Categories
Sobre literatura

Premis literaris (I): els deserts, una eina (possiblement) necessària

Premis literaris deserts: una eina (possiblement) necessària

Comentava ahir l’amic Sebastià Bennasar al seu bloc que deixar un premi literari suposa una perversió del sistema. Entre d’altres raons, argüia que “deixar un premi desert és disminuir els pocs recursos que poden obtenir els creadors per les seves obres”. I, des d’aquest punt de vista, li haig de donar tota la raó: prou trist és el panorama literari en llengua catalana com per tancar les escasses (i reduïdes) finestres que ens permeten (mig) respirar.

Afegia, també, que “deixar desert un premi és un fracàs absolut que només beneficia al pagador, que s’estalvia haver de remunenar el guanyador”. Una opinió, aquesta, que tan sols puc compartir en part. Si el que ha justificat declarar el premi desert és estalviar-se els diners del premi, més que d’un fracàs, probablement hauríem de referir-nos a una enganyifa, per no dir, una estafa.

Entenc —i, sí, ja em podeu acusar de xirucaire o de kumbaià: prefereixo errar-me per pensar bé que no per pensar malament—, però, que no ha estat això el que ha succeït amb el Premi Mallorca de Narrativa. Al qual, ho indico també per endavant, també m’havia presentat jo. Entenc que el que ha succeït és que els membres del jurat —els noms i cognoms dels quals desconec, atès que no s’indicaven en les bases— han considerat que cap de les novel·les presentades no assolien el nivell de qualitat literària suficientment elevat com per obtenir el premi.

I això, per a mi, més que no pas “un fracàs”, és un mèrit, un avantatge, un model a seguir. Hi insisteixo, si la raó ha estat aquesta i només aquesta.

Un mèrit perquè considero que el que contribueix a desprestigiar un premi literari no és pas deixar-lo desert, sinó no deixar-lo quan les obres presentades no assoleixen l’elevat nivell literari o artístic que seria (ineludiblement) exigible. Quan, en llegir una obra premiada, per més que hi trobis bons detalls, se’t fa (molt) difícil entendre com és possible que se li hagi concedit el premi al que optava.

Un nivell d’exigència que, per descomptat, hauria d’ésser més alt com més reconegut o prestigiós sigui un premi. O el que és el mateix, que hauria d’ésser no ja molt alt, sinó altíssim, en el cas d’almenys tres dels grans premis de narrativa en llengua catalana: el Sant Jordi, el Josep Pla i el Sant Joan.

Sobretot en el primer, que, a efectes oficiosos i pràctics, hauria de guardonar la millor novel·la inèdita de l’any. La novel·la, encara no publicada, que, quedaria, quan passessin els anys.

La qual cosa, segons el meu modest parer, hauria d’implicar que quedés desert, tots els anys en que no s’hi hagués presentat cap novel·la d’aquesta indubtable envergadura literària.

No pas perquè les presentades fossin fluixes o poc valuoses, sinó perquè, tot i essent (prou) vàlides, no s’atansaven (prou) a l’excel·lència artístico-literària que un premi com aquest havia de requerir. Perquè, tot i ésser, a criteri dels membres del jurat, bones novel·les, no podien ésser considerades, sense vacil·lació, les millors de l’any. Perquè no es tracta de superar el llistó, sinó de superar-lo amb escreix, sense cap mena de dubte.

Perquè, almenys en aquests casos, quan es tracta dels premis majors, el gran problema —el gran fracàs, la gran perversió, per emprar els termes  de Bennasar— no és pas, crec, que es puguin declarar deserts, sinó que es concedeixin sempre. Que cada any, sense gairebé excepció, s’hi hagin presentat, infal·liblement, obres indiscutibles.

La qual cosa, encara que sigui per una simple raó estadística, ens hauria de plantejar dubtes, ens hauria de semblar (pràcticament) impossible. Dic “ens hauria de semblar” perquè, només cal consultar el llistat del Premi Sant Jordi per comprovar que, en les seves 60 edicions amb aquesta denominació, únicament s’ha declarat desert dues vegades: el 1969 i el 1989. El que és el mateix, que, cada any, des d’en fa trenta, ininterrompudament, s’ha presentat a aquest premi (almenys) una novel·la de pimeríssima categoria.

És possible, és clar. És possible. Potser, però, el que convindria demanar-nos sigui: «Per més que sigui, possible, és probable que (sempre) hagi estat així?».

Si li donem una resposta positiva, si creiem que sí que és probable, haurem de considerar, com Bennasar, que declarar desert un premi (major) és un fracàs i una perversió.

Ara bé, si és negativa, si —deixant de banda l’anàlisi d’obres en concret—, creiem, com ho faig jo, que és més aviat poc probable, potser haurem de dir que declarar desert (justificadament) un bon premi, quan calgui, més que desprestigiar-lo, el prestigia. Ofereix la garantia que, si no s’hi ha presentat cap obra excel·lent de debò, no serà premiada.

No cal dir, però, que, malgrat no poder compartir del tot el seu parer, haig d’agrair l’escrit d’ahir de l’autor d’Un oceà de memòria per la magnífica (i tan oportuna) possibilita d’obrir un debat tan necessari com negligit. Un debat que cal, per descomptat, mantenir obert.

Obert per parlar, per exemple, com ho ha fet ell, dels jurats dels premis. De la seva elecció i les seves funcions. Per no allargar-me més del compte, ho faré, si s’escau, en una altra ocasió. Per avui, em temo que ja n’hi ha ben bé prou.

dimarts, 15 de desembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *