Categories
Notes de lectura

Hi havia una vegada una noia…, Liudmila Petruixévskaia

Històries d’amor estavellades contra la vida quotidiana

El de la narrativa és un dels gèneres més difícils i exigents per a qualsevol autor que se’l prengui de manera seriosa, que vulgui fer una obra de veritat: l’esforç de contenció, de no escriure ni un sol mot que no sigui ineludible —com recomanava Anton Txékhov, un dels grans, grans mestres— comporta una capacitat de reescriptura quasi infinita; arribar a la versió final, definitiva, de cada conte suposa una tasca hercúlia.

Una feinada que, massa sovint, no es veu degudament compensada per l’atenció dels lectors i lectores que, manta vegades, acaben de llegir una narració i, si no és tan explícita com estan (malauradament) acostumats, es queden amb la sensació d’haver-se perdut pel camí. És per això que el primer que crec que cal receptar a aquells que s’aventurin a immergir-se en Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre. Històries d’amor (Рассказы о любви), de Liudmila Petruixévskaia, Edicions del Periscopi, traduït per Miquel Cabal Guarro, és paciència; no pas molta, això potser seria demanar massa, però si prou.

Paciència per entendre que tant pel llenguatge com pel seu contingut, de tot intranscendent en aparença —“tenia un aspecte repulsivament vulgar” (pàg. 17)—, l’obra de l’autora russa requereix un imprescindible temps d’adaptació, d’agafar-li el to, el ritme i, en definitiva, el què.

Un què —una manera de veure, viure, escriure i descriure el món— que no ens deixarà indiferents, que, com succeeix, per exemple, amb un altre narrador de raça, George Saunders, ens podrà acabar agradant d’allò més o resultant indigerible (fins i tot ens pot semblar que està jugant amb la nostra credulitat lectora, fent-nos passar bou per bèstia grossa), però, tan si és per una opció com per l’altra, recordarem llarg temps la seva literatura.

Atès que, considero, els cànons literaris no són més que una (fal·lible) guia per a incauts, tenim tot el dret a decantar-nos per una o altra opció. Això sí, primer ens caldrà llegir les narracions. Algunes d’elles —aquelles en les quals la voluntat d’innovar en el llenguatge, l’obsessió per la forma, desequilibra la balança entre continent i contingut que caracteritza la millor literatura (la literatura, de fet)—, discutibles, segons el meu parer. D’altres —en les quals l’autora s’oblida d’aquesta voluntat d’anar més enllà, d’épater; verbigràcia, “El fill de la Tamara” i “Baies verdes d’agrassó”—, magnífiques.

Unes històries d’amor —en realitat, de desamor, de marginació, de solitud, d’amors impossibles en una Rússia post-soviètica curulla de pobra gent, d’humiliats i ofesos— que mereixen, almenys, la nostra atenció.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el diumenge, 26 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La meva (modesta) orientació literària per Sant Jordi

Per més que enguany se’m faci un xic més difícil —el fet d’haver estat escollit per Catalunya Ràdio i Núvol un dels 10 Dracs de Sant Jordi m’impedeix, si vull evitar les suspicàcies de prevaricació, nepotisme i narcisisme, decantar-me per cap de les creacions literàries dels meus nou companys i companyes (la qual cosa no em pot saber més greu)— no vull deixar passar l’avinentesa per fer, d’entre les publicades al llarg dels 12 darrers mesos que he tingut el plaer de llegir, una selecció de les obres que, segons el meu modest parer, són més recomanables.

Com és habitual, les ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

 Novel·la

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura.

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents.

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès
que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): una obra difícil de classificar —novel·la?, llibre de memòries?, assaig d’interpretació històrica?, exploració de la naturalesa humana, tot això, alhora, i bastant més?— que ateny la universalitat de la millor (i, potser, l’única possible), des del localisme, des del jo particular que és el símbol del nosaltres.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet.

