La mar ens parla
En aquest temps de presses, on sembla que tot hagi d’ésser immediat i ràpid, on té preeminència la novetat i l’actualitat, s’agraeix de veritat quan alguna editorial té la (bona) pensada de recobrar algun text clàssic indispensable, d’aquells que, pel seu propi caràcter, han esdevingut intemporals. Quan això succeeix amb un text del primer terç del segle XX —aquest segle que tenim tan a tocar i que, a la vegada, ens cau (o ens ho creiem) tan lluny— l’oportunitat és doblement benvinguda, car es posa de manifest que allò que converteix una creació artística en un clàssic no és el temps, sinó la seva vigència, la seva permanència.
Des de les primeres línies —“El sol encara no havia sortit. La mar no es distingia del cel, només que la mar estava lleugerament arrugada, com un drap amb rebrecs” (pàg. 7)— el lector comprovava (i ho seguirà comprovant avui en dia) que la novel·la que proposava l’autora de Mrs. Dalloway no es donava amb facilitat, que no presentava un argument, un ambient i una història (més aviat, unes històries) que es fessin evidents d’entrada, que permetessin una lectura passiva o exterior per part de qui la llegia, sinó que, si es volia accedir-hi de veres, si es volia assaborir-la de debò, en tota la seva completitud i complexitat, era imprescindible la participació activa dels lectors i lectores.
I és per això que, enllestit el primer bloc de text, de caire poètic i suggerent, el següent està conformat (en certa manera, a mode de manual d’ús) per un seguit de diàlegs —més aviat, monòlegs, atès que els uns no són, pròpiament ni resposta ni continuació dels altres— breus, quasi telegràfics —per ones de llenguatge que arriben a la platja dels lectors— dels que esdevindran els 6 protagonistes (actors i, el que és més important, narradors) de la novel·la: en Bernard, la Susan, la Rhoda, en Neville, la Jinny i en Louis. Protagonistes presents o actius, amb personalitat i veu pròpia, car n’hi un altre, almenys tan important com ells, en Percival, que tan sols és conegut i recreat a través dels seus records.
És a partir d’aquest segon bloc que anirem situant-nos en la novel·la, que anirem entrant en la vida dels seus protagonistes, i ho anirem fent —si tenim paciència i estem disposats a posar-hi molt (bastant, si més no) de la nostra part, si ens mostrem decidits a implicar-nos-hi, a acabar de recrear l’obra de Woolf amb la nostra ineludible col·laboració— al ritme i en les condicions que assenyalen i defineixen els diàlegs, d’entrada inconnexos i poc comprensibles, d’aquest segon bloc.
Per llegir Les ones en (les més òptimes) condicions, cal, abans de res, acostumar-se, i adaptar-se, a les diverses veus dels protagonistes; cal, al més aviat possible, reconèixer qui parla, com ho fa, quina és la seva visió o perspectiva —inextricablement lligada a la manera de dir— del món i quina és la part del mateix que està disposat a desvetllar-nos cadascun dels sis protagonistes.
Si no som capaços, des del principi, de reconèixer els seus caràcters —qui parla en cada ocasió— i quina és la seva cosmovisió —com parla o descriu els fets—, difícilment podrem, no ja (ex)treure tot el partit (i el goig) que ens pot brindar el llibre, sinó ni tan sols apreciar-lo; si, de bon començament, no som capaços d’identificar veus i caràcters, ens quedarem malauradament encallats en un banc de sorra i el més probable (quasi segur) és que la resta de la novel·la acabi per negar-nos; llegirem —o, malacostumats, creurem que ho fem— però no llegirem de debò, no recrearem.
És per això que, per llegir aquesta obra, a banda d’un cert esforç —quins són els veritables plaers que no l’exigeixen?—, recomano dedicar-hi un cap de setmana, o un dia de gran tranquil·litat, amb temps (i ganes) per endavant, que permeti anar endavant i enrere, llegir i rellegir, tastar i retastar, amb un llapis a la mà i prenent notes (convertides en brúixola literària) i amb atenció, centrant-se i concentrant-se únicament en el que es llegeix, fent-nos un plànol mental (espiritual i literari) que ens orienti.
Si ho fem així, augmentaran exponencialment les possibilitats que Les ones ens complaguin i ens commoguin. És probable que alguns —no diré “la majoria”, car crec que l’elitisme és un parany per a incauts— no superin la prova, que es quedin pel camí («Com puc perdre el temps amb això, amb tantes coses com tinc per fer? »), però els que ho facin —els que acceptin (de grat) el repte— estaran en condicions de valorar-la com cal.
Tant si acaben estimant-se-la com si no —és una d’aquelles obres que no admeten termes mitjos: o el captiva o se’t fa costa amunt—, estaran en disposició de conèixer (i, per tant, també de posar en qüestió) les raons per les quals Virgina Woolf es considerada una de les veus majors de la literatura del segle XX.
Publicat a Sonograma Magazine, el 29 de setembre del 2016
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
1 thought on “Les ones, Virginia Woolf”