El temps de les cireres, Montserrat Roig
Els fruits malmenats
Els aniversaris, encara que siguin tan tristos com el d’aquest cas, ja que commemorem els 25 anys de la mort d’una autora fonamental de les lletres catalanes del segle passat, serveixen per recobrar obres de qualitat que la maregassa permanent de les novetats literàries que assalten, setmana sí, setmana també, les llibreries no permeten que tinguin una oportunitat que, segurament, d’altra manera, no tindrien.
La de la Natàlia, la protagonista de la novel·la és la d’una “dona de gairebé quaranta anys” (pàg. 48) que torna; que torna a Barcelona i a Catalunya, després de “dotze anys d’exili voluntari a París i a Londres” (pàg. 52), quan tot just fa “dos dies que havien matat en Puig Antich” (pàg. 49), i d’entrada s’adona de com ha canviat tot, des que se n’anà —“quan ella marxà de casa encara hi havia tramvies” (pàg. 57); “És que tu ja ets d’una altra època” (pàg. 146)—, però que a mesura que vagi situant-se, i, sobretot, coneixent millor el món que l’envolta i com ha anat actuant la família que deixà enrere, es començarà a plantejar si els canvis no han estat, en realitat, més d’aparença que no pas de substància: “Ningú de nosaltres no gosa confessar la nostra impotència. Són molts anys i nosaltres ens fem vells. no ha canviat res” (pàg. 147).
És per això que, per més que el llibre, en principi, i si tan sols tenim en compte l’estricte criteri cronològic, només narra una setmana de la vida de la protagonista, en realitat, amb les seves contínues i profundes anades endavant i enrere, narra bona part de la història dels quaranta anys centrals —des de l’inici de la Guerra Civil espanyola fins al 1974—del nostre segle XX. Una història que, per descomptat, és la d’una família, però, al mateix temps, la de tota una època i una societat; una època i una societat, la catalana, que floria i lluïa com mai, però que fou devastada, anul·lada i destruïda d’arrel per aquells que, des de l’Espanya més illetrada, obscura i immobilista, s’oposaven a qualsevol mena d’evolució positiva: “Va venir la guerra, aquella guerra tan bruta […] que regirà els cervells i regirà els esperits” (pàg. 220).
Una guerra que substituí els somriures i les esperances per la por —“Tenia por, ja t’ho he dit” (pàg. 246)—, per aquesta por ominosa i invencible que ho embastardia, ho malmetia i ho podria tot, que convertí 40 anys de la nostra història en un infinit pou de negror i d’immundícia, en una època, molt ben retratada per Montserrat Roig, on, més que no pas viure, el màxim que es podia es tractar de sobreviure: “La maleïda por, pensà la Natàlia, la por d’aquell temps tan gelat i ombrívol, la por semblava un vent immòbil… ” (Íd.)
dilluns 22 d’octubre del mmxvi
Publicat a Sonograma Magazine, el 29 d’octubre del 2016
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
