Categories
Notes de lectura

Gilead, Marilynne Robinson

Gilead, Marilynne Robinson

Amb el ministeri a la sang

Que Marilynne Robinson sap escriure novel·les no ho descobrirem pas ara. Tampoc no descobrirem que (a l’igual que succeeix amb els seus assaigs) no deixen ningú indiferent; que no són en absolut els best sellers a l’ús —que tenen tan a veure amb la literatura com les sopes de sobre amb les sopes fetes a casa— sinó que parlen de vides de veritat i fan pensar; que et fan veure (i viure) altres móns, distants tan geogràficament com espiritualment, que, per contraposició, ens permeten veure (i entendre) millor el nostre.

Entre la seva primera novel·la, Vida de casa (Housekeeping) i la segona, Gilead, (Edicions de 1984, març del 2018), va deixar passar vint-i-quatre anys de lenta cocció. En part, imagino per la pressió que devia sentir després del colossal èxit que va obtenir amb aquella, ja que l’amenaça de les comparacions era obvia; però, vist el resultat, ca celebrar que es prengués el seu temps, sobretot perquè fa la impressió que no va voler posar-s’hi fins que tenia alguna cosa important per dir; alguna cosa que li bullís per dins i que li reclamés sortir a fora.

I el que li bullia a dins era una nova història sobre una família, com en la primera, amb la diferència que els protagonistes principals són homes: tres homes, el narrador, el seu fill i el seu pare, que viuen molt marcats per l’ombra massa allargassada del quart, l’avi del narrador. Aquell avi que va marxar de la terra on tenia les seves arrels —Gilead, aquest petit poble d’Iowa on fa la impressió que el temps s’hagi aturat— però que va deixar una pregona petja en els seus descendents. Començant pel seu fill, el pare del narrador, que, de sobte i sense donar explicacions a ningú, marxa de casa deixant-ho tot enrere per trobar la tomba de qui el va dur al món.

Potser és per això —en aquesta obra els lligams, alguns visibles, altres d’invisibles, que uneixen els representants (com hem dit, tots ells masculins) de les successives generacions no és que siguin ferms, és que són infrangibles, si no indestructibles—, perquè costa molt viure sense saber, sense entendre, sense saber d’on vens i qui i com eren els que t’han procedit, que John Ames, el narrador i protagonista, quan s’assabenta que li queda poc temps de vida —“Ahir a la nit et vaig dir que potser tard o d’hora me n’aniria, i vas dir on, i et vaig dir que amb Nostre Senyor, i vas dir per què, i et vaig dir que sóc vell”— decideix escriure-li al seu fill una llarga carta explicant-li qui és (qui, era, car la llegirà quan ja sigui mort) el seu pare.

Precisament perquè no vol que al seu fill li succeeixi el mateix que a ell, que encara ara, quan ja és vell, massa vell per tenir un fill de només set anys, es pregunti per quines raons el seu pare i el seu avi es van comportar com es van comportar, per què van fer el que van fer: “Pots conèixer una cosa a fons i no saber-ne res. Un home pot conèixer el seu pare, o el seu fill, i tot i això potser entre tots dos no hi ha més que lleialtat i amor i una incomprensió mútua”.

Serà d’aquesta manera —“Intentaré un experiment de sinceritat”— que l’autora ens embarcarà en un viatge arqueològic en el passat d’una família, els Ames, d’una petita vila ancorada en ens temps bíblics, Gilead, i en una Amèrica fosca, immobilitzada, on el Sud, la Confederació i les seves idees segueixen marcant el pas de les hores (i de les vides) dels seus ciutadans; unes vides sotmeses permanentment a l’esguard reprovador dels reverents, que mantenen un poder fora de mida.

I qui millor podria explicar-ho que el narrador i protagonista, que duu, no ja en el seu esperit, sinó en la seva pell, i podríem dir que gairebé en el seu ADN —“Vaig créixer en cases pastorals”; “El pare de la meva mare era predicador, i el meu pare també, i el seu pare abans que ell, i abans no se sap, però ho endevino”— la condició pastoral.

Una condició que no tan sols l’ha determinat, sinó quasi predeterminat; que l’ha situat, ho volgués o no, al marge, fora del món: “Tenia ganes de dir-los: m’agrada una broma tant com a qualsevol. Hi ha hagut vegades a la vida que he estat a punt de dir-ho. Però la gent no ho accepta fàcilment. Et volen una mica al marge. […] Vet ací l’aspecte més curiós d’aquesta mena de vida, de l’exercici del ministeri. La gent canvia de tema així que et veuen a prop”.

Encara més si és Robinson qui li cedeix la veu, qui ens guia amb la seva prosa minuciosa i precisa, traduïda per Emili Olcina; qui ens recorda, paràgraf a paràgraf, línia a línia, de fet, que cada paraula és essencial; que escriure és jugar-se no ja l’obra, sinó la vida mateixa en cada mot —en cada mot que escrius o deixes d’escriure.

divendres, 29 de juny del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Edicions de 1984

Teories del no
Eduard Sanahuja Yll 
Em dic Lucy Barton
Elisabeth Strout
L’home que volia arribar lluny
Hans Fallada
A l’oest de Roma
John Fante
Segona persona del singular
Sayed Kashua

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Estimat amic. Correspondència (1946-1964), Gaziel i Josep Pla

Estimat amic. Correspondència (1946-1964), Gaziel i Josep Pla

Cartes de no tan lluny

Els darrers anys, amb la publicació de La vida lenta i, sobretot, de Fer-se totes les il·lusions possibles, ens ha fornit l’oportunitat de començar a conèixer una altra cara de Josep Pla, una cara menys maquillada o adulterada pel propi escriptor, més autèntica i genuïna, que ens allunya de la imatge de pagès —més aviat, pagesot— contemplatiu i sorneguer de l’Empordà que es va anar bastint ell mateix al llarg dels volums de la seva Obra completa; que ens acosta a la intimitat de l’escriptor quan es treia la boina d’attrezzo, es mirava al mirall i es veia tal com era.

Amb Estimat amic. Correspondència (1946-1964), Edicions Destino afegeix una nova baula a aquest benvingut procés de deconstrucció del personatge i, per tant, de reconstrucció de la persona Josep Pla. En aquest cas, a través de la mirada, sempre penetrant i il·luminadora, d’Agustí Calvet, que ens arriba mercès a les 51 cartes conservades que envià a l’autor d’El carrer extret. Cartes —o, més aviat, documents, car s’hi inclouen tant telegrames com altres tipus de notes— de valor desigual, algunes d’elles de simple valor testimonial, que posen de manifest la gran estima (i admiració) que, en aquells anys Gaziel sentia pel seu il·lustre compatriota empordanenc.

Una estimació que fa la impressió —la impressió, perquè, com es pot saber de veritat què nia més enllà del cor de les paraules?, en el més profund dels cor de les persones?— que Pla no compartia. Mentre Calvet no tan sols lloa la seva obra (“avui sou l’autor vivent més gloriós i més llegit de Catalunya”) i les seves capacitats (“ningú no coneix tan bé la comarca com vós”), sinó que li expressa ben explícitament el que sent per ell (“A la meva nova casa […] hi tindreu sempre el vostre amic que us estima i us admira”), el de Palafrugell es mostra no ja menys disposat a escriure-li cartes —la desproporció és colossal com significativa: 51 cartes de l’un per 7 de l’altre—, sinó que ho fa d’una manera més protocol·lària, més formal: “Rebeu l’afecte del vostre servidor i amic”; “És sempre vostre affm.”.

I aquesta displicència planiana, evidenciada també pel seu desinterès en trobar-se amb el seu corresponsal, malgrat les contínues invitacions que rep per part seva, encara sobta més quan ens adonem que, a banda d’existir prou raons per sentir-se propers —tots dos són periodistes que han vist truncades les seves prometedores carreres per la Guerra Civil i pel franquisme; tots dos són exiliats de l’interior; tots dos comparteixen una visió amarga del país;…—, algunes de les opinions que expressa Gaziel les hauria pogut no ja subscriure sinó, directament, escriure Pla: “Aquest país […] també té el seu tarannà personal […] i és el de no admetre com a situacions estables més que dugues [sic]: la tirania i l’anarquia, però que s’assemblen tant que un no sap per on comença l’una i acaba l’altra, ni quina ha estat primer […] perquè s’engendren mútuament l’una a l’altra”.

És per això, segurament, que d’entre el poc que comenta el genial creador d’El Quadern gris en les seves escasses lletres, el que més ens interessa són les seves consideracions sobre literatura, sobretot les opinions que, com a membre del primer jurat del premi Sant Jordi de novel·la, expressa sobre la versió inicial de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda (“és un intent fallit”), i sobre Ronda naval sota la boira de Pere Calders (“trobo que la seva collonada marítima cau de les mans, perquè és una llauna impressionant. Sembla mentida que pugui existir una llauna tan ben escrita”).

La qual cosa fa que, pel que a Pla es refereix, acabi interessant-nos més els documents que, amb molt bon criteri, Manuel Llanas, el curador del volum, afegeix com a apèndixs. En ells retroben la força, l’enginy i la vivor que el convertiren en un dels noms indispensables de la literatura catalana de tots els temps. I la retrobem tant en articles que més tard foren traduïts al català per incorporar-los a l’Obra completa, com en un d’escrit en castellà i no traduït, “La rueda del tiempo. Historia y vida de Sant Feliu de Guíxols”.

Article que demostra, per si algú en tenia el dubte, que escrivia en castellà —cal tenir-ho sempre present: la seva llengua habitual quan publicava els seus articles a “Destino” i a d’altres diaris— molt millor que la major part dels periodistes de l’època; amb aquella naturalitat que (al contrari de Manuel de Pedrolo i d’altres resistents de l’interior) cregué que les circumstàncies històriques li imposaven.

Si a això hi afegim que els apèndix inclouen, també, un text, no ja interessant, sinó gairebé indispensable, sobre la història desconeguda —més aviat, oculta o ocultada— del diari La Vanguardia i dels seus fundadors, la família Godó (un text que ben segur que no deixarà ningú indiferent), resulta obvi que la publicació, avalada per la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, d’aquesta desigual i irregular correspondència (ampliada) entre dos dels periodistes i escriptors catalans fonamentals del segle XX no podia ésser més escaient.

sant joan del mmxviii

Publicat a Nació Digital, el 25 de juny del 2018

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de Josep Pla

Fer-se totes les
il·lusions
 possibles
El carrer extret La vida lenta El Quadern gris Josep Pla, ficció
autobiogràfica i veritat
literària, Xavier Pla

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

L’home que llegia Miquel Strogoff, Jaume Benavente

L’home que llegia Miquel Strogoff, Jaume Benavente

El to major de la veu menor

Una de les preguntes més incomprensibles que acostumen a fer els aspirants a escriptors —que, a casa nostra, són una assedegada gernació molt ben alimentada— és: «Cal llegir, per a escriure bé?» La resposta és tan obvia —«Els calen ales per volar, als ocells?», «Hi ha aigua al mar?»— que has de mossegar-te la llengua per no dir alguna barbaritat. Si no tens l’hàbit de llegir, si no l’has tingut des de ben petit, no és que no puguis escriure , és que no podràs ni escriure.

Que Jaume Benavente no és tan sols un gran lector sinó, el que és encara més essencial, un bon lector no ho descobrirem pas avui, ja que la seva obra ho demostra a bastament, però, per si hi ha encara qui dubti del que li aporten les seves ben escollides lectures el millor que pot fer és acostar-se a la seva llibreria de guàrdia i demanar L’home que llegia Miquel Strogoff, publicat aquest mes de maig per Més Llibres.

No és un llibre sobre llibres, ni un text metaliterari —per fortuna, car de vegades aquesta mena d’obres en fan un gra massa, ofereixen més pa que formatge— però els llibres i les lectures són una referència constant; són, de fet, el sòl fecundat sobre el qual arrela. Per si el títol no fos prou expressiu, ja des de la citació inicial, extreta del Moo Pak de Gabriel Josipivici —que fa la impressió d’haver estat un dels motors eficients de la novel·la: “La solitud és la pèrdua de lligams amb el passat i amb el futur, el fet de sentir als ossos que ja no pertanys per dret propi a la família humana—, el lligam inextricable entre literatura i vida queda no ja patent sinó esgrafiat amb foc damunt dels murs cadascuna de les seves pàgines.

Viure: viatjar

L’autor de Nocturn a Portbou entén que si la literatura té algun sentit —tot i que és probable que el major sentit de la literatura (i de l’art) sigui precisament la seva teòrica manca de sentit— és el de reflectir, i alhora sotmetre a examen, la condició humana, aquell no-se-sap-ben-bé-què que ens defineix com a persones. I sap, encara millor, que per retratar-la no és tan fonamental l’argument de l’obra sinó la vida —i les vides— que s’hi escenifica, que va formant-se i conformant-se a mesura que la novel·la avança.

Una vida —de fet, la vida, les vides— entesa com un viatge. Com un viatge enriquidor i alliberador, que ens eixampla els horitzons. I, sobretot, els horitzons de l’ànima, que ens fa veure i viure; veure i viure més: “penso que hauries de sortir una mica més. Viatjar fora, i potser tindries una altra visió de les coses”. Com un viatge existencial i literari que ens d’un lloc a un altre. Un viatge on els paisatges són crucials: “Si veus el paisatge dins teu, tens el relat, em va dir el pare una tarda d’un llunyà 1973”.

On els paisatges esdevenen no ja l’esperit dels llocs on es viatja sinó, també, la seva essència mateixa. Horta, Riba-roja, Londres, Es Mercadal, Caen, Basilea…, llocs on els protagonistes han viscut, no són tan sols espais geogràfics, sinó encarnacions —en el sentit més estricte, més corporal: són carn de la seva carn.

Els llocs on han viscut, on han viscut intensament, on han tingut esdeveniments que han deixat petja en les seves existències, no son únicament records —records que seguirem duent sempre més amb nosaltres, els més transcendents dels bagatges que ens acompanyen (ja sigui per bé o per mal)— sinó que, com qualsevol altra part del cos, ja formen part de nosaltres. I, per això, de la mateixa manera que succeeix amb una cama o un braç amputat, seguirem sentint-los vius (i presents, permanentment presents) fins i tot quan creguem que ens els hem (o han) extirpat.

Perquè els llocs i les experiències que hem viscut en aquests llocs ens canvien per sempre més, ens fan com som, ens determinen. En aquest sentit, la metàfora (extreta del ja esmentat Moo Pak) escollida —i la tria, l’elecció és, sens dubte, un dels temes de l’obra— per Benavente és d’allò més adient: “És així, la vida, un rierol que arriba a una bassa i que després continua, altra vegada rierol”. Però, i aquest incís és fonamental, continua d’una altra manera, marcat i condicionat per aquesta bassa; per aquest fet (i aquests fets) que van connotant, condicionant i determinant les nostres vides.

Les ferides del viure

Per aquest passat omnipresent, que ha deixat unes petges indelebles i que, nolens volns, determinarà el nostre futur. Perquè del bagatge del nostre ahir, sobretot quan ha causat ferida —“havia esdevingut un animal ferit i, per això mateix, perillós per als altres i per a mi mateix”— mai no ens en podrem desfer. Perquè mai no ens podrem recuperar (almenys, del tot) de les ferides que hem sofert al llarg del nostre viatge existencial.

I, encara menys, del buit irremissible de les pèrdues que hem sofert: “Les pèrdues destrueixen els nostres petits mons. […] El veritablement important no era la vida, sinó les absències, les morts dels amics, dels éssers estimats”. Buits que ens fan prendre consciència de la colossal, aterradora, fragilitat de la nostra existència: “Vivim en la fragilitat”; “La Lise, més enllà de la seva aparent fortalesa, de la seva independència, era un ésser delicat, fràgil”.

Una fragilitat, condicionada per damunt de tot per la presència i el record constant de la brevetat de la vida, de la seva finitud, de d’inevitabilitat de la mort, que és, paradoxalment, el que atorga, per contraposició, un —el?— major valor a la vida. Per descriure-ho, Benavente troba de nou una metàfora que difícilment podria ésser més exacta: “semblava un relat ple de vida, justament per la presència de la mort”.

Davant d’una obra d’una complexitat i d’una pregonesa com la present qualsevol anàlisi literària quedarà, per força limitada—entre molts d’altres detalls, caldria parlar de la importància dels ulls i de les mirades, dels records (i dels oblits), dels misteris, de les illes, dels contes i les narracions, del destí, de la voluntat i de l’atzar, de l’amistat, de l’amor i del desamor…— però no voldria enllestir-la abans de remarcar que, igual que escriure amb simplicitat és el més difícil de tot, en literatura sovint el “relat petit, la veu menor” no tan sols és (o, almenys, pot ésser) “la millor manera de copsar la vida”, sinó el mitjà (un dels mitjans) d’arribar més al fons —i més enllà.

dimecres, 20 de juny del mmxviii

Publicat a Nació Digital, el 21 de juny del 2018

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de literatura catalana

Nocturn de Portbou, Jaume Benavente

Novel·les (II), Francesc Trabal, Quaderns Crema

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Vals, Francesc Trabal

Citacions literàries de Vals, de Francesc Trabal

De la poca-solta a la gràcia hi ha tan poc!
 Francesc Trabal, Vals, Quaderns Crema, 2015, pàg. 11)
La personalitat no s’adquireix a dinou anys en les noies.
 Francesc Trabal, Vals, Quaderns Crema, 2015, pàg. 70)

Categories
Notes de lectura

La terra prohibida (Volum II), Manuel de Pedrolo

La terra prohibida (Volum II), Manuel de Pedrolo

La terra, per a qui la treballa

Manuel de Pedrolo tenia un defecte, un gros, colossal, imperdonable defecte: era català i se sentia català —català i només català. I això, en el regne de l’Espanya unitària i unitarista, colonial i colonitzadora, no té remei. Un defecte que comptava, en el seu cas, amb un parell d’agreujants: la seva infrangible obstinació en escriure en la nostra llengua i voler la independència del seu país.

El primer agreujant l’invisibilitzava en l’època franquista. El segon, en l’autonomista: als partidaris de la política de vol gallinaci, de peix al cove res els resulta més inconvenient que algú els recordi que no tan sols el peix i el cove són nostres, sinó que tindríem molt més peix i podríem fer molts més coves si no paguéssim els peatges feudals que seguim pagant.

Si Pedrolo hagués estat francès estaria enterrat al cementiri de Père Lachaise, se li retrien honors contínuament i seria considerat un dels grans entre els grans de les Lletres catalans; com que fou català, no sabem ni on és enterrat ni se’l recorda més que en dates assenyalades.

La resta del temps —ho remarca amb molt d’encert Núria Cadenes al seu epíleg—, se’l menysté mantenint la idea, falsa per simplista, que “escrivia massa”. Una idea què no és, en realitat, més que una manera d’amagar la mandra que els fa llegir tot Pedrolo i, sobretot, llegir-lo com cal: descobrint, interpretant, creant hipòtesis, i no pas repetint.

La terra prohibida

És per això que cal aplaudir la publicació, poc després del primer, en ple Any Pedrolo —aquest any que, si fóssim un país normal, duraria per sempre més— del segon volum de La terra prohibida, Editorial Comanegra (juny del 2018.) No tan sols perquè ens permet recobrar una tetralogia quasi desconeguda, sinó perquè, en endinsar-nos-hi, ens adonarem que l’escriptor de l’Aranyó va ésser un dels millors i més genuïns retratistes del seu temps; que si volem conèixer, de primera mà i sense vels ni distorsions interessades, què passava i com es vivia a Catalunya als anys 60, res millor que llegir les obres que escriví al llarg d’aquells anys.

Amb el gran avantatge, és clar, que —com succeeix amb les creacions artístiques que mereixen ésser denominades així—, alhora, esdevenen intemporals, perduren. O, per dir-ho més exactament, que pel fet de retratar amb tanta autenticitat i, sobretot, amb tanta profunditat, el seu temps, són una mostra de tots els temps, el transcendeixen. De la mateixa manera que són universals (i universalitzables) precisament perquè són molt locals. Perquè la dictadura franquista és, també, qualsevol dictadura —i, per desgràcia, s’assembla massa a alguna (teòrica) democràcia que tenim ben a prop.

Les finestres interiors

Amb Les finestres interiors entrem en els subterranis més ocults i profunds —i d’ací l’encert del títol— de l’ànima d’Albert Cros, un d’entre els milers i milers de catalans derrotats per la guerra civil que es van veure obligats a exiliar-se per no haver fet més que mantenir-se fidel a la República i al seu país. Un dels molts a qui l’honradesa els va fer lluitar pel que creien i que van pagar-ho més que durament: “Sí, va reflexionar, sóc una mica Quixot. […] Però sempre havia cregut que amb el cor a la mà es pot anar a tot arreu”.

Un dels milers i milers d’exiliats que va tornar perquè creia, perquè volia seguir creient. Que creia en les promeses de perdó dels vencedors, que creia que el temps perdut es podia recuperar, que la terra que havia deixat podia continuar més o menys igual com ell l’havia deixada, que el temps tampoc no havia passat per a la família que havia deixat sola 11 anys enrere. I que, com tots els quixots, no fa més que xocar, una vegada i l’altra, contra els molins de vent de la realitat.

Fins que, a força de cops, s’adona que no tan sols no hi ha res fàcil —“Tot era complicat. Tot era difícil”—, sinó, sobretot, que en un món deshonest i desvergonyit la bona fe i la honestedat són una creu massa feixuga, tant en l’aspecte personal com en el social: “Una desfilada d’imatges acompanyava fidelment aquell combat que només prometia derrotes. […] Fos la que fos la seva decisió, sempre es decantaria per la derrota. De primer havia pensat en victòries, i això sol ja mostrava que sempre havia estat un il·lús”.

Constatació que el durà a fer l’única passa endavant —que, per descomptat, no desvetllaré— que considera que pot donar sentit, alhora, al seu retorn, a la seva vida i a les necessitats més peremptòries de la seva maltractada i humiliada terra.

La nit horitzontal

En La nit horitzontal, l’obra que clou la tetralogia, Pedrolo ens submergeix en una novel·la policíaca. En una que, per no avançar més del cal avançar, d’entrada, no convé que ho sembli. A fi que només a mesura que va fent camí, el lector intel·ligent vagi adonant-se d’aquesta realitat. És per això que, per si algun lector no ha estat prou atent, ens ho acabarà dient ell mateix, en boca del protagonista, en Jordi Orsil: “És com si llegís una novel·la policíaca”.

Perquè vol que siguem conscients que en un estat policial com el franquista només li pot correspondre una obra d’aquesta mena. Una obra on, això sí, el món està, per força, capgirat: on els policies són els delinqüents; on els (teòrics) delinqüents són els que defensen el que ataquen i anorreen els membres de l’ordre públic. No podria ésser d’altra manera: en un ordre subvertit, la realitat està, també, subvertida. Els que protegeixen la societat, els que defensen la democràcia i la llibertat són els que, presumptament, l’ataquen; la policia, que hauria de protegir la ciutadania, és el seu enemic més implacable.

Si el primer paràgraf d’una novel·la policíaca convencional comença així — “El carrer era fosc. Tots dos avançaren cap al fons, i en arribar a la cantonada es van aturar”—, no dubtarem gens que els personatges que ens han presentat són els delinqüents, els que s’han d’amagar al bell mig de la nit per dur a terme les seves malifetes. Però si l’escena té lloc en una dictadura —o, com sabem molt bé, en una presumpta democràcia hereva directa d’una dictadura imperial i imperialista— tot canvia: els que s’han d’ocultar entres les ombres no són els que atempten contra l’ordre públic sinó els que el volen restaurar.

És en aquest sentit que convé destacar l’encert pedrolià d’escollir el punt de vista del perseguit, de l’oprimit, del que lluita per fer front a l’opressor i per alliberar-se. Encert no pas moral sinó literari. Que posa en evidència, un cop més, com s’erren aquells que creuen que l’autor de Balanç fins a la matinada era poc curós, que escrivia de qualsevol manera o sense tenir clar què volia fer i com ho volia fer. Que escrivia massa de pressa és cert —aquests dos llibres els redactà en dos mesos, entre juliol i agost del 1957 (i en alguns moments això es nota)— , però sabia molt bé on volia anar i per quin camí.

El camí literari

I el seu camí, el que ell mateix escollí i mantingué en les circumstàncies més difícils, era el de la literatura. Una literatura que, en el cas del cicle “La terra prohibida” pretenia oferir-nos un retrat, tan fidel i fidedigne com fos possible d’una “generació derrotada”; d’aquella generació sacrificada que passà, d’un sol cop, i sense solució de continuïtat, del somni de la república al malson de la dictadura franquista.

D’una generació a la qual la seva terra (i amb ella, la llengua, la llibertat i la democràcia) els estava prohibida; que havien estat expulsats del paradís (encara que fos un paradís en construcció, amb clarobscurs tenebrosos, començant pels “patrullers”, que l’escriptor no tan sols esmenta, sinó que rebutja explícitament: “Ningú no té dret de fer justícia per la seva mà”) i estaven condemnats a viure —a sobreviure o a infraviure— en un infern sense purgatori.

I ell, que sobrevivia també en la fosca presó del totalitarisme franquista, sabia que amb el mal i amb la injustícia —i amb les injustícies, totes les injustícies; qualsevol injustícia— no s’hi por confraternitzar, que mostrar-s’hi equidistant és permetre-la, sinó col·laborar-hi; que calia combatre’ls allí on es trobessin, sempre i arreu, amb tots els mitjans disponibles.

I els seus mitjans eren els de la literatura, els de l’art, que segurament mai no ens brinda respostes (i, menys encara, categòriques) però que ens ajuda a fer-nos noves preguntes, a assajar de trobar les nostres pròpies respostes.

Una literatura sempre exigent i ambiciosa, però, en aquest cas, (volgudament) accessible i entenedora, escrita amb “una senzillesa sense la qual les coses s’evaporen, sense la qual els sentiments resulten falsejats”; atenta, sobretot, “al batec de vida que duien les seves criatures”; on “és tot tan viu, tan autèntic”; amb aparença de naturalitat, d’espontaneïtat, perquè “tot allò que és espontani és sincer”.

Una literatura que ens parla de tu a tu, que ens convida a llegir, a reflexionar i a actuar en conseqüència; que, a banda de fer-nos gaudir d’una bona lectura, ens recorda que, ara com als anys 60, no oposar-se és col·laborar, que, com molt bé indicava Joan Fuster al seu Diccionari per a ociosos, «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres».

Que ens recorda, per damunt de tot, que la veu —la lletra, i el tarannà, inconformista i irredempt, insubornable— de Manuel de Pedrolo segueix, avui en dia, essent-nos tan necessària com sempre.

diumenge 10 i dilluns 11 de juny del mmxvii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’obres de Manuel de Pedrolo

La terra prohibida (Volum I).
Acte de violència.
 Mecanoscrit del segon origen.
 Epistolaris Arbonès-Manent, Arbonés-Pedrolo i Serrahima-Pedrolo.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Un esbós del passat, Virginia Woolf

Un esbós del passat, Virginia Woolf

Sóc qui era

És prou sabut —o, almenys, ho hauria d’ésser— que una de les millors maneres de conèixer un escriptor és llegir els seus diaris o dietaris, la seva correspondència i les seves memòries. En al cas de Virginia Woolf, ens deixà uns esplèndids diaris (per desgràcia, encara no traduïts al català) i una nombrosa correspondència (de la qual tampoc no en tenim una edició en la nostra llengua), però no escriví mai un llibre de memòries. Tan sols algunes notes de caràcter biogràfic que s’aplegaren en el volum Moments of Being.

Viena Edicions ha tingut la bona pensada de publicar, en la seva sempre interessant col·lecció “Inquiets”, la peça central d’aquest volum, Un esbós del passat (A Sketch of the Past), donant-la a traduir a Dolors Udina, que tan bona feina va fer amb La senyora Dalloway. Una nova oportunitat d’entrar en contacte amb l’obra de l’autora; amb un text que, tal com remarca la traductora en la seva “nota”, no tan sols es converteix en “una experiència fascinant” quan la tradueixes sinó que “encomana entusiasme i ganes de viure”.

Si algú encara dubta sobre què és la literatura, sobre què és el que diferencia radicalment l’artista de l’artesà, la necessitat d’escriure —i, en general, de crear— de l’escriptura convertida en ofici, en aplicació mecànica d’una recepta, capbussant-se en aquest volum prendrà consciència de la identitat indissoluble entre autor i obra, entre vida i escriptura. Des de les primeres línies, constatarem que vivia com escrivia i escrivia com vivia.

En la seva manera de viure —i, per tant, d’escriure— el passat i el present s’encavalquen; li cal conèixer el passat per saber qui és i com ha arribat a ésser-ho; li cal tenir els peus ben posats en el present per entendre millor el passat, perquè se li il·lumini; per poder practicar arqueologia emocional i sentimental. I en aquest ambient, l’autora anglesa es mou com peix dins de l’aigua: “El passat només torna quan el present flueix amb tanta suavitat com si llisqués sobre la superfície d’un riu fondo. Llavors és quan es veu el fons a través de la superfície”.

Perquè, en sigui més o menys conscient, si comença a redactar aquest esborrany de les seves memòries —“Ara que estic cansada d’escriure la vida d’en Roger [Fry], potser intentaré dedicar un parell o tres de matins a fer-ne un esbós”— crec que és més per la necessitat que sent d’entendre’s ella mateixa, de saber qui és, de mirar enrere per veure si té sentit o no seguir endavant. Una de les raons que explicita és que vol saber “Qui era jo llavors?”, però llegint-la fa la impressió que el que de veritat li importa és qui és ella, quan ho està escrivint: “en part, escric això per recuperar el sentit del present i que el passat ombregi aquesta superfície descomposta”.

És per aquest motiu, entenc, que, ja des del primer dia, deixa clar que el punt central i el pilar sobre el qual se sustenten unes memòries no són les coses que li passen, sinó “la persona a qui li passen”. I si “moltes són un fracàs” és perquè “diuen: «Això és el que va passar», però no diuen com era la persona a qui li va passar. I els esdeveniments volen dir molt poc si no sabem primer a qui li han passat”. Raó per la qual, abans d’endinsar-se en els records que tenen com a protagonistes els altres (principalment, la seva mare i el seu pare, però també els seus germans), li cal intentar descriure’s ella mateixa.

Una descripció que no tan sols és inicial, sinó permanent. De fet, cada vegada que descriu un dels seus familiars el compara amb ella mateixa; s’esguarda en el seu mirall per veure-hi, en comparança, la pròpia imatge. Ho podem comprovar quan parla de la mare. D’aquesta mare seva que malgrat haver mort quan ella tenia tot just tretze anys —en realitat, precisament perquè va morir quan ella era tan jove— va deixar una marca indeleble, un buit impossible d’omplir: “Sens dubte, la mare era allà, al bell mig d’aquest gran espai que és la infantesa”; “era una d’aquelles presències invisibles que en definitiva tenen un paper tan important a la vida quotidiana”.

Si ens parla de la seva bellesa —“¿quan vaig prendre consciència per primer cop del que sempre era present: la seva increïble bellesa?”— és per dir-nos (o sigui, per dir-se) que ella no la va heretar pas, aquella bellesa. Així com si ens explica que el seu pare, una altra figura central, que va deixar una pregona empremta en la seva personalitat, “deia exactament el que pensava, per inconvenient que fos, i feia el que volia”, és perquè ella també ho hauria volgut fer, però ni en tenia el caràcter ni, encara que l’hagués tingut, com a dona n’ s’ho hauria pogut permetre.

Per tot plegat, si us agrada la literatura de Virginia Wolf, si creieu que és una de les grans entre les grans, aquest llibre us permetrà conèixer-la molt millor; si, per les raons que sigui —entre elles, el temor (infundat) que duen aparellades les obres canòniques o (teòricament) indiscutibles— encara no heu llegida cap de les seves obres capitals, aquest Esbós del passat un ajudarà a decidir-vos a fer, si més no, una passa endavant.

dissabte 2 de juny del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima

Altres anàlisis literàries d’obres de Virginia Woolf

Una cambra pròpia.
Les ones.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons