Categories
Notes de lectura

Memòries, Narcís Oller

Quan et trobes davant d’un llibre de memòries com aquest, d’un gruix de més de 600 pàgines —que n’ocuparia ben bé 800 si les generoses notes que l’acompanyen tinguessin el cos de lletra que els correspondria—, d’un autor català clàssic que duu seixanta-cinc anys mort, sobre el qual ha caigut l’habitual llosa de l’oblit, el més normal és que, una vegada plantejada la seva oportunitat —«Per què es publica ara?»—, et faci una certa mandra encarar-t’hi. Inevitablement penses: «Si no m’agrada, trigaré molt en enllestir-lo!».

Però un cop t’hi endinses, tan aviat com li agafes el ritme i el to, així que entres en Memòries. Història de mos llibres i relacions literàries de Narcís Oller, Cossetània Edicions, novembre del 2014, no tan sols avances molt més de pressa que no t’esperaves, sinó que vas prenent consciència del molt que t’hauries perdut si haguessis caigut en el perillós parany de seguir els teus instints —més aviat, prejudicis— de deixar-lo de banda. Tant és així, tant et sorprèn,  que fins i tot et demanes: «com pot ésser tan apassionant i interessant una obra escrita un segle enrere?»

I ho és, en primer lloc, perquè l’autor de Pilar Prim és un gran escriptor, que, tal i com feia amb les seves novel·les, sap crear d’allò més bé una trama que et vagi intrigant, que et faci inevitable arribar fins al final. I, en segon, perquè el que explica té una contemporaneïtat absoluta, perquè la situació (social, política, cultural i literària) que vivia Catalunya llavors és tan semblant —per no dir idèntica— a la que vivim avui que únicament caldria canviar uns noms per uns altres i hauríem viatjat en el temps sense ni adonar-nos-en.

Així, les eternes polèmiques sobre la llengua catalana, on a la visió natural i de sentit comú catalana —“si el territori de la nostra llengua és bon tros més petit que el d’altres idiomes, no perxó hem de renegar d’ella ni deixar de conreuar-la” (pàg. 36)— s’hi oposa la visió unitarista espanyola, que, llavors com ara, en fer prevaldre “el recelo y los prejuicios” (pàg. 363), s’obceca orbament en equiparar quantitat i qualitat: “Oller escribe sus novelas en catalán, privando así a la mayor parte de los españoles el placer de leerlas” (pàg. 285), critica Pérez Galdós.

Endèmica visió autàrquica i limitadora, d’arrel imperial, que tan sols alguns autors excepcionals no comparteixen. Així, intel·lectuals de mentalitat oberta com Pereda —un dels grans, grans amics de l’escriptor català, que el considera com a part de la seva “segunda familia” (pàg. 412)— o Pedro Sánchez li fan costat i Menéndez y Pelayo li demana que en faci cas omís i que “siga usted escribiendo en catalán, porqué sólo quien escriba en su propia lengua puede alcanzar esta potencia gráfica y esta armonía profunda entre el pensamiento y la frase” (pàg. 280).

Perquè el vallenc, com tots els testimonis de vàlua, en fer memòria de la seva vida, la fa d’un temps i d’un país, i la imatge de la seva època que ens ofereix és tan fidel com irreemplaçable. El seu retrat és tan intens, tan exacte, tan immediat i autèntic, que ens traslladem amb ell als darrers quaranta anys del segle XIX i els revivim. I en reviure’ls, prenem consciència, una vegada més que, a l’estat espanyol no és que res no canviï, sinó que res avança ni un sol mil·límetre; que, un segle després, seguim en la mateixa, idèntica situació.

Per abastar aquesta sensació de veracitat, de fets viscuts, d’objectivitat i imparcialitat se serveix de l’artifici literari d’unes cartes que adreça a Caterina Albert. En principi, amb l’exclusiu “desig de complaure a una amiga tan admirable, tan volguda i bondadosa” (pàg. 29), ja que, afirma, la seva immodèstia —“l’íntima convicció de que lo que vaig a dir no val la pena de ser escoltat i encara menys conservat” (Íd.)— li hauria impedit de fer-ho si no hagués estat a requesta seva.

Tanmateix, per poc atents que estiguem, no triguem a adonar-nos que una tal asseveració té molt més de justificació —per no dir, d’excusa— que no pas de realitat. I ens n’adonarem, principalment, per la seva reiterada, sospitosa, insistència en la seva modèstia: “la premsa diària […] tota ella tractà món [primer] llibre amb especial benvolença” (pàg. 41); “els immerescuts homenatges que […] se’m tributaren” (pàg. 141); “jo, el menys intel·ligent i il·lustrat, el de menor empenta, el més insignificant” (pàg. 188).

I comprovarem que tant la (presumpta) modèstia com les cartes són una argúcia literària que ha creat per presentar-nos, d’una manera indirecta, una imatge d’ell mateix que no podria ésser més falaguera ni més favorable.

La qual cosa s’entén prou bé, si més no en part, si tenim en compte que en els anys en que redactà les seves memòries —entre 1911 i 1916, tot i que hi inclou alguna modificació en anys posteriors— romania en el més trist dels ostracismes, pràcticament oblidat, que “és una mena de nàufrag” (pàg. 10). I, convençut fins el moll de l’os de la seva pròpia vàlua literària, “Oller vol, sobretot, testificar a favor de la seva obra” (pàg. 15); fer-ne una defensa a ultrança que li asseguri el lloc d’honor que —ben justificadament— creu, que li correspon dins de les lletres catalanes.

