No ens agrada (gens) que ens donin gat per llebre (III)
Comentava, ahir, que la no aplicació del mandat del Primer d’octubre va ésser el pecat original dels nostres (teòrics) representants polítics. En comptes de pecat, en podríem dir errada o, més exactament, renuncia, submissió, agenollament. Original perquè, després, ha anat venint tots els altres, els uns darrere dels altres: un cop amb els genolls a terra, com cadells que ofereixen els seu coll al seu amo i senyor perquè en faci el que vulgui, la senda de la humiliació és infinita.
La reacció inicial, instintiva va ésser la que esperàvem els més de 2 milions que havíem votat a favor de la instauració de la República catalana: no acceptar-ho de cap manera. L’única resposta lògica si es creien de debò la declaració que havien fet, si es creien el que ens havien promès i el que ens havien garantit: que Catalunya seria —era, ja, des d’aquell matí— un estat independent, i que, com a tal, no acceptava, no podia acceptar, cap ingerència d’un estat exterior.
El Govern afirmà que únicament el President podia cessar els Consellers, que únicament el Parlament podia convocar noves eleccions, que no acceptarien les eleccions del 29 de desembre que havia imposat el govern espanyol.
Amb aquesta confiança, molts ens en vam anar a dormir tranquils. I vam fer un somriure per sota el nas, l’endemà pel matí, quan vam llegir un titular de La Vanguardia —sempre a l’avantguarda del conservadorisme i la immobilitat (espanyola)— que assegurava que ERC acceptaria les eleccions del 29D. «Impossible! Del tot impossible! No cauran en el parany! Obeir les ordres de l’estat colonitzador seria trair-se i trair-nos.», ens vam dir.
Llavors es produí el que bé podríem anomenar “El cap de setmana negre”. Negre pel resultat i per com es produí: durant més de 48 hores, els nostres (teòrics) representants polítics independentistes van desaparèixer i no van fer ni una sola declaració. Un silenci ominós, malauradament premonitori, ho dominava tot. Ells es reunien, secretament, per decidir, no sabíem ben bé què —tot i que ens ho temíem; nosaltres, ja no comptàvem, no tan sols per estar informats: tot per al poble però… sense el poble.
En acabar el cap de setmana, la renúncia, la submissió convertida en estratègia: calia presentar-se a les eleccions del 29D a fi de “recobrar l’autogovern i impedir els danys que el 155 podia fer a Catalunya”. O el que és el mateix, els primers que havien de creure en el que tant havien predicat, en Catalunya com un estat sobirà, hi deixaven de creure. I enviaven un missatge no ja clar, sinó claríssim, diàfan, a la resta dels estats del món: qui mana és l’estat espanyol, nosaltres només ho hem fet veure.
Arribats al moment de la veritat, al moment en què ens ho jugàvem tot, quan calia demostrar si es creien totes les seves declaracions, si els fets es corresponien amb les paraules, l’esperit de govern colonitzat s’imposà i el nostre (teòric) Govern s’agenollà davant de l’espanyol, com si fos un gos vençut, que posa el seu coll a disposició del vencedor. Com si la història no ens hagués demostrat, a bastament, que l’estat (imperialista) espanyol no és dels que es perdona o mostra clemència, davant dels que s’agenollen, sinó dels que esclafa els agenollats.
De nou, la submissió. De nou, el nostre (teòric) Govern que decidia sense nosaltres. De nou, incomplint les seves promeses. De nou, donant-nos gat (mort) per llebre. I, el que és mil (un milió de vegades) més greu: tractant-nos a nosaltres, els electors, com si fóssim nens petits, que no mereixen cap mena d’explicació. «Sí, en 48 hores hem fet un gir de 180 blanc, i allí on dèiem negre, ara diem blanc, però, per quina raó us ho hauríem d’explicar?»
I, malgrat tot, encara que fos amb el cor petit, van decidir seguir fent-los confiança. I vam anar a votar el 29D, per més que tant la raó com l’esperit ens advertissin que no ens podíem errar més, que mai no hauríem d’haver acceptat les imposicions dels que ens van enviar la policia armada fins les dents per impedir que votéssim en el referèndum, per més que veiéssim que aquell camí de genuflexió era el començament del final.
Vam anar a votar…, i els vam votar! A ells, als que no tan sols havien fet el contrari del que ens havien promès —del que s’havien compromès a fer— sinó que no ens havien considerat dignes de cap explicació. Als que, ens temíem, si s’havien agenollat una vegada, ja mai no deixarien d’agenollar-se.
La gran, definitiva pregunta era: se sabrien fer mereixedors de la nostra (darrera) confiança?, en sabrien fer un bon ús?
(Continuarà)
diumenge, 24 de març del mmxix
© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Aquesta anàlisi literària de “No ens agrada (gens) que ens donin gat per llebre (III)” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
