Poesia seminal
El títol d’aquesta meva anàlisi o visió —personal, intransferible, que es debat en un combat incert entre el seny i la rauxa— sobre Cala foc als ossos, el darrer poemari de Jaume C. Pons Alorda —embellit i il·luminat per un pròleg de Màrius Sampere i un epíleg de Lluís Calvo—, publicat per la granollerina Edicions Terrícola, no només podria haver estat, sinó que —diguem-ho tot ben alt i ben clar—, potser hauria d’haver estat “poesia visceral” o bé “poesia sulfúrica”. Dos títols que, possiblement, li escaurien (un xic) millor i li farien (una mica) més (de) justícia.
Afirmava Antonio Machado, en “A orillas del Duero”, un dels seus versos magistrals, «Castilla, miserable, ayer dominadora, / desprecia cuanto ignora», i, seguint el seu infal·lible guiatge moral, crec que tothom té dret a menysprear allò que consideri menyspreable…, sempre que ho conegui, que no ho ignori. I, si escric “seminal” al títol, ho faig per estalviar feina la feina a aquests profetes: en veure’l, ja no els caldrà ni llegir el poemari, ni tan sols aquesta anàlisi meva, per poder afirmar, alleujats: «Ho veus, com ha ho deia, jo!».
Perquè sí, la poesia de Pons Alorda és —més exactament, és també (ja que és moltes altres coses: d’altra manera no l’estaríem parlant, ara mateix)— seminal, orgiàstica (obscena, si es vol), però quedar-se únicament amb això és quedar-se a l’escapça, ja que ho és, sobretot, com a metàfora, com a sinècdoque; perquè descriu una pars pro toto; perquè la poesia —la seva i qualsevol altra que em mereixi la qualificació— és, per damunt de tot, metafòrica: no es refereix —o, tornem-hi, no es refereix només— a l’objecte que (d)escriu, sinó a la imatge que representa; la imatge, la figura és una part (poètica) del tot.
I, per a l’autor de Tots els sepulcres, no hi ha res més potent, més enèrgic, més esclatant, més devastador —i, alhora, més alliberador— que el sexe, que la relació sexual quan assoleix el seu zenit, el seu clímax, la seva exaltació —i explosió— darrera; quan, mitjançant el plaer, el cos esdevé supernova. I si les seves referències al sexe són més habituals —i, no diguem, (molt) més explícites— del que alguns voldrien és perquè, en parlar del sexe, parla, també, de la vida: de la vida quan esclata en —o, més aviat, elevada a— la seva màxima potència. El sexe, doncs, com a (efectiva) metàfora de la passió existencial, del convit a treure el màxim partit possible a la vida. Per a ell, la vida és “passió” i “pulsió”.
Com molt bé assenyala el títol del poemari, per a ell, la vida és imperativa. I, per tant, atès que, en la seva condició de poeta poeta, vida i poesia són una i la mateixa cosa, també la poesia és imperativa: Cala foc als ossos! I, per tant, com feia Henry Miller amb les seves incommensurables i deslliurades novel·les, ens convida, amb la seva escriptura seminal, visceral, sulfúrica (“El seu cant és ambició / i escòria, plètora i grotesc”; el furor expansiu que mai no deixa de propagar-se”), a convertir la nostra vida en un Big Bang existencial: “aquest poema és un ésser viu, / […] i batega // fent-te fremir / amb frenesí”; “Vibren / i et fan vibrar / a tu també”; “t’irromp i / t’envigoreix // salvatge”; “tot el que tocarem tornarà / càntic, aparició, onades”.
És per això que podem, sí, escandalitzar-nos, si bé en vaga; però escandalitzar-nos d’escandalitzar-nos massa —o, potser, de no escandalitzar-nos gens—, tant és: escandalitzem-nos si amb això reaccionem, si esclatem (arrenca’t el rostre, tremola fins a / petar”), si calem foc als nostres ossos (“estima[…] la incandescència”), si rebentem (“Ja era hora que rebentés”); si escandalitzant-nos vivim, amb una intensitat d’aurora, la “bella i èbria” vida de veritat: prefereixo / un nanosegon del seu contagi / a una eternitat d’avorriment”.
Escandalitzem-nos per transformar la nostra existència en un incendi, en una “indòmita exaltació”, llancem-nos als abismes del risc, fem que “tots els [nostres] ossos / tinguin el somni de volar”, demanem-nos-ho tot, a nosaltres mateixos, tot i encara més, assolim “la velocitat superior / a la velocitat límit”, esdevinguem “constel·laci[ons] pertorbador[es]”.
I qui millor que ell, “[l’]infame cosmonauta de l’eufòria”, [l’]hecatombe que palpita”, l’home tothora amb “un somriure brau i decidit” als llavis, l’etern “insaciable” que sempre (en) vol “més i més”, el que glateix per conquerir “aquest país anomenat Afany”, ornat amb “apogeus / i clímaxs”, el que —per necessitat congènita, per l’empenta indeturable del seu ADN dionisíac nietzschià: «Qui un dia ensenyi als homes a volar, aquest haurà trastocat totes les fites; per a ell, aquestes fites volaran per l’aire i batejarà de nou la terra», afirmava Zaratrusta— ha après “a viure en el deliri”, per instigar-nos, imperativament, “provocant bacanals d’imatges i visions”, a viure, cada dia, com si no hi hagués demà: a “badar-nos / a l’imprevist, / a l’immanent”.
I com ho ha de fer, com ens ha d’instigar, aquesta persona que per la seva pròpia naturalesa (“Sóc un espasme”; “insaciable de mi”; “al meu volcà”; “precipici incandescent”), és incontenible — tot i que, per més que pugui no semblar-ho, no pas incontingut: empra la forja de la poesia com a vacuna contra la incontinència—, sinó amb un llenguatge igualment alliberat, en una “veu / [que] destrossa tots els molls de tots els ossos en projectar-se”, en “un idioma que invent[a] / a través d’aquests versos”, que li cal bastir de bell i de nou (“Vull gastar totes les paraules. / Recargolar-les. / Degollar-les de significat”) per —tractar d’— expressar-se.
Un llenguatge que ens sacseja, que d’entrada —per la seva pròpia, inavesada autenticitat— potser fins i tot ens incomoda o ens desconcentra però que, nolens, volens, ens obliga a mirar-nos (ben) al fons del(s) nostre(s) miralls, ben endins de nosaltres mateixos; a escandallar-nos pregonament, per decidir què volem fer amb la vida, si preferim, de veritat, viure-la, o limitar-nos a permetre, dòcilment, que sigui la vida qui ens visqui a nosaltres; si volem que el vitalisme sigui un concepte, una simple paraula, o una realitat.
Perquè ell, el poeta incandescent, sap —o, si més no, intueix, en la seva inquisició lírica— que només calant foc als ossos de la nostra existència vint-i-quatre —vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set o les que facin falta— al dia, podrem gaudir d’una nova, eterna, rejovenida vida: “Siguem sempre caòtics […] // recomencem / de bell nou tot”; “tot és infinit / i no té final / quan tot acaba / tot torna a començar”.
diumenge, 20 de novembre del mmxvi
Publicat a Nació Digital, el 21 de novembre del 2016
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
