La meva (modesta) orientació literària per Sant Jordi

Per més que enguany se’m faci un xic més difícil —el fet d’haver estat escollit per Catalunya Ràdio i Núvol un dels 10 Dracs de Sant Jordi m’impedeix, si vull evitar les suspicàcies de prevaricació, nepotisme i narcisisme, decantar-me per cap de les creacions literàries dels meus nou companys i companyes (la qual cosa no em pot saber més greu)— no vull deixar passar l’avinentesa per fer, d’entre les publicades al llarg dels 12 darrers mesos que he tingut el plaer de llegir, una selecció de les obres que, segons el meu modest parer, són més recomanables.

Com és habitual, les ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

 Novel·la

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura.

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents.

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès
que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): una obra difícil de classificar —novel·la?, llibre de memòries?, assaig d’interpretació històrica?, exploració de la naturalesa humana, tot això, alhora, i bastant més?— que ateny la universalitat de la millor (i, potser, l’única possible), des del localisme, des del jo particular que és el símbol del nosaltres.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet.

Els germans Karamàzov, Fiodor Dostoievski (Club Editor, novembre 2014, traducció Joan Sales i Arnau Barrios). Més, molt més, que una novel·la; una de les millors mostres de l’alçada sublim que pot assolir la literatura quan es combinen, en una sola persona, el do de l’escriptura i el coneixement més pregon i indiscutible de l’essència de l’ànima humana. Un d’aquells selectes llibres que pots llegir mil i una vegada i que, lectura rere lectura, es va fent més i més gran, et va donant més i més, que mai no acabaràs de descobrir ni de gaudir del tot.
Si hi hagués llibres imprescindibles —que no hi ha ni convé que n’hi hagi: la lectura és, per damunt de tot, un acte de llibertat— aquest en seria un.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, ofereix una gran recompensa.

También esto pasará / També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial, gener del 2015) / (Ara Llibres, gener 2015). Una bona demostració que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada del seu vaixell al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, l’esplèndida i inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Narrativa

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”.

 Dietaris, memòries, epistolaris

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Joseph Roth i Stefan Zweig (Acantilado, novembre 2014), traduïda per Eduardo Gil Bera i Joan Fontcuberta. Una obra que ens brinda l’oportunitat de fruir d’una visió de primera mà de com pensaven i com vivien aquests dos grans autors de la llengua alemanya. Al mateix temps, la història d’una gran amistat; d’una amistat, pràcticament una fraternitat, entre dues persones ben diferents, sorgides d’ambients socials oposats, que, potser per això mateix, per la seva complementarietat, es van mantenir unides molts anys.
Un magnífic exemple del major valor que pot tenir un epistolari, el de l’autenticitat, el de despullar-se espiritualment davant del seu corresponsal i mostrar-se tal com hom és.

 Poesia

Poesia Completa, Blai Bonet / Obra poètica completa, Eudald Puig, (Edicions de 1984, novembre 2014) / (Cubret Edicions, febrer 2015). Dues immillorables oportunitats de descobrir (o re-descobrir, atès que la poesia és, segurament, l’art literària més sublim, però també la més dissortadament negligida) dues veus de primera categoria de les lletres catalanes, que ens van deixar unes obres que van prenent més vàlua cada dia.
Dues edicions molt acurades, des de tots els punt de vista, que posen de manifest per que als editors editors publicar poesia no tan sols no és un suïcidi, sinó la més meravellosa manera d’apostar alhora per la cultura i el país.

Assaig
Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer 2015) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.

Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

dimarts, 21 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat