Aquest vespre o qualsevol altre
Com succeeix amb d’altres ciutats, de ben diversa mida, Terrassa té la fortuna de comptar des de fa uns mesos amb un nou espai cultural que va començar amb molta empenta i que, pel seu encert i el seu treball, ja s’ha creat un lloc al teixit de la co-capital del Vallès Occidental, la Llibreria La Temerària. Qualsevol persona amb inquietuds culturals ja sap que no tan sols hi seràs molt ben rebut i aconsellat, sinó que, si t’hi presentes a partir de les 7 del vespre, tens moltes possibilitats de poder compartir algun acte interessant.
Ahir s’hi presentava Ni aquesta tarda, ni cap altra, amb la llibreria plena de gom a gom. Des d’un bon inici, Rosa Rey, l’editora d’Angle Editorial fa patent que creu de debò allò que acostuma a dir quan l’entrevisten: “t’ha d’agradar el que publiques i ho has de poder defensar amb arguments clars”.
«Si Les desventures d’Arquímedes Cadavall, la primera novel·la d’Andreu Grau ja posava de manifest les seves capacitats literàries, i sorprenia per la seva qualitat tractant-se d’una obra de debut, aquesta segona les ha certificades, demostrant encara més que és un autor modern i molt dotat, que descriu amb gran escaiença el món on ens toca viure. Albert Marco, el protagonista del llibre no es defineix davant de cap conflicte, i procura passar per la vida sense fer gaire soroll, i són els personatges secundaris els que l’obliguen a actuar.»
Tot seguit li demana a l’autor egarenc com hi va pensar, en un personatge com aquest.
Després de presentar-se i d’agrair l’assistència del públic present, Grau assenyala que no hi va pensar exactament, en aquest personatge, sinó que tenia clar que volia fer una obra diferent de l’anterior, allunyada de la quotidianitat. “Volia fer alguna cosa distòpica, situada en un futur que no tingués res a veure amb el que visc cada dia. Però, no sé ben bé perquè, vaig tornar als llocs coneguts on, més o menys, vivim tots. Uns lloc que, d’alguna manera, també s’han tornat distòpics: amb la gent aïllada i passant les hores tots sols davant de pantalletes i més pantalletes.”
Seguint amb aquest format de diàleg, de pregunta i resposta, que dóna tan bon ritme i interès a les presentacions, reprèn l’editora, assenyalant que en aquest món i aquesta societat que retrata l’escriptor resulta obvi que alguna cosa no funciona com cal. I és per això que els escenaris són paisatges curiosos, poc habituals en la literatura de casa nostra, no-llocs, com benzineres, autopistes; molt reals, però al marge de tot. Indrets on sembla que tot sigui possible. Fins i tot les mentides. Així, per exemple, l’Albert assisteix a un concert de la Velvet Underground, tot i que ja no existeixi. Una impossibilitat que l’Andreu no trigarà en explicar i, per tant, en convertir en versemblant.
I és així, rebla l’autor, perquè el món on viu el protagonista “és un món impostat, on no sap ubicar-se”. Un món, però, que tots coneixem i reconeixem, per la qual cosa resulta fàcil empatitzar amb els personatges: els sents molt teus. Un món on les relacions es duen a terme per Internet, on tot és “molt ràpid, però, també, molt fred”; un món que, per un costat, sembla que facilita i fa accessibles les relacions sexuals, però que, per un altre, dificulta les relacions personals reals, el contacte entre persones; un món “sense calidesa”.
Rosa Rey remarca que un dels trets més característics de la prosa d’Andreu Grau és que escriu en present indicatiu —“ [L’Albert] entra en un bar musical que hi ha al peu de la carretera. […] S’asseu a la barra i demana cervesa. […] Repara en un parell de noies que hi ha en una taula…” (pàg. 55)— i li pregunta quina és la raó que el duu a escollir una tal opció.
L’autor li respon que, en tractar-se d’una novel·la contemporània, cal que se senti propera i identificable i pensa que emprar aquest temps verbal comporta una major immediatesa. I més, atès que el que vol és reflectir que el personatge “no esta còmode en aquest present volàtil, inacabat”, quan es mescla amb un tipus d’escriptura confegida amb frases curtes i ràpides, que dibuixen episodis breus, mitjançant un tipus de literatura que ell mateix ha batejat com a Low-Fi (en contraposició a Hi-Fi), que no pretén una imatge perfecta o d’alta definició, sinó una d’indefinida, com si fos enregistrada amb un mòbil; però no pas amb un d’alta gamma, sinó més aviat de discreta, amb poca resolució de vídeo.
Això li permet, conferir a l’escriptura una aparent facilitat —aparent, perquè (malgrat que l’orbesa dels grans premis literaris sembla que segueix no volent veure que, en general, el funambulisme artístic no fa més que ocultar que l’Emperador no tan sols no duu un vestit nou enlluernador, sinó que va despullat) en la creació artística no hi ha res més difícil que la facilitat—, que complementa amb imatges visuals molt potents.
«Així és precisament com ho volia: que fos molt visual. Que, en aquest món de pantalletes i més pantalletes, on resulta quasi impossible que l’escriptura combati la imatge, la literatura oferís una possibilitat de visió directa, d’imatge clara i immediatament identificable.»
Després d’aquesta declaració, que evidencia la necessitat que l’estil i la trama de les novel·les es complementin mútuament —un món més postmodern que no pas modern, abandonat, requereix ésser explicat o retratat d’una manera, aparentment, abandonada o deixatada—, es dóna per conclosa la presentació.
En sortir al defora, on el fred sobtat d’aquest hivern fins fa ben poc tan apàtic l’espera amb les dents i les ungles ben afilades, deixant enrere el petit Edèn cultural de La Temerària, on l’autor segueix assegut davant la taula, dedicant la novel·la a la llarga corrua d’assistents que ha convençut de llegir-la, el modest cronista no pot evitar de pensar com n’és de ple, el món, d’Alberts; d’Alberts que, com si l’existència no fos l’única certesa que posseïm, es limiten a passar per la vida, en comptes de viure-la.
divendres, 19 de febrer del mmxvi
Publicat a Núvol, el 21 de febrer
