L’etern debat sobre la gratuïtat il·limitada i incondicional de la cultura s’ha reobert a partir de l’article “Núvol: Quim Monzó guanya una partida als pirates”. Els arguments sobre la necessitat —gairebé obligatorietat— que la cultura (i, encara més, la literatura) ha d’ésser gratuïta sempre i per tothom s’han repetit, una vegada més: «Si cal pagar pels llibres, els que tinguin pocs recursos no podran accedir-hi», «Si els autors tinguessin esperit artístic i no mercantilista, els regalarien, els llibres», «Mentre calgui pagar per la cultura, seguirem essent un país de tercera fila, culturalment», «No voler adaptar-se als nous temps és ésser un retrògrad»,…
Antediluvià, aburgesat i antisolidari com sóc, creia que, després de passar-me dos anys llargs escrivint Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre, podria aspirar a treure’n algun rendiment, que em compensés pel temps esmerçat i, sobretot, em permetés dedicar els propers dos anys a escriure la propera. Antisocial i egoista com sóc, em demanava: de què viuré, si algun benefactors dels pobres la penja en un web i la regala i no en percebo cap mena de drets d’autor? *
(Això sí, el benefactor dels pobres i partidari de la gratuïtat de la cultura, tan avançat i solidari, l’amant del proïsme que pensa tothora en els altres i mai en ell mateix, no tindrà cap problema per posar publicitat a la pàgina web on ha penjat el producte de la feina artística dels altres; i no considerarà gens retrògrad ni mercantilista quedar-se els guanys que la publicitat li comporti —ben segur que més de 17,50 euros al mes— per a ell. És lògic, escanejar els llibres li ha dut molta feina, i no treballarà pas per res, oi?
Però encara sóc més amant del vil diner…, tant que m’agrada menjar calentó almenys una vegada a la setmana —i els meus fills (perquè sóc tan acomodat, tan partidari del sistema i del bon viure que no només visc aparellat, sinó que he comés el pecat de dur fills al món) volen fer-ho cada dia! I, per si això no fos poc, haig de pagar cada més la hipoteca, i els rebuts dels subministraments, i les quotes de material escolar, i les de les activitats extraescolar, i comprar-me una mica de roba, quan se’m cau a pedaços, i algun llibre, per mantenir els llibreters i les llibreries (les veritables Cases dels Llibres)…
Per vergonya, m’he estalviat la contestes més òbvies: “Pot passar-se el món sense creadors culturals”; “També els escriuràs tu, els llibres, quan no te n’agradi el preu?”.
Però el que no han estat capaços de respondre’m, tot i que ho han provat amb tant d’encert i enginy com amb el Tuit que he esmentat, són les dues preguntes essencials d’aquest debat:
Primera: per quina raó alguns —els creadors artístics— hem de pagar per la feina dels altres si els altres no paguen per la nostra?
Segona: si ens passem més de dos anys per escriure un llibre i després ningú no ens en paga res, com ens ho fem per (sobre)viure els següent dos anys per escriure’n un altre? I si no (sobre)vivim, qui els escriurà, els llibres? Els que els escanegen, els regalen (i guanyen diner per fer-ho), potser?
En voleu parlar? Fem-ho, i tant que sí! Però partint d’una premissa elemental de sentit comú: sense creadors, no hi ha creació!
dijous, 30 d’abril del mmxv
© Xavier Serrahima, 2015
www.racodelaparaula.cat
* Perquè, no cal dir-ho, amb els drets d’autor rebré tants diners que no tan sols em podré retirar, sinó plantejar-me obrir una SICAV per eludir impostos: un autor novell tindrà molta sort (però molta, molta, molta…) si ven 300 exemplars de la seva opera prima; i tindrà sort, també, si l’editor —que s’ha arriscat prou en apostar per ell, i té por, amb raó, de sortir-hi perdent— li abona un 8 % del PVP de cada exemplar. Si el llibre, posem per cas, costa 17 €, abans de pagar impostos, hauré guanyat la quantitat exorbitant de 408 euros. Per, posem el cas, 28 mesos de treball, hauré obtingut un més que esplèndid sou de 14,50 euros mensuals. Si en seré, de miserable, per no voler regalar el fruit del meu treball!
