Detectar el tumor (o, quan l’astrònom assenyala la lluna, alguns miren el dit): el cas Marina Porras

Detectar el tumor (o, quan l’astrònom assenyala la lluna, alguns miren el dit): el cas Marina Porras

Abans d’entrar —imprudentment: qui em demana, a mi, posar-me en camisa d’onze vares?; potser la idea (ximple) que un país, sigui o no independent, sense cultura no és més que una ombra xinesa de país (mal) pintada de colors?— en el quid de la qüestió, adverteixo que no tinc, en cap cas, la pretensió de convertir-ne en el defensor de la Marina Porras. En primer lloc, perquè és del tot innecessari: la seva feina crítica ja s’encarrega de defensar-la (per les seves obres les coneixereu). En segon, perquè quan es defensa algú és perquè es creu que ha fet alguna cosa malament, i —com provaré d’explicar— no em sembla que sigui el cas. En tercer, perquè defensar algú suposa, en certa manera, situar-s’hi per sobre; i jo, ni estic ni em crec estar per sobre de ningú. El déu de les lletres me’n guard!

Adverteixo, també —el nostre món tecnològic 2.0 ha multiplicat per mil les suspicàcies i els mals pensaments— que a la Marina ni la conec ni l’he tractada mai. He seguit, per descomptat, el que ha anat escrivint. I per això —i no pas per cap mena de gremialisme mal entès: no en tenim, de gremi, nosaltres, els (tan desprotegits) crítics literaris— en puc parlar, alhora, amb una absoluta llibertat i amb un cert coneixement.

Em fa la impressió que l’article “Tares i tumors” no s’ha entès correctament, que, potser perquè se centrava un xic massa en Toni Soler, s’ha pres el tot per una part; que el que volia la Marina no era —o no era tant— parlar del seu llibre El tumor (la part) sinó, molt més enllà d’això, d’una pràctica literària (el tot) cada vegada més estesa: la d’un món editorial que, en general, tendeix a apostar més per la literatura de consum (sigui o no mediàtica) que no pas per la literatura literatura; per l’entreteniment i no pas per la cultura.

Si en dubteu, només cal, em sembla, que us plantegeu si seria necessari parlar de “literatura literatura”, pe distingir-la de la resta, de la literatura hegemònica a casa nostra (on la trama, l’argument i, sobretot, la intriga i la necessitat d’enganxar el lector regnen tirànicament). No és, ja, un contrasentit, sinó, simplement, una bogeria —per no dir, una tragèdia— que alguns editors (i aquí també caldria, per desgràcia, remarcar editors editors) hagin d’afegir una nota a les solapes, contracobertes o faixetes del seus llibres advertint que la que presenten és una novel·la literària? Què potser quan anem a escoltar una simfonia ens cal que ens indiquin que el que escoltarem és música música?

El gran debat que, si no m’erro, volia obrir la Marina no era (tant) el de la incorporació de Soler com a autor d’Anagrama —crec que aquesta (“Hi ha una mena d’escriptors que volen fer el pastís, servir-lo, menjar-se’l i cobrar-lo, i que els aplaudeixin durant tot el procés. No pots pretendre legitimar-te com a autor seriós i alhora que et perdonin les trampes”) és la part més discutible del seu article— sinó el del perillós abisme al qual aquesta tendència suïcida de la major part de les editorials cap a la literatura de consum / de recepta aboca la literatura catalana.

Un debat que no sembla que ningú sigui capaç d’afrontar de veritat, de cara a cara. Quantes tertúlies, taules rodones o similars s’han fet, darrerament, sobre aquesta realitat? Quantes veus han aparegut per advertir de la indeturable decadència de la literatura catalana?

Matiso, de la literatura catalana que es publica, perquè estic convençut que la salut de la literatura catalana segueix, encara, en bon estat; que els autors autors —de nou, em cal la distinció— segueixen fent molt bona feina; que els escriptors i escriptores que parlen amb i des del cor, que segueixen els seus impulsos interiors, que alliberen les seves veus pròpies, que escriuen com ells i només ells poden escriure, segueixen al peu del canó.

El problema —i penso que és, sobretot d’això, del que ens volia alertar, amb tota la raó del món, la Marina— és: fins quan hi seguiran?, fins quan no es donaran per vençuts?, fins quan no claudicaran i s’adaptaran al que la gent llegeix, al que la gent demana?, fins quan?, si (pràcticament) no se’ls dóna visibilitat, si se’ls tanquen totes (la majoria de) les portes, fins quan?

Estem, de veritat, disposats a parlar-ne, d’això, d’arribar al fons o a l’arrel del problema, o preferim seguir matant a la missatgera i llençant pedres —amb major o menor punteria— contra la Marina?

divendres, 9 de novembre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Aquesta apunt “Detectar el tumor” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons