Categories
Notes de lectura

El cantó de Guermantes II, Marcel Proust

Com més avanço en la lectura d’“A la recerca del temps perdut” més m’afermo en la meva convicció que l’obra mestra de Marcel Proust té molt més de desconeguda que no pas de difícil —per no dir, d’inaccessible; que només cal decidir-se a submergir-s’hi, amb els ulls i la resta dels sentits ben oberts (és sens dubte, una de les escriptures més directament sensuals de la literatura de tots els temps) per assaborir-la.

Això sí, en les condicions òptimes que requereix qualsevol obra artística de valor, dedicant-li l’atenció i el temps que es mereix: sense presses i amb (una bona) estona per endavant.

Una lectura, doncs, ideal per als propers dies de festa que ens esperen. Faci sol o estigui ennuvolat —perquè, malgrat que, des d’un anys enrere, els escarmentats meteoròlegs sempre pronostiquin un sol enlluernador per als dies de setmana santa, acostumen a ésser més aviat rúfols…—, cerqueu un lloc tranquil, obriu El cantó de Guermantes II (Le Côté de Guermantes) —i no cal que ho feu per la primera pàgina, si no ho voleu; la seva prosa captivadora us acollirà igual de bé ho feu per la que ho feu: la seva obra és un tot sense principi ni final, un etern recomençar— i gaudiu-lo, en la tan magnífica com llegidora versió que ens ofereix Josep Maria Pinto (Viena Edicions, febrer del 2015).

I feu-ho sense cap mena de prevenció, al vostre albir, deixant-vos dur —i endur— per la vostra llibertat lectora, oblidant-vos de tot i de tots i, sobretot, de qualsevol parti pris que hàgiu sentit i llegit sobre la incommensurable obra proustiana que, en general, us farà més mal que bé; llegiu-la com si us hagués caigut a les mans i no sabéssiu qui l’ha escrita; com si fóssiu incontaminats pelegrins d’una aventura literària encara per descobrir.

Deixeu de banda —si més no, en una primera lectura: potser només hi ha un gaudi literari superior a llegir “La Recherche”, rellegir-la!— el neguit de voler esbrinar què (us sembla que) explica o deixa d’explicar l’autor francès; prescindiu, també, del dubte de si l’heu entès o no prou bé, de si no us n’esteu perdent alguna detall essencial: “Un artista no necessita expressar directament el seu pensament en la seva obra perquè aquesta en reflecteixi la qualitat” (pàg. 129). No intenteu, tampoc, tractar de situar el present volum en el corpus total de l’obra (no hi guanyareu gaire, i us distraureu més que no convé).

Per restar-ne envescats, no us cal per a res saber, per exemple, que, dins el bloc homogeni de l’obra magna, es pot considerar la novel·la frontissa en uns quants sentits; frontissa entre la infantesa i la maduresa, amb tot el que això comporta, entre els somni i la realitat —“La meva experiència més gran sobre la vida (sobre la vida menys uniforme, menys senzilla que no m’havia pensat d’entrada) desembocava provisionalment en l’agnosticisme” (pàg. 66), entre els desigs i la seva consecució: “No hi ha res com el desig per impedir que diem tinguin cap semblança amb el que tenim al pensament” (pàg. 57).

Com ho és entre la il·lusió de la immortalitat —metàfora, al mateix temps, de la permanència, de la impossibilitat del canvi— i la mort. Sens dubte, no és pas casual que aquesta segona part del Guermantes s’iniciï amb la defunció de l’àvia; aquesta desaparició, crucial per al narrador, suposa un diàfan abans i un després en la seva vida, un canvi no ja quantitatiu, sinó qualitatiu: “Encara no estava morta, però jo ja estava sol” (pàg. 7); “el sofriment és una mena de necessitat de l’organisme de prendre consciència d’un estat nou que l’inquieta, de fer que la sensibilitat s’adeqüi a aquest estat” (pàg. 18).

I, last but not least, tampoc no cal saber —tot i que aquest és un element que pot ajudar-vos a començar a llegir Proust— que és el llibre on l’escriptor desplega amb major acuitat la seva ironia càustica, precisament per deixar en evidència la suposada preeminència i superioritat de l’aristocràcia que el jove narrador tant aspirava a tractar: “L’emperador és d’una intel·ligència inaudita […]; estima apassionadament les arts, té un gust d’alguna manera infal·lible sobre les obres d’art, no s’equivoca mai; si una cosa és bella, la reconeix de seguida, i comença a odiar-la; si detesta alguna cosa, no hi ha dubte a aquest respecte, és que és excel·lent” (pàg. 261).

Fruïu-la i prou; llegiu-la com qui escolta una simfonia, permetent que siguin les emocions i les sensacions —“el vent, com un jardiner curós, sacsejava els arbres, feia caure els fruits, escombrava les fulles mortes” (pàg. 97)— les que us guiïn, les que us transportin, amb ferma delicadesa, al món màgic de les paraules i els sentits, de la literatura, als “llocs on vivia la meva imaginació” (pàg. 95).

