Categories
Cròniques literàries

Como dizia o poeta

El demà és seu

Anar al teatre a les 8 del vespre a Terrassa és tota una experiència, sobretot quan encara és tan clar que sembla que siguin les tres de la tarda, et disposes a veure una obra que té com a protagonistes els alumnes del 3er curs d’interpretació de l’ESAD (Escola Superior d’Art Dramàtic) i de 1er de l’ESTAE (Escola Superior de Tècniques de les Arts de l’Espectacle) de l’Institut de Teatre de la Diputació de Bacelona, amb un títol en portuguès que ens duu a la memòria una cançó de Vinicius de Moraes i Toquinho— “Como dizia o poeta”— i t’envolten per totes bandes joves plens d’energia amb moltes ganes de veure els seus companys.

Acostumat que els espectadors de teatrals siguin de major edat, es crea un ambient desusat, de certa familiaritat o complicitat, que et fa creure, no saps ben bé perquè, que “tot és possible”, que el què t’espera és alguna cosa d’especial, que viuràs la màgia del teatre amb una autenticitat com poques vegades l’has viscuda.

© de la fotografia de Teresa del Junco, 2016

L’escenari que t’acull fa encara més acusada aquesta impressió: un piano, feblement il·luminat, a l’esquerra, al bell mig, una escala de fusta de vuit o nou graons en forma de podi —que anirà transformant-se i traslladant-se al llarg de l’obra, demostrant la força invencible i la multiplicitat quasi infinita de la simplicitat—, i una boirina que ho difumina tot.

A partir del moment que apareix el pianista, primer, i, després, els set esplèndids protagonistes de la representació, t’adones que la sobrietat està més que justificada: el joc de llums, colors, ombres i fums que s’aniran succeint embolcallen i acompanyen l’obra però no distreuen ni s’atorguen un protagonisme que no els correspon.

Perquè el protagonisme d’aquesta obra coral que pren com a fil conductor la música brasilera, amb incorporació de cançons en altres idiomes, com la fonamental “Knocking on heavens door” de Bob Dylan, se l’enduen, per un costat els joves actors i actrius (Marta Borràs, David Díaz, Eloi Gómez, Mireia Lorente, Aida Llop, Anna Marqués i Glòria  Ribera), que, a banda d’alguna insignificant vacil·lació, ben poc tenen a envejar als professionals, i, per una altra, la magnífica combinació de dansa i veus; l’acuradíssima i molt reeixida coreografia, que fa moure’s i ballar els intèrprets com si caminessin damunt de núvols. Sense oblidar, per descomptat, la tan discreta com imprescindible col·laboració (més aviat, implicació) del pianista: sense ell, (quasi) res no seria el que és.

Potser, és clar, hi ha algun que altre element millorable —la cançó final, “Oh, que será, que será”, que no acaba d’encaixar amb la resta; una certa voluntat de dir molt (de dir massa, fins i tot) que fa que alguns dels textos de Robert Herick, Carol Ann Duffy, Claudio Magris, Vinicius de Moraes i William Shakespeare esdevingui balder per reflexionar sobre l’amor i les relacions de parella prenent com a base el mite d’Ofreu i Eurídice—, però així que tornen a cantar i a ballar, a dibuixar amb els seus cossos damunt de l’escenari, tot s’oblida i es perdona.

© de la fotografia de Teresa del Junco, 2016

Sens dubte el més destacat de l’obra és l’atractiva, rica, original, incessant i encertadíssima combinació entre música i ball, entre dansa i cançó, entre veu i moviment. Tant és així que tant els amants dels musicals com els de la dansa, aquells que potser creuen que els grans i millors espectacles d’aquests dos gèneres només els poden oferir les grans companyies estrangeres, ja siguin nord-americanes, dels països  germànics o de l’esfera soviètica, faran bé en acostar-se a qualsevol sala on es representi Como dizia o poeta.

