Novel·les (II), Francesc Trabal
Mar enllà, amb el vent a les veles
Que som —amb República o no, amb presos polítics o no— un país estrany em sembla tan evident que no cal ni comentar-ho. Tan estrany que seguim creient-nos que, pel que a la cultura es refereix, n’hi ha ben bé prou amb parlar, de tard en tard, dels Catalans Universals i posar-se a dormir com si ja tinguéssim tota la feina feta; com si només comptessin ells, com si, un cop morts, ens poguéssim permetre oblidar els grans artistes i autors que ens han precedit; com si hi hagués algú, fora de les terres de llengua catalana, que els reivindiqués per nosaltres.
El setembre de l’any passat va publicar el primer volum de les seves novel·les, i aquest febrer, el segon: Novel·les (II), que inclou conjuntament les seves dues darreres obres: la més coneguda i valorada, Vals (1935) i la més desconeguda i menystinguda, Temperatura (1947).
Un rar plaer
Llegir-les seguides —deixant entre l’una i l’altra, no cal dir-ho, l’espai de temps necessari per pair-les degudament, a fi que les seves enriquidores llavors fructifiquin com cal dins nostre— és un d’aquells rars plaers que cap bon amant de la literatura no s’hauria de permetre del luxe de perdre’s.
En primer lloc, perquè l’autor sabadellenc dominava com ben pocs la llengua catalana —gairebé gosaria dir que la mestrejava. La llengua catalana i l’escriptura, aquesta noble i difícil art, tan negligida des de fa un temps, que permet bastir mons meravellosos damunt d’un bon grapat de paraules. I no pas de paraules exquisides, extretes del diccionari com si féssim arqueologia, com el més estrany i més inusual fos més valuós, sinó les de cada dia. Les paraules i expressions del català “que es parla” que defensava Joan Sales.
Llegint-lo fa la sensació que tot sigui fàcil. Cada frase, quasi cada paraula, sigui tan natural, tan obvia —gairebé gosaria dir, tan necessària— que no podria ésser cap altra; que és aquella i només aquella la que calia escriure; que qualsevol altra estaria fora de lloc. Una sensació que potser sembla que sigui fàcil d’obtenir però que, en realitat, és la més difícil de totes: no hi ha res més complicat que escriure amb senzillesa.
Naturalitat
I això Trabal —que no acostuma a ésser definit en cap manual acadèmic ni com a model de llengua ni, el que és encara (molt) més greu, de llengua literària— ho aconsegueix amb una naturalitat esfereïdora; talment com si escrivís tal com raja. I ho aconsegueix, fins i tot, quan no dubta en subvertir les convencions narratives. Quan, per exemple, se serveix d’expressions populars: “la devoció més cara [del seu marit] era «marcar» —allò que se’n diu «marcar»”.
El problema —em refereixo, al problema per al seu reconeixement— és precisament aquesta seva naturalitat, aquesta seva facilitat per escriure, per dir el que vol dir com si no hi hagués cap altra manera de fer-ho.
Aquesta sensació que té el lector que no s’està endinsant en una obra literària sinó en una mena de fet viscut, com si, en comptes d’estar llegint-la, fos algú altre, amb una enorme facilitat de paraula, un narrador de la vella escola, dels vespres a la vora del foc, qui la hi llegeix en veu alta.
O, més exactament, com si, enlloc de llegir-la, veiés la novel·la en una pantalla de televisor o de cinema.
Com que costa tan poc llegir-lo, com que llisca i flueix amb tanta suavitat, sense que ni ens n’adonem —si tens temps per endavant i ningú no t’interromp, pots llegir cinquanta o seixanta pàgines d’un glop sense ésser-ne conscient—, tendim a desvalorar-lo. Incapaços d’apreciar el que tenim al davant, per un funest malentès que confon simplicitat amb facilitat, podem caure en la temptació d’afirmar —com tan sovint s’ha dit d’un altre artista genial, Joan Miró— que “això no té cap mèrit! Ho podia escriure qualsevol, fins un nen!”.
(A aquells que ho creguin així, només se m’acut dir-los: “Prova-ho. A veure com te’n surts”. O recordar-los una de les més enginyoses frases de Grouxo Marx a Duck Soup: “Si fins un nen de quatre anys podria entendre aquest informe correu a buscar-me’n un, perquè jo no sé ni per on començar a llegir-lo.”).
Exercici de llibertat
Trabal converteix l’escriptura en un exercici de llibertat —i d’alliberament—, vola, s’envola al seu lliure albir, i fa volar i envolar els seus lectors, duent-los per allí on vol. Deixant-se guiar per la inspiració del moment, es diverteix tot divertint-nos.
I fent-ho, ens fa avinent una realitat que tendim a no tenir present: que no hi ha res més seriós que l’humor, que el riure —i el somriure— no tan sols aporten llum i claror allí on no n’hi ha sinó que desvetlla la intel·ligència; ens ajuda a superar el son dogmàtic —i cloroformitzador— de tanta literatura amb ànsies —ínfules, més aviat— de transcendència.
En aquest món cultural nostre d’avui en dia, on regna la literatura domesticada, on hi ha qui vol fer creure—i el que és pitjor, hi ha qui s’ho creu— que es pot ensenyar a escriure, que l’art és més qüestió de recepta i de feina col·laborativa que no pas el fruit del cor, de l’ànima i de la veu de cada creador, on tots està pautat, on els llibres s’assemblen tant que podrien ésser un de sol, on deixar-se anar sembla haver esdevingut la primera regla intransgredible, la seva prosa és una alenada d’aire fresc.
Una benvingut vendaval rejovenidor que ens transporta als orígens de la literatura i de la narrativa, on el goig i el joc de la veu i la paraula eren la raó i la justificació de tot.
L’oceà de la literatura
Quant tants i tants teòrics escriptors entenen la literatura com una navegació a motor, a marxes curtes i amb la mà sempre a punt per llançar l’àncora, l’autor de Quo vadis, Sànchez? s’endinsa en l’oceà de la literatura, i de cada novel·la, en un petit llagut amb les veles esbatanades, que acull els vents i dansa amb les ones.
Que sap, molt i molt bé, on vol anar, però que, mentre dura la travessia, es deixa portar: “Zeni s’enfilà damunt la cua d’aquest estel llampant que enlairà Helena amb el vent sincer de les seves paraules”; “la ciutat era plena de gent cridant l’adéu amb la veu muda dels mocadors semblava que aquelles ales, a mesura que el tren partia, se n’anaven al cel per allargar el comiat”; “un vaixell a la bona de Déu, a la dula, navegava tot xiulant amb les ancores darrere l’esquena, com aquell que no té deutes amb ningú”.
Perquè, malgrat que la fascinació de la seva escriptura de vegades ens pugui fer dubtar, malgrat que permeti que sigui el vent qui infli i faci bategar les veles, malgrat que durant la travessia s’entretingui fent escales, sempre és ell qui segueix al timó; qui sap on vol anar i com hi vol anar. S’allibera, i ens allibera, però sempre ho té tot molt controlat. Es deixa dur pels impulsos, no li sap greu, ans al contrari, fer marrada, però, per més que pugui fer aquesta impressió, res d’essencial és casual o improvisat, en la seva narrativa.
L’estructura
I, encara menys, l’estructura. Com els títols de les seves obres, el seu esquelet està no ja pensat, sinó pensat i repensat. Vals no seria Vals sense els seus capítols i els subtítols dels seus capítols: Preludi, Invitació al vals, Divertiment, Vals i Final; Temperatura, sense la seva mesuradíssima divisió en sis capítols.
Una altra cosa és que, tal com succeeix amb el llenguatge, la seva aparent naturalitat ens pugui dur a engany: si la divisió de capítols sembla natural o fàcil és perquè així ho ha volgut l’autor. O sigui, perquè s’ha esforçat molt per assolir aquesta sensació; perquè ha treballat i treballat el seu text, revisant-lo o corregint-lo tantes vegades com ho ha considerat necessari, fins que la naturalitat s’ha imposat.
Per tot plegat, si ja havíeu llegit Vals i Temperatura, no dubteu en reincidir-hi; si encara no ho havíeu fet, congratuleu-vos-en: no cada dia es té el privilegi de descobrir una Illa del Tresor (literari i de la condició humana) tan plaent i gratificant com aquest.
dimarts 22 i dimecres 23 de maig del mmxviii
© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
Altres anàlisis literàries d’obres de Quaderns Crema
♠ Por, Stefan Zweig.
♣ Clàssics per a la vida, Nuccio Ordine.
♥ La decadència de la mentida, Oscar Wilde.
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
