Els millors relats de Roald Dahl
Inesperada quotidianitat
Segurament per causa de la incapacitat d’acceptar la validesa artística en més d’una disciplina, que defineix cada vegada més el nostre món, i probablement també per la tendència a la infantilització de la societat actual, des de fa un temps Roald Dahl és conegut sobretot com a escriptor infantil. Ho és amb raó, ja que n’hi hauria prou amb la genial Matilda per tenir-li reservat un honor de privilegi en qualsevol mena de llista literària.
Així com en les seves obres infantils tendeixen a l’extravagància, a situar-se molt i molt a prop del llindar de la impossibilitat, els seus relats per a adults (millor, dit, per a tots els públics) acostumen a tocar molt més de peus a terra, si més no al començament: els seus personatges són gent de carn i ossos; persones més o menys com nosaltres mateixos; que ens podríem trobar, si fa no fa, pel carrer.
Per més que algun d’ells, com l’Adolf Knipe, el protagonista de “La gran gramatitzadora automàtica”, sigui capaç d’inventar el que (creiem que) ningú no podria inventar, o que puguin tenir les idees més peregrines, són profundament humans, se’ns fan propers. Així, per exemple, a “La senyora Bixby i l’abric del coronel”, Dahl ens ofereix una pinzellada que podria molt bé servir per definir els avantatges dels amistançament enfront del matrimoni: “Es veien poc —dotze cops l’any no és gaire, ben mirat—i així era molt difícil que mai s’arribessin a avorrir l’un de l’altre” (pàg. 47).
Aquest és, entenc, un dels majors encerts de l’autor gal·lès a l’hora d’encarar els seus relats, que no pas per casualitat, titulà com a inesperats (Unexpected): que partint de la més absoluta normalitat, acaben desembocant en les més sorprenents situacions. En el màgic món de Dahl, tant quan s’adreça als infants com als infants que ja s’han fet grans, tot és normal… fins que deixa d’ésser-ho; a partir del moment que l’ortodòxia entra en escena, la normalitat segueix present com a teló de fons, però ja tot és possible. I quan dic “tot” no ho faig amb cap voluntat hiperbòlica o metafòrica: tot és, simplement, tot!
I per a que aquest tot sigui possible, res millor que crear el clima que més convingui, un clima (i un ambient) de caire realista, del més quotidià i habitual, habitat per dones d’aparença cordial i afable, “Semblava molt agradable. Era la imatge mateixa de la mare del teu millor amic de l’escola quan et rebia perquè passessis les vacances de Nadal a casa seva” (pàg. 70) (“La dispesera”), o per homes com Basil Turton (“El coll), “un home de caràcter senzill i pacífic, que fins aleshores no havia mostrat cap interès per res que no fos la seva col·lecció de pintura i escultura modernes” (pàg. 219).
Frase, aquesta darrera, molt representativa, ja que no tan sols posa èmfasi en l’abans i el després —“fins aleshores”—, i, per tant, ens adverteix, discretament, que ens esperem l’inesperat, sinó que, alhora, ens fa adonar la importància que tenen, en les bones narracions, els petits indicis. Per llegir un relat de qualitat en òptimes condicions, ens cal estar molt atents, car els incisos, a vegades breus, brevíssims, són fonamentals: si volem entendre’ls, i gaudir-los, de veritat, convé que no ens perdem cap matís, ni el més insignificant.
I llegir Roald Dahl és, sens dubte, una de les millors maneres de passar una molt bona estona, i, ensems, d’adonar-se que, sens llibres, les nostres vides serien (més) ensopides i limitades.
dilluns, 29 d’agost del mmxvi
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 16 d’octubre del 2016
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