I per aconseguir-ho, per garantir que la seva petja literària no quedi esborrada, s’empara en les presumptes cartes a l’autora de Solitud, l’amistat amb la qual li ofereix la possibilitat de parlar, “en aquestes planes confidencials” (pàg.61), del que, en qualsevol altra circumstància, estaria obligat a mantenir en la intimitat: “és clar que tot això són misèries que bé podria callar-me-les i que, d’anar destinades al públic les presents memòries, fins me les callaria per eludir les malicioses interpretacions que algú pogués donar a ma inofensiva intenció; però aquí som en família” (pàg. 175, el subratllat és meu).

Adreçar-se a l’escriptora de l’Escala li permet, per damunt de tot, escriure sense limitacions ni privacions de cap mena, el seu testament literari; llegar als seus compatriotes dels anys a venir la imatge, literària i personal, que voldria que restés d’ell. Una imatge, cal dir-ho, d’una integritat i d’una exemplaritat astoradora; fonamentades en la transcripció de tot un seguit de cartes i documents escrits per altres que brinden una quasi unànime visió positiva de la seva vida i de la seva obra.

Raó darrera que explica perfectament bé que l’apartat de notes que acompanya el volum sigui “elefantíac” (pàg. 24): tot allò que no pot dir d’ell mateix, les lloances que creu merèixer però que no seria correcte que s’adjudiqués les encomana als testimonis escrits d’altres que, no pas per casualitat, consideren els seus llibres com algunes de les mostres literàries de tots els temps.

En un país normalment equilibrat, on la cultura tingués el pes i la rellevància que li correspondria, on cada autor ocupés el lloc que li pertocava, això fóra un demèrit, ja que Narcís Oller hauria comptat amb defensors de primer ordre, que haurien fet tan innecessari com ridícul aquest seu autoelogi; en el nostre, per desgràcia, si no ho hagués fet ell, no ho hauria fet ningú. I, potser, com a conseqüència, hauria quedat cada dia més postergat.

És per això que, oblidant-nos per un instant de qui en fou l’autor —i deixant, expressament, el debat de si l’apartat de notes s’hauria o no d’incloure en el cos del volum—, cal assenyalar l’absoluta oportunitat i necessitat d’aquest magnífic volum. Com bé remarca amb certesa Enric Cassany al pròleg, és “un document de primer ordre per entendre el narrador més ambiciós i de més projecció del XIX català” (pàg. 14).

Fins a un tal extrem que entenc que està destinada a convertir-se en el camp base per a qualsevol intent posterior d’abastar el cim de l’estudi i la coneixença de l’elevadíssima creació literària olleriana. Un cim que, malgrat tan sols els més ben preparats muntanyencs estan en condicions d’abastar, seria fantàstic que algun mestre de la biografia literària —verbigràcia, l’Agustí Pons— es proposés de conquerir. Ben segur que hi sortiríem guanyant.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 31 de maig del mmxv
Pàg. 1 / Pàg.2

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrhima

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de L’embriaguesa de la metamorfosi, Stefan Zweig (II)

* Agrada a la memòria seguir a la voluntat.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 132)

* La por és un mirall de distorsió.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 142)

* Les persones que depenen d’elles mateixes no depenen gaire del seu entorn.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 146)

* La compassió d’un home per una dona que pateix és sempre, involuntàriament, tendresa.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 161)

* Potser és millor no saber que un és pobre.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 176)

* L’alcohol i el tabac és l’únic que s’aprèn a la guerra.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 204)

* El sentimentalisme resulta ridícul davant d’altres.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 213)

* Com és de difícil, quan no tens diners, estar realment sol en una ciutat de milions d’habitants.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 281)

Traducció Joan Fontcuberta

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de L’embriaguesa de la metamorfosi, Stefan Zweig (I)

* El despertador, aquest perseguidor assassí del son.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 23)

* Un infant sempre està ple de pors i de sentiments de culpa.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 25)

* L’estat d’abandó i d’inconsciència de qui dorm sempre fa que sembli commovedor o un pel ridícul als altres.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 55)

* Quan el vestit ha d’amagar en comptes d’ensenyar el sastre ho té difícil.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 68)

* No es pot sinó ser bo amb una persona tan bondadosa.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 95)

* Les confidències són sempre perilloses, perquè el secret revelat a un estrany fa que deixi de ser un estrany.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 121)

* Per a una dona la paraula d’honor és com una barana on aferrar-se abans de caure.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 124)

* La vida d’una dona pot ser com un secret impenetrable, amb quina mestria la màscara de la conducta social cobreix també les emocions més apassionades.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 125)

* Qui experimenta sentiments intensos, observa poc: totes les persones felices són mals psicòlegs.
Stefan Zweig, L’embriaguesa de la metamorfosi, Quaderns Crema, pàg. 128)

Traducció Joan Fontcuberta

Categories
Notes de lectura

Els meus millors pròlegs, Ferran Escoda

Ridendo ridendo cogitem

Benvolgut editor “i tanmateix amic”, aquest informe de lectura no seria, estrictament, necessari, atès que un artefacte literari com aquest, tan amarat de “vel·leïtats humorístiques” i metaliteràries, i tan anticomercial com el seu mateix títol —Els meus millors pròlegs: que ens hem tornat bojos o què?, qui voldria comprar-lo?—,  no mereixeria ni l’esforç d’unes quantes línies justificant-ne el rebuig.

Amb tot, sabent com t’agraden les anècdotes sobre aquests il·luminats espontanis —que deuen creure’s genis— que ens envien els seus originals sense que els els demanem ni encomanar-se a Déu i al Diable (ni a cap padrí) —tinc ben present, com oblidar-la?, el d’aquell escriptor que pretenia que li publiquessis una novel·la de 300 pàgines, sense sexe, sense acció, sens rerefons històric, sense sang ni fetge (i el que és pitjor, sense cap possibilitat de convertir-se en guió de cinema!) simplement perquè estava escrita amb gran qualitat literària…!—, te’n faig cinc cèntims, a fi que puguis desfogar-te del teu estrés rient una mica; al capdavall, ridendo ridendo mores. A més, qui ho sap, potser algun dia podràs incloure-la a les teves memòries.

El seu autor, Ferran Escoda, talment com si ignorés que els llibres “tenen un èxit de vendes inversament proporcional al seu prestigi literari”, en comptes d’acceptar les lògiques exigències del mercat, acollint els incomptables beneficis “de la literatura de laboratori”, d’adaptar-s’hi, practicant “la verborrea acadèmica, la genuflexió comercial i la raspallada de compromís” habituals, comet la temeritat d’actuar exactament a la inversa; no només “s’expressa amb contundència, amb l’argumentació justa, sense retòriques embafadores ni salses adjectivals que ens amaguin el tall i emmascarin els sabors de la veritat”, sinó que comet la insensatesa de voler que li publiquin una obra… composta, íntegrament, de tot un seguit de pròlegs ficticis d’obres i d’autors també ficticis!

Una d’aquelles obres personals i intransferibles, d’alta qualitat que tracten als lectors de tu a tu, com a persones adultes i intel·ligents, que entren a dialogar amb ells, que els converteixen —ai, las!— en els seus còmplices literaris.

Una obra, doncs, que, sota la seva aparença inofensiva i d’haute cuisine —perquè, a desgrat meu, haig de reconèixer que serveix als lectors “unes pàgines que són un plat fort d’exquisida lectura i que els seran d’altíssim profit”— oculta una demolidora potència destructiva, que cal desactivar d’arrel.

Car, iconoclasta com és, es permet el luxe de posar en entredit alguns, per no dir tots, els fonaments de l’establishment literari (i editorial) de casa nostra —“desconfio de les escoles d’escriptura, em recorden a les botigues de llanes, amb tota la clientela fent mitja o ganxet i mirant patrons de les revistes”— i de posar en qüestió les virtuts de la literatura ben entesa.

I no tan sols això, sinó que, seguint amb enginy i traça, però sense cap mena d’imitació ni servilisme, les passes de l’innovador, desconcertant i tothora perillós Borges, se situa en la sempre conflictiva frontera entre la realitat i la ficció (en el qual Cervantes pot escriure la vida d’El Quixot, però el Quixot també pot escriure la vida de Cervantes), esculpeix amb tanta cura com precisió petites (i alhora poderoses) peces d’orfebreria literària deliciosament llamineres.

Jocs literaris que, oblidant que els bons llibres, editorialment parlant, són aquells que “tenen més de retòrica que de [literatura]”, s’entesten malaltissament en anar més enllà, en convertir-se en un, no ja innecessari, sinó preocupant, mirall que reflecteix, encara que sigui amb una successió d’imatges estrafetes —tot i que“ la caricatura mai no acaba de fer sang”— una manera (la seva) de veure i d’entendre el món.

Com si en la literatura tingués algun valor, sentit o raó aportar una “profunda reflexió sobre el fet d’escriure”. Com si hi poguéssim guanyar res si, en comptes de limitar-se a entretenir-nos, els autors maldessin, al mateix temps, per fer-nos “reflexionar sobre el fet d’escriure i sobre la condició humana”. Com si tingués algun mèrit que l’art mostri “algunes veritats de l’home”! On aniríem a parar!

Veritats, fins les més punyents i inconvenients —“m’horripilen els llibres que adjunten andròmines, crosses que intenten justificar el que la lectura no ofereix”— que no dubta en treure a la llum del dia; creient ingènuament que els lectors, que altra feina tenen, li agrairan algun dia la seva voluntat d’imposar “la força de la veritat” i de “despulla[r a]ls farsants davant dels ulls de la comunitat”.

Redactada amb un implacable i gens políticament correcte fibló iconoclasta i crític” —que l’autor té la barra de definir com “una delícia irònica”!—, amb un sentit de la ironia (fins i tot, de la causticitat) fi i agusadíssim, mesclat amb un humor irresistible que no deixa res per verd, s’obsedeix en l’imprudent suïcidi literari d’oferir-nos “un joc intel·ligent i amable d’algú que, sens dubte, estima els llibres i gaudeix picant-nos l’ullet”.

