Categories
Notes de lectura

Les llunes i els calàpets, Antoni Vidal Ferrando

Les llunes i els calàpets, Antoni Vidal Ferrando

La màgia de l’odissea quotidiana

De vegades, algun saberut —els saberuts són els que mai no s’equivoquen, el que no dubten perquè tampoc no s’arrisquen, els que repeteixen el que han dit els altres— se sorprèn quan un poeta escriu una novel·la, i no tan sols se sorprèn, sinó que tot seguit qüestiona que pugui tenir el mateix valor que la seva obra poètica, talment com si narrativa i poesia fossin arts tan distanciades —per no dir, oposades— com ho són, en l’àmbit polític, la democràcia i el totalitarisme.

Només cal posseir una unça de criteri —i el criteri és com les orquídies: ni es poden cultivar en captivitat ni es poden imitar— per saber que poesia i narrativa no són més que dues de les diverses tonalitats possibles que té al seu abast un escriptor per fer sentir la seva veu, per maldar per traslladar damunt del paper la visió del món que li brinda la seva ànima artística, el seu jo interior. Dues eines literàries que no tan sols no són incompatibles, sinó que són germanes literàries —en realitat, bessones univitel·lines, ja que comparteixen el mateix bressol artístic.

Si ens endinsem en Les llunes i els calàpets (El Gall Editor, 2015), “la primera novel·la d’Antoni Vidal Ferrando, […] «gènere» que fins els anys noranta l’autor no havia practicat”, com ens informa Lucia Pietrelli en la seva introducció (les, tan adients com imprescindibles cometes de «gènere» són seves) constatarem des de la primera línia que la veu del santanyinenc es manté tan fidel com identificable; que és el mateix poeta que coneixíem el que ens parla (com era el mateix narrador de les emocions i dels sentiments qui se’ns adreçava des de la seva poesia). El mateix autor que, amb la seva prosa senzilla però bastida amb una cura i una delicadesa extremada, precisa i preciosa alhora, ens parla des del més endins del seu endins.

Perquè el seu és, sens dubte, un relat, la història d’una família, d’un temps i d’un país —d’un temps que s’ha perdut entre les ombres enlluernadores de la modernitat i del turisme; d’un país que ha venut la seva ànima al faust de la facilitat— però és, sobretot, una radiografia interior: “els únics paisatges vertaders són els paisatges interiors”. Una radiografia interior ensems personal i social: de l’autor, dels personatges però, també, d’una època; d’una època (i d’un espai) que marxà per no tornar mai més.

I és precisament per això —per això i, segurament, perquè un crit interior li ho reclamava— que la seva narració té un tan marcat aire mític o èpic, que l’acosta tant al realisme màgic llatinoamericà. I dic llatinoamericà i no pas hispanoamericà perquè hi rastrejo no tan sols ressons de García Márquez o del Vargas Llosa inicial, sinó, també, del (massa sovint negligit) brasiler Jorge Amado, especialment, del seu Gabriela, clau i canyella. D’aquestes obres on la realitat i el misteri avancen agafats de la mà; tan agafats de la mà, almenys, com la natura i el misteri.

Això sí, com no podia ésser d’una altra manera, d’un mite adaptat al segle XXI, d’un mite a la humana mesura; d’un mite arrelat en la terra i entre els homes; d’un mite que parteix i es configura en la quotidianitat, en la vida nostra de cada dia. En aquesta vida nostra que, pel simple fet que la sobrevivim —“En aquest món, les alegries són miloques sense fil que en elevar-se, es tornen un vol de petites cendres?”—, ens converteix, immediatament, en herois. En herois antiheroïcs, però herois, tanmateix. O sigui, en els únic herois possibles en aquest món on déu ja va morir (a mans dels homes) ja fa tant de temps.

Perquè, millor que ningú, Vidal Ferrando —i amb ell el seu alter ego, el narrador de la novel·la— sap que els mites no són (ni poden ésser) fills dels déus sinó dels homes: “Al final, ¿què hi ha darrera el sàndal de dels mites sinó quotidianitat i fantasmes?”. Perquè, així com el mite neix de la història, també, la història neix del mite —neix i es consolida: quantes vegades el que sabem (o creiem saber) sobre la història es fonamenta més en el mite, en la hipèrbole, que no pas en la història, en els fets?

Perquè, tot i que sovint creiem (o ens vulguin fer creure) el contrari, ni la història ni els mites no tenen ni han tingut mai veu. I, per tant, per parlar els cal la veu dels homes.

I com es preservava la veu —més exactament, les veus dels homes— sinó en els seus relats? D’aquests relats mil·lenaris que foren els predecessors (i, alhora, també els mestres) de la literatura. D’uns relats que, ara com llavors, s’apuntalen en la memòria (i, encara més, en la desmemòria) dels homes; i que, per això, han d’ésser, per força, contradictoris, inexactes, erronis. És en aquest sentit que la citació de Joseph Brodsky que encapçala l’obra no pot ésser més adient (i aclaridora): «En ensopegar amb la memòria, el temps reconeix la seva impotència».

Una impotència no tan perillosa (i devastadora) per ella mateixa, sinó pels resultats que comporta: perquè fa desaparèixer el rastre de llocs, de temps i de vides. Serà contra aquest atziac perill, potser el pitjor de tots —si “el futur de tots els homes és la mort?”, si viure és avançar envers la mort i no deixem petjada, per què vivim?— que l’autor i el narrador (l’autor convertit en narrador, de fet) s’alçaran amb les armes de la veu i la ploma.

El narrador, per fer reviure la figura del seu avi, desfigurada i quasi esborrada pels vents del temps; l’autor, a través de la història de l’avi Bramona, la d’una terra que, havent perdut —per no dir, (mal) venut— la seva identitat, sembla no adonar-se que si renuncia a conèixer (i a preservar) els seus orígens i la seva història, renuncia, irremissiblement, al seu ésser-en-el-món, al seu caràcter únic i intransferible, a la seva raó d’ésser: “en ser al poble es posa a treure color la meva percepció del món i dels éssers. I el fet de tu adonar-te’n que tot té un nom i de saber-lo pronunciar adquireix una consistència superior a qualsevol miracle de la tècnica, i també és més abellidor, més genuí”.

En definitiva, si creus que la teva terra és allí on, quan dius «Bon dia; avui fa bon temps», et responen «Bon dia; sí, sembla que fa bon temps», però no saps que és un calàpet, llegir aquesta esplèndida novel·la d’Antoni Vidal Ferrando et farà conscient que quan es perd una paraula es perd tot un món; i que, com més mons es perden, més orfe, pobre i desvalgut queda el planeta terra.

diumenge 29 d’abril del mmxviii

 

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima

Altres anàlisis literàries d’Antoni Vidal Ferrando

Aigües desprotegides.
La ciutat de ningú.

Amors i laberints

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Com

 

Categories
Notes de lectura

L’instint. Obra poètica 1962-1993, Josep-Ramon Bach

L’instint. Obra poètica 1962-1993, Josep-Ramon Bach

La barca de la vida (i el temps) a Sabadell

Tractar d’apamar, en l’espai d’una simple anàlisi literària, volums que tenen l’objectiu presentar, encara que sigui parcialment, l’obra completa d’un autor és tan arriscat com dibuixar l’horitzó amb un pinzell —o, si ho preferiu, com voler entrar a una final de la copa del rei espanyola amb una (sediciosa) samarreta groga—, atès que ni l’espai ni el temps no permeten dedicar a cada obra particular l’atenció que mereixerien. Cal tenir, doncs, (ben) present que serà una temptativa d’aproximació.

Una temptativa, tanmateix, que paga la pena d’afrontar. Sobretot quan es tracta d’un poeta com Josep-Ramon Bach, que, tal com destaca David Madueño en el seu estudi introductori, per raons tan històriques com geogràfiques, s’ha mantingut en un indret apartat “en la previsible mar de la literatura catalana”. Un aïllament no pas voluntari —navegar seguint el teu lliure albir en comptes d’afegir-te als corrents dels temps acostuma a comportar ésser deixat de banda— que ha possibilitat que la seva veu hagi anat evolucionant i transformant-se sense ingerències ni limitacions, de port en port, de poemari en poemari; al marge, allí on neixen potser les flors més rares però, també, més fermes i duradores; aquelles flors silvestres que acaben sobrevivint a les que neixen als jardins acuradament domesticats.

L’instint. Obra poètica 1962-1993 (Tres i Quatre, 2017), aplega els poemes que, segons ens explica ell mateix, a l’autor li ha “semblat correcte salvar de la crema” dels seus primers trenta anys de creació. I ho ha fet amb una decidida voluntat de fixació: “he corregit el gruix de la meva obra  amb el convenciment de deixar-la fixada d’una vegada per totes”. Fixada, en realitat, doblement. En primer lloc, perquè, un cop feta la selecció,  renega “per sempre” de tota la resta que ha preferit no conservar. En segon, perquè les correccions actuals —tot i que, més que no pas de correccions¸convindria parlar de recreacions, ja que els canvis són tan significatius com profunds— esdevenen definitives.

Si a aquest caràcter definitiu, d’obra fixada, hi afegim que l’edició respecta l’ordre cronològic de redacció dels poemaris, que —com era prou habitual en aquells temps convulsos, on el que no era obligatori estava prohibit (només cal recordar el cas de Manuel de Pedrolo)— van ésser publicats de manera dispersa i desordenada, podem assegurar que aquest volum ens permet, per primera vegada, tenir accés a una visó real i completa de l’evolució de la seva obra poètica. De la seva obra poètica i de la seva vida —que, com en qualsevol artista amb consciència d’ésser-ho, són una i la mateixa cosa.

