Torero d’hivern, Miquel Adam
El gènere del conte ha anat seguint els passos del de la novel·la i ha esdevingut divers, multiforme, gairebé il·limitat. En un principi era una història que avançava cronològicament fins abocar a un final més o menys inesperat, però des que Monterroso va fer la broma que havia escrit el conte més curt que mai vist, i una bona colla de mandarins culturals van creure’s que ho deia de debò, el món de la narrativa ja no va tornar a ésser el mateix. Massa sovint l’experimentació formal, la voluntat de fer el que no s’ha fet abans, ha sacrificat l’argument en nom del lluïment.
Amant com és de Georges Saunders, com es pot molt bé constatar per la citació que encapçala el volum, podria haver seguit la via fàcil, la de provar de convertir-se en el seu acòlit català, però, sabent molt bé que aquell que s’inspira (per no dir, imita) un altre acaba per esdevenir prescindible, ha preferit seguir el seu camí, i escriure el que el volia (i, el que és més important, havia) d’escriure: la seva literatura.
Perquè, em sembla que no hi ha cap dubte, en aquest conjunt de 17 relats el que hi veiem, per damunt de tot, és la impremta vital del mateix Adam. Tinguin o no un rerefons autobiogràfic, i segons el meu parer, (gairebé) tots el tenen, en major o menor mesura, el que ens ofereixen és la seva visió del món. El propi autor es disfressa (més o menys, segons els casos) dels seus personatges i, tot permetent que expliquin les seves històries, s’expliquen a ells mateixos i, alhora, l’expliquen a ell.
No cal dir que si únicament hagués aconseguit això, si s’hagués quedat a l’estadi del propi coneixement, ben poc servei podria fer a algú. El que confereix valor al volum és que tant la seva visió vital, la seva necessitat d’exploració i de coneixement, d’entendre el que segurament no es pot entendre, de fer-se preguntes que possiblement no tenen (ni poden tenir) resposta, coincideix amb la de tota (si més no, una gran part de) la gent que comparteix la seva edat i el seu temps; que no s’hi emmiralla ell, sinó tota una generació.
El Miquel Adam que, ocult sota una màscara més o menys transparent, protagonitza els seus contes és, alhora, una imatge fidel de tots aquells ex-joves que s’acosten perillosament als quaranta anys i tot d’una descobreixen que no tan sols no seran els Reis del Món, com tot semblava indicar-ho, sinó que, per no arribar, no han arribat ni a regnar en les seves vides.
És per això que, desvetllats del seu somni dogmàtic, desencantats, s’aferraran amb frenesí a tot allò que, de més lluny o més a prop, faci olor a èxit, encara que sigui a èxit devaluat o de segona categoria. En aquest sentit, “La presidència” és emblemàtic: “Sento una energia nova que em fa tremolar d’emoció […] No m’arronso, no em resigno que el meu mandat passi desapercebut. […] Celebro la meva ascensió, el nou ordre” (pàg. 49).
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, diumenge, 27 de setembre del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
