Tradición y política. Correspondencia (1939-1964)

Sinceritat reflexiva

Cada dia que passa sembla més evident —i no cal ésser cap visionari per intuir-ho— que el segle XXI, que havia d’ésser el de la definitiva consagració de la tecnologia, acabarà esdevenint el botxí de les humanitats; el que convertirà, sobretot, el pensament i la reflexió en una rara avis, en una excepció que es mirarà per damunt de l’espatlla, com si la il·lustració i el coneixement humanístic, més que no pas un benefici, fos una malaltia —o, més aviat, una maledicció— que convingués evitar.

El diàleg intel·lectual —em refereixo al seriós, al que és producte fructificat de l’elaboració pròpia, no pas de la repetició (sovint incompresa, i per tant tergiversada) del que han escrit o pensat d’altres— és tan absent en la nostra societat que, molt em temo, ben aviat no sabrem que el més greu perill que ens amenaça és del desconeixement, el de ni tan sols saber que som ignorants. I, el que és més greu, encara ens n’enorgullirem.

És per aquesta raó que cal reivindicar, amb la veu ben alta i clara, la publicació de llibres com Tradición y política. Correspondencia (1939-1964) (Hannah Arendt / Gershom Scholem Der Briefwechsel 1939-1964), Editorial Trotta, 2018, traduït per Linda Maeding i Lorena Silos, que recopila les cartes que s’entrecreuaren al llarg de 25 anys Hannah Arendt i Gershom Scholem, dos grans pensadors el nom dels quals hauríem, almenys de (re)conèixer però que és molt possible que la major part de la gent només sigui capaç d’identificar, i tan sols boirosament, en el cas de la segona.

El nivell d’exigència i de seriositat que s’imposaven ja queda patent des de la primera carta conservada, on l’autora nascuda a Hannover és plany perquè “no dispongo ya en absoluto de tiempo para el trabajo intelectual ni consigo hacer nada sensato”. Una situació que és, tan per a ella com per al seu corresponsal, la pitjor imaginable. Ell ho demostra un xic més endavant, quan li comenta que “debemos abrirnos paso a dentelladas […] a través de esta montaña de oscuridad”, quan lloa l’“espíritu reflexivo” de la seva amiga, o quan, ja un parell d’anys més tard, explica que “últimamente solo leo cosas de baja estofa”.

La qual cosa és ben natural si tenim en compte que, ja en aquells any, quan la feina intel·lectual encara conservava íntegre el seu prestigi, quan algun d’ells aconseguia, amb penes i treballs, redactar alguna obra de mèrit ho tenien molt complicat per fer-la arribar als lectors interessats: “la alta dirección [de la revista Contemporary Jewish Record] ha decidido que el nivel es demasiado alto (¡sic!), que debe bajarse y hacerse accesible a un círculo de lectores más grande”; “las «Tesis de filosofía de la historia», que me hubiera gustado tanto ver publicadas, no son publicables aquí [a Nova York, i, per extensió, als Estats Units] por ser «demasiado filosóficas» (la gente no las entiende, las toma por pura sandez)”.

Les cartes són, doncs, un molt fidedigne retrat d’una amistat entre dos pensadors. D’una amistat sovint posada a prova a causa de les divergències que tenien en alguns punts claus relacionats amb el sionisme, però que sobreviu pel sagrat respecte que es tenen l’un a l’altra i, sobretot, perquè ambdós són capaços de combinar una extraordinària (i inusual) franquesa amb una (encara més inusual) molt lloable disponibilitat a acceptar les opinions de l’altre per més contràries que siguin a la seva: “La cuestión más bien me parece la de cómo nos llevaremos el uno con el otro después de esta orgía de sinceridad. De verdad que yo no me tomo a mal su carta ni en lo más mínimo; pero no sé cómo tomará usted la mía”.

Una amistat que, tanmateix, no superarà la darrera prova: la publicació, l’any 1963, d’Eichmann a Jerusalem. Serà llavors, per raons de pes que descobrireu llegint el volum —atès que seré tan insensat com per desvetllar-vos-les—, quan es produeix la ruptura definitiva; quan algunes de les coses que es diuen l’un a l’altra rompen, de manera irremeiable, els “hilos muy finos y firmes” que els unien.

Probablement les cartes (números 132 a 140) que s’escriuen en aquesta època decisiva siguin les més apassionants, atractives i interessants del volum, però la resta també ho són força, fins i tot les, formals i (massa) formulàries, que s’intercanvien per preservar i recuperar les “colecciones judías [robades pels nazis] que posiblemente aun se encuentren en bibliotecas […] públicas alemanas o estén en manos de libreros”, ja que tot i la seva feixuguesa ens descobreixen una realitat pràcticament desconeguda.

Ho són, per un costat, perquè, duts de la mà (i de la paraula) de dos dels seus protagonistes destacats, possibilita que ens convertim en espectadors privilegiats d’un període essencial de la recent història europea (i mundial), i, per un altre, perquè ens brinden l’oportunitat de conèixer millor i més profundament la vida i el(s) pensament(s) d’Arendt i de Scholem.

Però, per damunt de tot, perquè ens fan prendre consciència que un món sense reflexió espiritual i intel·lectual, activa i visible, —Cogito, ergo sum— és un malson obscur (i obscurantista) que no ens podem permetre sota cap concepte ni cap circumstància.

divendres, 6 de juliol del mmxviii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Podéis leer mi (propuesta de) traducción castellana  en este enlace

Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Altres anàlisis literàries d’Epistolaris

Estimat amic. Correspondència (1946-1964) Gaziel i Josep Pla	Cartes a Mahalta Màrius Torres Mercè Figueras	Rainer & Lou Cartes Seleccionades	James Joyce Cartes. Antologia	Epistolari Jordi Arbonès Antoni Clapés

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons