Ocells, bèsties i parents, Gerald Durrell
El zoo (humà) ha tornat
Acostuma a ésser tan cert allò de «Les segones parts mai no són bones!» que, quan aquesta màxima no es compleix, ens sorprenem; ens costa (força) de creure-ho. Segurament, perquè, en la immensa majoria dels casos, les segones —i posteriors parts— no són més que un intent, bastant matusser, d’aprofitar l’èxit de la primera. O el que és el mateix, de treure major rendiment, amb un esforç molt menor, al que ja ha donat tot el que podia donar.
Afirmar que Ocells, bèsties i parents (Birds, Beasts and Relatives), de Gerard Durell, traducció de Pep Julià, Editorial Empúries, Barcelona, juny del 2021, és superior a la seva primera part, La meva família i altres animals, potser seria un gra massa, però sí que crec que puc afirmar que se situa al mateix nivell.
Que, per més que sigui una continuació d’aquell, i una continuació escrita 13 anys després, si ens diguessin que les va escriure l’una darrera de l’altra, o, fins i tot, que les va escriure al mateix temps, però que va preferir diferir-ne la publicació perquè li semblava massa llarga, no en dubtaríem gens.
Tant és així que no ens sobta gens que, en el primer capítol o introducció —titulat, amb el seu enginy habitual, “Una conversa”, quan sabem més bé que bé, per experiència, que la família durreliana de conversar no en sabia gens; que no hi pot haver res més antagònic d’allò que entenen com una conversa que els (sempre incisius i sense quarter) intercanvis verbals que tenen lloc entre ells—, que la mare afirmi que “L’únic que vaig trobar és que no havia utilitzat les millors històries” (p. 10), que, insòlitament, el seu germà Leslie digui: “Sí, hi estic d’acord” (Íd.) i que la mare conclogui que algunes de les històries omeses “eren més còmiques que les que tu vas fer servir, Gerry” (Íd.).
Tots aquells que hàgim llegit el llibre anterior, que ens hàgim submergit en el surrealisme acabadrant de l’illa de Corfú i dels seus habitants, que hàgim esclafit a riure —més exactament, esclatat en rialles— en sentir el permanent i irresistible doll “d’anècdotes jocoses sobre l’illa i els illencs” (p. 25) i, encara més, sobre la seva extravagant i esbojarrada família, pensarem que no és possible. Pensarem que, per més que s’esforci, per més que provi de recuperar altres històries divertides i impensables, és impossible, no ja que siguin millors o més còmiques, sinó, simplement, més o menys igual de divertides i interessants.
Per sort, ens equivoquem per complet. I el llibre és tan bo i recomanable com l’anterior —si no (considerés que) fos així, és clar, no estaria ara mateix perdent el temps redactant aquesta anàlisi meva (que ningú no m’agrairà; i, encara menys, em pagarà: pel que sembla, als lletraferits o amics de les belles lletres no ens cal menjar calent, de tard en tard).
El llibre ens seduirà i ens farà somriure, riure i deixar anar alguna (més que) sonora riallada. Ens rescabalarà, de nou, d’aquests temps nostres tan grisos i solitaris, on reunir-se quatre persones per intercanviar quatre paraules suposa un risc elevadíssim.
Tindrem el privilegi de poder comprovar, de nou, que no hi ha cap altre lloc al món on una família tan heterodoxa com la dels Durrell —“El dia abans del meu aniversari, tothom va començar a comportar-se d’una manera lleugerament més excèntrica que no era normal” (p. 65)— pogués encaixar més adientment que en aquesta illa que fa la impressió que mai no hagi tingut cap mena de contacte amb cap altre indret del planeta: “la Lougarètzia, com la majoria dels corfiotes, no estava gaire avesada a la lògica” (p. 128).
Si, com jo, creieu que el riure —juntament amb l’amor— és no tan sols la força més poderosa de tot l’univers, sinó la teràpia i la vacuna més eficaç i infal·lible contra tots el mals passats, presents i futurs, no en dubteu gens: acosteu-vos a la vostra llibreria de guàrdia, feu-vos amb aquest llibre, capbusseu-vos-hi i imiteu els (afortunadament) inimitables Durrell: “La família, unida per una sola vegada, ens asseguérem tots i riguérem fins a plorar” (p. 227).
diumenge, 4 de juliol del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