Deixeu-vos seduir per la seva prosa fantàstica, que copsa, aprehèn i recupera el teixit del temps tot deturant-lo —“havia sabut aturar immortalment el moviment de les hores en aquell instant lluminós” (pàg. 136)—, per fer-nos veure allò que, d’altra manera mai no hauríem vist, per fer-nos pensar sobre allò que mai no hauríem pensat, per fer-nos anar més enllà; molt i molt més enllà: “amb tu veien coses que no es veurien si no hi fossis, de qui mai no els havia parlat ningú, […] li havies ensenyat coses inaudites, i fins i tot en les coses conegudes, […] va poder comprendre detalls davant dels quals, sense tu, hauria passat vint vegades per davant sense remarcar-les mai” (pàg. 342).

dimarts, 31 de març del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

 Anàlisis literàries dels anteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
Un amor d’en Swann
A l’ombra de les noies en flor I
 A l’ombra de les noies en flor II
El cantó de Guermantes I

I dels següents:

 Sodoma i Gomorra l


Versió original de les transcripcions textuals
:

Edicions Viena, pàg. 129; Folio Classique, pag. 296: “Un artiste n’a pas besoin d’exprimer directement sa pensée dans son ouvrage pour que celui-ci en reflète la qualité

Edicions Viena, pàg. 66; Folio Classique, pag. 351: “Mon surplus de science sur la vie (sur la vie moins unie, moins simple que je ne l’avais cru d’abord) aboutissait provisoirement à l’agnosticisme.

Edicions Viena, pàg. 57; Folio Classique, pag. 343: “Il n’y a rien comme le désir pour empêcher les choses qu’on dit d’avoir aucune ressemblance avec ce qu’on a dans la pensée.

Edicions Viena, pàg. 7; Folio Classique, pag. 303: “Elle n’était pas morte encore. J’étais déjà seul.

Edicions Viena, pàg. 18; Folio Classique, pag. 312: “la souffrance est une sorte de besoin de l’organisme de prendre conscience d’un état nouveau qui l’inquiète, de rendre la sensibilité adéquate à cet état.

Edicions Viena, pàg. 261; Folio Classique, pag. 510: “L’empereur est d’une intelligence inouïe […], il aime passionnément les arts ; il a sur les œuvres d’art un goût en quelque sorte infaillible, il ne se trompe jamais ; si quelque chose est beau, il le reconnaît tout de suite, il le prend en haine. S’il déteste quelque chose, il n’y a aucun doute à avoir, c’est que c’est excellent.

Edicions Viena, pàg. 97; Folio Classique, pag. 376: “le vent, comme un jardinier soigneux, secouait les arbres, faisait tomber les fruits, balayait les feuilles mortes

Edicions Viena, pàg. 95; Folio Classique, pag. 374: “pays dans lesquels mon imagination vivait

Edicions Viena, pàg. 136; Folio Classique, pag. 408: “avait su immortellement arrêter le mouvement des heures à cet instant lumineux

Edicions Viena, pàg. 342; Folio Classique, pag. 575: “avec vous on voyait des choses qu’on ne verrait jamais sans ça, dont personne n’a jamais parlé, que vous lui avez montré des choses inouïes, et même, dans les choses connues, qu’elle a pu comprendre des détails devant qui, sans vous, elle aurait passé vingt fois sans jamais les remarquer.

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Homes sense dones, Haruki Murakami

Desvetllant l’ànima dels homes (i les dones)

Quan duus un cert temps sense que cap obra de ficció que has llegit no t’hagi commogut de veritat, no t’hagi deixat petja, quan et fa la impressió que la majoria de les editorials han perdut de vista que la seva funció és la de servir-nos bona literatura i no pas garantits productes de màrqueting, quan la més absoluta discreció sembla haver-se convertit en el senyal d’identitat dels llibres que es publiquen, encara reps amb major alegria les obres que, gairebé des de la primera pàgina, et deixen sense respiració, que et retornen el veritable goig de llegir, de submergir-te en una creació artística.

Amb Homes sense dones (Onna no inai otokotachi), Editorial Empúries, març del 2015, traduït a quatre mans per Albert Nolla i Jordi Mas López, el nou recull de contes d’Haruki Murakami, m’ha succeït exactament això: des de bell inici el seu vigor, la seva empenta i, sobretot, la seva màgia literària —aquell no-saps-ben-bé-què que et trasbalsa i et canvia (encara que només sigui una mica); que et facilita l’entrada en un món nou on la veritat és ficció i la ficció, veritat— m’ha seduït i no he pogut apartar els ulls de les seves pàgines; com li ocorre al protagonista de “Xharazad”, la quarta narració del recull, em calia saber què m’havia d’explicar l’autor japonès.

Saber què els passava, que havien d’explicar-me o dir-me, aquests homes sense dones: “Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N’hi ha prou d’estimar profundament una dona i que ella se’n vagi” (pàg. 264). O el que és el mateix, saber com veuen i com viuen el món.

Uns homes que, en aparença, no són gaire normals, que se situen un xic al marge d’allò que, encara que sigui per estricta aplicació de l’estadística, en diríem normalitat, però que, tan aviat com els anem coneixent millor —tan aviat com hi anem convivint literàriament (si se’m permet l’expressió)—, quan els escoltem i ens assabentem de les seves vides i de les seves raons, van convertint-se en més i més normals; en homes que, si ens els creuéssim pel carrer, ens passarien del tot desapercebuts. Potser perquè, d’una manera o altra, tots ho som, de no normals, d’especials.

I potser sigui aquest un dels majors secrets de l’art de Murakami, el responsable del miracle literari que únicament els grans, grans creadors estan facultats per dur a terme: convertir el que, en principi, és quotidià o poc destacat no ja en interessant, sinó en atractiu —per no dir, en excepcional.

En un principi, sembla que en els seus relats no tan sols no hi passi res, no s’hi expliqui (quasi) res, ni s’hi digui res, sinó, el que és mil vegades més greu, que no hi pugui ni passar, ni d’explicar-s’hi, ni de dir-s’hi res; però, per poc atent que estiguis, per poc que et deixis portar per la seva mà, prens consciència que hi passa, s’hi explica i s’hi diu… tot!

Tot, és clar, el que pot passar, el que es pot explicar i el que es pot dir, perquè: “vols dir que podem entendre mai ningú del tot?” (pàg. 42). I una tal pregonesa, una tal totalitat l’autor d’El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge l’assoleix prescindint tant d’artificiositats formals, de discursos proselitistes, com de llenguatges cultistes o elevats; o sigui, pel mitjà que, tot i semblar el més fàcil, és el més difícil; el de la senzillesa i naturalitat: “Feia servir paraules corrents però en cap cas suades. Al contrari, eren ben reals” (pàg. 115); raó per la qual “Jo l’escoltava en silenci” (Íd.).

I això només és possible, potser —“potser faig servir massa la paraula potser” (pàg. 264)— posseint un profund, connatural, coneixement de l’ànima humana, dels mecanismes (conscients i inconscients, cerebrals i emocionals, viscerals i sentimentals, reconeguts i oblidats, acceptats i ignorats) que ens duen a actuar com actuem, a decidir com decidim; a anar dibuixant, volens, nolens, el recorregut de la nostra existència damunt els infinits camins de la mar del món.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 27 de març del mmxv

Pàg. 1 / Pàg. 2

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Joseph Roth & Stefan Zweig

* Me confunde usted porque me agasaja.
Joseph Roth, Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Acantilado, 2014, pàg. 17)
* Las decisiones difíciles [son] más saludables que los agotadores estados de impaciencia.
Stefan Zweig, Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Acantilado, 2014,pàg. 24)
* El desvalimiento de quien no puede ayudar a las personas cercanas es la más terrible de las calamidades.
Stefan Zweig, Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Acantilado, 2014, pàg. 24)
* La armonía […] es parte constitutiva de su bondad.
Joseph Roth, Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Acantilado, 2014, pàg. 74)
* La maldición del dinero […] destruye las más nobles relaciones.
Joseph Roth, Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Acantilado, 2014, pàg. 141)
* No soy un santo, sino un hombre con la ambición de ser decente.
Joseph Roth, Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Acantilado, 2014, pàg. 171)
* La amistad es patria verdadera.
Joseph Roth, Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Acantilado, 2014, pàg. 216)
* El odio es más mágico que el amor.
Joseph Roth, Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Acantilado, 2014, pàg. 233)
* Escribir es un quehacer terrenal y, visto desde lo «metafísico», no se distingue de hacer zapatos.
Joseph Roth, Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Acantilado, 2014, pàg. 242)
* Sólo conozco el mundo […] cuando escribo, y cuando dejo la pluma estoy perdido.
Joseph Roth, Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Acantilado, 2014, pàg. 256)
Traducció Eduardo Gil Bera i Joan Fontcuberta

Categories
Notes de lectura

Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Joseph Roth & Stefan Zweig

Ànimes (literàries) despullades

Quan li comentes a algú que t’agrada (i molt) llegir epistolaris —si no surt corrent esperitat i es nega per sempre més a adreçar-te la paraula, com molt bé pot succeir—, acostuma a demanar-te: «Què hi trobes, d’interessant, en una recopilació de cartes?». Si, creient ésser esclaridor, li respons, «Si no tot, gairebé tot el que hi diuen: els esclats de vida i d’autenticitat que desprenen», no tan sols no ho entenen millor, sinó que, gairebé infal·liblement, encara se’n sorprenen més.

Segons el meu modest parer, si en llegissin, no se’n sorprendrien tant, per no dir gens: si la literatura és una mena de mirall —sovint deformat— que reflecteix la natura i el món, la correspondència entre autors (quan aquests no parteixen de la idea que serà feta pública) esdevé el mirall on s’hi reflecteix la seva vida, sobretot, interior. Ho podem constatar altra vegada amb Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938) (Jede Freundschaft mit mir ist verderblich) l’esplèndida correspondència —agençada per un igualment esplèndid “Epíleg”— que es van entrecreuar Joseph Roth i Stefan Zweig, publicada per Acantilado i traduïda per Eduardo Gil Bera i Joan Fontcuberta.

Endinsant-nos en el “diálogo personal entre dos eminentes escritores […] que se publica […] por primera vez completo y sin cortes”, (pàg. 376), on “se confesaron muchas de sus preocupaciones personales, así como comentarios sobre política y sus reacciones al respecto” (Íd.), tindrem l’oportunitat de fruir d’una visió de primera mà de com pensaven i com vivien aquests dos grans autors de la llengua alemanya.

Al mateix temps, malgrat que —en una convenció que ara ens resultaria estranya però que en aquells temps devia ésser si no quasi obligatòria, usual— no deixaren mai de tractar-se de Vostè, és la història d’una gran amistat; d’una amistat, pràcticament una fraternitat —“Tengo que considerarle a usted mi hermano, […] le hablo a usted como si fuera mi hermano” (pàg. 278)—, entre dues persones ben diferents, sorgides d’ambients socials oposats, que, potser per això mateix, per la seva complementarietat, es van mantenir unides molts anys: “Usted es el único que está unido a mí. Usted es el único que me puede ayudar realmente. Sólo con usted puedo cambiar y salvar mi vida” (pàg. 248), li diu Roth a Zweig.

Una amistat de llarg recorregut, trencada tan sols per la mort de l’autor de La llegenda del sant bevedor, fonamentada en el respecte artístic mutu que ambdós es professaven però, per damunt de tot, en la sinceritat amb que es tractaven l’un a l’altre: “Jamás va usted a recibir una carta mía donde yo calle algo, o se lo oculte o disimule” (pàg. 130); “Tengo la necesidad de mostrarme ante usted totalmente desnudo, tal como soy, querido amigo” (pàg. 154).

I és, des del meu punt de vista, precisament aquesta sinceritat, aquesta autenticitat, aquest dir-s’ho tot cara a cara, sense callar-se res, aquest tan aclaridor despullar-se espiritualment davant del seu corresponsal —i, per tant, dels lectors i lectores— el que converteix en més valuosa la correspondència entre el sempre turmentat Roth —“Tenga usted en cuenta que he pasado hambre durante veinte años, he hecho la guerra durante cuatro, y soportado la «amarga escasez» otros seis” (pàg. 129)— i Zweig, un dels més grans “conocedores de almas” (pàg. 171) de la literatura de tots els temps.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 20 de març del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els meus premis, Thomas Bernhard

Amb el cor a la mà

Com més temps passa, més em fa la impressió que un dels grans, grans autors que quedaran del segle XX és Thomas Bernhard, un escriptor incòmode, que no encaixa gaire en els (limitadors i empobridors) cànons literaris, que va seguir el seu camí sense preocupar-se gaire d’on l’havia de dur, i, encara menys, de si algú l’havia de seguir; entre d’altres raons, perquè sabia que ell i només ell podia fer-ho: que la seva obra únicament seria la seva obra si no es fixava en l’exterior, sinó el seu interior; per dir-ho en paraules de Virginia Woolf (Una cambra pròpia), perquè no es limitava “a passar a frec de les coses, sinó [que era] capaç de mirar-ne el fons”.

En Els meus premis (Meine Preise), El Gall Editor, abril del 2014, traduït per Clara Formosa, aquest caràcter inconformista i, sobretot, insubornable de l’autor de L’origen és posa, si es possible, més diàfanament de manifest que mai. Amb la seva habitual prosa contundent, sàvia i més que efectiva mescla de causticitat i d’humor, tan àcida com directa, ens parla de les experiències que visqué en els lliuraments d’alguns dels premis que va rebre; experiència que, al contrari del que hom podria esperar, va tenir molt més de negativa que no pas de positiva; que li va prendre o costar molt més que no li va donar.

Li va prendre, per damunt de tot, la poca confiança que li restava en les institucions públiques que els concedien i en els seus representants —“la ministra roncava, encara que molt suaument, roncava, roncava amb el ronc suau dels ministres, conegut al món sencer” (pàg. 20)— d’una incapacitat i d’una mediocritat —per no dir nul·litat— enfollidora, depriment, que l’exasperaven.

Amb major raó quan sabia que, malgrat la seva oposició frontal a aquest tipus de guardons i celebracions —“sempre he tingut una sensació de buit a l’estómac quan he hagut de rebre un premi, i el meu cap cada vegada s’hi ha resistit” (pàg. 106)—, no li restava altre remei que sotmetre-s’hi, ja que, segurament per la seva sinceritat i la seva integritat, per no claudicar davant les normes del mercat, no podia viure del que escrivia: “Tot era repugnant, però allò que més em repugnava era jo mateix. Odiava les cerimònies, però hi participava, odiava els que donaven els premis, però acceptava els diners” (pàg. 107).

I, com que això entrava del tot en contradicció amb una persona com ell, que s’oposava a qualsevol circumstància o condició —“Tot el baf actual de les subvencions fa una pudor que clama el cel! Els poetes i escriptors no han d’estar subvencionats” (pàg. 136)— que pogués posar barreres a la seva llibertat creativa, a escriure allò que volgués escriure, la seva transigència feia que se sentís encara més aïllat, encara més fora del món, encara més torturat i incomprès.

Potser és precisament per aquesta raó, per l’hereclitana lluita de contraris que hagué de suportar al seu interior, entre el que creia —o, més aviat, sabia— que havia de fer (rebutjar els premis) i el que no podia sinó fer (acceptar els diners que li permetien seguir fent la seva obra), perquè era plenament conscient que aquell qui es traeix a ell mateix no pot definir-se com a creador ni bastir cap obra d’art perdurable, que ens va deixar el conjunt de reflexions íntimes que composen aquest llibre tan sorprenent com recomanable.

dijous, 19 de març del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’Una cambra pròpia, Virginia Woolf

* La vanitat és molt absurda.
Virginia Woolf, Una cambra pròpia, La Temerària Editorial, 2014, pàg. 43)
* One has certain foolish vanities.
Virginia Woolf, A Room of One’s Own)
* L’alliberament més gran de tots […] és la llibertat de pensar en les coses en elles mateixes.
Virginia Woolf, Una cambra pròpia, La Temerària Editorial, 2014, pàg. 51)
* The greatest release of all […] is freedom to think of things in themselves.
Virginia Woolf, A Room of One’s Own)
* La literatura és un seguit d’homes destruïts a causa d’un mirament excessiu, del compte irracional que han tingut davant les opinions d’altri.
Virginia Woolf, Una cambra pròpia, La Temerària Editorial, 2014, pàg. 72)
* Literature is strewn with the wreckage of men who have minded beyond reason the opinions of others.
Virginia Woolf, A Room of One’s Own)
* Els diners revesteixen de dignitat certes coses que, si no es paguen, són meres frivolitats.
Virginia Woolf, Una cambra pròpia, La Temerària Editorial, 2014, pàg. 84)
* Money dignifies what is frivolous if unpaid for.
Virginia Woolf, A Room of One’s Own)
* Els llibres es continuen els uns als altres, tot i que tenim el costum de jutjar-los separadament.
Virginia Woolf, Una cambra pròpia, La Temerària Editorial, 2014, pàg. 102)
* For books continue each other, in spite of our habit of judging them separately.
Virginia Woolf, A Room of One’s Own)
* L’error més gruixut que pot cometre qualsevol persona que es proposi escriure és pensar en el seu sexe.
Virginia Woolf, Una cambra pròpia, La Temerària Editorial, 2014, pàg. 129)
* It is fatal for anyone who writes to think of their sex.
Virginia Woolf, A Room of One’s Own)
* La veritat només s’aconsegueix aplegant una gran diversitat d’errors.
Virginia Woolf, Una cambra pròpia, La Temerària Editorial, 2014, pàg. 130)
* Truth is only to be had by laying together many varieties of error.
Virginia Woolf, A Room of One’s Own)
* L’única cosa que compta és escriure allò que vols escriure; i, qui pot dir si comptarà durant segles i segles o només unes hores?
Virginia Woolf, Una cambra pròpia, La Temerària Editorial, 2014, pàg. 131)
* So long as you write what you wish to write, that is all that matters; and whether it matters for ages or only for hours, nobody can say. 
Virginia Woolf, A Room of One’s Own)
Traducció d’Helena Valentí

Categories
Notes de lectura

Una cambra pròpia, Virginia Woolf

Una cambra (amb vida) pròpia

Si ens fessin dir, a cuita-corrents, el títol del llibre emblemàtic del feminisme, és probable que el primer que ens vingués al pensament fos El segon sexe, de Simone de Beauvoir —un d’aquells llibres que compten amb el rar, i contraproduent, privilegi d’ésser més citats que no pas llegits— i, en canvi, no esmentéssim l’obra que, vint any abans, suposà la primera reflexió seriosa, i amargament crítica, sobre la condició de la dona a la nostra societat: Una cambra pròpia (A Room of One’s Own), de Virginia Woolf.

Per fortuna, La temerària Edicions, que fent honor al seu nom tempta la sort del tsumani de la crisi apostant per la literatura de qualitat, n’ha recuperat la traducció que en va fer Helena Valentí. En llegir-lo no sabem si admirar més el seu magistral domini del llenguatge (que converteix les seves descripcions paisatgístiques en sublim poesia en prosa), la seva intel·ligència i perspicàcia (que posa el dit a la nafra i, sobretot, assenyala el ganivet —masculí— que l’ha produïda), el seu tan mesurat i exacte cultiu de la ironia (que li permet arribar molt més al fons, i molt més enllà que no hagués pogut sense servir-se’n) o, simplement, que allò que explica pogués ésser realitat fa només 85 anys.

Tant és així que quan se’ns acosti algun neardental d’aquells que encara sobreviuen en els nostres temps (malgrat l’esquifidesa del seu cervell poc evolucionat) i ens repeteixi, per enèsima vegada una de les frases més estúpides que la humanitat ha dit mai —“Si l’home i la dona són iguals, com s’explica que cap dona no hagi passat a la història per res important?”—, en comptes de prova de contenir-nos, el millor que podem fer és lliurar-li el llibre, tot dient-li: «Té, llegeix-lo…, si és que en saps!».

Per a la resta del món, per a la immensa majoria que no tenen necessitat d’insistir “amb un xic massa d’èmfasi sobre la inferioritat de les dones” per provar, infructuosament, de “convèncer-se que els altres són inferiors a [ell]” (pàg. 46), la lectura d’aquesta tan interessant obra serà tan reconfortant com agraïda.

Entre d’altres (moltes) raons, perquè descobriran que, a més a més de posseir “una cambra pròpia i cinc-centes lliures l’any” (pàg. 118), el que li cal a qualsevol escriptora (i escriptor) és no “limitar[-se] a passar a frec de les coses, sinó [ser] capaç de mirar-ne el fons” (pàg. 117).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 13 de març del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Solitud, Caterina Albert

(Com a homenatge del “Dia de la dona treballadora” —que espero que ja no calgui cap any més…!— recupero la meva anàlisi literària de Solitud, de Caterina Albert. Sens dubte, una de les nostres millors escriptores —i, en aquest cas, empro el terme com a genèric).

Si som poc partidaris dels cànons literaris —sobretot quan s’estableixen com una realitat immutable i incontrovertible, infal·lible— ho som encara més amb la idea que algun desconegut i apàtic funcionari d’ensenyament pugui decidir, de manera unilateral i ves a saber per quina obscura, inconfessable raó, quines són les lectures que s’han de convertir en obligatòries per als estudiants de batxillerat. En general, les lectures que s’escullen semblen estar pensades més amb un efecte dissuasori que no pas persuasiu; més per a allunyar els joves de la lectura que no pas per a acostar-los: no fos cas que els agradés, s’habituessin a llegir i el nivell cultural del país progressés adequadament.

La majoria de les persones que tenim el cada dia més insòlit costum de llegir —i fins i tot, valga’m el cel!, la funesta mania de pensar— podem convenir que el Tirant lo Blanc és una de les més grans i incontestables obres de la literatura catalana de tots els temps; una d’aquelles que és força recomanable llegir. Ara bé, convertir una obra tan poc accessible en prescriptiva no és més que una mostra d’ineptitud i d’irresponsabilitat magistral. Ho podríem equiparar a aquell pare o mare que té la idea genial de pretendre encomanar l’amor a l’esquí als seus fills abocant-los directament a una pista negra: com n’hauria pogut gaudir, el vailet…, si no s’hagués trencat el cap en estampar-se contra el primer avet!

Molt ens temem que fins que els funcionaris de la cultura —i, en general, tors els que ens sentim atrets per l’art— no entenguin que no hi ha llibres que calgui llegir ineludiblement, sinó, a tot estirar, obres que és aconsellable llegir, no evitarem l’estigma d’inaccessibilitat de la literatura. Com succeeix en alpinisme, en la literatura no hi ha cims inaccessibles o infranquejables; el que hi ha són diversos nivells de dificultat, que cal saber afrontar amb la preparació deguda. Per pujar el Pedraforca, primer cal haver assaborit manta vegades el goig de fer caminades de cap de setmana pel Montseny.

Si has après a gaudir el plaer de caminar, assolir el capdamunt d’una muntanya et captivarà; si t’hi enfrontes el primer dia, el vertigen de les alçades et farà rodar el cap. Com ens el farà rodar, si gosem acarar-lo sense una mínima preparació literària prèvia, un dels més alts cims de la novel·la catalana del segle XX: Solitud, de Caterina Albert, Edicions 62, 2005. (Obra que, tot sigui dit entre parèntesi, ens entestem en seguir atribuint a un home que mai no existí: Víctor català.) Si ho fem així, ens mancarà l’aire tot just iniciem La pujada; per contra, si objectem al criteri d’educació i esperem que ens arribi el seu temps, la fruirem amb una autèntica complaença.

Poder compartir amb Mila i els seus companys —Matias, el pastor, l’Ànima, el Baldiret…— la seva aventura muntanyenca esdevé sens dubte una vivència tan memorable com exquisida, d’aquelles excepcionals, que ens deixen una petja indeleble, que per si sola justifiquen la passió i l’estima per la literatura. La vigorosa força de l’escriptora escalenca aconsegueix el miracle que tan sols tenen al seu abast les obres veritablement grans, convertir en una realitat viva la ficció del somni literari.

Un somni de caire mític —en alguns moments, fins i tot genèsic— que permetrà a la seva protagonista conèixer i sentir en la seva pròpia pell els més grans contrastos de la vida, des del delit quasi paradisíac fins el més infernal i incomportable dels dolors. Un camí de descoberta del món que és, ensems, de descoberta d’ella mateixa. Una experiència d’ascensió, purificació i posterior caiguda amb diàfanes ressonàncies tant homèriques (l’ombra allargada de L’Odissea hi plana palesament) com del Nou Testament: la protagonista de Solitud únicament obtindrà el seu alliberament a través del patiment i el sacrifici.

Sacrifici i patiment que, finalment, li faran entendre que en veritat tan sols existeix una solitud imperdonable: la solitud del que creu viure acompanyat. La solitud cruel i insofrible que no prové del defora, sinó de nosaltres mateixos. La solitud del que viu com i, sobretot, amb aquells que no vol viure. La solitud més severa i feridora, inguarible: la de la falsa companyia.

La solitud del feble que es nega a viure sol, que té por d’ell mateix, que es nega a superar-se. Del que és esclau de les normes i tradicions. Aquell home o dona esclaus que es complauen —o, si més no, semblen complaure’s— amb el fal·laç confort dels lligams i les cadenes. D’aquelles cadenes dels temps antics, de les supersticions, de la fe cega i irracional, que ens entestem en abraçar malgrat que ens provoquin nafres inguaribles al més pregon de nosaltres mateixos.

D’aquell llast innoble, cruel i limitador, que ens impedeix envolar-nos; que no ens permet anar més amunt d’on som i sempre hem estat; que ens encomana el temor d’anar més lluny, de fer una passa més, potser la definitiva. Aquella que ens permetria alliberar-nos de tot —o de quasi tot— i esdevenir el superhome nietzschià. D’atrevir-nos a ésser —a ésser de veritat. En el seu cas, més aviat de la superdona.

En aquest sentit, l’antològica frase final del llibre posa en evidència que l’ermitana serà una de les primeres que decideixen fer foc nou de tot, deslliurant-se del jou secular de la dona, sotmesa a una innoble dependència del marit —“mascle i senyor”, (p. 132)—, esdevinguda una possessió més, sobre la qual té un abjecte i injustificable domini absolut. Mitjançant la seva protagonista, Caterina Albert posa de relleu la necessitat de l’alliberament de la dona. Una proclama no tant a favor del feminisme, sinó més aviat de la feminitat, que reclama el seu propi lloc al món (i a la història) —preconfiguració de la cambra pròpia de Virginia Woolf—, desjunyida de la condemna d’ésser eternament la costella d’Adam. Allí on Emma Bovary i Anna Karenina fracassaren, Mila en sortirà dolorosament triomfant.

Aquest viatge iniciàtic de descoberta i coneixement l’escriptora de l’Escala el presenta a través d’un univers clos i asfixiant, curull de referències simbòliques on el mite i la realitat natural esdevenen inextricables (hivern/ foscor, primavera/llum, alçades/claredat, vall/confusió…). Fins a un tal extrem que la Natura, sovint personificada, esdevindrà, al costat de Mila i del Pastor —i, en menor mesura, de l’Ànima— un del personatges cabdals, transcendentals i determinants de l’obra.

La Natura com a inici i final de tot el que ens envolta, com a creadora de la bondat primigènia, angèlica (representada pel Pastor), com del mal en estat més pur i cruel (personificat per l’Ànima). La societat urbana, la tan turmentada civilització occidental —sotmesa a la inhumana inflexibilitat d’un catolicisme que ha perdut les seves arrels, esdevingut un anihilador sistema de submissió, control i càstig— convertida en una moderna “saturnal grollera” (p. 129), en una nova Sodoma i Gomorra, comportarà, indefectiblement, el sacrifici del primer en benefici del segon.

Albert perfila aquest periple de descobriment i coneixença de la seva protagonista —que ho és, alhora, de renovació i renaixença—mitjançant una estructura piramidal perfectament simètrica, que s’inicia amb una ascensió (Capítol 1, La pujada) i acaba amb un descens (Capítol 18, La davallada). Amb la paradoxa que, realment, l’ascensió inicial acabarà comportant la seva davallada a l’infern de les passions, mentre que el descens final li permetrà alliberar-se del purgatori d’un matrimoni tan desgraciat com castrador de la individualitat.

Els acompanyen dos capítols, el 2 i 17 —en els quals la foscor, tan metafòrica com real, esdevé protagonista— que no tan sols són simètrics pels seus títols (Fosca i La nit aquella, respectivament), sinó pel seu perfecte encaix, que els complementa i els justifica: l’un no s’entendria sense l’altre; i a la inversa.

Així, a Fosca l’autora de Drames rurals descriu la sala gran de l’ermita, on “A terra, estesa sobre l’empostissat i arrambada a la paret, jeia una llarga biga, que pareixia una serpent morta”, les muntanyes són “amortallades per la boira negra del capvespre” i provoquen a la nova ermitana “esgarrifances”, (p. 33), la capella, “plena de foscor i humitat”, els rep amb “una gelabror de tomba”, (p. 35), la qual cosa l’obliga a sortir-ne “com si acabés de fugir d’un calabós”, (p. 36).

Per la seva banda, a La nit aquella, quan l’escomet “el monstre” “d’ulls invisibles”, recula “fins la paret” i hi queda “encastada d’esquena” (p. 255), es llença “cap a la sala fosca” i, en l’“embat de sa fugida”, s’engoleix “per l’escaleta de la capella”, “bo i enmig de les tenebres” i “rodola d’un capgirell sobre les lloses” (p. 256), com “una serpent morta”, podríem afegir-hi. Tot seguit, “quelcom la punxava, empenyent-la fora casa”; lluny, doncs, de l’ermita que ha esdevingut la “tomba” de l’antiga Mila, renascuda —com Jesús de Natzaret— després d’haver mort en ella qualsevol rastre d’innocència.

Podríem, no cal dir-ho, continuar amb l’anàlisi detallada, però entenem que no és pas ni el moment —ni encara menys, el lloc— de fer-ho. És per aquest motiu que ens limitarem a destacar que, respectant aquesta tan precisa estructura simètrica piramidal, és precisament quan la protagonista arriba al capdamunt de tot, (Capítols El cimalt i En la creu), al cimal de la muntanya —un cimal que és tan físic com, sobretot, moral i espiritual— que comença a caure; quan pateix La relliscada —més que escaient títol del capítol següent. Caiguda que, com ja hem dit, és alhora una ascensió personal, un alliberament.

La seva fugaç estada a les alçades, on hi regna la llum —“Oh! que bona és la claror!”, (pàg. 189)—li permet a l’aclaparada dona assolir una clarividència de caire quasi diví —“la claredat novella que esclaria son pensament”, (p. 260)—, que tant l’enlluerna com li permeten desvetllar-se del somni encegat i l’il·lusori en que havia viscut fins llavors: “Sí, totes aquelles faules parlaven d’altres vides, d’una supervivència misteriosa de tot el que ha existit; més eren faules, faules que encantaven l’orella i l’enteniment, però faules tan sols…”, (p. 263).

Un desvetllament dogmàtic que permetrà complir el seu desig d’una nova renaixença, de fer-la “una dona nova per a cada moment de la vida”, (pàg. 106), en una nova Mila “curada per la revelació del Cimalt, com per virtut d’aspergis, d’aquella fal·lera que l’havia feta cega per a tota cosa”, (p. 226), que es negarà a seguir sotmesa a la ignomínia de les misèries humanes que l’envolten. Que a través del sacrifici —culminada en l’agressió de l’Ànima— aprendrà que la veritable existència només es pot viure en llibertat.

En la llibertat que tan sols entén la solitud —la veritable solitud, la de l’home que ha de venir que pronosticava Nietzsche— com la forja de la individualitat, de la personalitat, de la humanitat]; verbigràcia, de l’única vida digna d’ésser definida com a tal i, per tant, d’ésser viscuda.

Enllestirem amb una transcripció —tan llarga com necessària— on Caterina Albert fa una arborada apologia de la força infrangible de la literatura:

«Quan el pastor deixava de parlar, la Mila no es recordava ja de son casament amb en Matias ni de cap cabòria consirosa que pogués entelar la placidesa de sa revifalla, i com al vinent dia sentia una altra rondalla, i una altra i una altra després (…), la Mila acabà de perdre de vista sa pròpia vida migradeta i esquifida de modest ésser humà per a entrar de ple en la vida fantàstica de la muntanya. Al conjurament de la fantasia pròdiga i afoguerada de son amic, la dona veia eixamplar-se els confins dels Roquissos fins a tenir la cabuda de móns sencers, que es poblaven seguidament de visions, de somnis i de quimeres extraordinàries. De cada paratge, de cada roca, de cada branquilló, en veia brollar una llegenda, i el sentit de lo meravellós es despertà en ella com una nova consciència superior.»

Solitud, Caterina Albert, pàg. 176

   2 i 3 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

 

Categories
Notes de lectura

El cas d’Eduard Einstein, Laurent Seksik

El que tenen de bo les grans figures històriques —i no crec que hi hagi gaire dubte que Albert Einstein va posseir una de les ments més colossals del segle XX— és que no s’exhaureixen mai, que sempre ens poden reservar sorpreses. Més a més amb el pas dels anys, quan els arxius personals es van donant a conèixer i allò que van pretendre en vida mantenir ocult va sorgint a la llum.

Segurament una part de l’incontestable èxit que ha aconseguit aquesta novel·la al mercat francès es deu en gran part a l’interès un xic obscur que desvetllen els vessants més obscurs dels personatges cèlebres: per més que el fet que l’incommensurable científic en marxar als Estats Units deixés el fill petit del seu matrimoni internat en una clínica psiquiàtrica no sigui, pròpiament, un secret, no hi ha dubte que és una de les seves facetes més desconegudes.

 Partint d’aquesta circumstància, que descobrí en documentar-se per la biografia einsteniana, a El cas d’Eduard Einstein (Le cas Eduard Einstein), Angle Editorial, gener del 2015, traduït per Jordi Martín Lloret, Laurent Seksik ens explica no només la història de la difícil relació entre aquest pare i aquest fill sinó, d’alguna manera, entre tots els pares i  tots els fills; una relació que, per la teòrica obligatorietat d’estimació recíproca entre els uns i els altres, acostuma a ésser conflictiva —en un grau més elevat quan ambdós tenen un caràcter fort.

Amb major raó quan hom ha d’assumir, sense haver-ho demanat, la responsabilitat d’ésser el fill de: “El cognom Einstein és una càrrega per als mortals. Només hi ha una persona que tingui les espatlles prou amples per suportar un pes com aquest: el meu pare” (pàg. 21). En situacions com aquesta, no seria d’estranyar que algun dels fills sentís la temptació de dur a la pràctica, més literalment del que convindria, la metàfora freudiana de matar el pare.

A Eduard, el fill abandonat, per més que en la seva immaduresa mental tingui visions i senti veus, no li caldrà arribar a un tal extrem, però sí que li caldrà aprendre a viure sense pare; aprendre a viure com si ell, el fill d’una de les persones més reconegudes del planeta, fos orfe; i no com si s’hi hagués quedat una vegada, com li acaba succeint, més aviat o més tard, a tothom, sinó moltes: cada vegada que Albert Einstein no el va a veure: “Ja he dit que era un pare absent. Ara ja és l’home invisible” (pàg. 235); “La mort del pare no m’ha canviat gens. De fet, per a mi el pare ja feia temps que era mort” (pàg. 249).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 6 de març del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Que tot sigui com no ha estat mai, Joachim Meyerhoff

* Inventar vol dir recordar.
Joachim Meyerhoff, Que tot sigui com no ha estat mai, Edicions 62, 2015, pàg. 21)

 * Hi ha dies tan plens de grans esdeveniments, que la xarxa de la memòria pesca amb una malla massa petita i acaba atrapat coses que al capdavall no tenen cap importància, que de fet estaven predestinades a l’oblit.
Joachim Meyerhoff, Que tot sigui com no ha estat mai, Edicions 62, 2015, pàg. 58)

* Per a mi no hi havia cap diferència entre viure una cosa i explicar-la.
Joachim Meyerhoff, Que tot sigui com no ha estat mai, Edicions 62, 2015, pàg. 91)

 * Hi ha trajectes que has recorregut tan sovint que comencen a prendre vida pròpia.
Joachim Meyerhoff, Que tot sigui com no ha estat mai, Edicions 62, 2015, pàg. 290)

 * Cada vegada em sembla que el passat és un lloc molt més incert, un lloc amb menys garanties que el futur.
Joachim Meyerhoff, Que tot sigui com no ha estat mai, Edicions 62, 2015, pàg. 336)

 Traducció de Joan Ferrarons i Carlota Gurt