Epistolari, Jordi Arbonès i Antoni Clapés
El(s) mirall(s) del passat
A poc a poc, amb seriositat, constància i (molta) cura, com s’han de fer —o, més exactament, com s’haurien: encara hi ha editors que creuen que la seva tasca només consisteix en imprimir els originals— les coses, Punctum i Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània van acostant-nos els volums de correspondència d’un dels indiscutibles pioners de la traducció a casa nostra, l’infatigable Jordi Arbonès.
En un pròleg que destil·la la seva habitual modèstia —“Val a dir que jo mai no hauria pensat que les cartes que enviava a aquell amic llunyà arribarien a tenir cap interès per a ningú” (el subratllat és meu)—, ens explica que “Tot va començar quan jo publicava uns quaderns dins les Edicions dels Dies, de Sabadell, i vaig assabentar-me que en Jordi disposava d’unes traduccions de Henry Miller que no trobaven editor”.
I la resta, hi afegeixo jo, és història. Una història que interessa, i força, perquè, com molt bé indica Pep Sanz Datzira, el curador del volum, a banda de deixar testimoni d’una amistat ferma i fidel que no sabia res de distàncies ni de fronteres, el seu intercanvi de lletres al llarg de setze anys, 1984-2000, explica “de manera fragmentada, i potser per això mateix molt viva, l’activitat literària de dues personalitats singulars en el panorama cultural de les últimes dècades”.
Dues personalitats catalanes que parlen de traducció, de literatura, és clar, però, també, una mica de tot i, especialment, de societat i de política: “Jo crec que repetirem, potser aviat, aquelles converses plenes d’interès en elles mateixes —però, a la vegada, senzilles— sobre tot allò que estimem i que ens preocupa: Catalunya, la literatura, l’amistat”.
Mercès a això, el seu epistolari esdevé un retrat d’un temps i d’un país —de fet, de dos països, car la realitat d’Argentina és quasi tan present com la catalana. D’un temps i d’un país que, no pas perquè sigui tan proper, no ens menys desconegut. Desconegut perquè oblidem, perquè preferim oblidar. Perquè la immediatesa del present —i el nostre present, per més que els nostres representants polítics no semblin haver-se’n adonat, encara, és tan apassionant que no ens queden ulls ni orelles per a res més— no ens deixa temps per pensar en el passat recent ni per recordar-lo.
Aquest fidedigne retrat no ens ha de sorprendre gens, ans al contrari, ja que són els diàlegs escrits amb els seus corresponsals els que permetien Arbonès mantenir el contacte amb la terra que tant va trobar a faltar des del primer dia que la deixà: “Per a mi, les cartes dels amics del terrer són com l’oxigen que necessito per respirar; són els vincle vital amb la meva enyorada (i mitificada, ai las!) terra; són l’hàlit que aviva l’emoció i el record dels moments viscuts a casa nostra…”.
Un diàleg que, com hem pogut constatar en la citació que precedeix aquest paràgraf, ens crida l’atenció, malauradament, per la precisió, la riquesa i la fluïdesa del llenguatge que empren els dos corresponsals. Un estil que tots donem per descomptat el en cas de Clapés —si algú encara dubta de la seva vàlua només li cal atansar-se a la llibreria més propera i demanar qualsevol dels seus poemaris i traduccions—,però que, molt em temo, molts dubten que correspongui al traductor. Dic, malauradament, no tan sols perquè aquest estigma ha perseguit des dels seus inicis Arbonès, sinó, sobretot, perquè, pel que a aquest aspecte es refereix, més aviat hi hem sortit perdent que guanyant.
La destructiva combinació de l’afebliment progressiu de l’exigència en l’ensenyament i de l’ús desficiós de les noves tecnologies han fet que la capacitat d’escriure sigui, cada dia més, una espècie en perill d’extinció —i, el que és més greu, una espècie (encara més crucial, en una llengua minoritària i minoritzada com la nostra) que sembla que ningú no tingui cap interès en protegir. I ja no em refereixo a escriure bé, sinó simplement a fer-ho de manera intel·ligible; a permetre la comunicació entre emissor i receptor.
És en aquest sentit que les paraules que Clapés adreça al seu amic el 15 de juny del 1991 no només no es podrien considerar premonitòries, fa 27 anys, sinó que no podrien ésser més actuals (ni més necessàries): “Tan sols l’amor a una idea —a una pràctica— ens fa tirar endavant. […] Crec que a Catalunya sobren savis per dir-nos els mals i ens calen persones que treballin; tan sols amb l’esforç i la fe en les nostres conviccions podrem tirar endavant, sortir de l’atzucac on som”.
Qui —editor o polític— tingui orelles, que escolti. Qui tingui ulls, que llegeixi.
dimecres, 4 de juliol del mmxviii
© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Altres anàlisis literàries d’Epistolaris
