L’entretien des muses. Chroniques de poésie, Philippe Jaccottet
Mirar la poesia
Per poder dir que Philippe Jaccotet és un dels més grans poetes europeus dels darrers cent anys tan sols cal haver-lo llegit. Els seus llibres de poemes, esplèndidament traduïts al català per l’Antoni Clapés, parlen, amb poques i molt ben escollides paraules, per ell. El que no és tan conegut, si més no a casa nostra, és la seva tasca crítica o analítica. Una tasca que el situa, també, en un lloc de privilegi.
Una mirada oberta, gens canònica ni normativa, que no pretén en cap cas ésser —ni, encara menys, esdevenir— ni prescriptiva ni definitiva. Al contrari, que entén com una aportació. Com la seva aportació.
Seva i només seva, sense voluntat de donar lliçons a ningú ni de deixar res establert d’una vegada per totes. Com els més grans analistes literaris, sap (molt bé) que tractar d’establir càtedra en el món de l’art és un error imperdonable. Probablement, el major dels errors, aquell que més aviat et passa factura. Que qualsevol anàlisi o comentari artístic és —i ha d’ésser, de definició, per essència— personal, provisional i modificable.
Amb la modèstia pròpia dels que són grans de debò —amb aquella modèstia que defineix els més grans, però que, sobretot, posa en evidència els que, sense ésser-ho, volen, en debades, fer-nos creure que ho són[1]— ho deixa (més que) clar des de bon començament: “aquest llibre no pretén de cap manera dreçar un panorama d’aquest mig segle de poesia. […] no vaig començar a escriure aquestes cròniques sinó per haver estat atret, il·luminat, nodrit per algunes obres […]. Així que es tractava menys, per a mi, de bastir una obra crítica sobre elles que d’assajar d’obrir un camí en la seva direcció, desitjant que aquest camí, una vegada l’obra assolida, fos oblidat[2]”, (p. 8-9).
I és precisament per això, perquè qualsevol anàlisi és —i, hi insisteixo, ha d’ésser— per força provisional i (permanentment) revisable, mai estàtic, sinó dinàmic, que al final de cadascun d’aquestes “ cròniques de poesia publicades en revistes o en diaris entre 1955 i 1966[3]” (Íd.), hi afegeix una “relectura” posterior, que complementa, amplia o corregeix les cròniques. Que ens ofereix la seva visió, més exactament, re-visió, actualitzada del que havia escrit en el seu moment. Actualitzacions o re-visions que acaben d’arrodonir el llibre. Que demostren que el pas dels anys i les (bones) lectures ens ajuden a anar veient més, a anar veient més i més clar —i amb major precisió.
En aquestes seves anàlisis o cròniques Jaccottet defensa una poesia on la simplicitat i la pregonesa s’agermanen, una poesia tan allunyada com sigui possible de la virtuositat innecessària, de l’exercici circense que confon la vàlua amb la pirueta verbal, l’essència amb la substància, el mèrit amb l’exhibicionisme, el dir molt amb el molt dir: “Contràriament a la major part dels poetes, Supervielle ha estat veritablement modest. […] I el que potser cal admirar més en ell, el que no cessarà de fer-lo més grans als nostres ulls, és que ha assolit la màgia amb uns mitjans tan discrets. No haurà estat pas menys mag que els altres (que n’anaven vestits), és a dir que haurà mantingut sempre l’obertura sobre l’incopsable, però sense proclamar-ho mai, sense prevaldre-se’n, sinó al contrari[4]”, (p. 36).
Un (mal) costum, aquest de prevaldre’s de la prestidigitació verbal, de l’enlluernament dels jocs de mans amb les paraules —tan efectistes com efímers— que el poeta suís posa una i altra vegada damunt la taula: “no suposa jutjar el lector molt insensible quan es multipliquen així els efectes?[5]”, (p. 37).
Perquè per a ell, la poesia de debò, la poesia més alta, aquella que mereix és denominada com a tal, és aquella tan allunyada com sigui possible de la prestidigitació, més alliberada de qualsevol mena de malabarisme, ja sigui verbal o de qualsevol altra mena. Aquella poesia on el dir arriba més amunt, i més al fons, gràcies i mitjançant un dir menys ampul·lós, amb un dir reduït a la seva màxima essencialitat; a un dir que diu més precisament perquè diu amb el mínim possible; que ho diu tot, o gairebé tot, amb (i en) un no-res.
En una poesia on el durant tant de temps l’ha (mal) caracteritzada ha quedat enrere. On ha quedat enrere l’artifici, l’artificialitat, la bellesa per la bellesa, el bell dir que diu tan poc, que enlluerna però no comunica —si més no, que comunica ben poc—, que no estableix l’imprescindible vincle o pont de comunicació entre les ànimes de qui escriu i de qui llegeix, la poesia que, com un vent impetuós, sacseja les fulles dels arbres però no les fa caure, passa sense deixar rastre —si més no, sense deixar prou rastre.
És per això que (ens) parla de “el risc doble, fatal, d’ornamentar i de demostrar[6]”, (p. 65); és per això que (ens) comenta que “Un poema no és pas un tub d’orgue i no sonarà pas millor pel fet que sigui més “buit”. Ponge no és mai més admirable que allí on la seva atenció al món iguala la seva atenció a les paraules[7]”, (p. 167); que afirma que les « formulacions […] on coincideixen exactitud, emoció, bellesa i profunditat, són reservades als poetes de primer ordre[8]”, (p. 222).
I és, també, per això, que ens desvetlla una de les raons, i dels sentits, de la poesia: “Per a nosaltres, que vivim cada vegada més envoltats de màscares i d’esquemes intel·lectuals, i que ens ofeguem en les presons que alcen entorn nostre, la mirada del poeta és l’airet que enderroca aquests murs i ens retorna, encara que sigui un instant, el real; i, amb el real, una opció de vida[9]”, (p. 400).
dijous, 18 de març del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
***
[1] La millor manera de descobrir les mancances (i, encara més, les misèries) d’un crític (o d’un prologuista) literari és veure com, en fer veure que parla de l’obra de qui analitza, el que fa es fer-s’ho venir bé per acabar, sempre i en tota ocasió, per referir-se, narcisistament, a la seva obra pròpia. El que, en comptes de servir l’autor o l’autora que analitza o prologa, se serveix ell mateix. Aquell o aquella que, quan parla en teoria d’un autor o autora, mai deixa d’indicar: “Quan el vaig conèixer…”; “Quan li vaig mostrar la meva obra…”. A Twitter, a Facebook i a Instagram —aquests escenaris on les vanitats els mostren més nues que mai— hi trobareu uns quants exemples.
[2] « ce livre ne prétend en aucune façon dresser un panorama de ce demi-siècle de poésie. […] je n’ai commencé d’écrire ces chroniques que pour avoir été attiré, éclairé, nourri par certaines œuvres […]. Aussi s’agissait-il moins, pour moi, de bâtir une œuvre critique à leur propos que d’essayer d’ouvrir un chemin dans leur direction, en souhaitant que ce chemin, une fois l’œuvre atteinte, fût oublié », (p. 8-9).
[3] « chroniques de poésie publiées en revue ou en journal entre 1955 et 1966 », (Íd.).
[4] « Contrairement a la plupart des poètes, Supervielle a été vraiment modeste. […] Et ce qu’il faut admirer peut-être les plus chez lui, ce qui ne cesserait de le grandir à nos yeux, c’est qu’il ait atteint la magie avec des moyens aussi discrets. Il n’aura pas été moins magicien que les autres (qui en portaient le costume), c’est-à-dire qu’il aura toujours maintenu l’ouverture sur l’insaisissable, mais sans jamais le proclamer, s’en prévaloir, au contraire », (p. 36).
[5] « n’est-ce pas juger le lecteur bien insensible que de multiplier ainsi les effets ? », (p. 37).
[6] « le double risque, fatal, d’ornementer et de démontrer », (p. 65).
[7] « Un poème n’est pas un tuyau d’orgue et ne sonnera pas d’autant mieux qu’il sera plus « creux ». Ponge n’est jamais plus admirable que là où son attention au monde égale son attention aux mots », (p. 167)
[8] « formulations […] où coïncident justesse, émotion, beauté et profondeur, sont réservées aux poètes de premier ordre », (p. 222).
[9] « Pour nous qui vivons de plus en plus entourés de masques et de schémas intellectuels, et qui étouffons dans la prison qu’ils élèvent autour de nous, le regard su poète est le bélier qui renverse ces murs et nous rend, ne serait-ce qu’un instant, le réel ; et, avec le réel, une chance de vie », (p. 400).
Altres anàlisis literàries d’obres de Philippe Jaccottet
♠ Airs
♣ L’ignorant (Poemes 1952-1956).
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