Els germans Karamàzov, Fiodor Dostoievski (Club Editor, novembre 2014, traducció Joan Sales i Arnau Barrios). Més, molt més, que una novel·la; una de les millors mostres de l’alçada sublim que pot assolir la literatura quan es combinen, en una sola persona, el do de l’escriptura i el coneixement més pregon i indiscutible de l’essència de l’ànima humana. Un d’aquells selectes llibres que pots llegir mil i una vegada i que, lectura rere lectura, es va fent més i més gran, et va donant més i més, que mai no acabaràs de descobrir ni de gaudir del tot.
Si hi hagués llibres imprescindibles —que no hi ha ni convé que n’hi hagi: la lectura és, per damunt de tot, un acte de llibertat— aquest en seria un.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, ofereix una gran recompensa.

También esto pasará / També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial, gener del 2015) / (Ara Llibres, gener 2015). Una bona demostració que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada del seu vaixell al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, l’esplèndida i inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Narrativa

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”.

 Dietaris, memòries, epistolaris

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Joseph Roth i Stefan Zweig (Acantilado, novembre 2014), traduïda per Eduardo Gil Bera i Joan Fontcuberta. Una obra que ens brinda l’oportunitat de fruir d’una visió de primera mà de com pensaven i com vivien aquests dos grans autors de la llengua alemanya. Al mateix temps, la història d’una gran amistat; d’una amistat, pràcticament una fraternitat, entre dues persones ben diferents, sorgides d’ambients socials oposats, que, potser per això mateix, per la seva complementarietat, es van mantenir unides molts anys.
Un magnífic exemple del major valor que pot tenir un epistolari, el de l’autenticitat, el de despullar-se espiritualment davant del seu corresponsal i mostrar-se tal com hom és.

 Poesia

Poesia Completa, Blai Bonet / Obra poètica completa, Eudald Puig, (Edicions de 1984, novembre 2014) / (Cubret Edicions, febrer 2015). Dues immillorables oportunitats de descobrir (o re-descobrir, atès que la poesia és, segurament, l’art literària més sublim, però també la més dissortadament negligida) dues veus de primera categoria de les lletres catalanes, que ens van deixar unes obres que van prenent més vàlua cada dia.
Dues edicions molt acurades, des de tots els punt de vista, que posen de manifest per que als editors editors publicar poesia no tan sols no és un suïcidi, sinó la més meravellosa manera d’apostar alhora per la cultura i el país.

Assaig
Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer 2015) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.

Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

dimarts, 21 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Locus, Antoni Gual

Ludicus lucidus

De tard en tard algun mandarí cultural més convençut que convincent fa afirmacions categòriques del tipus «Després de l’aparició d’À la recherche du temps perdu ja res mai no seria igual, en el món de les lletres!» —i allí on escric La recerca, hi podia haver escrit l’Ulisses. Talment com si, malgrat haver-hi fites molt assenyalades, la literatura (i la cultura en general) no s’hagués anat formant per al·luvió o acumulació, com si cada graó no se sustentés en l’anterior: “Les obres mestres —remarca Virginia Woolf a Una cambra pròpiano neixen pas totes soles, aïlladament; són el resultat […] del pensament de tota una comunitat de persones”.

Per provar —segurament, en debades— de donar una idea del que és un artefacte literari tan inclassificable com Locus, d’Antoni Gual, publicat per Edicions de la Campana, caldria esmentar una tal quantitats d’autors, gairebé tots ells clàssics, que no tan sols no acabaria mai sinó que, tan diferents i contradictoris com són, en comptes d’aportar un xic de claror, encara provocaria major confusió. Em limitaré a citar, breument, els que em semblen més importants: Sterne, Cervantes —en aquest cas, més aviat El Quixot—, Proust, Stevenson, Balzac, Melville, Twain, Dostoievski, Montaigne

Però si m’hagués d’arriscar a maldar per aprehendre l’essència evanescent i indefinible d’aquesta “obra impressionant, desmesurada i excessiva” (pàg. 293), d’una “grandiositat gairebé bíblica, homèrica, d’aquesta inquietant proposta literària” (Íd.), d’aquesta “descomunal narració” (pàg. 302), tan hiperbòlica que desborda, tot sublimant-los, qualsevol marc o limitació, gosaria dir que és —sense ésser-ho, és clar: i ací el seu interès— una (en teoria impossible i inimaginable) mescla de l’exaltació i la impetuositat de Henry Miller amb la capacitat recreadora i la cura i l’exactitud descriptiva de Josep Pla.

Com succeeix amb l’escriptor nord-americà, la necessitat imperiosa que sent d’explicar la seva vida —de fet, d’explicar-se-la a ell mateix (en un intent, potser desesperat, d’explicar-se) i, per tant, de re-fer la seva existència tot (re)escrivint-la— és tan poderosa, i alhora, tan autèntica, que s’ho enduu tot per endavant; en convertir-la en literatura, la seva prosa esdevé incontenible, insadollable, un doll a alta pressió que no té aturador.

Una característica essencial, congènita, indesarrelable del seu ADN —“conformaven els contorns íntims, nítids i fidels del meu autoretrat emocional” (pàg. 295)— que, segons el meu parer, és el millor i al mateix temps el més discutible de la seva obra. Per un costat, li confereix una força irresistible, magnètica, addictiva; per un altre, sovint no és capaç de sotmetre-la, de mantenir la seva exuberància sota control, de podar la seva proliferació verbal.

Entenc que hi ha episodis —en alguns capítols més (sobretot, en els que parla de la família), en d’altres menys (quan parla de les seves lectures o del seu Servei Militar)— on la seva prolixitat no l’ajuda, precisament. Ho explica tot amb tant i tant detall, amb una minuciosa, mil·limètrica, quasi obsessiva, precisió —que té molt de notarial o registral, de voluntat de pervivència, de lluita contra l’oblit— que acaba saturant-nos. En alguns moments, doncs, crec que s’agrairia un —probablement per a ell impracticable— esforç de síntesi que evités tot allò que, per no imprescindible, distreu, i fatiga, més que no seria convenient.

Amb tot, si us atreu la prosa cabalosa i creieu que la infinita absurditat del món únicament es pot reflectir amb una causticitat amarga però alhora vivificadora, divertida però reflexiva, esperançada malgrat la seva desesperança, aquest és el vostre llibre.

Entreu en el seu joc, deixeu-vos endur per la seva incontinència narrativa, per aquesta novel·la que entrarà a les vostres vides com un vendaval i us arrossegarà amb ell. Us seduirà, us captivarà, quasi us abduirà; us agafarà ben fort i us durà al seu món únic —extravagant, iconoclasta, contracorrent, sorneguer i corrosiu, però alhora moral: el Locus de Gual és, ensems, ludicus i lucidus— i no el podreu deixar estar.

Us torbarà i us pertorbarà; però, sobretot —i això és fonamental—, convertirà el seu món en el vostre. Mentre el llegiu, veureu amb els seus ulls, sereu ell (ja sigui l’autor, el narrador o, el més probable, tots dos alhora). Sabreu que la literatura embriaga, hipnotitza, transforma —en fer-se, ens fa!

dilluns, 20 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Cròniques literàries

Dracs de tinta a Catalunya Ràdio

Que a un plegat d’escriptors i escriptores —animals solitaris i entotsolats, reclosos sempre a les nostres esquifides cambres pròpies woolfianes sense altra companyia que els llibres i les hores que avancen sense avançar— en convidin a una reunió amb el Director de Catalunya Ràdio ens resulta tan estrany com tenir un plat calent a taula; ens intimida: als uns, és clar, més que no als altres.

És per això que només observant, amb mirada d’entomòleg —que no som, potser, els autors els insectes més incatalogables de tots els éssers vius?—, com pugem les escales cap a la sala de reunions on ens adrecen (l’un, trepitjant fort, com si cada graó fos terra conquerida; l’altre, amb indecisió, com demanant permís a cada passa; l’altra, esguardant-ho tot, meravellada, incapaç encara de creure que sigui allí…) podríem fer-nos una idea bastant precisa de les seguretats i inseguretats de cadascú.

(El més insegur, sens dubte, aquest cronista, tot i que procura ocultar-ho amb la seva dosi de causticitat habitual).

Un cop asseguts, Fèlix Riera ens dóna la més cordial benvinguda, explica que són els Dracs de Sant Jordi, escollits conjuntament pels professionals culturals de l’emissora i per Núvol: una voluntat de donar a conèixer autors i autores que hagin publicat no fa pas gaire una obra literària de qualitat i que, per no aparèixer als mitjans de comunicació, corren el risc de passar malauradament desapercebuts per al gran públic. Amb aquesta finalitat, cadascun dels escriptors serà convidat, al llarg de la setmana de Sant Jordi, a algun dels programes més representatius de Catalunya Ràdio per parlar-hi del que han escrit.

Tot seguit en Bernat Puigtobella, editor de Núvol rebla el clau afirmant que el propòsit de la iniciativa és equilibrar, en la mesura del possible, la desproporció entre vàlua literària i coneixement públic dels escriptors del país. Comenta que l’elecció ha estat difícil —“Potser algun altre autor s’hauria merescut, també, haver-hi estat inclòs”— però la creu tan proporcionada —“Hem procurat representar escriptors dels diversos territoris de parla catalana, amb paritat de gènere”— com justa: “Tots 10, els set que són presents aquí més en Joan Benesiu, la Teresa Colom i l’Esteve Plantada, que no ens han pogut acompanyar, s’han guanyat ben guanyada la seva selecció”.

Per acabar, a fi que cada programa de l’emissora pugui escollir amb major base l’autor o autora que més li interessa ens demana que ens presentem i fem una breu síntesi de les nostres obres.

Mercè Cuartiella, explica que amb Gent que tu coneixes (Edicions Proa), el recull de contes amb el que va obtenir el Premi Mercè Rodoreda 2014, ha volgut retratar tot un grup de personatges extrets de la quotidianitat, que viuen unes vides gens excepcionals i, tanmateix, plenes d’interès en una ciutat de mida mitjana o petita.

Andrea Rodés indica que amb El germà difícil (La Magrana) ha volgut explicar —i alhora, explicar-se— les raons i desraons que poden dur a la depressió una persona de trenta anys. Per fer-ho, situarà els seus personatges en una situació extrema, una excursió al pic de Mulleres que es va complicant més i més, per veure com se’n surten.

Per la seva banda, Antoni Gual comenta que Locus (La Campana Editorial) és una obra difícil de classificar que, des d’un punt de vista humorístic sovint elevat, i amb una estructura del tot heterodoxa, li ha permès exposar la seva peculiar i intransferible, per tant, pregonament personal, de veure i entendre el món que ens envolta.

L’autora valenciana Anna Moner, presenta El retorn de l’hongarès (Edicions Bromera) com una thriller que té la seva arrencada en l’entrada a l’Institut Medicolegal, al final del segle XIX, de París d’un taüt de gran dimensions que, amb les tècniques d’aquell temps, no pogué ser investigat com calia. No serà fins més de cent anys després quan, amb els mitjans del segle XX, el misteri es podrà tractar de resoldre.

Jordi Nopca, després d’una molt escaient ironia —“Aquesta trobada d’escriptors em fa pensar en una reunió d’Alcohòlics Anònims, on cadascú explica com vam contreure el vici d’escriure”— comenta que Puja a casa (L’Altra Editorial), Premi Documenta 2014, és un recull de contes, escrits al llarg de cinc anys, que descriuen parelles joves de la Barcelona actual que proven de sobreviure als estralls d’una crisis que sembla no tenir fi ni compte.

Ferran Escoda, explica que la idea d’Els meus millors pròlegs (La Temerària Editorial), un llibre o meta llibre que aplega tot un seguit de pròlegs de llibres imaginaris escrits per autors igualment ficticis, prové del seu costum, que creu extensible a la majoria dels lectors, de saltar-se els pròlegs dels llibres que llegeix: “Amb el meu, això no serà possible”.

Finalment Xavier Serrahima —disculpeu-me l’autocitacio…— exposo la gran paradoxa que suposa el fet que, tenint com tinc dues novel·les encara inèdites, sigui precisament Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre (Editorial Gregal), on reflecteixo les quasi insuperables dificultats que té qualsevol artista per obrir-se camí en el món de la cultura, la primera que un editor mostri interès en publicar-la.

Per desgràcia, aquells que no han pogut venir però sentim espiritualment al nostre costat, Joan Benesiu (Gegants de Gel, Edicions del Periscopi), Teresa Colom (La senyoreta Keaton i altres bèsties, Editorial Empúries) i Esteve Plantada (Fosca límit, AdiA Edicions), no poden fer-nos cinc cèntims de les seves obres.

(Els convido, des d’aquí, de tot cor, a fer-nos-els arribar. Els afegirem, en apèndix, tan aviat com ho facin: “Tots per a un i un per a tots (deu)!”)

En acabat les nostres respectives al·locucions, ja més tranquils —tractar d’explicar (i encara més, de manera  breu) allò que hem explicat escrivint l’obra, a banda d’una tautologia, no suposa una perillosíssima aventura de risc?—, donant-nos recolzament mut amb els esguarda, ens atansem a la taula on l’emissora ha preparat un petit refrigeri.

Potser, més que la reunió, aquesta hauria d’ésser la noticia literària del dia: set autors en llengua catalana que, encara que sigui per un sol dia, poden menjar gràcies al que escriuen!

Annex: síntesis, que ens han fet arribar ells mateixos, de les 0bres dels tres absents.

Joan BenesiuGegants de Gel (Edicions del Periscopi): Ushuaia, Argentina. Els personatges de Gegants de gel busquen recer després de diferents tempestes personals. El bar Katowice els acull. A fora, enmig de caramells de glaç, els espera l’oblit, a dintre, però, la confluència d’unes vides de frontera significarà l’esperança d’una redempció construïda a base de narratives, suc final de l’existència.

Joan Plantada: Fosca límit (AdiA Edicions): La poesia és un ring on juguem a esbatussar-nos, on mirem de fit a fit els estímuls que volem conquerir. Escriure és una obstinació, una manera de cavar immensitats que desconeixem, l’esclat de la força centrífuga d’uns mots ebris i en allau permanent.

 Teresa Colom: La senyoreta Keaton i altres bèsties (Editorial Empúries) t’endinsa dins un món de personatges extraordinaris on hi neixen nens i nenes amb rareses. Les reaccions dels protagonistes són molt humanes, de manera que els fets més impossibles esdevenen versemblants. Unes històries que repassen l’existència des de l’inici fins a la mort i creen un univers complet, de vegades cruel, però ple de tendresa i humor.

dijous, 16 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’Homes sense dones, Haruki Murakami

* Vol dir que podem entendre mai ningú del tot?
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 42)

* És impossible saber del cert el que pensa una dona.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 43)

 * La llengua que parlem defineix la persona que som.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 58)

 * Potser s’ha de passar per l’experiència d’estar sol quan ets jove. Com una part del procés de fer-se gran.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 74)

 * És inevitable que amb el temps els records es vagin reconstituint.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 90)

 * Recordar durant molt temps algú que s’ha mort no és tan fàcil com la gent es pensa.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 130)

 * El records són poder, de vegades.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 183)
Traducció Albert Nolla i Jordi Mas López

Categories
Notes de lectura

La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956), Albert Manent

En homenatge a Albert Manent

D’on venim

No hi ha dubte que la literatura catalana no hauria estat en absolut la mateixa sense la presència d’alguns personatges que, ultra protagonitzar-la, s’han encarregat a analitzar-la i donar-ne testimoni. Entre aquests, una figura clau va ésser, durant molt i molts anys, Albert Manent, del qual dimarts vinent, 14 d’abril, farà un any del seu traspàs.. Els seus estudis biogràfics i històrics ens han permès comptar amb una esplèndida visió de les nostres lletres des del Noucentisme fins el final de la Guerra Civil —aquell devastador vendaval feixista que s’ho endugué tot per endavant.

A fi de seguir l’anàlisi dels anys posteriors de la desfeta, en comptes d’un estudi pròpiament —o, més aviat, estrictament— literari, va preferir recórrer a unes memòries: La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956), Edicions 62, 2008. I ho va fer malgrat que —com comenta al pròleg— durant molts anys havia desestimat redactar-les perquè “com al meu pare, em desplau situar-me en primera línia”, (pàg. 9). Com és natural, no podem més que alegrar-nos que canviés de parer: d’altra manera, ens seguiria mancant la “la història, la petita història” d’aquest “període que no ha estat gaire estudiat”, (pàg. 12).

D’aquells anys foscos i asfixiants, convertits en una salvatge i implacable expiació del pecat que mai no havíem comés (estimar la nostra terra, la nostra llengua i la nostra llibertat); anys tenebrosos que pretenien destruir per sempre més allò que érem i havíem estat —“«En la reespañolización de Cataluña espero poner lo principal de mi empeño, desde la primera enseñanza a la alta cultura»”, (pàg. 22), afirmava un governador civil que, ai las!, no ens sembla gens anacrònic.

Anys de viacrucis social, democràtic i nacional que, pel que es refereix a la cultura, havien quedat massa en la penombra, sobretot pel que fa a la literatura creada per “[l’]exili interior” (pàg. 10), el coneixement i l’estudi de la qual era força precari. Resultava del tot recomanable, doncs, treure a la llum aquell conjunt d’homes i dones (definits per Manent com a “generació del 1951”) que se sobreposaren al temor i lluitaren amb dents i ungles per salvar-nos els mots.

Avui en dia, quan un Ministro de Cultura que ja no hauria ni d’existir recupera a cara descoberta la necessitat d’espanyolitzar-nos, suposa un goig poder recórrer, acompanyats per la magnífica prosa de l’autor, el transcurs d’uns anys en què el cultiu de la cultura i la resistència antifranquista eren dos conceptes inextricables. Resistència a casa nostra, també era resistència anti-espanyolitzadora, tot i que no hi mancaven col·laboracionistes: “El setge en què vivíem era molt fort i molt vetllat pels sorges de les diverses administracions i per certs intel·lectuals oficials”, (pàg. 166). A Catalunya, combatre el totalitarisme de Franco suposava, necessàriament, combatre la voluntat uniformadora i unionista dels seus coreligionaris.

Recordar d’on venim ens pot ajudar d’allò més per saber on som i com hi hem arribat; però, sobretot, a saber on volem anar, si no volem que el franquisme obtingui el darrer dels seus triomfs pòstums.

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 10 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

De França a Mèxic. Dietari de viatge, Artur Bladé i Desumvila

Hi ha autors que, per més que hagin fet una obra vàlida, plenament contemporània, sembla que sempre se’n parli sotto vocce, que no acabin mai d’assolir el lloc que, pels seus innegables mèrits, hauria de correspondre’ls. Talment com si, per la raó que sigui, una mena de maledicció els perseguís; com si, per més que hi insistim alguns, no trobin l’espai que els pertoca en l’esquifit, barcelonocèntric món literari català.

El cas d’Artur Bladé i Desumvila és paradigmàtic: per més que compta amb una més que sòlida creació literària (memorialística, diarística i biogràfica, sobretot) al darrera, compilada per Cossetània en dotze interessantíssims volums d’Obra Completa, fa la impressió d’estar condemnat, pels segles dels segles, a seguir vagant pels marges —quan no pels llimbs— de les lletres catalanes; negligit, quan no oblidat, per quasi tothom.

Per fortuna, la feina incansable del seu fill, Artur Bladé i Font, assistit en la mesura del possible pels quatre incombustibles i acèrrims bladerians —entre els quals tinc l’honor de comptar-hi, encara que sigui en la més modesta posició— va fent, com una formigueta, el seu camí —i el seu efecte—i sumant adeptes. El darrer, l’editorial Duxelm, que el setembre de l’any passat va tenir la bona pensada de publicar De França a Mèxic. Dietari de viatge.

Una obra que, com bé assenyalà Sam Abrams, el seu prologuista, el dia de la seva presentació a Barcelona, “és un llibre important, a nivell històric, a nivell humà, a nivell intel·lectual i a nivell artístic”. Un llibre de primer ordre, “la marca d’un gran dietarista” que “respira vida per tots els costats” (pàg. 15); que reflecteix, amb una gran fidelitat i, el que és més important, veracitat, el dia a dia a bord dels dos vaixells —el Maréchal Lyautey¸que els dugué de Marsella cap a Casablanca; i el Nyassa, que els dugué d’aquesta ciutat africana fins a Veracruz— que els transportaren a Mèxic.

Com diu el mateix escriptor, referint-se als Cahiers de Montsequiu, a banda de la seva innegable força literària, esdevé un document “excepcional de contingut valuós on no hi ha una sola paraula que no tingui un sentit estrictament humà, mai poc o excessivament humà” (pàg. 61), ja que Bladé, com tots els grans memorialistes —com feia, admirablement, el seu mestre, Rovira i Virgili— tot parlant d’ell mateix, d’ell mateix i les seves circumstàncies, està parlant, alhora, de la humanitat en general. Ens ofereix un retrat molt exacte no tan sols del què hi passava sinó, també, del com hi passava.

I el com, el comportament humà davant els fets que es van esdevenint, tant dels més rutinaris com dels més conflictius, mai no deixarà de sorprendre’ns: “És depriment. L’egoisme humà, en certs ambients, quan sobrepassa certs límits, repugna” (pàg. 82). I, és clar, és en aquestes situacions compromeses, on s’acostuma a fer palès el temperament de cadascú, on cauen les màscares i aflora el rostre veritable, en condicions normals, ocult, de cada persona: “[algunes] escenes posen a prova l’home que encara conserva el sentit moral. Què cal fer? Si protestem pel que ens sembla mal fet ens barallaem contínuament. Si callem, la consciència ens fa mal” (pàg. 84).

I és en una tal peculiaritat, en l’exploració de l’ànima nua de l’individu —que, sumada a la de molts d’altres individus, es converteix en la d’un col·lectiu— que el benissanetà excel·leix, mostrant una gran traça, veient i —el que encara és més rellevant— mostrant-nos allò que la majoria ni tan sols no haurien entrevist. De nou, si substituïm “bell” per “destacat”, unes paraules seves ens serveixen de perfecta metàfora d’aquest seu talent: “El sol ens fa remarcar coses que no veuríem. Com un projector d’un teatre menat per un operari hàbil va il·luminant sobtadament el que és més bell” (pàg. 124).

Si a això hi afegim la intensitat de la seva prosa, tan poètica com aclaridora —“Naveguem entre dues mars. El mar físic creador i esvaïdor dels propis temporals i el mar del propi sentiment on res no es perd” (pàg. 144)—, ben poc més puc afegir per recomanar la lectura d’aquest sortosament recuperat dietari de viatge De França a Mèxic.

dissabte, 4 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons