edicions de 1984 de crear una col·lecció —anomenada “Incís” però que ben bé podria denominar-se “Inicis”— que inclogui petits tasts de d’escriptors de primera línia per fer-los més propers als lectors, obrir-los la ment, alliberar-los de prejudicis i deixar-los amb ganes d’àpats literaris més complets no podria ésser més escaient.

Com ho és començar-la amb obres de Claudio Margis (Il·lacions al voltant d’un sabre) i de Kenzaburô Ôe: La presa (Shiku), traduïda amb la seva precisió habitual per Albert Nolla. Obra, aquesta darrera, que serveix no només per introduir-se en el món d’un escriptor tan fonamental com el Nobel de literatura del 1994, sinó, al mateix temps, de la magna, aclaparadora, literatura japonesa. Literatura que, per fortuna va més enllà, molt més enllà del magnífic Haruki Murakami.

Ôe ens presenta una novel·la breu, brevíssima, que tot i començar amb un ritme tranquil i situar-nos en un indret gairebé idíl·lic, una vila on els veïns viuen “aïllats de «la ciutat»” (pàg. 7), on “que un avió sobrevolés el poble era un fet molt excepcional” (pàg. 12), on la Segona Guerra Mundial només es feia notar per “l’absència dels nois del poble” (pàg. 12), ben aviat agafa un ritme molt més alt i una acusada pergonesa.

Serà precisament un accident d’avió el que durà al llogaret “«la presa»” (pàg. 21), un pilot nord-americà —“¿Un enemic? ¿Com pots dir que és un enemic? […] És un negre! No un enemic!” (pàg. 23)— que acabarà per posar-ho tot cap per avall. I, sobretot, que acararà els infants, acostumats a veure el món com una mena de paradís perdut on el mal ni existeix ni ha existit mai, amb la vida real, amb la vida en tota la seva veritat i la seva cruesa.

En síntesi, una metàfora no només sobre el dolor —i, per tant, la pèrdua irreemplaçable— que suposa fer-se adult sinó, també, sobre la fi de la innocència; de les criatures però, també, i més important, dels adults que encara segueixen veient el món amb ulls de nen. Perquè no hi ha guany sense pèrdua i els paradisos només els podem mantenir si mirem sense veure-hi.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 12 de febrer del mmxv

 © Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de También esto pasará, Milena Busquets (2 de 2)

* Todos tenemos paraísos perdidos en los que nunca hemos estado.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 85)

* Lo que puede pasar es casi siempre más excitante que lo que está pasando.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 88)

 * Una historia de amor […] es siempre una carretera de sentido único.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 89)

 * La belleza es como un vestido y […] nunca [estamos] realmente desnudas.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 103)

 * Nada de lo que piensas de la persona amada coincide con la realidad.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 104)

 * Lo mejor de la belleza es que suele hacer que la gente se calle y se recoja.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 109)

 * Las cosas, y no sé si las personas, pertenecen a quien sabe nombrarlas.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 145)

 * Lo que no se da, no se puede perder.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 154)

 * No hay conversación más patética en el mundo y más destinada al fracaso que la de dos individuos intentando calibrar su amor.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 157)

 * Cada cuerpo cuenta su historia de voluptuosidad y de horror y de desamparo.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 160)

 * No hay amor más impúdico que el amor maternal contemporáneo.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 161)

 * Los amaneceres […] sólo adquieren su pleno sentido del triunfo y redención en silenciosa compañía.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 165)

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de También esto pasará, Milena Busquets (1 de 2)

* «Te quiero», las palabras mágicas que te pueden convertir en un perro, en un dios, en un chiflado, en una sombra.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 10)

* El amor es lo menos fiable del mundo.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 21)

* Es mejor saber lo menos posible sobre la gente.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 35)

* Los tríos no funcionan ni siquiera en la amistad.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 43)

* Todos parecemos más jóvenes cuando somos felices.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 44)

* La muerte, tan cabrona, nos expulsa de todas partes.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 53)

* Si te gustan las personas, es imposible que no te gusten los perros.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 55)

* Nunca somos tan poderosos como cuando estamos enamorados y somos correspondidos.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 67)

* El amor de baja intensidad no sirve porque no existe.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 67)

* Nadie puede vivir sin determinada dosis de amor y de contacto físico.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 70)

* Nuestro interior acaba atrapándonos siempre.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 73)

* La belleza y la juventud sólo sirven para camuflarnos durante un tiempo.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014, pàg. 74)

* Los amores posteriores suelen ser sólo una réplica del primer amor.
Milena Busquets, También esto pasará, Editorial Anagrama, 2014,pàg. 77)

 

Categories
Notes de lectura

En veurem allà dalt, Pierre Lemaitre

Per més que, en general, creure en la infal·libilitat dels premis literaris sovint sigui més una qüestió de fe que de raó —“els premis s’obliden i les novel·les queden”, deia Joan Sales a Mercè Rodoreda en una de les cartes que li adreçà—, no és gens aventurat afirmar que un dels premis europeus que gaudeix d’un major prestigi és el Goncourt. Per a les lletres franceses suposa un dels moments més importants de l’any, i una consagració del seu autor, que veu que el seu nom s’incorpora a una llista d’il·lustres genis de la ploma. Res més natural, doncs, que esperem amb ànsia poder-lo llegir.

El darrer publicat entre nosaltres, corresponent a l’edició del 2013, és Ens veurem allà dalt (Au revoir là-haut), de Pierre Lemaitre, Edicions Bromera, 2014, traduït per Albert Pejó, un extens retrat de la Primera Guerra Mundial que venia precedit per unes molt generoses vendes al país veí: més de 500.000 exemplars. Un llibre que, per tot plegat, et crema a les mans d’impaciència, així que l’agafes, que gairebé no pots esperar a arribar a casa per començar-lo, de tant com n’esperes.

Però que, així que t’endinses, se’t cau de les mans; que et decep, no ja per la qualitat del guardó que va rebre —que no és que li vagi gran, sinó grandíssim!—, sinó com a simple novel·la de mèrit. Des del punt de vista literari és, per dir-ho amb elegància, d’allò més discret, mancat totalment de força narrativa, com si en escriure-la l’autor, més que no en un obra literària, estigués pensant en la seva possible adaptació cinematogràfica, facilitant al màxim la feina de l’adaptador.

I el que és més greu —no em plau gens ésser tan destraler, però en ocasions no (em) queda altre remei—, en una pel·lícula d’aquestes de high concept¸que es poden resumir en poques paraules i on l’entreteniment i l’acció tenen molta més importància que no pas la (in)versemblança de l’argument.

No cometré l’error d’esmerçar el meu temps sintetitzant-lo, però sí remarcaré que té molt de serial sud-americà, on els protagonistes es van trobant i retrobant casualment any rere any a París, com si fos tan petit i endogàmic com un poble mig abandonat dels Pirineus, on tot és molt —massa, de fet— evident i previsible, i que conclou amb un final tan com cal que quasi fa envermellir de vergonya.

Els personatges, que haurien de conferir-li vigor i gruix, que haurien d’ésser el pilar damunt del qual se sostingués tota la trama, no tan sols són maniqueus sinó tan plans que esdevenen gairebé transparents —“Pradelle, esperit simple i sense matisos, se sortia fàcilment amb la seva perquè la seva tosquedat sovint desanimava la intel·ligència dels seus interlocutors” (pàg. 291).

Si a això hi afegim que els seus comportaments i alguns dels seus forçats canvis d’actitud es pretenen justificar d’una manera tan maldestra com insostenible—“D’origen rural, condemnat a la submissió davant els fenòmens naturals, havia acceptat aquesta subordinació civil [al Capità Pradelle] com la continuació lògica d’un estat de coses” (pàg. 190)— i que alguns dels esdeveniments narrats no és que facin grinyolar l’argument, sinó que l’encallen per la seva manca d’autenticitat i de credibilitat, segurament no cal dir-ne gaire més.

Potser que si els membres del jurat del Goncourt volien aprofitar l’avinentesa per homenatjar els 70 anys de l’inici de la primera guerra mundial haurien d’haver estat molt més exigents, literàriament.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 6 de febrer del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

También esto pasará, Milena Busquets

Aprendre a viure sense xarxa

En general, quan d’alguna obra tothom en parla tan bé i de manera tan unànime, convertint-la quasi en una obra de culte o canònica fins i tot abans d’arribar a les llibreries —junt amb les biblioteques, les veritables Cases dels Llibres—, no puc evitar sentir un calfred a l’espinada, una certa, lògica i justificada, prevenció. Amb major motiu quan s’afegeix, invariablement, com si això suposés alguna vàlua suplementària, que l’ha escrita “la filla d’XZ” —ho deixo així, perquè entenc que aquest és un element subsidiari, que no aporta res.

Més en un país com el nostre, on els malpensats o malèvols —per no dir envejosos— que proven de redimir la seva mediocritat rebaixant els mèrits dels que arriben més lluny que ells són legió. Sobretot, no cal dir-ho, els crítics que, en el millor dels casos, som escriptors frustrats amb ànim de venjança. I estem temptats de dir: «És clar, li publiquen per ser filla de qui és…!»

Doncs bé, si per algun d’aquests motius teniu dubtes sobre También esto pasará, de Milena Busquets, Anagrama Editorial, gener del 2015 (També això passarà, en traducció catalana d’Ara Llibres), no ho podeu tenir més fàcil: llegiu-la!

Això sí, feu-ho de bon matí, un dia de festa en que tingueu hores de lleure per endavant, ja que així que el comenceu en quedaren envescats. Quedareu captivats pel seu je ne sais quoi: i l’art, el gran art, no acostuma a deixar-se definir ni qualificar amb facilitat; no el podreu deixar; us l’endureu amb vosaltres al llit —precisament, un dels escenaris privilegiats, (quasi obsessius) de la novel·la— i no us podreu adormir fins haver-lo enllestit.

I potser us sorprendrà que us pugui no ja interessar sinó apassionar tant la història, curulla de pensaments i reflexions, d’una dona de quaranta anys de la zona alta de Barcelona; tan de Diagonal cap amunt que una de les seves amigues, en un moment d’ira, li diu que és una “niña pija que vive de renta” (pàg. 142); un món poc accessible que fa la impressió d’estar més enllà del bé i del mal, que tot sigui tan perfecte i ordenat com els jardins de les grans mansions.

D’una dona que sembla tenir-ho tot —“la chica” (pàg. 39), “la canguro” (pàg. 47), la casa a Cadaqués…—, que, malgrat la seva edat, segueix vivint en un permanent conte de fades infantil i infantilitzat, que creu etern i indestructible, fins que la mort de la seva mare la sumeix en un estat de desesperació i de descol·locació total. Mancada del seu gran suport —“Mi lugar en el mundo estaba en tu mirada” (pàg. 77)—, del seu únic, indefallible amor —“el amor de mi vida eras tú, […] ningún otro amor huracanado podría con el tuyo” (Íd.)—, d’un dia per l’altre s’adona que els contes només són contes, i que el que fins llavors havia pres per un castell inabordable no era més que un fràgil castell de cartes.

Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, “de […] los asilvestrados […] educados por padres lúcidos, brillantes, exitosos y muy ocupados, adultos empeñados en que el mundo fuera una fiesta, su fiesta” (pàg. 160), marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan —“he conseguido ser una niña hasta los cuarenta años” (pàg. 77); “la primera corona que perdemos, y tal vez la única imposible de recuperar, es la de la juventud” (pàg. 97)—, acaben rebent l’arribada del seu vaixell al port del món adult gairebé com un naufragi desolador: “Soy un fraude de adulto, todos mis esfuerzos por salir del patio del recreo son estrepitosos fracasos, siento exactamente como sentía con seis años” (pàg. 47).

Però és, sobretot, amb una autenticitat i una cruesa que fa esfereir, l’esplèndida i inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare; el coratjós, catàrtic —i, en algun instant, impúdic— despullament artístic i, encara més, emocional i espiritual, de l’autora. La seva manera d’aconseguir alliberar-se de la feixuguesa —“la tristeza hace que todo pese dos toneladas” (pàg. 67)— de l’absència més inesperada —“unos meses antes, cuando tu muerte era todavía algo impensable para mi…” (pàg. 51)— i insofrible: “Tengo un aullido en mi interior […], me araña el pecho, me crispa la mandíbula, me golpea las sienes” (pàg. 62).

I és, per damunt de tot —i això és, no cal dir-ho, crucial—, una magnífica obra literària. Perquè, per més que resulti difícil, per no dir impossible, imaginar que el llibre no té una pregona, i dolorosíssima, arrel autobiogràfica, el que compta no és pas això, sinó que Busquets ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

I ho fet valent-se de l’eina que dóna raó i sentit a la literatura: el llenguatge; un llenguatge que mestreja esfereïdorament bé, que dóna llum, color i aroma —i, gairebé tast i olor— a unes pàgines enlluernadores, on el paisatge humà i el físic (un Cadaqués més paradís perdut que mai) s’agermanen tant que esdevenen ànimes bessones, indissociables.

Publicat al Núvol, diumenge, 8 de febrer del mmxv

PS: Una advertència final —que seria extrapolable a la majoria dels llibres, però en aquest és indispensable: eviteu de totes totes la indelicadesa —i la irresponsabilitat— de llegir la contracoberta; a banda de cometre el pecat imperdonable d’avançar-vos (molt) més que no convindria, descobriríeu el perquè del títol; perquè que, més que raonablement i amb gran astúcia literària, l’autora ha reservat per a l’Epíleg.

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat