Els meus llibres del 2016
No cal(dri)a dir que fer una llista dels «Millors llibres de l’any» és impossible. Per fer-la, hauria d’haver llegit tots els que s’han publicat l’any 2016, i això, si tenim en compte la quantitat, desmesurada, que arriben cada setmana a les llibreries, no seria capaç de fer-ho ni Matusalem en els més de set-cents anys que va viure.
El que sí es pot fer, i això és el meu propòsit, és la meva (personal, intransferible —i, per tant, fal·lible) llista de llibres del 2016, ordenada per gènere i ordre cronològic.
Novel·la
La guerra de les salamandres, Karol Čapec, traducció de Núria Mirabet (Males Herbes, febrer 2016). Un d’aquells llibres que no tan sols ens farà passar una molt bona estona, fent-nos riure a cor que vols, cor que desitges, sinó que ens fa pensar i no el podrem oblidar en molt de temps. Una obra futurista que és molt més actual que no voldríem, una història d’animals que són per més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones.
Una paràbola, tenyida de sàtira càustica, del món on vivia Čapec i del món que vindria després.
Sí, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.
La mecànica de l’aigua, Silvana Vogt (Edicions de 1984, setembre 2016). Un llibre que ens descobreix una autora que, per damunt de tot, sap escriure —i molt bé: que no tan sols sap què vol escriure, sinó com ho vol fer, deixant-se guiar sobretot pel que li diu el cor d’escriptora, narrant amb veu pròpia. Un gran regal per al lector, sinó un bon doll d’aire fresc en el món de les lletres catalanes dels darrers temps, on fa la impressió que tan sols existeixin dues possibilitats (que són, en realitat, les dues cares d’una mateixa moneda): seguir les receptes literàries a l’ús o bé estripar-ho tot.
Un tast magnífic d’una vida, i d’unes vides, de veritat, autèntiques.
El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.
Els 13 rellotges, James Thurber, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre 2016). Un d’aquells llibres que potser alguns decidiran catalogar com a infantil o juvenil, però que, per sort, es nega a crits a passar per l’adreçador de qualsevol classificació. Una petita, deliciosa joia, que palesa de nou com s’arriben a errar tots aquells que segueixen entestant-se a tractar els petits (i mig grans) lectors com si també fos petita la seva intel·ligència i la seva sensibilitat, quan són els que la tenen més desperta i incontaminada; més a punt per ésser llaurada amb les més selectes llavors de l’enteniment humà.
Una obra diferent on el llenguatge i la imaginació són els principals protagonistes.
Narrativa
El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció d’Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016). Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.
Poesia
V, Lucia Pietrelli (Eumo / Cafè Central, febrer 2016). “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, el poema de Cesare Pavese sembla haver encès la primera guspira d’aquest poemari on l’autora d’Ortigues va més enllà, la “vana paraula”, el “crit callat” i el “silenci” —o sigui, els espais en blanc i les omissions on, sense dir-ho, la poesia diu (o pot dir) molt més que amb els mots— l’acosten a l’abisme final de la mort, però també a voler viure, intensament, a l’exaltació i l’assaboriment del desig, de la consignació palpable de l’existència en els cossos, en els contactes amb la persona estimada: “Fes-li l’amor a la vida”…
Un llibre de poemes per llegir (i assaborir) amb calma.
Molsa, Anna Gual (Adia Edicions, setembre 2016). Un llibre que diu l’indicible sense dir-ho, que ens parla, en els seus silencis, de la vida i de la seva absència de respostes. Si la poetessa vilafranquina deixa llacunes i espais és perquè es proposa arribar molt més enllà de(l que poden esbossar) les paraules. Llaura poesia, i les clarícies possibles, però requereix la col·laboració del lector per acabar de germinar; atès que la poesia és una art totpoderosa on “Déu ets tu, que llegeixes”, on no se’t demana que llegeixis, només, sinó que t’hidratis “amb l’aigua / del fons del poema”, perquè “si t’encaixa el so és que abans l’has dit per dins”.
Un gran poemari, que posa de manifest que, en qualsevol art, res millor que “allunyar-se del virtuosisme / per tocar la veritat”.
Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.
Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…
Els burgesos són sempre els altres (del Diari), Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.
Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.
Miscel·lània
En defensa dels ociosos, Robert Louis Stevenson, traducció de Xavier Zambrano (Viena Edicions, juny 2016). Un llibre que ens porta, per fi, en català, alguns dels assaigs del gran escriptor escocès, que evidencia, en unes escasses 70 pàgines que posseïa una intel·ligència i un enginy —que massa sovint es confon amb l’enginyositat, que és tot una altra cosa— més que destacats, que sabia com era el món on vivia, que sabia molt bé què li agradava i què no i, sobretot, que sabia encara millor explicar-ho.
Una obra per aquells que creguin que, qui no pensa —i opina—, no viu.
Breus notes sobre literatura Bloom, Gonçalo M. Tavares, traducció de Pere Comellas (Edicions del Periscopi, octubre 2016). Un assaig / cant / guia / contra-guia breu, brevíssim, on s’hi concentra (i mai millor dit: no podria ésser més intens) la bona, la millor literatura, amb el verí literari més àcid o corrosiu; la confitura que ens delecta, amb el seu tast i el seu gust, amb les seves frases magnífiques, bellíssimes, polides fins al darrer extrem; i el verí, que és, de fet, verí i vacuna alhora: ens vacuna contra el conformisme, contrael camí fressat que ofereix seguretat però no dóna res o ben poc, però al mateix temps ens inocula el verí de la dissidència, d’ésser heterodoxos fins i tot amb la heterodòxia.
Un (que no l’únic) molt recomanable manual d’iniciació per a aspirants a escriptors.
Assaig i filosofia
La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).
dijous, 29 de desembre del mmxvi
Publicat a Núvol, el 30 de desembre del 2016
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