O sigui, un d’aquells malaguanyats llibres que, en “trasllada[r-nos] a un món dispers i alegre, malalt de literatura, misteriós i estimulant”, en lloc de beneir-nos amb unes ben escalfades mostres de “peripècies de sexe i violència”, donen a les editorials molt d’allò que no us cal per res —el prestigi—, però res del que realment us interessa: vendre.

A més a més, al contrari del que acostuma a succeir en la major part dels llibres d’aquesta mena, en els quals la imaginació i l’enginy es va diluint, en aquest va incrementant de manera gradual la seva intensitat i la seva gràcia, fins a esdevenir una perillosíssima, explosiva, càrrega destructiva de tots i cadascun dels sagrats pilars que fonamenten el nostre tan estimat món editorial.

Tant és així que els set darrers falsos pròlegs —des de “Passatge a l’infinit” en endavant—, són, tan ben trobats, tan exactes, tan incisius i, alhora, tan transparents (s’hi pot veure, sota la seva hilarant causticitat, tan clarament les misèries d’alguns dels grans noms de les nostres lletres: “una colleta amb mètodes feixistes s’ha atorgat la propietat del llegat de la poetessa”; “hem pogut gaudir de títols tan singulars com Notes d’unes notes d’un esbós de diari”) que el seu efecte podria ésser devastador.

Com us podríeu, doncs, permetre publicar un llibre que, amb l’excusa de fer-nos riure —i (haig de confessar-ho, per més greu que em sàpiga), ho fa tant que sovint hem de deixar de llegir perquè les rialles ens impedeixen concentrar-nos—, brinda al lector un tan patent i encertat diagnòstic del món cultural de casa nostra?

Com podríeu permetre que qualitat literària, diversió i pensament arribin al lector en una sola obra?  I si s’hi acostumen i us en demanen més com aquesta? I si s’hi habituen i acaben preferint la qualitat a la mediocritat, l’humor intel·ligent a la paròdia grollera, la reflexió al simple entreteniment?

Potser el país hi sortiria guanyant, però, com podríeu sobreviure, la majoria d’editorials, a aquest tan desassenyat nivell d’exigència? Sens dubte, caldria ésser una editorial molt Temerària, per publicar-lo!

dimecres, 27 de maig del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Els consells del colom, Stephen Kelman

A tots els que, d’una manera o altra, ens dediquem al periodisme cultural o literari, una de les preguntes més habituals que ens fan és: «Quina és la funció de la literatura?». Segurament la resposta més adient sigui que no en té cap, de funció; o, més exactament que, com qualsevol obra d’art, no n’ha de tenir: ha d’estar per damunt de cap funció, objectiu i tesi. A tot estirar, la seva funció o sentit és de fer-nos veure i viure més: veure altres mons amb els ulls d’altres.

Abans d’iniciar una novel·la tan punyent i impactant com Els consells del colom (Pigeon English), de Stephen Kelman, Proa / Salamandra, maig del 2015, traduïda amb gran traça per Albert Torrescasana, no podia evitar plantejar-me un dubte que té molt a veure amb aquella pregunta: el seu èxit, urbi et orbi, ha vingut determinat per la seva temàtica, dura, gens complaent, quasi incòmoda, o per els seus valors literaris? Dit d’una altra manera, pel què o pel com? O, expressat en termes més directes: no seria un best seller més, un altre producte de la implacable maquinària de producció de receptes literàries?

Des de les primeres pàgines  —en realitat, des del primer, emblemàtic paràgraf: “Veies la sang. Era més fosca del que et pensaves. Estava escampada per terra, a fora el Chicken Joe’s. Era al·lucinant” (pàg. 11)—, vaig comprovar que el dubte —o prejudici— no tenia raó d’ésser: l’autor anglès no tan sols sabia molt bé el que es duia entre les mans, sinó que s’havia proposat escriure una novel·la; una creació literària on tant l’estructura com, encara més, el llenguatge tinguessin un paper fonamental; on la paraula —l’eina pròpia i irreemplaçable de l’escriptor— ocupés el lloc central que hauria de correspondre-li en qualsevol obra literària.

Perquè és sobretot la paraula el que defineix i configura aquesta tan estimable i recomanable opera prima de Kelman. En primer lloc, el llenguatge amb que se’ns adreça, en primera persona —sens dubte, un dels més grans encerts del llibre—, en Harri Opoku, el seu protagonista: un nen d’onze anys, immigrant de Ghana acabat d’arribar en companyia de la seva mare i la seva germana a un suburbi deprimit prop de Londres, que no tan sols reacciona (sent, tem, pensa, somnia i fantasieja) com un nen de la seva edat i condició sinó que, al damunt, s’expressa com a tal.

Stephen Kelman © Jonathan Ring

Potser se’m dirà que això es dóna per sobreentès, que és una conditio sine qua non per a la bona pràctica novel·lística, però només cal analitzar amb cura una gran part de llibres juvenils per adonar-se que és una pràctica… ben poc practicada: rere el nen o jove s’acostuma a sentir la veu de l’escriptor… adult.

Igual com succeeix amb els seus companys i familiars, el registre verbal dels quals està igualment acuradament estudiat, Harri, en canvi, sempre és Harri: la seva és tothora la veu —i la visió: “El senyor Frimpong és tan vell que té aranyes a les orelles” (pàg. 17); “Al seu país (Letònia) cremen negres amb quitrà i en fan carreteres. Tothom ho sap” (pàg. 81)— d’un preadolescent que obre els ulls al món; que vol entendre però no pot; que vol saber però no sap; que vol trobar el seu lloc al nou país i al barri —a la vida, de fet— però que, per massa ingenu i somniador, no el pot trobar.

Un nen que malda per obrir-se camí en la sempre complicada adolescència, al bell mig d’un ambient pobre, degradat i deixat de la mà de déu, on l’única llei que preval i s’accepta, volens nolens, és la del més fort: “Ha agafat la lliura del Dean. No podies impedir-li de cap manera” (pàg. 73); “Els únics amics que necessita un home: el seu bat i una copa. Un per aconseguir el que vols i l’altre per oblidar com ho has aconseguit” (pàg. 103).

Un infant a punt de deixar d’ésser-ho —“Has de cobrir la camisa amb molta sort per emprendre el viatge cap al món” (pàg. 261); “Ha sigut com una cursa cap al futur” (pàg. 264)— que conversa amb un colom perquè li manquen el recolzament, l’ajuda i els consells del pare (que no ha pogut deixar el seu país d’origen) i perquè els ocells —“M’agraden tots els ocells, no només els coloms. M’agraden tots” (pàg. 90)— són els únics éssers vius que poden sobrevolar el barri i enlairar-se per damunt de tanta misèria i depravació.

I, potser, perquè el colom és l’únic que és sincer amb ell, aquell que li diu la veritat, en comptes de confondre’l amb mentides, secrets o mitges veritats —“Dir mentides està bé si és per una bona causa” (pàg. 191)—, com fa la seva mare, amb l’objectiu de protegir-lo.

D’aquesta mare, lligada de mans i peus per una situació que la supera cada vegada més, que, en no veure cap sortida, no fa més que resar a un déu en el qual els seus fills, com més temps passi, i més i més es vagi estrenyent el parany anihilador del suburbi al seu voltant, menys hi podran creure: “el senyor Frimpong […] estava molt empipat i enfadat. M’he imaginat que sabia el que pensava: pensava on és déu quan el necessites. Jo també ho pensava” (pàg. 124).

dilluns, 18 de maig del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Categories
Notes de lectura

L’embriaguesa de la metamorfosi, Stefan Zweig

Feliços els que no saben (prou) que són infeliços

Tal i com funciona el món editorial en els nostres dies, acostuma a ésser aconsellable rebre amb una certa prevenció les obres literàries publicades pòstumament. Per fortuna, quan és Quaderns Crema qui ha decidit editar un d’aquests llibres podem alliberar-nos de qualsevol temor d’aquesta mena i estar ben segur que ha estat la vessant estrictament literària la que ha prevalgut.

Tant és així que puc afirmar que, per a qui no hagi tingut encara el plaer de llegir cap obra seva, L’embriaguesa de la metamorfosi (Rausch der Verwandlung), traduïda esplèndidament per Joan Fontcuberta —una novel·la inèdita que va ésser trobada entre el seus papers l’any 1982—, suposa una magnífica oportunitat per endinsar-se en l’apassionant món artístic de Stefan Zweig. Aquest món pregon i magistral que ens permet “començar a intuir per primera vegada de quina matèria misteriosament delicada i dúctil és feta la nostra ànima” (pàg. 81).

Perquè, per damunt de tot, l’escriptor vienès és un dels majors exploradors de l’ànima humana —“conec tots els racons de la teva ànima” (pàg. 207)—, dels mecanismes interiors, sovint inconscients, que ens duen a actuar com actuem. Amb la seva hàbil ma de cirurgia de l’esperit, ens desvetlla, a través de l’atribolada existència de la Christine, una noia de vint-i-vuit anys que sembla que n’hagi (mal)viscut una seixantena, la malaltia moral de tot un segle, el XXè, que, després d’haver-se aventurat massa temps passejant a peu coix pel fil de l’abisme —“després del daltabaix de la guerra i el caos posterior” (pàg. 18)—, iniciava la seva indeturable caiguda precipici avall.

Res més adient, doncs, per reflectir la decadència d’occident, que narrar, en dues parts diàfanament diferenciades, la ràpida ascensió i encara més fulminant davallada d’una humil —i humiliada— jove reclosa des de fa temps en un esquifida —“un tros d’espai […] a penes suficient per a viure, més aviat per a acostumar-se a l’estretor encara més gran del taüt” (pàg. 19)— i inamovible oficina de correus, que assaborirà, efímerament, l’èxtasi de les alçades i el nèctar de la felicitat, que experimentarà el delit de “l’embriaguesa de la metamorfosi en una persona” (pàg. 68), passant, d’un dia per l’altre, de la misèria més angoixant a la més vanitosa exhibició de la riquesa.

En la primera part, seguint les pautes dels contes infantils de criatures desgraciades finalment recompensades —la Ventafocs, l’Aneguet Lleig…—, una tieta emprarà les arts màgiques dels diners —“són poderosos quan hi són i encara més poderosos quan no hi són” (pàg. 251)— per transformar-la en una altra persona —“s’ha convençut de ser una altra, aquella altra” (pàg. 102)—, hostatjada en un Paradís Terrenal només a l’abast de les minories més privilegiades —“ha de treballar […] un terç de l’any per aplegar una suma tan considerable, […] i aquí li plou a les mans en deu minuts i sense esforç. […] ¿És just?” (pàg. 100).

En la segona, el rellotge tocarà les campanes abans de les dotze de la nit i, sense ni tan sols haver tingut l’ocasió de mossegar la fruita prohibida que la temptava i havia tingut tan deliciosament a l’abast,  serà sobtadament i brutalment expulsada de l’Edèn —“Em despatxen com un paquet postal, ràpid, ràpid, exprés, m’engeguen” (pàg. 161)—, amb l’agreujant d’ésser-ho sola, sense cap Adam que l’acompanyi.

I és a partir d’aquest instant que el, fals, conte de princeses esdevé tragèdia; el somni, malson. Apareixerà —més aviat, reapareixerà— el vertader rostre de l’existència, la seva cara més fosca i desesperada, desesperançada, sense raó, guia ni sentit; passarà de l’embriaguesa de la metamorfosi a l’emmetzinament de la futilitat, la papallona esdevindrà de nou, i per sempre més, eruga. I descobrirem, meravellats, que el creador de Novel·la d’escacs era molt més a prop de Kafka, Sartre o Camus que no ens imaginàvem.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 17 de maig del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Cròniques literàries

Laia Llobera als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa

Per a qualsevol Club de Lectura, comptar amb l’autor per poder comentar la seva obra amb ell és un privilegi fantàstic, un enorme enriquiment de l’experiència lectora. I, potser, encara més quan es tracta d’un poemari que —quan té la vàlua que ha(uria) de tenir—, acostuma a donar lloc a majors possibilitats d’interpretació i qualsevol cop de mà de la mare de la criatura és molt benvingut.

Fotografia: Ester F. Matalí, 2015

Ahir al vespre, als Amics del les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, Laia Llobera, amb la seva amabilitat, el seu caràcter obert i transparent i la seva generosa predisposició, va fer patent que els grans escriptors són, també, grans grans persones: «Així com se coneix els petits per lo que mosseguen els grans, se coneix als grans per la generositat amb què tracten els petits», escrivia Narcís Oller a Caterina Albert en una carta de l’any 1903, segons podem llegir a les Memòries de l’escriptor de Pilar Prim. I són, per damunt de tot —i això no pot ésser més d’agrair— modestes, properes i accessibles.

Des de la lectura del primer vers de Certesa de la llum —que copio a continuació— mostrà a tots els assistents no tan sols la raó, el sentit i la funció del seu esplèndid i tan ambiciós poemari —que prova d’abastar amb les sempre limitades crosses de les paraules allò que és conscient que mai no podrem abastar (una explicació del cosmos que ens permeti saber d’on venim i, per tant, de qui som)—, sinó, alhora, la cabdal importància que concedeix a poder-lo compartir amb els lectors, d’una manera tan àmplia i esbatanada com sigui possible.

Perquè, tenint ella ja clar d’entrada —com ho palesa l’ús del temps verbal escollit, “voldries”, del primer mot del poema (i del poemari)— que el propòsit que pretén és únicament a l’abast dels déus i no pas dels homes, i sabent que els humans per entendre’ns ens cal l’ajuda de les ales de les paraules —i aquestes, com les d’Ícar, se’t desfan entre els dits així que goses atansar-te al fulgor de la divinitat o l’eternitat— i no ens podem comunicar o entendre mitjançant els pensaments, com segurament ho farien els déus si existissin, obrir els poemes a una pluralitat d’interpretacions i significacions és, no ja convenient, sinó necessari —per no dir imprescindible.

Fou per això, pel seu interès per descobrir o indagar plegats, per avançar en el coneixement del que no (ens) és possible conèixer, per obtenir el besllum del que percacem —en debades, però, alhora (i paradoxalment) donant sentit a la nostra existència—, que agraïa amb tanta afectuositat com interès les lectures individuals dels diversos assistents, que amb les seves aportacions, per al·luvio, donaven major gruix i volum als seus versos; que, per dir-ho en paraules entenedores, els completaven.

I els engruixien —o els completaven, en la (menuda) mesura  en que això sigui humanament possible— en entendre o explicar-se l’emoció, sensació o reacció que cadascun dels presents sentí en llegir (i re-llegir; i en fer-ho, pensar i re-pensar) els versos del seu llibre de poemes. Començant per l’inicial que, com s’esdevé en els poemaris que en mereixen la qualificació —massa sovint no són més que un aplec casual (que no causal, que és com haguera d’ésser) de versos— és la clau de volta de la resta de llibre.

Primer vers que és, com confirmà l’autora, el senyal d’advertència que col·loca, al frontispici de la seva obra, dient, sense dir-ho: «Viatger poètic, això és el que trobaràs si vols aventurar-te a compartir amb mi la meva experiència literària; malgrat tot, m’hi vols acompanyar?».

I els que van assistir a la vetllada d’anit als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, no tan sols ho volgueren, sinó que, mercès a la màgica combinació de la seva traça lírica i a la seva afabilitat, en varen tornar no només culturalment i poètica més rics, sinó, molt contents de tan grata companyia.

Tant que, sens dubte, quan publiqui un nou poemari, se sentiran més que joiosos de tornar a emprendre un nou viatge amb ella.

dijous, 14 de maig del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Un capellà gens clerical, un polític poc polític, Josep Poca Gaya

Quan hom es decideix a escriure unes memòries, senyal que ha viscut molt i que té interès en compartir les seves experiències amb els altres; que considera que convé deixar constància d’allò que li ha succeït per a coneixement dels que han vingut després d’ell i dels que vindran més tard.

Que en Josep Poca Gaya ha viscut molt, que ho ha fet en llocs molt diversos i passant per tot un seguit de canvis que l’han dut de la Ceca a la Meca d’aquesta Catalunya nostra, convertint-lo en un espectador que té molt a explicar ens ho confirma Josep Massot i Muntaner al pròleg d’Un capellà gens clerical, un polític poc polític, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, març del 2015: “Gosaria dir que es tracta d’un llibre imprescindible per a entendre de prop les transformacions que s’han anat produint en l’Església catòlica del nostre país […] i per a penetrar ens els terrenys a vegades una mica misteriosos del món de l’edició i sobretot del món de la política de cada dia” (pàg. 6).

Amb la seva obra, l’autor ens duu des del seu naixement a l’Espluga Calba fins la seva ben merescuda jubilació a Bonastre, tot passant per la seva infància, per la seva estada als seminaris de Tarragona i Salamanca —tan diferents com ho són els caràcters català i castellà—, pels seus dies de capellà, pel seu encontre amb l’amor de parella —“havent reconegut que sentia estimació per una persona […] havíem determinat tirar endavant el nostre compromís d’amor sincer i veritable, encara que, naturalment, allò comportés haver-me d’allunyar de la meva missió sacerdotal” (pàg. 66)—, per les seves cada vegada més importants tasques editorials i per la seva feina política: “[sóc] un «home de país», el qual considera els partits només com a eines de treball convenients […] per dur a terme una determinada política” (pàg. 133).

Des d’un punt de vista que mescla a parts iguals el convenciment, la fe, la moralitat, la defensa incondicional de la justícia i de l’equitat, la fidelitat als principis, l’estima per la terra que el va veure néixer, l’amor per la llengua que el defineix i ens defineix —“Al meu país sempre em dirigeixo en català a tothom i només, quan l’altre m’ho sol·licita i veig que hi ha motius, li parlo en la seva llengua” (pàg. 103)—, Poca ens ofereix una visió polièdrica i molt autèntica d’un temps i un país que, mercès a les grans transformacions que ha sofert Catalunya d’un temps ençà, és tan llunyà com proper alhora: del país que hem estat i que, potser, ens durà molt més lluny, encara.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 10 de maig del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els homes de la terra i el mar, Sebastià Juan Arbó

Ressuscitar els records del temps

És ben cert —potser no ho podia ésser més— que les campanyes de publicitat que acompanyen un llibre acostumen a ésser un xic exagerades, fins a tal punt que, si ens les haguéssim de creure totes a ulls clucs, cada nova obra que arriba al mercat seria imprescindible i estaria destinada a esdevenir un clàssic. Raó per la qual, en general, farem bé si no confiem gaire en el les frases que presideixen les faixes dels llibre.

Ara bé, en ocasions, sobretot quan són moderades, s’ajusten prou a la realitat. Entenc que la frase que s’ha escollit per la faixa d’Els homes de la terra i el mar (Los hombres de la tierra y el mar), de Sebastià Juan Arbó, Proa Edicions, maig del 2015, traduïda exquisidament per Joan Todó és ben escaient: per bé que no sigui una obra rodona del tot, principalment pel desequilibri entre la primera i la seva segona part, és, sens dubte, “Una descoberta inesperada” molt benvinguda.

Ho és perquè aquests records familiars i literaris que veieren la llum en castellà —“Havia escrit les memòries en català abans de publicar-les en català?”, es demana la “Nota de l’editor” que obre el volum; per aventurar: “No fóra estrany” (pàg. 7)— quan l’autor ja tenia gairebé seixanta anys han restat pràcticament desconegudes.

Però ho és, per damunt de tot, perquè no tan sols posen en evidència la intensitat i la força de la seva prosa —“El so dels caragols […] semblava que em submergís en un món de misteri i de poesia” (pàg. 70); “la pluja es vessava sobre els camps amb una remor vasta, i ressonava amb força a les fulles de l’arbre, i el camp davant nostre s’anava esborrant entre la broma, dins la qual es veien tan sols, com si suressin, les siluetes dels xops” (pàg. 318)— sinó que ens forneixen un molt fidel retrat de les Terres de l’Ebre al llarg dels anys de la infantesa de l’autor i, el que encara és més rellevant, de la seva primera forja com a home i com a escriptor.

Llegint-la, descobrirem els seus primers contactes amb la literatura —“Vaig veure, a la seva biblioteca d’Amposta, Molière, Racine i Cornielle, Voltaire, Bousset” (pàg. 77)—, les obres que més petja li van deixar —“La meva [filosofia] l’he begut dels grecs, en els antics llibres d’Orient i en la Bíblia […]; en Sèneca, en Epictet” (pàg. 217)— i l’aprenentatge o “lliçó”, no únicament literal o cultural —“Crec fermament que aquella atmosfera tèrbola i de tragèdia que forma el rerefons d’alguns dels meus llibres té en molta mesura l’origen en les històries de l’anciana, en els crims relatats a les nits de vent o de tempesta, quan jo me l’escoltava contenint l’alè” (pàg. 255)— sinó, encara més acusat, existencial, que extragué “dels seus llibres i en l’exemple de les seves vides” (Íd.).

Una lliçó de vida o aprenentatge —“sembrat d’espines, ple de decepcions” (pàg. 214)— que, en fos o no conscient, és el que procurava ell mateix transmetre amb aquest llibre on “ressuscitava records del temps passat” (pàg. 424), del paradís perdut de la seva infància: “Les hores de la Casa Blanca [són] les més belles de la meva vida; […] [hi] vivia com dintre d’un somni, com en una regió d’encís” (pàg. 141).

Lliçó que —en debades: les experiències dels altres de ben poc serveixen als joves— potser pretenia estalviar als que el llegissin els patiments que acabarien fent-lo desembocar en “la presó de la meva adolescència” (pàg. 338), evitar que sentissin, com li va succeir a ell, que no havien sabut reaccionar quan calia.

Una sensació, reiterada manta vegades al llarg del relat —“ja era tard” (pàg. 213); “Ho vaig haver de reconèixer quan ja era massa tard” (pàg. 403); “Quan ens adonem ja és massa tard” (pàg. 415)—, que fa pensar que fou una de les raons motrius d’aquest llibre tan autèntic i tan sincer; d’aquestes memòries on l’autor de Tino Costa es mostra tan espiritualment despullat, tant ell mateix, sense ocultar res —“de bon principi m’he proposat, per sobre de tot, de dir la veritat” (pàg. 377)—, tant necessitat d’una catarsi alliberadora, que bé les podríem considerar el seu testament literari i vital.

divendres, 8 de maig del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’El cantó de Guermantes II, Marcel Proust

* Chaque personne est bien seule.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 308)

* Cada persona està ben sola.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 13)

* Chaque nouvel écrivain original me semblait en progrès sur celui qui l’avait précédé.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page. 318)

* Cada nou escriptor original em semblava un progrés sobre qui l’havia precedit.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 24)

* Les niais s’imaginent que les grosses dimensions des phénomènes sociaux sont une excellente occasion de pénétrer plus avant dans l’âme humaine ; ils devraient au contraire comprendre que c’est en descendant en profondeur ans une individualité qu’ils auraient chance de comprendre ces phénomènes.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page. 320)

* Els beneits s’imaginen que les grans dimensions dels conflictes socials són una  ocasió excel·lent de penetrar una mica més en l’ànima humana; al contrari, haurien de comprendre que, tot descendint en profunditat en una individualitat tindrien l’oportunitat de comprendre aquells fenòmens.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 27)

* Dans la vie de la plupart des femmes, tout, même le plus grand chagrin, aboutit à une question d’essayage.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page. 325)

* En la vida de la majoria de les dones, tot, fins i tot la pena més gran, desemboca en una qüestió d’emprovar-se un vestit.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 33)

* Chaque fois que nous revoyons une personne avec qui nos rapports – si insignifiants soient-ils – se trouvent changés, c’est comme une confrontation de deux époques.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 340)

* Cada vegada que tornem a veure una persona amb qui les nostres relacions —per insignificants que siguin— han canviat, és com una confrontació de dues èpoques.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 53)

* Vivez tout à fait avec la femme et vous ne verrez plus rien de ce qui vous l’a fait aimer.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 341)

* Si viviu de debò amb la dona, ja no veureu res del que us l’ha fet estimar.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg.55)

* Il n’y a rien comme le désir pour empêcher les choses qu’on dit d’avoir aucune ressemblance avec ce qu’on a dans la pensée.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 343)

* No hi ha res com el desig per impedir que diem tinguin cap semblança amb el que tenim al pensament.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 57)

* La jeunesse une fois passée, il est rare qu’on reste confiné dans l’insolence.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 391)

* Un cop passada la joventut, és estrany que es quedin confinats en la insolència.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg.115)

* L’on a entre soi et chaque personne le mur d’une langue étrangère.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 506)

* Entre un mateix i cada persona tenim el mur d’una llengua estrangera.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 257)

* Il n’y a rien de plus triste que les deuils qu’on ne peut pas porter.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 513)

* No hi ha res més trist que els dols que no es poden portar.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 265)

* Les mots ne changent pas tant de signification pendant des siècles que pour nous les noms dans l’espace de quelques années. Notre mémoire et notre cœur ne sont pas assez grands pour pouvoir être fidèles.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 515)

* Les paraules no canvien tant de significat durant els segles com, per a nosaltres, els noms en l’espai d’uns anys. La nostra memòria i el nostre cor no són prou grans per poder ser fidels.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 268)

* Nous sommes attirés par toute vie qui nous représente quelque chose d’inconnu, par une dernière illusion à détruire.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 549)

* Ens sentim atrets per qualsevol vida que ens representi alguna cosa de desconegut, per una última il·lusió per destruir.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 310)

* C’est inouï la rage des gens d’une religion à étudier celle des autres.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 556)

* És inaudita la mania de la gent d’una religió per estudiar la dels altres.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 318)

* Nos existences sont en réalité, par l’hérédité, aussi pleines de chiffres cabalistiques, de sorts jetés, que s’il y avait vraiment des sorcières.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 560)

* En realitat, les nostres existències són, per l’herència, tan plenes de xifres cabalístiques, de sortilegis llançats, com si veritablement existissin les bruixes.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 323)