Egmont, Johann Wolfgang Goethe
Cant a la llibertat
Si volem arribar a ésser, algun dia, un país normal, encara que tan sols sigui en l’àmbit cultural o literari, convé que ampliem tant com ens sigui possible les traduccions d’obres essencials en d’altres idiomes. Que, a hores d’ara, no tinguem traduïdes al català la totalitat de les obres dels grans autors de les lletres universals suposa un dèficit gravíssim, que ens col·loca en una clara situació de desavantatge davant d’altres llengües. I, que, sobretot, ens impedeix tenir una base del tot sòlida sobre la qual fonamentar-nos.
Com succeeix amb les obres de Shakespeare, de Molière, o dels grans dramaturgs grecs, Èsquil, Sòfocles i Eurípides, n’hi hauria ben bé prou amb canviar un xic el vestuari i algun detall històric per traslladar-les al nostre segle —o qualsevol altre.
Si el que volguéssim és traslladar-lo a la Catalunya dels nostres dies, a aquesta Catalunya on l’única llibertat que ens deixa l’estat espanyol és la de plànyer-nos (i en veu no gaire alta), potser no caldria canviar gairebé res: on hi diu Flandes, dir-hi Catalunya; on hi diu Felip II, dir-hi Felip VI i ben poca cosa més; el nom d’Egmont no caldria modificar-lo, ja se’ns acudiria a qui adjudicar-lo.
L’obra és, per damunt de tot, un cant a la llibertat; i, per tant, una crida contra la intolerància, contra la intolerància, la incomprensió, la injustícia, la intransigència i el totalitarisme espanyol. Contra els que ja al segle XVIII entenien pertinença com a submissió; compartir projecte nacional com a uniformitat i uniformització: “És un rei que no fa per a nosaltres, per a la gent dels Països Baixos. Els nostres sobirans han d’ésser alegres i francs com nos, vivint i deixant que visqui tothom. Nosaltres no volem ésser ni menyspreats ni oprimits” (pàg. 27); “No s’estima més un poble ésser governat pels seus i a la seva manera, que no pas per estranys, que de bones a primeres sols procuren enriquir-se en el país a costa de tothom, que aporten regles i procediments estrangers i que exerceixen llur autoritat sense cordialitat ni simpatia?” (pàg. 41).
Tant és així que bé podríem considerar que Goethe, sense saber-ho, va escriure, molt abans que Joan Maragall, no pas per casualitat un dels grans traductors del genial escriptor alemany, un Escolta, Espanya. Un Escolta Espanya que no reclamava més que el dret a ésser escoltats, el dret a la diferència —si em permeteu el joc de paraules, a la deferència davant la diferència—, a la comprensió i a l’acceptació: “Ah, si una bona ànima pogués suggerir a Felip que a un rei li escau més de governar súbdits de dues creences diferents que no pas concitar-los a exterminar-se mútuament!” (pàg. 39); “Si [la Regent] manté ferms els nostres drets i llibertats, la portarem en palmes” (pàg. 62); “altre cop ens han prohibit de parlar” (pàg. 121).
Podríem, per descomptat, seguir transcrivint extrets tan fàcilment identificables amb el nostre dia a dia com els que ja hem transcrit —“Els agents de la Inquisició es fiquen per tot arreu, tot jo espien i més d’un home honorable n’ha estat víctima. No en mancava d’altre, sinó que ens vinguessin a forçar les consciències” (pàg. 3); “Com voleu que puguin trobar culpable un innocent?” (pàg. 130)—, però entenem que és tan innecessari com, segurament, contraproduent, atès que el que compta és la seva vàlua literària, la seva fermesa artística. I, en això, i per damunt de tot, en l’ús del llenguatge com a creador —més aviat, recreador— de bellesa i de vida, ben pocs poden comparar-se amb l’immortal autor de Faust.
Per més que la traducció sigui un xic antiga, que en alguns moments ens sobtin, amb tota la raó del món, els seus “ço”, “ací”, “car”, “açó”, “vós”, “puix” i similars, el goig lector està ben assegurat.
Si en dubteu, només cal recordar que, tal i com li comentava el músic a l’escriptora Bettina Brentano von Armin en una carta del 1o de febrer del 1881, si Beethoven va decidir musicar aquesta peça teatral fou “només per pur amor a les seves poesies que em fan feliç. Qui pot manifestar-se prou agraït vers un gran poeta, el joiell més preciós d’una nació? ” (pàg. 7).
Quina companyia s’anima a dur-la als escenaris catalans?
dijous 3 d’octubre del mmxix
© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Hola! Doncs nosaltres, els de T.I.C. Escènic (una entitat sense ànim de lucre de Castellar del Vallès) n’estem assajant l’adaptació que n’he fet jo mateix. Es tracta d’una lectura dramatitzada d’1h30′ bilíngüe: castellà pels representants dels govern espanyol i el Secretari d’Egmont, i Català pels neerlandesos… Tenim prevista una representació al Monestir de Sant Llorenç de Guardiola de Berga, el 19 de setembre proper.