Una oportunitat inèdita que ens permet adonar-nos de la impressionant coherència de la seva poesia; del fet que, per més que vagi transformant-se i avançant, que vagi prenent forma i alçada, que vagi reforçant-se i afermant-se, des d’un primer moment la veu poètica —o sigui, la veu íntima, espiritual— de Bach té la mateixa arrel —la mateixa tonalitat o coloració, per dir-ho en termes pictòrics, que tan propis són de la seva poesia. El seu dir s’ha anat perfilant i afinant amb els anys, s’ha anat, sobretot, en més breu i en més precís, però la raó o l’ànima del dir —la seva causa eficient, per emprar un terme aristotèlic— s’ha mantingut constant.

Així, podem veure que ja en els primers poemes, dels anys 1962 i 1964, ja parla de “ploure”, de “terra moll” i, sobretot, de “la llum de la fosca”, símbols —més aviat, imatges— que l’han acompanyat al llarg dels anys. I, igualment, Sabadell, la ciutat “baixa, / extensa i lletja”, ja era un dels centres de la seva poesia.  La mateixa ciutat que esdevindrà el paisatge i el paisanatge —el niu incòmode i incert des d’on començà a volar— de Cròniques d’Anok, de l’any 1970.

Aquest Sabadell gris i agrisat —“gris plom com una aixeta vella”—, metàfora alhora de l’Espanya franquista, d’on cal fugir, si es vol arribar a algun lloc: “Guilla, guilla, Helena, el mar és ample”; “Emigren les barques cap a un nord imaginari”. I en aquest fugir, que és un no acceptar, un no conformar-se, un voler més, un anar més enllà, els símbols i, per damunt de tot, els colors, els colors que donen llum i vida on no n’hi ha, són imprescindibles: “Caminem per un deliri de colors”; “La platja avui s’ofega de policromia”; “Helena alexandrina, rosada i feliç”.

Una ciutat que Bach durà sempre més dins (i dins¸si no ho és tot, per a ell, ho és quasi tot; és des de dins que veu i mira d’entendre el món), sigui on sigui i vagi on vagi, perquè, si bé li cal fugir-ne, voldria no haver-ho de fer, perquè, com Salvador Espriu, estima, malgrat tot, la seva pobra, bruta, trista, dissortada Troia; aquest lloc (gairebé no-lloc) adotzenat on el món i la vida s’han aturat; on fins i tot respirar, i no diguem, ja, navegar, es fa tan i tan difícil. I per això, hi retornarà, poèticament, a inicis dels anys 90, amb Paraula contrària.

Hi retornarà amb el to —més aviat, color— de la melangia, de la melangia d’aquells temps passats on, malgrat tot, encara era possible l’esperança: “Sovint s’imaginava un país nou / on totes les paraules eren signes / d’un alfabet alegre, i les persones, fulles d’un arbre que el vent no traïa”.

un vers, aquest, que és tota una declaració de principis: les paraules sempre són, per a Bach, “signes / d’un alfabet”; signes, imatges, símbols —colors i tons— de la seva perspectiva —pictòrica, visual— del món. D’un món que brosta del més endins i es representa —que, precisament per venir d’endins, només es pot representar— en imatges.

Com ja era, també, una declaració de principis—i ara tornem a Cròniques d’Anok—, un altre vers (“Aquest poema el vull meu, i prou”) que podem considerar, sense temor a equivocar-nos, una de les seves divises poètico-existencials: serà ell, i només ell, guiant-se per la seva veu interior, pel que li dicti la seva ànima, qui decidirà quin camí —quins camins, de fet— seguirà; i, tot decidint-ho, decidirà, ensems, com els vol descriure, quin és el camí, al marge de qualsevol pressió externa —“llisquem nus a la intempèrie”—, que seguirà la seva poesia. Al marge, per començar, de la poesia social que predominava aquella època; de la poesia que, probablement, li hauria permès publicar amb major assiduïtat i continuïtat.

Entre d’altres raons, el seu distanciament de la poesia político-social es deu al fet que poesia i vida van inextricablement unides —vida i caràcter, en realitat. Al fet que el nostre autor és tan introspectiu que, fins i tot quan mira enfora, veu endins. Ho podrem constatar a Aigua de pluja, escrit el 1993, quan un viatge a Florència li permet, en sigui més o menys conscient, seguir-nos parlant d’ell mateix: “L’esclat de la pluja / omple d’itineraris / el mirall de la fusta”.

Em cal cloure aquí el que ja he advertit a l’inici que no podia ésser més que un intent d’aproximació al volum, convidant el lector a que —amb el temps, la calma i l’atenció que requereix la poesia— el llegeixi i  l’assaboreixi. A que aprofiti l’oportunitat que li brinda Tres i Quatre de resseguir (i recuperar) el llarg camí d’aprenentatge d’un autor que, per no haver estat disposat a sotmetre’s a la dictadura de les modes —“La moda és un xec en blanc/ a favor de l’agonia”— les ha superades.

dijous 26 i divendres 27 d’abril del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima

Altres anàlisis literàries de poesia

Aigües desprotegides, Antoni Vidal Ferrando.
Filtracions, Àlex Susanna.

Arbre que s’allunyà, Antoni Clapés.
La condició lítia, Carles M. Sanuy.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Com

 

Categories
Notes de lectura

La història dels set penjats, Leonid Andréiev

La història dels set penjats, Leonid Andréiev

La vida en els detalls

No cal dir que hi ha moltes maneres d’explicar una mateixa història. I que la literatura és, en realitat, aquesta manera d’explicar-les. Quan la història o l’experiència que es pretén explicar és dolorosa, molt dolorosa, tant que farà patir el lector, alguns autors tendeixen a convertir-la encara en més insofrible, en més escabrosa, destacant-ne, voluntàriament, els aspectes més desagradables. Saben que, d’aquesta manera, eixamplaren els seus possibles lectors —ja que hi haurà qui s’acostarà al llibre tan sols per això— i que, alhora, augmentaran les probabilitats que el seva obra sigui lloada com a coratjosa o com a innovadora. I que qui gosi dur la contrària serà acusat com a conservador —si no com a heretge.

Per contra, hi ha d’altres autors que no cerquen ni el favor del públic ni els elogis pels elogis; que escriuen el que creuen que han d’escriure i, sobretot, com ho han d’escriure. I que, igual que els altres saben com escriure per tenir èxit, ells saben com han de fer-ho per no trair-se ni per trair el que volen explicar; per deixar que el dolor parli per ell mateix, per evitar el patiment innecessari, permetent que siguin els fets, despullats de qualsevol ornamentació, els que es defineixin tots sols. Saben que, en art, sovint menys és més.

En començar a llegir La història dels set penjats, de Leonid Andréiev, publicat per Adesiara i traduït per Jaume Creus, ens adonem tot seguit que el que li interessa, per damunt de tot, a l’autor no és treure un rendiment limitat i a curt termini de la vessant més desagradable dels darrers dies de set condemnats a morir penjats a la forca, sinó que prefereix posar l’èmfasi en l’impacte psicològic que una tal sentència els suposa. Defuig, doncs, la temptació de la facilitat —al que avui en dia en diríem el sensacionalisme—, de recórrer a escenes esgarrifoses, i opta per centrar-se en els petits detalls que determinen el seu estat emocional.

Detalls no tan sols petits, quasi insignificants, que d’altres ni tan sols haurien esmentat —entre d’altres raons, perquè els hauria mancat la perspicàcia d’observar-los—, sinó, moltes vegades, secundaris, que d’entrada sembla que no tinguin importància; però que la tenen, i molta, moltíssima. Són aquells detalls dels què no en som conscients, però que, en general, defineixen el que sentim amb major exactitud que altres accions que duem a terme voluntàriament.

Detalls i fets en teoria insignificants que l’autor rus descriu amb una netedat i una limitació de recursos que li confereixen encara més força: “la sopa de col agra feia una olor tan normal, tan natural, tan ordinària, que altre cop deixà de creure en l’execució” (el subratllat és meu); “I tots miraven amb amor com els dits d’en Iànson agafaven el cigarret, com s’encenia el llumí i com sortia de la seva boca el fum blau”.

Així com Virginia Woolf acostuma a definir el caràcter dels personatges de les seves obres mitjançant la seva manera de parlar, mitjançant els seus diàlegs (ja siguin interns o externs), mitjançant les seves veus, Andréiev ho fa amb els gestos, amb les paraules que es diuen quasi sense adonar-se, amb les reaccions instintives: “La Musia, quan el cel s’enfosquí, sense abaixar els ulls a terra, tranquil·lament, els girà cap a un racó on una teranyina es gronxava en silenci per l’impuls imperceptible de l’aire de la calefacció” (el subratllat és meu); “Tots aclucaven els ulls i examinaven amb curiositat les coses més habituals, sense acabar de reconèixer-les” (el subratllat és meu).

Ell és molt més concís que l’autora anglesa, prefereix callar, eliminar una paraula, o fins i tot una frase sencera, abans d’escriure un mot de més, un mot innecessari, que no aporti res, que aporti poc —o, per ésser més exacte, que no aporti prou: “El que allà va passar no cal ni ha de ser explicat”; “No acabava de pronunciar les paraules: tan ràpids volaven els seus pensaments que la llengua no podia seguir-los”.

I és d’aquesta manera, amb discreció però, sobretot, amb una precisió excepcional —“En Vassili va rebre [la mare] […] tremolant de fred, encara que feia bo, i fins i tot calor”—, sense intervenir més que el mínim indispensable, amb un estil documental que sembla fred però inflamat per l’ànima i l’existència dels personatges, ens acosta i ens acara a l’absurditat, la manca de sentit i a la (massa humana) inhumanitat de la pena de mort:  “En Werner de sobte va veure la vida i la mort, i quedà admirat davant de l’esplendor d’aquell espectacle insòlit”.

dijous 19 d’abril del mmxviii

Publicat a Nació Digital, el 24 d’abril del 2018

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima

Altres anàlisis literàries de literatura russa

La Cavalleria Roja, Issak Bàbel.
El primer amor, Ivan Turguénev.
Una saga moscovita, Vasili Aksiónov.
Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de La dificultat de ser, de Jean Cocteau

Citacions literàries de La dificultat de ser, Jean Cocteau

Entendrir-se embrolla l’ànima.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 21, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* S’attendrir embrouille l’âme.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 15)
Els mecanismes d’una obra mestra són invisibles.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 34, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Le mécanisme d’un chef-œuvre [est] invisible.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 28)
Que la joventut avanci a cops d’injustícia és de justícia.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 43, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Que la jeunesse avance par injustice, c’est la justice.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 39)
[La joventut] no pot pretendre que per la certesa dels seus projectes prevalguin sobre els altres i no s’assemblin a res.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 45, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* [La jeunesse] n’y peut prétendre que par la certitude que ses entreprises l’emportent sur les reste et ne ressemblent à rien.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 40)
Si l’amistat se[…] sent ofesa, vol dir que no ho és.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 68, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Si l’amitié s[…]’offense, elle n’est pas.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 61)
Escriure […] és lluitar amb la tinta per intentar fer-se entendre.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 75, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Écrire […] c’est se battre avec l’encre pour tâcher de se faire entendre.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 69)
Els nostres costums, siguin els que siguin, ens tenen agafats fort.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 118, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Nos habitudes nous tiennent, quelles qu’elles soient.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 110)
El meu llibre no té cap altre projecte que encetar una conversa amb els que el llegeixen.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 144, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Mon livre n’a d’autre projet que d’engager une conversation avec ceux qui le lisent.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 136)
La joventud sap què no vol abans de saber què vol.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 147, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* La jeunessa sait ce qu’elle ne veut pas avant de savoir ce qu’elle veut.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 139)

 
 

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d'Un niu de tórtores i altres contes, de Katherine Manfield

Citacions literàries d’Un niu de tórtores i altres contes, de Katherine Mansfield

Hi ha moments a la vida, uns moments horribles, que surts del teu recer i mires a l’exterior i és espantós.
 Katherine Mansfield, Una niu de tórtores i altres contes,dins Tots els contes, Proa, 2018, pàg. 452, © traducció Pep Julià, 2017)
* There are moments, horrible moments in life, when one emerges from shelter and looks out, and it’s awful.
 Katherine Mansfield, The doves’ nest and Other Stories)
La gent que passa fam són fàcils de tractar.
 Katherine Mansfield, Una niu de tórtores i altres contes,dins Tots els contes, Proa, 2018, pàg. 453, © traducció Pep Julià, 2017)
* Hungry people are easily led.
 Katherine Mansfield, The doves’ nest and Other Stories)
Ens aferrem als nostres darrers plaers com l’arbre s’aferra a les seves darreres fulles.
 Katherine Mansfield, Una niu de tórtores i altres contes,dins Tots els contes, Proa, 2018, pàg. 466, © traducció Pep Julià, 2017)
* We cling to our last pleasures as the tree clings to its last leaves.
 Katherine Mansfield, The doves’ nest and Other Stories)
En allò millor de tots nosaltres, hi ha alguna cosa que s’incorpora d’un salt i crida «Aaaah!» d’alegria només de pensar en la destrucció.
 Katherine Mansfield, Una niu de tórtores i altres contes,dins Tots els contes, Proa, 2018, pàg. 481, © traducció Pep Julià, 2017)
* In the very best of us—something that leaps up and cries ‘ A-ahh !’ for joy at the thought of destroying.
 Katherine Mansfield, The doves’ nest and Other Stories)
Les persones que s’estimen no es critiquen i ho accepten tot.
 Katherine Mansfield, Una niu de tórtores i altres contes,dins Tots els contes, Proa, 2018, pàg. 484, © traducció Pep Julià, 2017)
* That people who loved each other didn’t criticise but accepted everything.
 Katherine Mansfield, The doves’ nest and Other Stories)
La veritat d’un mateix sempre sembla arrogància.
 Katherine Mansfield, Una niu de tórtores i altres contes,dins Tots els contes, Proa, 2018, pàg. 532, © traducció Pep Julià, 2017)
* The truth about oneself always sounds arrogant.
 Katherine Mansfield, The doves’ nest and Other Stories)
 

 

Categories
Notes de lectura

La dificultat de ser, Jean Cocteau

La dificultat de ser, Jean Cocteau

Jo sóc per vosaltres

En general, els artistes no tenen l’hàbit de despullar-se espiritualment, atès que el que han de dir ja ho diuen —o, més aviat, procuren dir-ho— en les seves obres. I quan ho fan, com Jean-Jacques Rousseau en Les Confessions —“Heus ací l’únic retrat d’un home, pintat exactament del natural i en tota la seva veritat, que existeix i que potser existirà mai*”—, acostumen a fer-ho per defensar-se, per reivindicar la seva figura davant dels que consideren, amb raó o no, els seus detractors.

Quan Jean Cocteau, un artista polifacètic que sempre s’havia deixat dur pels seus impulsos i emocions, va creure que ja havia el temps de posar-s’hi—“Ja he tombat la cinquantena. És a dir que la mort no ha de fer gaire camí per venir-me a trobar”—, va escriure La dificultat de ser (La difficulté d’être), Edicions Quid Pro Quo, 2018, traduït per Antoni Clapés, que és, alhora, una mena d’autobiografia i un diccionari de les seves vivències, idees i preocupacions. Un diccionari on, a través de tot un seguit d’epígrafs (De la conversa, De la meva infància, …) prova d’explicar als altres qui i com és —i, tot provant-ho, s’entén i es coneix (millor) ell mateix.

En aquesta seva confessió, el primer que ens diu és que no entén ni es pot entendre amb els caràcters inamovibles, amb els que es neguen a modificar ni un mil·límetre els seus punt de vista inicials —“Els cabells sempre m’han crescut en direccions variades, com les dents i els pèls de la barba. Però els nervis i tota l’ànima han de créixer així. Això és el que em fa insoluble per a les persones que només creixen en un sentit”. I, encara més, quan aquesta immobilitat suposa atacar els que no pensen com ells.

Perquè, com els més grans artistes i pensadors, té clar que només es pot crear —i ésser, i d’ací, em sembla, el títol del volum— en llibertat, llançant el teu vaixell a la mar de la vida i deixant-te dur pel vent que infla les veles: “Radiguet era massa lliure. Va ser ell qui em va ensenyar a no basar-me en res”. I “en res” vol dir, és clar, “en res” que no sorgeixi, natural, indeturable, del seu interior, del seu esperit, del seu jo més íntim, que és l’única, exclusiva brúixola que pot (més que pot, ha de) guiar els creadors, que no segueixen camins (i, encara menys, fresats) sinó que els creen; els obren al seu davant; “he adquirit [el llarg costum] de recolzar-me només en mi mateix”.

Una llibertat interior, la de l’ocell majestàtic que sap que al cel no hi ha cap altre nord ni sud que el que dibuixen les seves ales esbatanades, que determina, en aquesta imprescindible connexió (més aviat, dissolució) entre vida i obra, la de les seves creacions, que no decideix ni planifica, sinó que troba o se li apareix tot navegant: “El nou material m’arriba mentre passejo. Sobretot, però, no cal que me n’adoni. Si m’hi barrejo, em deixa d’arribar”; “La nostra obra ja està feta. Només ens fa falta descobrir-la. […] Decideixo i no decideixo. Obeeixo i dirigeixo”.

Un tarannà, una manera de veure i viure la creació artística es reflecteix, pel que a la literatura es refereix —atès que el llibre és, per força, tan ampli i pluridisciplinari com el mateix Cocteau—, comporta la prevalença del que vol explicar per damunt de com vol explicar-ho: “No dono cap importància a allò que la gent en diu estil […] Vull que se’m reconegui per les meves idees o, millor, pel meu comportament”.

Tot i que, com no pot és d’altra manera, aquesta declaració de principis no és exacta. Se n’adona i, tot just unes línies més endavant, el mateix s’esmena, no és que no vulgui saber res de l’estil, del que no vol ni sentir a parlar és de la voluntat d’estil, de l’estil que no serveix les paraules sinó que se’n serveix: “l’estil que m’agrada no […] fa un gran dispendi [de les paraules], com Montaigne, Racine, Chateaubriand, Stendhal”; “la riquesa, de vegades, consisteix en una certa penúria”; “la prosa elegant està en funció de la càrrega que l’escriptor transporta damunt del cap i […] qualsevol altra és pura escenografia”; “He desconfiat del que em seduïa a primer cop d’ull”.

En definitiva, un d’aquells rars llibres que ens tornen a enamorar de l’art i dels artistes, que ens conviden a gaudir de l’art i a enriquir la nostra vida amb ell, a fer-la més plena, més intensa, més —si se’m permet el mot— viscuda. Que ens convida a llegir, a llegir i a llegir-lo, a llegir per fer possible, amb la nostra col·laboració (no ja necessària, sinó imprescindible) el miracle de la literatura, de la creació (i la re-creació) artística: “Traieu el llibre de la butxaca. Llegiu. I si aconseguiu llegir-lo sense que res no us distregui de la meva escriptura, de mica en mica sentireu que us habito i que em ressuscitareu. […] M’aportareu tant com jo us aporto. I no en parlem més”.

divendres 13 d’abril del mmxviii

* “Voici le seul portait d’homme, peint exactement d’après nature et dans toute sa vérité, qui existe et qui probablement existera jamais.”
 “J’ai passé la cinquantaine. C’est dire que la mort ne doit pas avoir à faire bien longue route par me rejoindre” (La difficulté d’être).
“J’ai toujours eu les cheveux plantés en plusieurs sens, et les dents, et les poils de la barbe. Or les nerfs et toute l’âme doivent être comme cela. C’est ce qui me rend insoluble aux personnes qui sont plantés en un sens”.
“Radiguet était trop libre. Et c’est lui qui m’apprit à ne m’appuyer sur rien”.
“J’ai prise [la longue habitude] de ne m’appuyer que sur moi-même”.
“Le matériel nouveau m’arrive pendant des promenades. Surtout ne dois-je pas m’en apercevoir. Que je m’en mêle, il ne m’arrive plus”.
“Notre ouvre est déjà faite. Il ne nous reste pas moins à la découvrir. […] Je décide et je ne décide pas. J’obéis et je dirige”.
“Je n’attache aucune importance à ce que les gens appellent le style […] Je veux qu’on me reconnaisse à mes idées, ou mieux, à ma démarche”.
“l’style que j’aime, ceux de Montaigne, de Racine, de Chateaubriand, de Stendhal,  ne fait pas grande dépense [des mots].”
la richesse réside en une certaine pénurie”.
“la prose élégante est en fonction du fardeau que l’écrivain transporte dans sa tête et […] toute autre résulte d’une chorégraphie”.
“Je me méfiai de ce qui me séduisait au premier abord”.
“Vous sortez ce livre de votre poche. Vous lisez. Et si vous parvenez à le lire sans que plus rien ne puisse vous distraire de mon écriture, peu à peu vous sentirez que je vous habite et vous me ressusciterez. […] Vous m’apporterez autant que je vous apporte. N’en parlons plus”.

Altres anàlisis literàries de literatura francesa

Aires, Phiplippe Jaccottet.
Sodoma i Gomorra II, Marcel Proust.
La Princesse de Clèves, Madame Lafayette.
L’ignorant (Poemes 1952-1956), Philippe Jaccottet.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Cuadernos negros II (1938-1939), Martin Heidegger

Cuadernos negros II (1938-1939), Martin Heidegger

Atreveix-te a alçar el vol

En aquests temps on tan sols dissentir ja és perillós, on l’educació cada vegada la converteixen en més tècnica, en més pràctica —com si tant en el món laboral com en la vida no existís res més important que el que és pràctic— sembla que la filosofia vagi desapareixent més i més de l’espai públic, com si ja no ens fos necessària quan, sense cap mena de dubte, és més necessària que mai. Davant de tanta uniformitat, unicitat, unanimitat i univocitat, aprendre a pensar (per un mateix) és, avui en dia, del tot imprescindible.

I res més que fer-ho de la mà dels grans mestres, d’aquells que, amb tantes limitacions personals com es vulgui, van volar tant i tant alt que no tan sols ens costa de seguir-los, sinó que tenim por d’acostar-nos-hi. Por de que acarar-nos-hi suposi posar en evidència la colossal magnitud de la nostra desconeixença. Una por, una sacralitat i una (teòrica) inaccessibilitat imposada pels que ens volen fer creure, interessadament, que llegir filosofia és tan perillós com entrar a l’Infern de La Divina Comèdia: “Lasciate ogni speranza, voi che entrate qui”. Quan, de fet és a la inversa: és sense pensament que no hi ha esperança.

Endinsar-se en el segon volum dels Schwarze Hefte de Martin Heidegger, Cuadernos negros II (1938-1939), traduït, com el primer, per Alberto Ciria, (Editorial Trotta, 2017), és, sens dubte, una oportunitat de recobrar l’esperança, de (re)descobrir que és, precisament, el pensament, el que ens determina i distingeix com a persones —el que ens dóna el ser— el que ens permet arribar més enllà.

Per arribar-hi, o per atansar-nos-hi, el primer que ens cal, en aquest temps nostre, tan similar al que va crear el niu de la serp feixista, és alliberar-nos de metes falses i traïdores com l’èxit i el profit: “Hoy nada resulta más fácil que un «éxito», pero tampoco más insustancial”; “El miedo a lo esencialmente digno de ser cuestionado nunca fue tan grande como en la época del hombre ávido de éxitos”. Perquè “en la medida en que todo se oriente al beneficio y al rendimiento, se pasará por alto el pensamiento”, i, per tant, “el autentico peligro [del pensar] no consiste en que se vea ahogado por lo superfluo y que tenga que cesar, sino en que se deje desplazar al camino errado, […] que cuente con satisfacer las exigencias del provecho, del efecto inmediato”.

El filòsof de Messkirch no tan sols ens convida —més encara, ens incita— a pensar, sinó a fer-ho amb ambició, a fer-ho fins el fons, a jugar-nos-la, a arriscar-nos-hi, a convertir-ho en una croada personal irrenunciable: “¿De qué sirve el pensar si no se convierte en un arriesgarse a aquella existencia excesiva que la diferencia del ser siempre plantea?”. Una croada personal, que exigeix sacrificis, que exigeix dedicació, que exigeix tenir clar que, la majoria de vegades, l’únic premi que rebrem és el de la incomprensió, quan no el de la burla.

Atès que el pensar, per ell mateix és revolucionari, trencador, és un abisme que ens situa cara a cara amb els nostres límits —“La filosofía no nos traslada a nuevas montañas y cumbres, sino que explora abismos, que son los únicos desde los cuales se hace visible lo descollante, convirtiendo en una necesidad el recorrerlos del todo y el sobrepasarlos”— i cal una gran convicció i molt de coratge per aventurar-se en la terra ignota i incògnita del pensament: “tampoco el hombre tiene ya la vocación de instalarse en lo abisal como si fuera su hogar”.

Sobretot quan no tan sols serem bandejats sinó que el més normal és que ni nosaltres mateixos en veiem els fruits, quan el més natural és que no fem més que adonar-nos de l’abast de les nostres limitacions, del munt de rutes perdedores que hem d’iniciar abans de trobar-ne alguna d’encertada: “El calado de una filosofía se mide […] en función de su fuerza para errar”; “Lo más esencial y al mismo tiempo lo más escaso que se necesita [es] tener el valor de cometer errores. […] los desencaminamientos son fructíferamente solitarios porqué —recorriendo los espacios— llegan hasta los abismos”.

Una ruta a la qual només podem accedir mitjançant el dubte, mitjançant la interrogació de tot, qüestionant i reqüestionant-ho tot, una vegada rere l’altra, tenint-ho tot present, però sense aferrar-se mai a res, com si cada dia tot comencés de nou, com si cada pregunta fos la primera: “Juventud son quienes buscan, viendo al mismo tiempo que lo esencial es puesto en cuestión y queriendo que se los ponga a prueba con eso, en lugar de refugiarse en lo incuestionado. Una juventud es fuerte si no confía simplemente en lo dado, pero tampoco se quebranta con la meditación ni con la pasión por lo oscuro, y no se vuelve ni «estética» ni indiferente”; en este preguntar tiene que ser igual de grande la veneración de los pensadores esenciales y la renuncia a todo tipo de imitación”.

Atrevir-se, arriscar-se, defugir el refugi segur del que és inqüestionat és, segons Heidegger, la base i el fonament de qualsevol pensar, de qualsevol pensar de veritat, lliure i alliberat; de l’únic que ens pot fer avançar, de l’únic que ens pot oferir (algunes) respostes. Respostes que, per descomptat, no seran més que provisionals. Respostes que comporten noves preguntes; que comporten encara més preguntes; que ens situen, una i una altra vegada, davant de nous abismes insondables, d’abismes cada vegada més i més pregons i paorosos.

I com més pregons i paorosos, més valor i convenciment es requereix; com major és l’exigència i menor és la recompensa —“Únicamente el preguntar esencial […] no está al servicio de nada, sino que es un temple fundamental soberano”— menys són els cridats i, encara menys, els escollits: “Solo unos pocos sapientes intuyen que la pregunta por la verdad de la diferencia de ser es la preocupación occidental por antonomasia y el modo como Occidente presta asistencia”.

El que fan, per damunt de tot, aquests Cuadernos negros, aquestes Reflexiones, és reptar-nos a abandonar les sendes fàcils, a desdenyar, com un d’aquells llasts nefastos que tan bé diagnosticava Nietzsche, la comoditat, el gregarisme i la imitació —“La mayoría requieren de las «convenciones», de la confirmación de un obstinado perservar en una incuestionabilidad arrogada”— i convidar-nos a seguir el nostre camí, a esbatanar ben esbatanats els ulls i a alçar el vol (de l’esperit); a convertir-nos en alguns dels pocs que, en gosar esguardar la vida i el món de cara, veuen més, veuen (molt) més enllà: “Los pocos moran, en lugar de la llanura del opinar, en las montañas de lo digno de ser cuestionado”.

diumenge 8 i dimarts 10 d’abril del mmxviii

Altres anàlisis literàries d’Editorial Trotta:

 Literatura, estética y nihilismo, Hans Blumenberg.
 Migajas filosóficas, El concepto de la angustia, Prólogos, Søren Kierkegaard.
 Cuadernos negros (1931-1938), Martin Heidegger.

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons