L’instint. Obra poètica 1962-1993, Josep-Ramon Bach
La barca de la vida (i el temps) a Sabadell
Tractar d’apamar, en l’espai d’una simple anàlisi literària, volums que tenen l’objectiu presentar, encara que sigui parcialment, l’obra completa d’un autor és tan arriscat com dibuixar l’horitzó amb un pinzell —o, si ho preferiu, com voler entrar a una final de la copa del rei espanyola amb una (sediciosa) samarreta groga—, atès que ni l’espai ni el temps no permeten dedicar a cada obra particular l’atenció que mereixerien. Cal tenir, doncs, (ben) present que serà una temptativa d’aproximació.
L’instint. Obra poètica 1962-1993 (Tres i Quatre, 2017), aplega els poemes que, segons ens explica ell mateix, a l’autor li ha “semblat correcte salvar de la crema” dels seus primers trenta anys de creació. I ho ha fet amb una decidida voluntat de fixació: “he corregit el gruix de la meva obra amb el convenciment de deixar-la fixada d’una vegada per totes”. Fixada, en realitat, doblement. En primer lloc, perquè, un cop feta la selecció, renega “per sempre” de tota la resta que ha preferit no conservar. En segon, perquè les correccions actuals —tot i que, més que no pas de correccions¸convindria parlar de recreacions, ja que els canvis són tan significatius com profunds— esdevenen definitives.
Si a aquest caràcter definitiu, d’obra fixada, hi afegim que l’edició respecta l’ordre cronològic de redacció dels poemaris, que —com era prou habitual en aquells temps convulsos, on el que no era obligatori estava prohibit (només cal recordar el cas de Manuel de Pedrolo)— van ésser publicats de manera dispersa i desordenada, podem assegurar que aquest volum ens permet, per primera vegada, tenir accés a una visó real i completa de l’evolució de la seva obra poètica. De la seva obra poètica i de la seva vida —que, com en qualsevol artista amb consciència d’ésser-ho, són una i la mateixa cosa.
Una oportunitat inèdita que ens permet adonar-nos de la impressionant coherència de la seva poesia; del fet que, per més que vagi transformant-se i avançant, que vagi prenent forma i alçada, que vagi reforçant-se i afermant-se, des d’un primer moment la veu poètica —o sigui, la veu íntima, espiritual— de Bach té la mateixa arrel —la mateixa tonalitat o coloració, per dir-ho en termes pictòrics, que tan propis són de la seva poesia. El seu dir s’ha anat perfilant i afinant amb els anys, s’ha anat, sobretot, en més breu i en més precís, però la raó o l’ànima del dir —la seva causa eficient, per emprar un terme aristotèlic— s’ha mantingut constant.
Així, podem veure que ja en els primers poemes, dels anys 1962 i 1964, ja parla de “ploure”, de “terra moll” i, sobretot, de “la llum de la fosca”, símbols —més aviat, imatges— que l’han acompanyat al llarg dels anys. I, igualment, Sabadell, la ciutat “baixa, / extensa i lletja”, ja era un dels centres de la seva poesia. La mateixa ciutat que esdevindrà el paisatge i el paisanatge —el niu incòmode i incert des d’on començà a volar— de Cròniques d’Anok, de l’any 1970.
Aquest Sabadell gris i agrisat —“gris plom com una aixeta vella”—, metàfora alhora de l’Espanya franquista, d’on cal fugir, si es vol arribar a algun lloc: “Guilla, guilla, Helena, el mar és ample”; “Emigren les barques cap a un nord imaginari”. I en aquest fugir, que és un no acceptar, un no conformar-se, un voler més, un anar més enllà, els símbols i, per damunt de tot, els colors, els colors que donen llum i vida on no n’hi ha, són imprescindibles: “Caminem per un deliri de colors”; “La platja avui s’ofega de policromia”; “Helena alexandrina, rosada i feliç”.
Una ciutat que Bach durà sempre més dins (i dins¸si no ho és tot, per a ell, ho és quasi tot; és des de dins que veu i mira d’entendre el món), sigui on sigui i vagi on vagi, perquè, si bé li cal fugir-ne, voldria no haver-ho de fer, perquè, com Salvador Espriu, estima, malgrat tot, la seva pobra, bruta, trista, dissortada Troia; aquest lloc (gairebé no-lloc) adotzenat on el món i la vida s’han aturat; on fins i tot respirar, i no diguem, ja, navegar, es fa tan i tan difícil. I per això, hi retornarà, poèticament, a inicis dels anys 90, amb Paraula contrària.
Hi retornarà amb el to —més aviat, color— de la melangia, de la melangia d’aquells temps passats on, malgrat tot, encara era possible l’esperança: “Sovint s’imaginava un país nou / on totes les paraules eren signes / d’un alfabet alegre, i les persones, fulles d’un arbre que el vent no traïa”.
un vers, aquest, que és tota una declaració de principis: les paraules sempre són, per a Bach, “signes / d’un alfabet”; signes, imatges, símbols —colors i tons— de la seva perspectiva —pictòrica, visual— del món. D’un món que brosta del més endins i es representa —que, precisament per venir d’endins, només es pot representar— en imatges.
Com ja era, també, una declaració de principis—i ara tornem a Cròniques d’Anok—, un altre vers (“Aquest poema el vull meu, i prou”) que podem considerar, sense temor a equivocar-nos, una de les seves divises poètico-existencials: serà ell, i només ell, guiant-se per la seva veu interior, pel que li dicti la seva ànima, qui decidirà quin camí —quins camins, de fet— seguirà; i, tot decidint-ho, decidirà, ensems, com els vol descriure, quin és el camí, al marge de qualsevol pressió externa —“llisquem nus a la intempèrie”—, que seguirà la seva poesia. Al marge, per començar, de la poesia social que predominava aquella època; de la poesia que, probablement, li hauria permès publicar amb major assiduïtat i continuïtat.
Entre d’altres raons, el seu distanciament de la poesia político-social es deu al fet que poesia i vida van inextricablement unides —vida i caràcter, en realitat. Al fet que el nostre autor és tan introspectiu que, fins i tot quan mira enfora, veu endins. Ho podrem constatar a Aigua de pluja, escrit el 1993, quan un viatge a Florència li permet, en sigui més o menys conscient, seguir-nos parlant d’ell mateix: “L’esclat de la pluja / omple d’itineraris / el mirall de la fusta”.
Em cal cloure aquí el que ja he advertit a l’inici que no podia ésser més que un intent d’aproximació al volum, convidant el lector a que —amb el temps, la calma i l’atenció que requereix la poesia— el llegeixi i l’assaboreixi. A que aprofiti l’oportunitat que li brinda Tres i Quatre de resseguir (i recuperar) el llarg camí d’aprenentatge d’un autor que, per no haver estat disposat a sotmetre’s a la dictadura de les modes —“La moda és un xec en blanc/ a favor de l’agonia”— les ha superades.
dijous 26 i divendres 27 d’abril del mmxviii
© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima
Altres anàlisis literàries de poesia
♠ Aigües desprotegides, Antoni Vidal Ferrando.
♣ Filtracions, Àlex Susanna.
♥ Arbre que s’allunyà, Antoni Clapés.
♦ La condició lítia, Carles M. Sanuy.
