Un capellà gens clerical, un polític poc polític, Josep Poca Gaya

Si t'agrada, comparteix-ho!

Quan hom es decideix a escriure unes memòries, senyal que ha viscut molt i que té interès en compartir les seves experiències amb els altres; que considera que convé deixar constància d’allò que li ha succeït per a coneixement dels que han vingut després d’ell i dels que vindran més tard.

Que en Josep Poca Gaya ha viscut molt, que ho ha fet en llocs molt diversos i passant per tot un seguit de canvis que l’han dut de la Ceca a la Meca d’aquesta Catalunya nostra, convertint-lo en un espectador que té molt a explicar ens ho confirma Josep Massot i Muntaner al pròleg d’Un capellà gens clerical, un polític poc polític, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, març del 2015: “Gosaria dir que es tracta d’un llibre imprescindible per a entendre de prop les transformacions que s’han anat produint en l’Església catòlica del nostre país […] i per a penetrar ens els terrenys a vegades una mica misteriosos del món de l’edició i sobretot del món de la política de cada dia” (pàg. 6).

Amb la seva obra, l’autor ens duu des del seu naixement a l’Espluga Calba fins la seva ben merescuda jubilació a Bonastre, tot passant per la seva infància, per la seva estada als seminaris de Tarragona i Salamanca —tan diferents com ho són els caràcters català i castellà—, pels seus dies de capellà, pel seu encontre amb l’amor de parella —“havent reconegut que sentia estimació per una persona […] havíem determinat tirar endavant el nostre compromís d’amor sincer i veritable, encara que, naturalment, allò comportés haver-me d’allunyar de la meva missió sacerdotal” (pàg. 66)—, per les seves cada vegada més importants tasques editorials i per la seva feina política: “[sóc] un «home de país», el qual considera els partits només com a eines de treball convenients […] per dur a terme una determinada política” (pàg. 133).

Des d’un punt de vista que mescla a parts iguals el convenciment, la fe, la moralitat, la defensa incondicional de la justícia i de l’equitat, la fidelitat als principis, l’estima per la terra que el va veure néixer, l’amor per la llengua que el defineix i ens defineix —“Al meu país sempre em dirigeixo en català a tothom i només, quan l’altre m’ho sol·licita i veig que hi ha motius, li parlo en la seva llengua” (pàg. 103)—, Poca ens ofereix una visió polièdrica i molt autèntica d’un temps i un país que, mercès a les grans transformacions que ha sofert Catalunya d’un temps ençà, és tan llunyà com proper alhora: del país que hem estat i que, potser, ens durà molt més lluny, encara.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 10 de maig del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *