Menys és (molt) més
En el món de la literatura —com en el de l’art (i, en realitat, en la vida mateixa)— encara són molts els que creuen que més és, sempre, més; que, com més gran, com més llarga és l’obra, millor; que quantitat (de pàgines, en el cas de la lletra escrita), és sinònim de qualitat. Talment com si els que ofereixen un llibre més breu, ja sigui una novel·la o bé una narració, no haguessin estat capaços de superar el repte. Oblidant que la contenció, que no dir res que no sigui imprescindible és —o, si més no, hauria d’ésser— un dels majors mèrits de la literatura.
Un amor que, en aquest cas, sorgirà lluny d’on hauria de sorgir, que té a veure més amb l’afecte i la criança —i d’ací el seu títol original, Foster— que no pas amb la sang. Un amor que la protagonista de la història, la nena que l’escriu en (una emotiva i depurada) primera persona, no coneixerà fins que no es trasllada a casa de la germana de la seva mare, els Kinsella; quan “salvatge i escabellada com la filla d’un llauner” (pàg. 12), el seu pare la duu amb el cotxe a “l’ambient […] càlid, quiet i net” (pàg. 15) on viuen els seus parents, a “aquesta casa [d’una altra mena], [on] hi ha temps i espai per pensar” (pàg. 21).
D’entrada, com qualsevol criatura que es separada dels seus pares, no se’n sap avenir ni sap què pensar-ne, però ja amb els seus primers comentaris o raonaments, ens adonem que hi ha alguna cosa, a casa seva (i no ho escric en cursives per causalitat) que no funciona com cal, que impedeixen que l’enyorança no sigui el sentiment que prevalgui: “una part de mi vol que el pare em deixi aquí, mentre que una altra part de mi vol que se m’emporti de tornada, cap al que conec” (pàg. 18).
Però a poc a poc, anirà descobrint que el que coneix no és el que, com a filla, hauria de conèixer, que ha viscut, fins llavors en una casa, en companyia del seus pares i germans, però que mai no l’ha pogut sentir com a seva ni, encara menys, com una llar. Per una raó essencial, perquè els seus pares ho són des del punt de vista biològic, sanguini, però no pas emocional, perquè per a ells, els seus fills —“amb la mare tot és feina” (pàg. 20)— són ben poc més que unes simples bèsties de càrrega (per dir-ho amb una part d’un títol de Manuel de Pedrolo).
I, en aquestes condicions, l’afecte és, a banda d’una molèstia, un luxe del tot prescindible: “El Kinsella m’agafa de la mà. Tan bon punt me l’agafa, m’adono que el pare no m’ha agafat mai, ni un sol cop, de la mà” (pàg. 73). És aquest món nou, inesperat, impensable, el que converteix una família en alguna cosa més —en molt més, de fet— que en una simple unió de persones que comparteixen una mateixa sang i un mateix domicili, el que els ulls (i, sobretot, el cor) meravellat de la nena anirà descobrint.
I ho descobrirà gràcies a la seva tia, que li desvetlla tot un univers de sentiments que desconeixia, que li havien estat negats: “Les seves mans són com les de la mare, però també tenen alguna cosa de més, alguna cosa que no he notat mai i per a la qual no tinc nom. Sento que em falten moltes paraules, però aquest és un lloc nou i em calen paraules noves” (pàg. 26).
Els subratllats —les cursives—del paràgraf anterior són meus. I ho són perquè en una escriptora tan falsament minimalista com Keegan, els incisos, els petits detalls són absolutament crucials, determinants. No empra, mai, ni una sola paraula de més, però, tampoc —i aquest és l’abisme, en principi insignificant, però infranquejable— que separa els escriptors escriptors dels que no ho són, dels que s’ho creuen o pretenen ésser-ho—ni una de menys. Perquè és molt i molt difícil que en una obra literària no hi sobri res, però encara ho és molt més…, que no hi falti res.
I l’autora irlandesa no és que digui molt amb ben poc, sinó que —sense dir-ho, de fet— amb un (quasi) no-res, ho diu (quasi) tot. I ho diu, i aquest aspecte és bàsic, sense explicar-ho, fent-ho veure o intuir al lector; desvetllant-li emocions i no pas donant-les-hi fetes; creant amb la màgia de l’escriptura, les emocions que en cada moment creu més convenients. Unes emocions (i uns sentiments) que, potser, no són immediatament visibles o accessibles, però que arriben al lector, inconscientment, amb una força devastadora; que, tot d’una, esclaten i esdevenen no ja visibles, sinó indelebles.
Per assolir-ho, cal servir-se amb molta precisió i encert de l’art de la metàfora; de la metàfora que, d’entrada, no fa la impressió d’ésser una metàfora; que sembla tenir una funció més artística o ornamental, més poètica, que no pas metafòrica o transmissiva. I —tot i que no desvetllaré abans d’hora res que l’autora no hagi volgut desvetllar (com tampoc avançaré el secret que il·lumina la família Kinsella— és a en aquest sentit que esdevenen tan sublims com escaients les dues metàfores seguides del moment en què la nena i el seu oncle passegen per una platja. Una platja on únicament es veuen unes petjades, però on, dues llums es converteixen en tres.
En unes petjades hi conflueixen tres llums, cal dir res més? Potser sí…, llegiu aquesta petita miniatura en prosa. Llegiu-la, llegiu-la fins al final, i si llavors, quan diuen alguns, us sembla inacabada, busqueu dins vostre el final: ben segur que el trobareu! Què no éreu, vosaltres, amb el vostre diàleg literari, els que l’havíeu d’enllestir?
dimarts, 4 d’abril del mmxvii
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