En primer lloc, perquè s’ho passaran molt i molt bé. En segon, perquè descobriran l’extraordinari talent que es cultiva a les Escoles Superiors de l’Institut del Teatre. En tercer, perquè comprovaran que, de vegades, alguns sí que poden ésser profetes a la seva terra. I, en quart, i més important, perquè en acabar faran com han fet aquest vespre els afortunats espectadors del Teatre Alegria de Terrassa: acomiadaran, amb un aplaudiment interminable, entusiasta i enfervorit el final de l’obra.

divendres, 27 de maig del mmxvi

Publicat a Núvol, el 31 de maig del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Afollada, Laia Martinez i Lopez

Infecundable desig

Afollada, el títol del darrer llibre de poemes de Laia Martinez i Lopez, publicat per Labreu Edicions aquest febrer, pot provocar, per ell mateix, tant adhesions indefallents com rebuigs viscerals. Tanmateix, en la majoria dels casos, aquests prejudicis es deuran a la desconeixença del significat del mot, que tan poc té a veure amb la primera reacció immediata que —per proximitat a una altra paraula molt més usual, que descriu barroerament l’acte sexual— provoca, en un o altre sentit. Reacció, això no obstant, que fa difícil pensar que sigui casual; que no s’hagi previst en escollir el títol.

Per fortuna, el poemari —que, per a aquells que tingueu mandra de cercar el terme al diccionari, es podria haver titulat A-fillada— defuig de ple aquest possible voluntat provocativa (que, com s’ha demostrat en un malaurat cas recent ben poc té a veure amb la creació artística) i va molt més enllà. La poetessa de Berga vol, sobretot, comunicar, transmetre, dir el que no es pot dir, expressar l’indicible —“la natura: / de tan perfecta, reproduïble”—, allò que tan sols la (millor) poesia pot maldar per assolir.

Dir, però, sobretot, dir-s’ho (més exactament, dir-se) a ella mateixa; dir-se per entendre’s; si més no, per acceptar el tràngol inesperat que la trasbalsa per complet: “no sabem […] fer l’amor i, d’ell, un fill”; “Tinc tant d’amor per repartir!”.

I mitjançant els seus versos, que ploren sang però, alhora, són punyents com ganivetades —“El meu cor vol ser el carnisser que ha d’escorxar-me”—, es diu i es des-diu; es fa i es des-fa; i en des-fer-se (en pugnar per alliberar-se d’un dolor que res ni ningú no pot amansir ni compensar; que únicament els que l’han viscut en la seva pròpia carn poden compartir i com-patir), assaja de re-fer-se.

De tornar a ésser la que era abans de sofrir el cataclisme que li ha esbotzat el cos i l’ànima; que ha convertit el cos (deu de goig, receptacle de plaer que extrema els sentits, els sublima i ens atansa a la divinitat) en font de dolor, en productor i producte de dolor, en sembra de desesperació; en un pou que a l’hivern prometia aigua dolça i clara i que la primavera ha assecat, deixant tan sols rastres de sang i de dany: “el ventre no em tornà font, sinó tartera” (pàg. 53).

Dany i desesper —afollada follia— que crema i fa sagnar, que l’acosta i l’agermana amb la mare; amb la seva mare, perquè ella si va ésser (mare) i ella (encara) no: “la mare esdevingué en màrtir, / i el seu idil·li trabucà en mi”; que recorda, enyora, estima i entén com mai: “He tibat el fil d’aquell mocador tacat que vaig robar-te / mentre dormies a l’espera que jo m’adormís”.

Amb la qual dialoga com si, tot d’una, la catàstrofe que l’ha buidada del tot, que l’ha capgirada com un mitjó impossible d’apedaçar —“la que torna / essent una altra -natura morta”—, hagués restablert, com a (insuficient però imprescindible) compensació de tant de patiment, el cordó umbilical que l’unia amb  ella; que, sense saber-ho, mai no s’havia romput del tot. Amb la seva mare i amb totes les mares. I, alhora, amb totes les dones.

Perquè les dones saben, des de temps immemorial, que són filles del pecat, que damunt d’elles, i només damunt d’elles —l’home (per més que es cregui el rei de la creació) és, sempre, un infant irresponsable—, caigué la culpa de trencar l’únic manament, la prohibició darrera (o, més aviat, primigènia) —“collir la poma -girar la mola”, però no saben, fins que s’hi troben, que a voltes la satisfacció del plaer —“la cova entre les cuixes / on hi guardo els pecats”— comporta, com a torna, exposar-se al dolor que no te remei: “La sensació / de ser la serp al teu jardí i menjar la fruita / -és tremenda”.

Si a Ausiàs March «sobresdolor [l]’ha tolt l’imaginar», a Laia Martinez el zenit del dolor li ha tallat les ales —“se t’ha afollat el ver desig / […] en allargar el braç per tombar el niu”— que la duien a volar, a somniar el fruit beneït de la comunió exaltada dels cossos —“L’escalada del desig fins al cim d’ebullició”—, de l’amor consumat que pren, dóna i fa, que genera i altifica.

Però, dissort de les dissorts, la barca de l’amor s’ha acabat estavellant contra (un d)els somnis  quotidians de les dones: “sóc el sòl infecundable, / […] i a dins del ventre només m’hi arrela / un no-res infinit”. I un tal sobresdolor no se’l pot guardar a dins, ja que explotaria i la faria explotar, i li cal cridar-lo als quatre vents —“Crido esgarips a cor obert”—, esventar-lo, perquè no hi ha ni hi pot haver consol, però si que cal alliberar-se’n mitjançant una purga catàrtica; perquè només aquesta mena d’alliberament permet albirar una unça, encara que sigui boirosa i llunyana, d’esperança: “ets tots els mots / que no m’invento / però que em fan ser-me / quan te’ls escric”.

Llegint Afollada no obtindrem ni certeses ni respostes —com no podem esperar trobar-ne en cap ver poemari, on el poeta posi (i exposi) el seu cor i el seu esperit al nu— però si constatarem que tan sols la poesia (i el gran art) fas possible el miracle impossible d’expressar l’inexpressable, de comunicar l’incomunicable, de dir l’indicible. I allí on ella diu, sense dir-ho, el que no es pot dir, a nosaltres ens cal callar —i llegir-la.

diumenge, 22 de maig del mmxvi

Publicat a Sonograma Maganize, el 29 de maig del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

F de falcó, Helen Macdonald

Omplir la pèrdua

Si bé és cert que existeixen receptes més o menys conegudes per escriure un best seller —en les quals una ben calculada cocció d’intriga, aventura, amor i sexe asseguren l’atenció del lector que cerca en els llibres sobretot entreteniment—, a vegades hi ha obres que, tot i apartar-se d’aquests criteris, assoleixen un lloc destacat a les (tan contraproduents per a la literatura) llistes dels més venuts. I ho aconsegueixen, i això és fonamental, no escrivint el llibre que el mercat exigeix sinó el que el seu cor (el seu esperit, si ho preferiu) els dicta.

Qui podria pensar-se que un volum com F de falcó (H is for Hawk), Àtic dels llibres, març del 2016, traduït per Ricard Vela, redactat per una jove autora anglesa quasi desconeguda, Helen Macdonald, com a reacció catàrtica a la mort del seu pare, on es barregen les seves memòries i pensaments amb una guia d’ensinistrament d’aus rapinyaires i una biografia de l’escriptor T.H. White —temes que, en un principi, casen tan poc com els elements que Salvador Dalí combinava aleatòriament a les seves pintures— pogués hissar-se al capdamunt de les llistes d’èxits literaris i rebre dos premis tan prestigiosos com el Samuel Johnson al millor llibre de No Ficció i el Costa al millor llibre de l’any?

Perquè, per a aquells que creuen, erròniament, segons el meu parer, que la literatura és, per damunt de tot, argument, cal advertir que en aquesta obra l’argument que en podríem dir primordial, la cria i educació del falcó per part de la protagonista, es podria resumir en ben poques ratlles. N’hi hauria prou —tot i que no se m’acudirà pas fer-ho, per descomptat— indicant si la protagonista se n’acabarà sortint o no, amb el seu desig —més aviat necessitat: “la meva ment s’esforçava a construir sobre el buit, per poder crear un món nou i habitable” (pàg. 29)— d’esdevenir falconera.

Però, com vas adonant-te a mesura que llegeixes, això té una importància ben relativa, el que és rellevant és el pòsit que et va deixant, el que et remou a dins, la seva capacitat per emocionar-te, per ajudar-te a veure coses que no havies vist, per canviar-te. Per posar noms a realitats que ni tan sols sabies que existien, perquè, acompanyant l’autora en el seu pregon i sincer “exorcisme psicològic” (pàg. 175), compartirem —i com-patirem, si se’m permet el neologisme (absolutament necessari, en aquest cas)— les seves descobertes: “Vaig sentir emocions per a les quals llavors encara no tenia cap nom” (pàg. 35); “no era capaç de plasmar la meva intuïció en paraules que tinguessin sentit, ni tan sols per a mi” (pàg. 44).

Entre d’altres motius, perquè quan tot s’enfonsa i et sembla que ja no queda res on puguis agafar-te —“Jo em trobava en ruïnes” (pàg. 117); “tots ens aferràvem a un món que havia desaparegut” (pàg. 25)—, quan “has perdut la confiança en el món i el teu cor s’ha convertit en pols” (pàg. 209), quan allò que fins llavors havia estat la teva vida s’ha transformat, t0t d’una, en “una cosa feta de forats […], de coses que hi van ser i ja no hi són” (pàg. 225), el que has de fer és buscar una raó que t’impedeixi llançar la tovallola, que et permeti tornar a alçar el cap.

I aquesta noia que no tan sols ha perdut per sempre el seu pare, sinó, com si això no fos prou — com si, per ella mateixa, aquesta ferida oberta que ja mai “no cicatritzaria [ni] es curaria” (pàg. 26) no fos prou lacerant i insofrible—, alhora, el seu “amic i un còmplice” (pàg. 27), i, per tant, ha quedat doblement o triplement òrfena, la raó de no deixar-se vèncer pel desesper la troba (o, més aviat, li cal trobar-la) en una dedicació obsessiva que li permeti omplir al màxim el seu temps i oblidar-ho tot, en el falcó: “Estava ensinistrant l’astor perquè tot desaparegués” (pàg. 159); “L’astor era un foc que em consumia les penes. I no hi cabien ni el dol ni el penediment. Ni el passat ni el futur. Només vivia al present, i aquell era el meu refugi. Jo fugia de la mort damunt les seves ales ratllades i batents” (pàg. 211); “amb l’astor no em feia falta una llar” (pàg. 244).

Atès que ben aviat va entendre, encara que fos de manera inconscient, intuïtiva, que, tal i com li succeí a T.H. White “no es podia escapar d’ell[a] mateix[a]” (pàg. 111), i que, per tant no li restava altre remei que buscar mitjans que li permetessin refer la seva vida —“Una part pregona de mi mateixa intentava reconstruir-se” (pàg. 117)—, i fer-ho damunt de bases noves, diferents i, sobretot, allunyades del que havia estat fins llavors la seva vida anterior, que el seu pare s’havia endut amb ell, que mai no podria recobrar, però que si algun dia revifava, tan sols podria comportar-li més dolor i sofriment.

En la seva situació, d’altres obtenen el seu consol i el seu refugi en els que l’envolten, en els que s’estima i l’estimen, però com que ella “no tenia parella, no tenia fills” (pàg. 29), no podia sinó provar, infructuosament, de “construir sobre el buit” (Íd.), i per omplir aquest buit sense fons, cerca un altre ésser que substitueixi la família que li manca; algú que la necessiti; i aquest ésser no és una persona, sinó un animal, el falcó: “el meu astor m’havia salvat un altre cop” (pàg. 360)

Un ocell que, com en el cas del Moby Dick d’Herman Melville —«Amb el secret foll de la seva fúria  sense treva tancat amb pany i clau, Ahab havia embarcat en aquest viatge amb l’objectiu únic i absorbent de caçar la Balena Blanca.»— o del peix d’El vell i la mar d’Ernest Hemingway—«El peix és també el meu amic […] Mai no havia vist ni sentit a parlar d’un peix com aquest.»—, és molt més que un ocell o un animal, és el punt de suport que reclamava Arquimides per moure el món, per sostenir-lo, per recobrar-lo (o, més aviat, crear-lo o re-crear-lo de nou): “amb el falcó al puny jo sabia qui era” (pàg. 190).

Per tot plegat, per més que el títol pugui confondre’ns, F d falcó no és ni un llibre d’animals ni un llibre sobre animals, ni, tampoc, un llibre que narri un enfrontament entre un home i un animal, com els dos que tot just acabo d’esmentar, sinó un llibre —i per això mateix ha tingut tant d’èxit i ha estat tan llegit— que, per damunt de qualsevol altra consideració, explora pregonament l’essència de l’animal menys (i alhora, paradoxalment, més,) animal de tots els animals, l’ésser humà: “et sents més humana un cop has conegut, encara que sigui de manera imaginària, el que és no ser-ho” (pàg. 355).

dijous 12 i divendres 13 de maig del mmxvi

Publicat a Naciódigital, el 23 de maig del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d'Acte de violència, Manuel de Pedrolo

* Els escriptors trobeu immoral tot allò que fan els altres.
 Manuel de Pedrolo, Acte de violència, Sembra Llibres, 2016, pàg. 59)

* Moltes coses moren amb un home.
 Manuel de Pedrolo, Acte de violència, Sembra Llibres, 2016, pàg. 85)

* Acabem confonent la prudència amb l’egoisme.
 Manuel de Pedrolo, Acte de violència, Sembra Llibres, 2016, pàg. 146)

* Són moltes estelles que fan un foc.
 Manuel de Pedrolo, Acte de violència, Sembra Llibres, 2016, pàg. 210)

* Encara sóc més hipòcrita, perquè em volia enganyar a mi mateixa.
 Manuel de Pedrolo, Acte de violència, Sembra Llibres, 2016, pàg. 228)

* Un ésser pensant i sensible, per poc que pensi i que senti, ha de ser desgraciat.
 Manuel de Pedrolo, Acte de violència, Sembra Llibres, 2016, pàg. 266)

* Només pot donar […] aquell qui posseeix alguna cosa.
 Manuel de Pedrolo, Acte de violència, Sembra Llibres, 2016, pàg. 266)

Categories
Notes de lectura

Acte de violència, Manuel de Pedrolo

No hi ha murs infranquejables

El primer que hauríem de fer quan una editorial —i, més encara, si és valenciana— decideix publicar un llibre de Manuel de Pedrolo és congratular-nos-en: per raons que seria llarg de relatar (i que ben poc tenen a veure amb criteris literaris, sinó més aviat mercadotècnics), l’any passat es va deixar passar miserablement el 25è aniversari de la mort d’un dels més grans escriptors en llengua catalana del segle XX, talment com si no li deguéssim molt, com si ens poguéssim permetre el luxe de prescindir-ne.

Mentre alguns seguim reclamant amb insistència un Any Manuel de Pedrolo —el 2018, quan es complirà el centenari del seu naixement, no podria ésser més adient—, amb la sensació que ni se’ns escolta ni se’ns vol escoltar —potser l’autor de l’Aranyó, sempre tan revolucionari, segueix essent (gairebé) tan inconvenient per a les nostres autoritats com ho va ésser en vida?—, Sembra Llibres ens ve a donar un fantàstic cop de mà editant de nou Acte de violència, sens dubte, un dels llibres pedrolians cabdals.

Segurament no tant per la seva perfecció, atès que —com veurem— en alguns moments el missatge s’imposa a la literatura, però sí com a símbol de la voluntat de l’escriptor de convertir l’art, també, en una eina de combat contra la barbàrie i la imposició.

La mateixa història de la novel·la, amb els seus continus canvis de títol i el seu enginyós estira i arronsa amb la censura és quasi tan apassionant com l’obra —els que estiguin interessats, poden llegir l’article de Lidwina M. van den Hout— però no tindria sentit aturar-s’hi.

Com molt bé descrivia el seu títol original —Esberlem els murs de vidre—, la raó, l’objectiu i la finalitat del llibre era més política que no pas literària: era un crit, gens dissimulat, a dur a terme “un acte comunitari de desobediència civil” (pàg. 82), basat en “una actitud de resistència passiva” (pàg. 212), que digués «Prou!» a un poder dictatorial que, a canvi de l’ordre i l’estabilitat —“Gràcies al Jutge tenim ordre i podem treballar sense cap daltabaix” (pàg. 30)—, sotmetia, des de fa 15 anys, la Ciutat (el país) amb mà de ferro.

A partir d’una consigna o “mot d’ordre” (pàg. 55) que no se sap ben bé d’on ha sorgit, simple però clara i efectiva —“És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”—, els ciutadans començaran una partida d’escacs contra el poder que fins llavors ha comptat amb un poder omnímode i incontestable sobre —i, en realitat, contra— la població.

Una partida arriscada, que comença amb un evident desavantatge, ja que el poder té el seu millor aliat en el temor que ha anat llaurant, amb violència, al llarg de tres lustres, però que quan es seguida per la pràctica unanimitat de la població, de manera pacífica, es va afermant i consolidant més i més durant les tres jornades que narra la novel·la, fins a situar l’Autoritat entre l’espasa i la paret.

Un punt de partida, doncs, que no pot ésser més actual ni més vigent, en aquesta primera quinzena del segle XXI, on les xarxes socials han permès que la veu de la societat, de tots i de cadascun dels individus particulars que la composen, però també, i el que és més important, de la suma de tots ells, s’expressi i es faci sentir. Tant el procés sobiranista català, les revoltes àrabs, com els moviments del 15 de maig podrien haver estat l’objecte (o la conseqüència) d’aquesta crida literària pedroliana a la desobediència, a la revolta.

Llàstima que, com he avançat, en algun moment aquest component de crida a la mobilització i a la insubmissió sigui massa evident, que el seu desig de promoure una actitud revolucionària que permeti foragitar l’opressor no desitjat es faci massa present; sobretot en alguns diàlegs, que sembla que tenen més l’objectiu de convèncer al lector que no pas complir la seva funció literària; amb la qual cosa, en ocasions, la versemblança se’n ressent.

En canvi, quan Pedrolo s’allibera d’aquest desig proselitista, el resultat és magnífic, ja que, servint-se majoritàriament dels diàlegs, aconsegueix un molt exacte encaix entre fons i forma: difícilment hauria assolit el mateix resultat sense recórrer a aquesta successió d’escenes, de marcat aire teatral, que composen el fresc final de l’obra. Com, sinó mitjanant una contínua presentació de personatges de diversa índole, que parlen ells amb ells, exposant els seus diversos (i, sovint, oposats) punts de vista, es podria haver narrat millor una obra coral com aquesta?, una obra on el bé de la comunitat se situa per damunt de l’individu.

Llegint la novel·la ens adonem que, feta la precisió esmentada, aquells que asseguren —amb aquell aire categòric propi dels que necessiten amagar la seva inseguretat— que l’autor la magistral sèrie Temps Obert escrivia massa i massa de pressa com per fer-ho amb qualitat, o bé no l’han llegit prou o bé no ho han fet amb l’atenció que requeriria. Si ho tornen a fer, sense prejudicis ni partits presos, ben segur que se’ns afegiran a la nostra reclamació de l’Any Pedrolo.

dimecres, 11 de maig del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Splendeurs et misères des courtisanes, Honoré de Balzac (i II)

Rien au monde ne se comprend mieux que deux douleurs semblables.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 267)

Quand on parle de mourir, on ne se tue guère.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 383)

* Rien ne grise comme le vin du malheur.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 393)

* La police doute toujours de tout.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 412)

Les femmes tendent au but à travers les lois, comme les oiseaux que rien n’arrête dans l’air.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 445)

* Le génie en toute chose est une intuition.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 453)

* Il est dans l’esprit du poète de préférer un supplice à un jugement.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 502)

* Les femmes vouées aux seuls liens de leur bienséance […], se moquent des lois que les hommes ont faites.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 520)

* La solitude […] c’est la souffrance multipliée par l’infini.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 612)

* L’ignorance partage les privilèges de la finesse.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 656)

* Un même malheur, tout aussi bien qu’un bonheur mutuel, met les âmes au même diapason.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 679)

Les fantaisies d’une femme réagissent sur tout l’Etat!
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 679)

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Splendeurs et misères des courtisanes, Honoré de Balzac (I)

* Il est une façon d’être qui révèle ce que vous êtes, ce que vous faites, d’où vous venez, et ce que vous voulez.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 36)

* L’exagération va mal au véritable amour.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 68)

* Il faut bien être sur ses gardes pour reconnaître la fausse monnaie que donne un ami.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 71)

Les filles sont des êtres essentiellement mobiles, qui passent sans raison de la défiance la plus hébétée à une confiance absolue.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 73)

* Ces passions, inexplicables pour la foule, sont parfaitement expliquées par cette soif du beau idéal qui distingue les êtres créateurs.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 74)

Les vieillards chez qui l’action de la vie s’est déplacée et s’est transportée dans la sphère des intérêts, sentent souvent le besoin d’une jolie machine, d’un acteur jeune et passionné pour accomplir leurs projets.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 94)

* La femme a toujours des moments où elle est à la fois singe et enfant! deux êtres qui nous tuent en voulant rire.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 106)

* Presque tous les hommes d’action inclinent à la Fatalité, de même que la plupart des penseurs inclinent à la Providence.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 112)

Le bonheur n’a pas d’histoire, et les conteurs de tous les pays l’ont si bien compris que cette phrase: Ils furent heureux! termine toutes les aventures d’amour.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 118)

* Les âmes fortes tiennent plus à un sentiment qu’à l’existence.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 134)

Le monde a le droit d’être exigeant, il est si souvent trompé!
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 145)

Dans le monde, personne ne s’intéresse à un malheur ni à une souffrance, tout y est parole.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 146)

* La prodigalité des millionnaires ne peut se comparer qu’à leur avidité pour le gain.
 Honoré de Balzac, Splendeur et misères des courtisanes, Livre de Poche, 2008, pàg. 201)


 

Categories
Notes de lectura

Splendeurs et misères des courtisanes, Honoré de Balzac

Ànimes al nu

El primer que cal plantejar-se, en parlar d’una obra tan complexa i rica com Splendeurs et misères des courtisanes (Livre de Poche, 2008) és si per assaborir-lo plenament cal haver llegir prèviament Illusions perdues, del qual n’és la continuació o, fins i tot, Le Père Goriot, on veu la llum aquest inoblidable personatge que és l’abat Carlos Herrera —tot i que allí el coneixerem amb un altre nom (que no desvetllo per no avançar res que no sigui imprescindible).

Crec, modestament, que no cal, haver-los llegit, atès que el volum té una entitat pròpia fortíssima, però si que potser és preferible haver llegit, anteriorment, almenys les Il·lusions perdudes. Entre d’altres raons, perquè és una meravella literària. Però si no ho heu fet, si no el teniu a l’abast, podeu endinsar-vos en la seva segona part sense cap temor ni prevenció, n’obtindreu un gaudi pràcticament idèntic: la història de Lucien i d’Esther, damunt la qual s’estén tothora l’ombra immensa de l’abat esmentat, us captivarà igual; constatareu que deixar de banda les obres capitals del genial creador de La Comédie humaine és un luxe que no us podeu permetre.

Si volem posar-li pegues a la literatura d’Honoré de Balzac —una pràctica acomodatícia habitual, malauradament massa estesa, que ha anat repetint-se, acríticament, al llarg dels anys, afectant d’altres escriptors hereus del francès, com pot ésser  Pérez Galdós—, segurament ho tenim fàcil: n’hi haurà ben bé prou reiterant que escrivia massa, que ho feia massa de pressa i de manera massa desordenada; remarcant que posava major èmfasi en el què (en l’argument) que no pas en el com (en la forma). I, en el cas d’aquesta novel·la, destacant que l’escrigué com un fulletó; amb l’agreujant que no tingué temps de llegar-nos una versió definitiva o corregida.

Si a això hi afegim d’altres elements que poden resultat descoratjadors per al lector comú, com la llargària de l’obra (750 atapeïdes pàgines), o com els opacs diàlegs del baró de Nucingen —que certament poden suposar un mur infranquejable per a tots aquells que no tinguin el francès com a llengua materna: “Hau crante callot! fichi pédate ki tord! cria-t-il. Sante frante si di haddrappe cedde foidire” (pàg. 122)— ho tindrem ben fàcil per parlar malament d’aquesta novel·la. En acabat, podrem aclofar-los tranquil·lament al nostre sofà amb la (falsa) satisfacció de la feina feta.

Mal feta, és clar; si més no, des del meu punt de vista. Car ens trobem davant d’una gran, gran novel·la, on no només s’hi descriu, amb una precisió de retratista (sobretot, moral) una vasta amplitud d’escenes de la “vie parisienne” i de les innombrables ànimes que l’habiten —“je regarde une auberge comme le véritable Etat-Civil d’un pays, le notaire n’est pas plus instruit que l’aubergiste de tout ce qui se passe dans un petit endroit… […] Un aubergiste est le répertoire vivant de toutes les aventures, il fait la police sans s’en douter” (pàg. 359)— i una terrible i molt creïble història d’ambició, que no s’atura davant de res ni es priva de recórrer als mitjans més abjectes, sinó, per damunt de tot això d’una història d’amor com ben poques.

Una preciosa història d’amor, alliberada del romanticisme adotzenat i previsible dels fulletons a la moda; una història d’amor en la qual la integritat de la Julieta (Esther) se situa mil vegades per damunt del Romeu (Lucien) de torn, no només perquè és capaç de sacrificar-ho tot per aquell que estima (fins i tot a renunciar al seu amor perquè ell pugui obtenir un lloc a l’alta societat) sinó perquè, com una nova Magdalena, malgrat haver-se vist obligada a vendre el seu cos, el seu cor i la seva ànima no fan més que anar-se purificant a mesura que avança l’obra: “elle s’est lavée dans les sacrifices qu’elle a faits à son amant” (pàg. 283).

Si, indiscutiblement, Carlos Herrera és el Mal, en majúscules —“Le Mal, dont la configuration poétique s’appelle le Diable” (pàg. 137)—, Esther, el Bé, la santedat (ben entesa: no pas la del catolicisme, que valora més el patiment que pas la raó que l’ha provocat).

Els dos personatges són la cara i la creu d’una mateixa moneda, la foscor i la llum. I si considerem que un d’ells és (o diu que és) un preclar membre de l’església i, l’altra, una dona que ha tingut com a ofici el més vell (i més malvist) del món; que un és, en teoria, un representant del Cel i, l’altra, de l’Infern; que un, és un Àngel —“Ce n’était plus une courtisane, mais un ange qui se relevait d’une chute” (pàg. 79)— i, l’altra, el Diable, el missatge balzaquià no podria ésser més revolucionari, més trencador. Amb major raó si veiem com acaben, com són premiats per la societat, ell i ella.

De nou comprovarem que la perspicàcia de Stefan Zweig l’encertava de ple en considerar que l’obra de Balzac “est devenue le plus grand magasin de documents humains qu’il y ait eu depuis Shakespeare” i que l’escriptor de Tours no s’amagava gaire darrera d’un dels seus personatges, Gobseck, quan a la novel·la del mateix títol, li deia dir: “croyez-vous que ce ne soit rien que de pénétrer ainsi dans les plus secrets replis du cœur humain, d’épouser la vie des autres, et de la voir à nu ?”.

En síntesi, [més que no pas perdre el temps demanant-vos si Splendeurs et misères des courtisanes és o no una de les obres cabdals de l’immoridor autor d’Eugènie Grandet, o si és el llibre més adient per començar a llegir-lo, llanceu-vos de cap a qualsevol de les seves novel·les i gaudiu-les!

diumenge, 8 de maig del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons