Categories
Notes de lectura

El oficio de vivir, de enseñar, de escribir, Norberto Bobbio

El oficio de vivir, de enseñar, de escribir, Norberto Bobbio

Cogito, ergo sum

Amb la filosofia sovint s’esdevé el mateix que amb la poesia: hi ha lectors d’altres gèneres que no s’atreveixen a llegir-la, que creuen que no hi entendran res; o, el que encara és pitjor, que no en trauran res. Una idea que té una part de raó, atès que tant poesia com filosofia exigeixen un esforç i una concentració suplementària, però que no la té, ni de lluny tota. Perquè dels llibres de pensament no tan sols s’acostuma a treure’n alguna cosa, sinó que ofereixen una collita abundant; l’esforç superior rep, també, una recompensa superior.

Norberto Bobbio es conegut sobretot pels seus estudis sobre filosofia del Dret i sobre política, i per això s’agraeix tant que Editorial Trotta publiqui El oficio de vivir, de enseñar, de escribir (Il mestiere de vivere, di insegnare, di scrivere), en traducció d’Andrea Greppi, perquè ens mostra la fecunditat i la pregonesa del seu pensament. D’aquest pensament que el va dur a ésser un dels pensadors italians més reconeguts dels darrers temps.

I més en uns temps com els que ens estan tocant de viure, de realitats enfrontades, de blancs i negres absoluts, de nosaltres i d’ells, de si no estàs amb mi estàs contra mi; quan fa la impressió que parlar de diàleg signifiqui parlar no ja de renúncia sinó de claudicació; quan sembla que del que es tracti no és de convèncer sinó de vèncer, i de vèncer sense compassió, sense atendre els ferits que queden pel camí. Davant d’això l’autor de Politica e cultura ens recorda quines són, o haurien d’ésser les bases de qualsevol societat que es pretengui mínimament civilitzada: “La primera condición para que el diálogo sea posible es el respeto recíproco, que implica el deber de comprender lealmente lo que el otro dice, aunque no se comparta, para darle respuesta sin animadversión, con argumentos a favor y en contra” (pàg. 17).

Un principi que podríem emparellar amb el de la falsabilitat de Karl Popper, perquè, com aquest, implica la necessitat de seguir avançant sempre, de continuar sotmetent les nostres idees cada dia a prova, fent-les xocar frontalment contra les dels altres per comprovar si es mantenen o no dempeus, si els seus pilars segueixen essent ferms o si les aigües dels temps no han anat soscavant els seus ciments. Perquè, com succeeix amb la ciència, l’única manera de progressar de veritat en el nostre pensament és ésser inconformista, és no acomodant-nos mai; és sortir a navegar a l’oceà de les idees, amb les veles ben esbatanades, a fi de comprovar si resisteixen els embats de les noves tempestes.

I per afrontar-les, com més conscients siguem del camí costerut que sempre ens queda per davant, del constant canvi heraclità que sofreix tot el que ens envolta, i, per tant i com a conseqüència necessària, de la fal·libilitat de les nostres concepcions, de la nostra,com més sabem que els nostres coneixements i les idees que n’extraiem són, sempre, provisionals o hipotètiques, millor; atès que, en realitat, “solo contamos con  la luz de la razón para las tinieblas en las que nos hallamos inmersos”, que “no existen, ni pueden existir, las certezas absolutas, la condición permanente es la duda metódica” (pàg. 81).

El pensament, doncs —i el diàleg, que és la seva eina de habitual de treball— entès no com a lluita contra els altres, sinó amb els altres; i, alhora, com a lluita constant contra tu mateix i les teves limitacions.   

dissabte, 25 de novembre del mmxvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Publicat a Sonograma Magazine, el 29 de novembre del 2017

Altres anàlisis literàries de llibres de filosofia

Curs de filosofia en sis hores i quart, Witold Gombrowicz (Àtic dels llibres)
Ética nicomaquea, Aristòtil (Obrador Edèndum).
La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta).
 Cuadernos negros (1931-1938), Martin Heidegger (Trotta)

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Fer-se totes les il·lusions possibles, Josep Pla

L’altre Josep Pla

Que l’Obra completa d’un autor no ho és mai del tot, que, més tard o més d’hora, es descobreixen textos seus inèdits o noves versions de textos ja publicats és, en el que a la literatura es refereix, el pa nostre de cada dia. N’hem tingut un exemple recent amb la recuperació que ha dut a terme Club Editor  de La mort i la primavera de Mercè Rodoreda; i ara és Edicions Destino qui rescata, del colossal arxiu que es conserva a la Fundació Josep Pla de Palafrugell, un conjunt de “notes disperses” que no havien estat publicades abans.

Un volum, Fer-se totes les il·lusions possibles, presentat a L’Ateneu Barcelonès dimarts passat, que recull tot un conjunt de textos que, segons Francesc Montero, el curador de l’edició foren “clarament escrit[s] amb voluntat i ambició literària” (pàg. 36); textos “pensats per ser publicats que van romandre al calaix a l’espera de circumstàncies més favorables” (pàg. 52). Escrits, doncs, diferents dels que veieren la llum fa tres anys en La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), ja que aquells, tot i que coincideixen temporalment, constituïen notes més breus, que possiblement haurien estat elaborats i augmentats posteriorment en cas de publicar-se.

No hi ha cap dubte que el que més sorprèn quan llegeixes el volum és un Josep Pla inhabitual, un Pla desconegut o (molt) poc conegut: un Pla que, conscient que allò que anota no podrà ésser publicat, s’allibera de tota mena de mirinyacs i diu, i escriu, el que li passa pel cap i, el que és més important i interessant, tal i com li passa pel cap, sense (auto)censurar-se; sense pensar si ho pot dir o no; sense necessitat de callar(-se) res ni de recórrer a les metàfores o als sobreentesos tan característics de qualsevol regim totalitari —aquells regim en què, segons magistral definició de Jaume Perich, “el que no està prohibit és obligatori”.

Aquest caràcter alliberat o incondicionat es fa present ja des del primer paràgraf, on afirma que els comerciants, propietaris i nobles són “paràsits” (pàg. 63). L’escriptor català que s’ha considerat sempre com a prototipus no tan sols del conservador, del conservador recalcitrant, a prova de bombes, el partidari de no tocar res, que res no canviï, el garant de l’estatus quo, ens mostra una altra cara seva.

La cara oculta, aquella que preferia no fer visible. La que guardava per a la seva intimitat, per a aquells amics  que eren més que coneguts i molt més que saludats. Per a aquells amics de confiança amb els què no calia que es posés la seva disfressa, metafòrica, de pagès de l’Empordà —una disfressa que l’aparellava amb un altre empordanès il·lustre, aquest, un mestre de l’escenificació i l’histrionisme des de ben jove: Salvador Dalí.

Ens trobem, doncs, amb el Josep Pla  més autèntic, més genuí, menys fent el paper  del Josep Pla escriptor. Sense que això hagi de significar, ineluctablement, que l’altre Josep Pla, el que vam conèixer a través de la imatge que ell mateix volia donar-nos, sigui falsa —o, almenys, del tot falsa. Perquè també existia (o co-existia) en ell; perquè el Pla escriptor era com ell ens el presentava: l’home que es definia i es descrivia tot definint i descrivint el món que l’envoltava.

I és precisament aquest element el que confereix el major interès als textos que ara es publiquen: que ens permeten veure i accedir a l’altra cara de l’autor d’El Carrer estret; la cara de l’home que s’amagava, molt conscientment, darrera l’escriptor; la cara darrere la màscara.

És per això que crec que la por al regim franquista i a la censura, tot i ésser probablement les essencials, no foren les úniques raons que determinaren que no es publiquessin en el seu moment en un, previst, segon volum de “Notes disperses”. Si més no, que no es publiquessin en l’estat que ell les deixà. Entenc que les hauria preferit modificar a fi que encaixessin millor amb la imatge pública que, ja des de ben jove, havia volgut donar d’ell mateix. Una imatge que els seus textos editats pòstumament no desvirtuen però sí que ajusten.

I aquest nou Pla no tan sols és un catalanista de pedra picada sinó un antifranquista convençut. Així, parla “d’aquest regim d’abjecció de Franco” (pàg. 85), de “vint-i-cinc anys de cretinització dictatorial general progressiva” (pàg. 107) i afirma —en un to d’una contundència inoïda, que no dubto que una possible publicació haguera suavitzat— que, com a conseqüència, “Espanya […] és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques” (pàg. 208).

Però, per una altra banda —i, segons el meu parer, aquest és l’element que distingeix les notes més valuoses d’un volum, desigual, desequilibrat, d’altres que no ho són tant— el palafrugellenc, tot i que sense pèls a la llengua, manté en alguns dels seus apunts tant la seva màgia narrativa com la seva capacitat d’anàlisi, que el convertiren, ultra en un dels millors escriptors (i no únicament catalans) del segle XX, en un dels cronistes imprescindibles per conèixer el seu temps i el seu país; en aquell autor que nosaltres llegim primordialment per gaudi literari però que els nostres néts i els seus successors segurament llegiran, també, per saber com era i com es vivia a Catalunya en alguns dels anys més foscos  i ominosos de la nostra història.

  diumenge, 26 de novembre del mmxvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’obres de Josep Pla:

El carrer estret.
La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964).
El quadern gris.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Cròniques literàries

Presentació de Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses

Genuïtat planiana

No crec que hi pugui cap lloc més adient per presentar una obra inèdita de Josep Pla que l’Ateneu Barcelonès. En una d’aquestes sales clàssiques on sembla que el temps s’hagi aturat. On el silenci s’imposa amb una perfecta naturalitat. On se sent el ressò de les lletres antigues; de les veus, encara no del tot esvaïdes, de tants il·lustres conversadors que hi han passat. Tot esperant que comenci, no puc evitar la sensació de sentir la veu del doctor Borralleras. I Pla al seu costat, escoltant i prenent notes, amb la seva lletra endimoniadament inaccessible, per a un seu nou article.

Pren la paraula Jordi Cornudella, comentant la ja llarga, llarguíssima col·laboració de l’autor empordanès amb Destino, tant amb la revista com amb l’editorial, amb la qual començà a publicar els seus llibres en castellà als anys 40 (Viaje en autobús, 1942) i, amb el tancament, de Selecta, també en català.

Explica que és precisament mercès a una altra col·laboració, ara amb la Càtedra Josep Pla, que ha estat possible aquest llibre.

Cedeix el torn a Xavier Pla, director de la càtedra planiana a la Universitat de Girona, que afirma que si no fos per permanent interès que ha mostrar Destino per Pla, hauria estat molt i molt complicat que cap dels seus inèdits haguessin arribat a les llibreries. Uns inèdits que es van descobrint a mesura que es va bussejant en l’oceà de “milers i milers de quartilles que es conserven als arxius de la Fundació Pla de Palafrugell”. Quartilles que són producte de la indefallible grafomania de l’autor de Nocturn de primavera. Que suposen un esforç ingent per anar ordenant i analitzant.

A l’arxiu de Notes disperses, que correspon al volum 12 de les Obres Completes, es va veure que n’hi havia més que no les que s’havien publicat. Notes que destinava a un segon volum que no arribà a existir. I són aquestes notes que faltaven les que s’han volgut recuperar, respectant al màxim la voluntat del seu autor.

El que més els va sorprendre és que es tracta d’unes notes molt diferenciades de les que fins ara es coneixien de Pla: “Des de les primeres línies, s’hi reflecteix un Josep Pla catalanista de pedra picada, que ofereix una visió extremadament crítica del regim franquista. Un Pla com a sismògraf de la realitat catalana del seu temps”.

Per la seva banda, Francesc Montero, doctor el filologia catalana, curador de Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, destaca, en primer lloc, l’honor que ha suposat per a ell que li encarreguessin aquest volum, que li ha comportat una feinada descomunal però també una enorme satisfacció. Explica que en una carta que escrigué al seu editor de tota la vida, Josep Vergés, Pla indicava que “Notes Disperses són un calaix de sastre que han durat tota la vida i encara dura”. Les notes corresponen als anys 50 i 60. Notes que desava al calaix, en estadis diversos de redacció, que entronquen amb les de La vida lenta, però, al contrari que en aquelles, ja estaven pensades per publicar-les, fetes amb clara ambició literària.

Unes notes que, segurament perquè no havien passat per censura —tant ell com Vergés devien tenir clar que no tan sols no la podrien passar, sinó que els podria causar seriosos problemes—, ens mostren un Pla molt crític amb el franquisme, que defineix com “un embassament de merda de dimensions titàniques”.

Montero destaca, per damunt de tot, algunes peculiaritats d’aquestes notes, com l’exposició d’interioritats de la revista “Destino”, les anàlisis de l’escriptor sobre literatura catalana, que defensa amb un fermíssim convenciment, així com la transcripció de converses amb d’altres intel·lectuals sobre la mesquinesa del règim dictatorial, converses tan crítiques amb la dictadura que no podia donar a la llum.

Assevera que com més hi treballava més va ésser conscient que es tractava d’un volum d’un interès inqüestionable, que ofereix la mirada més escèptica de Josep Pla. I alhora, la més autèntica, la que no li calia suavitzar o amortir. Notes molt personals, que ni la censura ni el seu pudor personal no li devien permetre publicar.

Rebla el clau Jordi Cornudella, comentant que per a ell el Pla “més genuí, el que parla més des del cor, el que arriba més endins al lector és el dietarista” del Quadern Gris, de Notes per a Sílvia i de Notes del Capvesprol.

Mentre plego la llibreta, miro a la meva dreta, al costat d’altres companys periodistes, veig, de reüll, com Josep Pla també plega la seva. I no puc evitar d’emocionar-me pensant el la formidable crònica que escriurà per a la revista “Destino” d’aquesta setmana. O potser preferirà redactar una nota?

dimecres, 22 de novembre del mmxvii

Publicat a Núvol, el 22 de novembre del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’obres de Josep Pla:

El carrer estret.
La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964).
El quadern gris.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Cartes a Mahalta, Màrius Torres i Mercè Figueras

Dues vides de novel·la

Tots hem sentit un munt de vegades aquella frase que afirma que la realitat sempre supera la ficció. Una frase que posa en evidència que la vida de cadascun de nosaltres és una experiència molt més rica, diversa i plena del que a vegades suposem. O el que és el mateix: que la vida, quan se sap retratar o transcriure amb exactitud, pot esdevenir l’escenari de les més meravelloses de les ficcions; que viure ens ofereix els més increïbles i inesperats dels arguments. I, en ocasions, també els més apassionants.

Les Cartes a Mahalta, publicades per El Club Editor aquest octubre, seleccionades per Meritxell Guimet i Margarida Prats, ens ofereixen la possibilitat única d’endinsar-nos directament en un d’aquests mons meravellosos: el de la relació que van mantenir el poeta Màrius Torres i la seva (més que) amiga Mercè Figueras mentre eren tots dos ingressats al sanatori de Puig d’Olena. I fer-ho a través de dos corresponsals que escrivien —i s’escrivien— com els àngels.

Perquè segurament ja esperàvem que les cartes d’un dels nostres més grans poetes del segle passat fossin no tan sols interessants sinó molt ben escrites, però el que sorprèn més en llegir aquest epistolari és que la seva Musa tingués un nivell literari quasi equiparable al d’ell. Tant és així que, malgrat que els seus estils són ben diferents, la qualitat de les cartes de tots dos és similar que ens cal mirar qui les signa per saber qui les va redactar.

Tenim, doncs, entre les nostres mans no només la possibilitat de descobrir o de conèixer amb major profunditat una de les històries literàries més curioses, sorprenents i interessants de la literatura catalana de tots els temps, la que va permetre que un malalt que abans no havia escrit pràcticament convertís un sanatori en el seu Parnàs particular, sinó de gaudir de la història com si fos una novel·la. Una novel·la escrita a quatre mans per dos autors molt ben dotats. Dos autors que ens fan esperar cada nova carta seva (gairebé) amb la mateixa emoció que les devien esperar ells. Amb l’avantatge que nosaltres podem escollir a quin ritme avancem les pàgines, a quin ritme revivim les seves vides.

En una carta que escriu el setembre de 1922 a Ernst Robert Curtius, Marcel Proust diu que “la veritable literatura fa conèixer la part encara desconeguda de l’ànima”. I aquest volum, que aplega una tria de cent-setze de les cinc-centes tres cartes que es van creuar els dos corresponsals, esdevé sens dubte la clau d’accés a les ànimes d’ambdós. De tots dos o, gairebé, de tots tres, ja que la figura de Joan Sales sobrevola la correspondència com si hi fos present, com si sense ell la parella no pogués existir. O, almenys, no ho pogués fer plenament.

No ens ha d’estranyar, car l’autor d’Incerta glòria no fou tan sols un dels amics més fidels de Mercè Figueras sinó qui, a través d’ella, es convertí en el descobridor i l’incitador de la poesia de Màrius Torres; en la persona que, juntament amb ella, va deixar una més indeleble petja en la seva existència i en la seva obra. Una realitat que ja vam poder constatar en les també magnífiques Cartes a Màrius Torres, reeditades el 2014 per Club Editor. De manera que segurament llegir els dos reculls l’un darrera l’altre i complementar-los sigui una de les vies més assenyades d’acostar-se a la poesia de l’autor lleidatà.

No pas perquè per gaudir-la o per assaborir-la millor sigui necessari conèixer la seva biografia —i aquí hauríem de tornar a Proust i al seu Contre Sainte-Beuve, on indica que tota obra literària ha d’ésser autònoma— sinó perquè ens haurem encomanat de la seva manera de veure el món i, sobretot, de l’espai ben particular on varen néixer les més grans creacions poètiques de Torres.

Començant per aquell tan merescudament conegut que arrenca a una alçada vertiginosa —“Les nostres ànimes són com dos rius paral·lels. / Fem el mateix camí sota els mateixos cels”—, seguint per uns tankes tan preciosos com rics i estremidors —“Fulles del trèmol / qui tingués com vosaltres / en la ribera / un viure tan sensible / una mort tan secreta.”— i acabant per alguns dels sonets més perfectes, brillants i bells de la lírica catalana, com aquest, que pren com a vers inicial un d’Alfred de Musset: “He dit al meu cor, al meu pobre cor / —No t’avergonyeix la teva feblesa? / La glòria, l’amor, la disbauxa, l’or / no sabran temptar la teva tristesa?”.

I per damunt de tot, i el que és més important, el que és essencial: és una poesia que li sorgeix del més endins, que es producte de la seva veu interior, de la seva necessitat espiritual, que és la poesia que ell i només ell podia escriure. I això Figueras ho veu amb una claredat impressionant: “El teu sonet és be teu; és el Màrius d’abans i del que seràs sempre. Almenys d’aquell que jo voldria que fossis sempre per mi: un feix de sensibilitat tota matisada que parlaràs en vers amb la fluïdesa de Schubert, amb la gràcia d’un Mozart, amb la puresa d’un Corelli i en certs casos amb la gravetat de Bach” (Pàg. 86).

Que es refereixi a una sensibilitat tota matisada és tan exacte que no ho podria ésser més. I no tan sols per l’obra de Torres sinó, també, per aquesta correspondència, que sovint fa la impressió de no haver estat escrita sobre paper sinó tocant l’arpa o algun altre delicat i angelical instrument de vent. En un estil compartit, tots dos escriuen amb una gran delicadesa, entredient o mig dient més que no pas dient, amb mitges paraules, amb sobreentesos, amb al·lusions i real·lusions.

Amb un dir que és sobretot un no dir. En un dir sense dir que forma part consubstancial no únicament de les seves lletres, sinó de la seva manera de relacionar-se: “tu et retenies la por parlant de coses en què no pensaves i jo et responia parlant del mateix que tu mentre pensava el mateix que tu!” (pàg. 208); “tinc la sensació que em deixi alguna cosa per dir, i no sé què pugui ser” (pàg. 174). Un no (voler o atrevir-se a) dir que imagino que té molt a veure amb la seva malaltia, amb el temor permanent que no puguin sortir de Puig d’Olena amb vida, però que em fa la impressió que va molt lligada als seus respectius tarannàs, discrets, indecisos, dubitatius. Amb la por de fer mal als que s’estimen que a vegades tenen aquells a qui se’ls ha fet mal. Aquells a qui la vida no ha tractat amb la consideració que s’haurien merescut.

En aquest sentit, la novel·la d’una vida —d’unes vides o, més aviat, d’una vida compartida (en la mesura del possible)— que constitueixen sens dubte les cartes aplegades en aquest volum recorda poderosament la literatura japonesa. En concret la de Junichirô Tanizaki i de Yasunari Kawabata, on el llenguatge insinua o esbossa molt més que no pas diu o dibuixa. On la força del relat es basa més en l’evocació, en les ressonàncies de (la bellesa de) les paraules que no pas en el seu significat; en la música dels mots més que no pas en la seva lletra.

Tant Màrius com Mercè parlen més amb el que no diuen, amb el que deixen entreveure, amb el que aflora entre línies —fins i tot, entre cartes— que no pas amb el que escriuen. És per això que si volem no ja fruir les seves lletres, sinó, el que és crucial, de la realitat de la seva relació, del que es confessen l’un a l’altra quan sembla que no es confessen res, hem d’estar més atents al seu esperit que no pas a la seva lletra. Hem de tenir molt i molt present que, en general, les paraules que s’intercanvien no diuen allò que haurien de dir, el que certifiquen els diccionaris, sinó allò que ells volen que diguin.

Que, de la mateixa manera que viuen aïllats del món en un sanatori, i encara més aïllats per no poder sortir sovint ni de les seves respectives cambres, que són ostatges tant de les seves malalties com de les més que restrictives i hipòcrites convencions socials —“Voldria venir-te a fer una altra mica de companyia […] Per desgràcia, ni el reglament ni la moral no m’ho permeten, i no puc fer més que desitjar-ho” (pàg. 120)— i que això els ha obligats, nolens volens, a adaptar-hi les seves vides, a convertir la necessitat en virtut, també han adaptat el llenguatge a la seva conveniència; han creat un llenguatge només per a ells. Un llenguatge privat que els permeti parlar / escriure sense que els que els escolten / llegeixen s’assabentin del que, en veritat es diuen.

Imagino que és per això que no ens ha de sorprendre gens que en aquesta novel·la d’amor epistolar el terme amor i qualsevol dels seus sinònims siguin els que menys presència tinguin. Perquè “és difícil parlar de les coses que sentim profundament” (pàg. 135). Perquè ells saben, i ens convé saber-ho també a nosaltres, lectors, que quan diuen amistat es refereixen a aquella amistat única, bidireccional, irreemplaçable que només poden compartir dues “ànimes [que] són com dos rius paral·lels”.

divendres 10 i dilluns 13 de novembre del mmxvii

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 19 de novembre del 2017

Pàg. 1
Pàg. 2

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de Club Editor:

Incerta glòria, Joan Sales.
El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov.
Mercè Rodoreda–Joan Sales, Cartes completes (1960-1983).

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Caminar, Henry David Thoreau

Tracem (els nostres) camins

De vegades caiem en l’error de pensar que únicament els llibres d’una certa llargària són els que paguen la pena, el que ofereixen prou qualitat. Talment com si no ens poguéssim alliberar del prejudici que lliga la qualitat amb la quantitat, el valor amb la possessió o amb el preu. Per fortuna, de tant en tant ens trobem amb obres que demostren que aquesta idea no té gaire fonament; que, sovint, és el pot petit qui ens lliura la millor confitura.

A Henry David Thoreau el coneixem, sobretot, per Walden o la vida als boscos i per La desobediència civil, dos d’aquells llibres que no únicament són de més actualitat que mai, sinó que faríem bé de no desar gaire ben desats per poder-los llegir i rellegir cada dos per tres. Ara Angle Editorial, en la seva deliciosa col·lecció “El Far”, ens acosta Caminar (Walking), una petita joia, que com molt bé ens indica al pròleg Marina Espasa, la seva traductora ens convida “a fer servir les cames i a reflexionar”. O el que és el mateix, a imitar els peripatètics grecs, que caminaven per fer caminar o avançar millor els seus cervells.

A diferència d’aquells, tanmateix, la invitació de l’autor nord-americà no escull els carrers i les places de les ciutats, sinó de la Natura. Ens convida no seguir els camins, sinó a obrir-los, tant els reals com els mentals. A endinsar-nos en la Natura per recobrar el nostre estat primigeni. L’estat salvatge, lliure i alliberat que, segons el seu parer, ens permet obtenir el més preciós de nosaltres. Que ens permet recobrar el domini del nostre destí. Que ens permet cancel·lar, encara que tan sols sigui per unes hores, el contracte social rousseaunià que ens priva d’actuar amb absoluta llibertat i sense dependre de ningú.

Una llibertat, un avançar guiats únicament per les nostres passes, pel que el cor ens digui, per la nostra irreemplaçable i incompartible necessitat interior, per la crida del bosc i de la Natura, que és per ell la veritable essència de l’ésser humà: “vull considerar l’home com un habitant, o com una part essencial de la Natura”. Un acostament al món natural, a la terra tal com era abans que l’home la pretengués domesticar o civilitzar, i per tant, desnaturalitzar, empobrir, embastardir: “Avui, a majoria de les anomenades construccions humanes, com ara la construcció de cases i la tala de boscos i d’arbres grans, simplement deformen el paisatge, el domestiquen i el fan més vulgar”.

En un to d’exaltació –Espasa ens recorda que el text “va ser concebut […] per ser declamat”–, de vindicació i de reivindicació, de revolta o de desvetllament, Thoreau ens crida a l’ordre (a l’ordre desordenat, salvatge, original, de la natura), ens adverteix del perill que suposa no desvetllar-nos del somni dogmàtic de l’anomenada civilització, que, en socialitzar, deshumanitza, o almenys desindividualitza, i reclama que girem la vista (i les passes) cap a la Natura: “La vida està en harmonia amb el món salvatge. Les coses més vives són les salvatges. Encara no sotmeses per l’home, la seva presència el renova”.

Caminar és, doncs, per damunt de tot un crit o una invitació a la insubmissió, a atrevir-nos a tornar a és nosaltres mateixos, perquè, tot i que sovint puguem pensar el contrari, no hi ha seguretat que compensi les limitacions de llibertat que ens imposem (o que, encara pitjor, ens imposen) com a garantia d’ordre; d’un ordre que sempre serà un cert ordre –el seu ordre, de fet. Un ordre que potser ens protegeix, però que ens menyscaba: “no hi ha diners que puguin comprar la llibertat, la independència i el lleure”.

dimarts, 14 de novembre del mmxvii

Publicat a Nació Digital, el 15 de novembre del mmxvii

Altres anàlisis literàries de la col·lecció “El Far”

Confessió, Lev Tolstoi.
Les nits blanques, Fiódor Dostoievski.
Cartes a un poeta jove, Rainer Maria Rilke.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons